Jocs que no van veure la llum: Promethus

És probable que estigueu pensant que ja l'he vessat, que m'he menjat una lletra del nom del joc, però no, us asseguro que el joc es diu, o més aviat s'havia de dir, així com ho llegiu al títol de l'entrada.

Es tracta d'una nova entrega d'aquesta secció dedicada a parlar de videojocs que no van arribar a sortir, independentment de la fase del seu desenvolupament en què es trobessin, i he descobert aquest, que em servirà també per portar a la secció una consola que no domino gens i de la que, de fet, no parlo gairebé mai.

Promethus -res a veure amb el custom firmware anomenat Prometheus- era un joc que havia de sortir per a la PSP, la primera portàtil de Sony, i que estava en desenvolupament, pel que sembla, cap als anys 2008-2009.

Geekaysoft era la companyia encarregada de crear aquest joc d'acció i trets amb vista lateral, d'estil metroidvania, en què hauríem explorat un planeta, el Promethus del títol, tot fent servir diferents armes i habilitats.

La nostra protagonista era una mercenària espacial anomenada Angel, i la seva missió anava més enllà d'omplir un diumenge buit, i és que havia de descobrir els secrets d'un complot del malvat Lord Duroth i, és clar, aturar els seus plans.

Estava previst que tinguéssim armes millorables, resolguéssim trencaclosques, desbloquegéssim zones secretes i lluitéssim contra enemics de final de zona, a més del last boss. El joc estava en un estat de desenvolupament tan avançat que es va poder provar la seva demo a la PSP, que permetia jugar a la primera zona, i tenia la data prevista de sortida el 29 d'octubre de 2009, però alguna cosa va anar malament.

I és que la demo no va agradar. Tenia bugs, els controls no acabaven de funcionar bé i el salt era massa lleuger, i davant de la negativa resposta del públic es va decidir cancel·lar el projecte, que només roman en forma d'aquesta demo, si la trobem online, ja que va ser preservada.

Font: Unseen64

Els jocs més venuts de la PSP

La PSP és una consola que no tinc, però que respecto. En termes de vendes va ser superada amplíssimament per la Nintendo DS, la seva competència directa, que de fet va arribar a superar la PlayStation 2 com a consola més venuda de la història, durant un temps. Però oferia els millors gràfics disponibles en una consola portàtil i un catàleg ple de títols d'allò més recomanable. 

Amb més de 80 milions d'unitats venudes, i un èxit molt superior al de la seva successora, la PS Vita, no em faria res tenir-la, i en fixar-me en els videojocs més populars d'aquella portàtil veig que els 5 més venuts van ser els següents.

I resulta que, curiosament, el videojoc més venut de la PlayStation Portable, amb 4,8 milions de còpies, va ser un disc exclusiu del mercat japonès, cosa que reflecteix la febre per aquesta saga que pateixen els nipons. 

Es tracta del Monster Hunter Portable 3rd, que forma part de la popularíssima franquícia de Capcom, nascuda a la PlayStation 2 amb el primer Monster Hunter i amb més d'una desena d'entregues, sense comptar spin-offs. Doncs bé, aquest joc en concret va sortir a la venda el 2010, i quan se'n va fer la versió HD per a la PlayStation 3... també es va quedar al Japó.

A continuació, amb 4,66 milions i aquest cop sí llançament a tot el món l'any 2009, tenim el Gran Turismo, que no era remake del primer de la saga, ni la versió tècnicament rebaixada de cap títol de la saga per a les germanes grans, sinó el GT de la PSP. 

Però no patiu, que a diferència del que va passar amb el repàs als 5 videojocs més venuts de la PlayStation 2, aquest cop la llista no està dominada per només dues franquícies: de Gran Turismo no en veurem més. 

Tampoc no us penseu que la saga Monster Hunter serà la que domini en aquest cas, però sí que té, amb el que acabem de veure, un segon joc al Top 5. 

Amb 3,6 milions de còpies venudes, aquest Monster Hunter Freedom Unite, llançat al Japó el 2008 i l'any següent als Estats Units i Europa, se situa tercer amb una proposta que en realitat és una versió expandida de l'anterior Monster Hunter Freedom 2, el setè més venut de la PSP i per tant fora de la meva llista, però per poc. 

Sense tenir la consola, i suposo que no és cap mostra de la meva genialitat analítica inexistent, un dels punts forts de la PSP és el catàleg, com deia més amunt. Però no per les versions portàtils de títols disponibles per a d'altres sistemes -que també-, sinó pels jocs que es van llançar directament per a aquesta màquina, 

És el cas del God of War: Chains of Olympus, publicat el 2008 com a part de la imprescindible saga exclusiva de les consoles de Sony. Amb més de 3,2 milions de còpies se situa com a quart disc més venut de la PSP. Després se'n va fer una versió remasteritzada per a PS3.

