Lectures: Console Wars

Fa poc vaig "crear" una "nova" secció al blog. Ja vaig explicar que no era ben bé això, però avui sí que puc dir que s'estrena un nou apartat, el de les lectures. Perquè hi ha llibres -molts- sobre videojocs, i encara que no soc de comprar-ne i llegir-ne gaires, existeixen les excepcions. 

El primer de què parlaré, que pertanyia a la col·lecció del company Salore abans que me'l passés, és un títol que coneix tothom que està interessat en aquest petit gran món de l'entreteniment electrònic, i no en diré res que no se sàpiga, però al cap i a la fi és la meva opinió, el meu estil i les meves paraules, així que espero que serveixi per animar algú més a llegir-se'l, si és que encara queda algú que no ho hagi fet.

Console Wars: Sega, Nintendo and the Battle That Defined a Generation, de Blake J. Harris i publicat originalment el 2014, és un llibre molt conegut, com deia, i ho és amb motiu. També és amb motiu -ara que he acabat el llibre ho he vist- que el personatge al voltant del qual es construeix aquest llibre sigui una persona reverenciada i que fes tanta il·lusió la seva visita a la darrera RetroBarcelona com llàstima que al final, a última hora, no hi pogués anar.

Abans de res, posem-nos en situació: ara ha passat molt de temps i és normal veure en Sonic en consoles de Nintendo i fins i tot compartint jocs amb en Mario, i només els més veterans recordem  -els altres s'ho han de creure si algú els ho explica- que als anys 80 i 90 Sega i Nintendo eren les grans rivals a la indústria dels videojocs, abans que hi entrés Sony amb la seva primera PlayStation i tot se'n comencés a anar a prendre pel sac i deixés el panorama que tenim actualment, amb Sony contra Microsoft i la Gran N, ja no tan gran, jugant a una altra cosa, mentre Sega sobreviu com a creadora de software, i no precisament de primera línia.

Doncs bé, Console Wars és una novel·la històrica, i ho dic sense fer broma, però en comptes d'explicar-nos intrigues medievals o de qualsevol altra època més llaminera per al públic general, ens situa a la batalla empresarial entre aquestes dues grans empreses amb pedigree al món dels videojocs entre 1990 i 1995, basant-se en centenars d'entrevistes per part de l'autor als actors clau en aquells esdeveniments.

El protagonista és en Tom Kalinske (1944), l'home que des de la presidència havia revifat Mattel en revifar, de fet, les línies Hot Wheels i Barbie, a més de ser un dels impulsors dels Masters de l'Univers. Doncs bé, Sega el va fitxar perquè s'encarregués també de la divisió americana de la companyia, que era petita i maldestra, amb una Master System que als Estats Units no comprava ningú i una Mega Drive que havia sortit feia poc i que era gairebé una recreativa a casa, però que tampoc no acabava d'arrencar.

La resta, com s'acostuma a dir, és història, i en aquest llibre ens expliquen com les seves sàvies decisions del mestre Kalinske, el seu ull per als fitxatges i el seu magnetisme van convertir aquella lamentable sucursal en una empresa tan gran, poderosa i influent que no només va lluitar de tu a tu amb la fins llavors totpoderosa Nintendo -i durant un temps la va superar en percentatge de mercat i tot-, sinó que va fer quedar malament l'empresa mare japonesa, fins al punt de provocar una reacció que desembocaria en una guerra civil que, al seu torn, va destrossar tota la feina feta i va significar el principi de la fi de la companyia tal com la coneixíem.

Al mig de tot això, entre moltes altres coses hi ha fets tan interessants com la manera de redissenyar en Sonic per tal que esdevingués l'èxit que va acabar sent, la creació de la seva seqüela en territori americà i el seu innovador llançament mundial conegut com a Sonic 2sday, les estratègies de màrqueting per posicionar Sega com una marca moderna i provocadora davant de la més carrinclona Nintendo, i també la manera d'enfocar l'arribada de les noves tecnologies i diversos intents de col·laboració amb altres companyies que van acabar de la pitjor manera possible.

Al capdavall, no tot era a les mans d'aquest senyor, que es va haver d'enfrontar no només a l'enemic declarat, sinó als pals a les rodes d'una Sega Japó encaparrada a prendre decisions estranyes i fins i tot un sector polític que començava a fixar-se en els temibles i violents videojocs.

Ens ho explica amb un estil d'allò més amè -i també criticat per la dramatització dels diàlegs reconstruïts, cosa que a mi no em suposa un problema perquè no és el més important d'aquest llibre ni em sembla tan exagerada- en Blake J. Harris, que aconsegueix una cosa que mai no m'hauria imaginat: que la lectura d'un llibre sobre màrqueting i polítiques empresarials em resulti tan apassionant que he trigat mesos a acabar-me'l, no només perquè ara tinc poc temps lliure i les lectures se'n ressenteixen, sinó també perquè constantment em trobava reflexionant sobre els fets tan interessants que s'hi expliquen.

I com s'expliquen: lluny de narrar-nos les coses tal com passaven, l'autor dedica força pàgines també a companyies, persones i fets aparentment secundaris, però que acaben tenint sempre un resultat a la història principal. D'aquesta manera la tensió del relat queda perfectament distribuïda i tampoc no és tant un homenatge a Sega ni al personatge clau que va ser en Tom Kalinske, sinó que també reconeix trajectòries d'altres empreses i persones.