El mateix passa amb el Grand Theft Auto: Liberty City Stories, de 2005, que forma part d'una de les meves sagues preferides però falta a la meva col·lecció. Sí, es va portar a la PlayStation 2 l'any següent, però jo sóc molt purista i m'agradaria jugar-hi en PSP, igual que al Grand Theft Auto: Vice City Stories. 

Doncs bé, aquest títol va col·locar 2,7 milions de còpies i tanca el repàs de 5 que m'havia proposat fer, on hi ha dos videojocs, precisament els dos últims, que segurament em compraria si tingués aquesta consola. 

Petits clàssics: B.O.B.

Avui, a la secció dedicada als videojocs que sense tenir un gran impacte en la indústria sí que recordem encara que sigui només pel seu títol o la seva caràtula, us en porto un que té un nom gens amic dels robots de cerca, assumeixo doncs que totes les visites que rebi les hauré d'agrair als enllaços amb què bombardejo la gent a les xarxes socials. 

Us asseguro que això dels robots de cerca no era un joc de paraules, però el cas és que el protagonista del B.O.B., llançat per a la Mega Drive i la Super Nintendo el 1993, és un robot. Amb aspecte de formiga antropomòrfica, sí, però un robot.

Resulta que a més és adolescent, i un bon dia agafa el cotxe del seu pare per tal d'anar a una cita, però acaba en un planeta desconegut per culpa d'un accident, i nosaltres l'hem d'ajudar a recuperar el vehicle i continuar amb la seva vida.

Com podem veure en aquest vídeo de la versió de la Super Nintendo, es tracta d'un joc d'acció i plataformes, un run and gun que també n'hi diuen, en què fem ús de diverses armes i habilitats a través de pantalles d'allò més virolades, detallades i diferents entre si. També hi ha seccions de conducció, i humor repartit per tota la història.

Aquestes imatges corresponen a la versió de la Mega Drive del videojoc de Wayne's World, basat en la pel·lícula del mateix nom protagonitzada per en Mike Myers. Potser us demaneu per què poso aquest vídeo, i la raó és ben senzilla i justificada: va sortir el mateix any que el B.O.B., el va fer la mateixa gent de Gray Matter i en termes jugables era molt similar, ja que tenia el mateix motor. Estava disponible per a la 16 bits de Sega i les llavors tres consoles de Nintendo (Gameboy, NES i SNES). 

Tornant a la qüestió que ens preocupa avui, val la pena el B.O.B., més enllà de l'humor i un aspecte gràfic agradable? Doncs sembla que sí, si ens hem de refiar dels comentaris als vídeos de Youtube, però si mirem les crítiques veurem que hi ha una mica de divisió: en molts casos rep notables, mentre que en alguns les puntuacions són més mediocres. Jo crec que la millor manera d'aclarir-ho és provar-lo nosaltres mateixos. 

Si no tenim ganes de buscar gaire la versió de la Mega Drive o la Super Nintendo, una opció és adquirir l'EA Replay, un recopilatori d'Electronic Arts -que es qui va distribuir el joc- per a la PSP que va sortir el 2006 (2007 a Europa).

 

L'últim joc de la PSP

La PSP, o PlayStation Portable, va ser (és) una molt bona consola, com també ho ha estat la seva successora, la PS Vita, però així com a l'àmbit de les plataformes de sobretaula li costa més, en portàtils la clara dominadora, i amb moltíssima diferència, és Nintendo. 

En qualsevol cas la PSP té un interessant catàleg que no fa gaire va deixar de rebre títols, i per això ha arribat el moment de dedicar-li una entrada en aquesta secció. Però com acostuma a passar, i per aquest motiu encara té més sentit fer aquestes entrades, la resposta a la pregunta "quin va ser l'últim joc de la PSP?" no és fàcil. Seria, per començar, "depèn".

On va plegar veles abans va ser, curiosament, al Japó. Va ser amb el Winning Eleven 2014, és a dir la versió japonesa del PES 2014, que va sortir el 14 de novembre de 2013.

Atenció, que el primer brasiler (els de blau) del qual apareix el nom és el nostre amic Neymar! Deixant de banda l'anècdota, però, resulta que després han sortit més jocs arreu del món, però aquest va ser l'últim que es va llançar, també en l'àmbit planetari, en format físic.

Si ens n'anem als Estats Units la cosa es complica, perquè per una banda tenim aquest Sweet Fuse: At your side, una novel·la visual del gènere otome que sorprenentment va arribar no només als EUA, sinó també a Europa, respectivament el 27 i el 28 d'agost de 2013. Aquest seria, segons la Wikipedia, l'últim títol de la PSP disponible a les botigues físiques dels Estats Units.

Ja m'explicareu quina és la diferència -no és una petició retòrica-, però resulta que el 15 d'octubre de 2013 va sortir al mercat estatunidenc el Class of  Heroes 2, un RPG que es considera, també a la Wikipedia, l'últim llançament en format físic en aquell territori. No és el mateix que "últim títol disponible a les botigues físiques"? Per a mi, sí. 

Aquí tenim el StreetKix Freestyle, un videojoc de ritme, que va sortir el 7 de gener de 2014 en format digital únicament, i que a la mateixa font consta com a últim títol original. 

1 any i 6 dies més tard, el 13 de gener de 2015, sortia també en digital el Brandish: The Dark Revenant, que seria l'últim llançament digital nord-americà de la PlayStation Portable, però entenc que en tractar-se d'un remake i la localització d'un títol japonès s'ha fet aquesta distinció d'"original" per al joc anterior.

A Europa ho tenim més clar, tot i que no he trobat cap vídeo del joc en qüestió sense comentaris en àudio de qui el va pujar: es tracta del digital End of Serenity, publicat el 27 d'agost de 2014. 

Així, recapitulant, l'últim videojoc absolut de la primera portàtil de Sony va ser el Brandish: The Dark Revenant, però el darrer en aparèixer en format físic va ser el Winning Eleven 2014. Amb un catàleg ben nodrit, fins i tot costa determinar quin va ser l'últim dels seus videojocs. 

Còmics i videojocs: 300 - March to Glory

M'he estat pensant durant una estona si l'entrada sobre aquest videojoc havia d'anar a la secció Còmics i videojocs o Cinema i videojocs, però en realitat no hi ha una resposta clara, atès que es basa tant en el còmic de Frank Miller com en la pel·lícula d'en Zack Snyder, així que he pensat assignar-la a la primera opció senzillament perquè fa més temps que no hi faig entrades.

Suposo que més o menys tots com a mínim hem sentit a parlar de 300, el guardonat i aclamat còmic d'en Frank Miller que narra, amb moltes llibertats i de manera històricament imprecisa —però sense que això faci menys interessant aquesta obra mestra del còmic— la famosa i llegendària batalla de les Termòpiles en què, durant les Guerres Mèdiques del segle V a.C., un exèrcit d'espartans liderat pel rei Leònides es va enfrontar a un contingent numèricament molt superior per tal de morir causant els màxims estralls possibles a l'enemic. 

Doncs bé, aquesta història, que al còmic redueix el nombre d'espartans a 300 (es diu que en realitat eren uns 7.000 contra més de 100.000 al bàndol persa), va ser traslladada al cinema el 2007, amb una nova entrega el 2013, però el videojoc que ens ocupa és de quan es va estrenar la primera pel·lícula.

El 300: March to Glory va sortir només per a la PSP, cosa ben curiosa perquè, amb la tirada de la pel·lícula, el més lògic hauria estat veure'l també, com a mínim, per a PS2 i potser PS3. També podríem pensar que la PSP en tenia una versió exclusiva però que el videojoc principal era per a consoles de sobretaula. Doncs no, només hi ha un videojoc de 300 i és aquest. Per a videoconsoles, almenys.

Al tràiler, que enganyosament ens posa unes quantes imatges de la pel·lícula malgrat que la primera portàtil de Sony no pot arribar a mostrar uns gràfics gaire propera a la realitat, sí que veiem com s'ha volgut imitar l'estètica del film, amb els moments slow motion tan típic d'en Zack Snyder, el director de la pel·lícula.

Què en van dir els crítics? Les coses bones: l'adaptació de la història i la seva violència és correcta, hi ha extres (tràilers de la pel·lícula, galeries d'imatges i altres coses desbloquejables) i els combats no estan malament. Les dolentes: gràfics simplistes i lluny del que pot fer la consola, problemes de càmera, desenvolupament repetitiu, mal executades fases de trencaclosques i infiltració i una durada extremadament curta que fan que el resultat final sigui mediocre, no horrorós però sí el típic producte basat en una franquícia d'èxit que no busca la qualitat, sinó les vendes, i pel que sembla aquest 300: March to Glory es va vendre força.