És clar que la història principal es mostra des del punt de vista de Sega, però es va redactar amb la participació de diverses personalitats també de la mateixa Nintendo, de manera que la veracitat dels fets està prou contrastada com perquè entenguem que és això el que va passar de veritat. I, pel camí, com els videojocs van passar de ser una moda a una indústria cada cop més gran. Va ser en aquella primera part dels 90 que es va gestar tot això, i bona part de la "culpa" la va tenir aquest home.

Almenys a mi, que en sabia quatre pinzellades bàsiques, m'ha agradat molt conèixer tota mena de detalls que desconeixia, i també m'ha servit per mitigar una mica la meva animadversió cap a Sony: no va ser la culpable directa de l'abandonament de Sega del món del hardware, sinó que es va limitar a clavar l'últim clau d'un taüt que havia fabricat la mateixa Sega des del país del Sol Naixent. A més, el meu principal problema amb Sony i les seves PlayStations és que el màrqueting els fa tota la feina, encara que no sempre tinguin el millor producte. Doncs bé, l'època de més èxit de Sega es basava en exactament el mateix principi.

Ja tinc ganes que es faci aquest documental que representa que està en producció des de fa temps, així com la sèrie de televisió en què s'ha convertit el que originalment havia de ser una pel·lícula. Crec que fins i tot per a algú que no estigui gaire interessat en els videojocs, el format audiovisual farà que Console Wars sigui una història per a tota mena de públics. Per als amants dels videojocs, especialment els que som més vells, si el llibre és una delícia segur que les seves adaptacions també ho seran.

El primer videojoc en disc

Ara que la indústria dels videojocs està fent cada cop més esforços -o, més ben dit, hi està insistint cada cop més- perquè oblidem el suport en disc per als videojocs i abracem el món digital, amb els seus avantatges i els seus inconvenients -que hi ha exemples per a les dues columnes-, trobo que estaria bé veure quin va ser el primer videojoc en disc, en comptes de cartutx, disquet o targeta, que antigament eren els estàndards.

Tothom coneix les consoles en CD, i les actuals -excepte la Switch, que torna al cartutx-targeta com la Nintendo DS i la 3DS- fan ús dels Blu-ray per a emmagatzemar els seus títols, encara que després, a la pràctica, siguin simples comprovants que tenim el joc, perquè obliguen a instal·lar-lo al disc dur i, pitjor encara, ja des del primer dia una bona part del contingut es descarrega d'internet.

Bé, doncs abans dels disc compactes, que no van sortir al mercat -i al principi només per a música- fins al 1982, hi havia el seu avi, el LaserDisc de Philips i MCA, que va arribar a les botigues el 1978 i que prometia una qualitat d'imatge i so superiors a les de les cintes de vídeo, a més de possibilitar el que serien les primeres edicions especials amb contingut extra, i diversos àudios.

No va triomfar gaire, perquè era una tecnologia cara -en reproductors i discs-, els enormes discs eren delicats i els reproductors havien de fer un esforç per girar-los que provocava massa soroll, a més que calia canviar de cara perquè la capacitat d'emmagatzematge era petita (eren de 30 o 60 minuts per cara), i si calia els continguts venien en dos discs, cosa habitual en pel·lícules. 

Recordo haver anat als anys 90 -quan va tenir un tímid ressorgiment, abans que sortís el DVD, que el superava en gairebé tots els sentits- a una presentació que en feia no sé quina editorial, a canvi de l'assistència a la qual regalava gorres de Bola de Drac amb pins, però llavors ja aixecava celles. Sembla ser que als Estats Units va tenir una mica més d'èxit, i al Japó força més, fins al punt d'haver arribat a ser el format dominant gràcies a una política de preus baixos. Això fa que existeixin algunes pel·lícules en LD que no es van reeditar -o no amb els mateixos continguts- en posteriors formats, de manera que hi ha algunes peces de col·leccionista pel món.

Però després d'aquesta llarga introducció toca parlar de videojocs, perquè hem vingut aquí per a això, i el primer que va sortir en disc va ser precisament en LaserDisc -si no, aquesta introducció no hauria tingut sentit- i es considera que va ser l'Astron Belt, de Sega, fet el 1982. 

Era un videojoc de naus, un shooter, que combinava els gràfics en pixel art de la nau protagonista amb imatges en vídeo que mostraven altres naus, planetes i escenaris. Unes imatges que eren parcialment originals, però que també agafaven metratge de les pel·lícules Star Trek II: The Wrath of Khan, Battle Beyond the Stars i Uchû kara no message.

Aquí veiem una de les dues versions de la màquina, d'estil cabina, mentre que també existia la normal, de peu, d'aquest Astron Belt, que funcionava en el que, en general, es coneixia com a Sega LaserDisc.

El més fascinant, sobretot posant-nos en situació de l'època, era que es combinessin els gràfics computeritzats amb les imatges del vídeo, i que poguessin interactuar, de manera que quan el LaserDisc detectava una col·lisió, fos d'un impacte de foc contra l'enemic o a la inversa, o de la nau contra les parets, el vídeo mostrava explosions o el que calgués.



Això que veiem aquí m'ha permès descobrir una màquina de la qual no tenia ni idea, perquè són imatges del port de l'Astron Belt per a l'MSX. Sí, l'MSX. Perquè hi havia un model de Pioneer anomenat Palcom PX-7 que incorporava lector de LaserDisc, i van sortir un grapat de títols en aquest format.

En tot cas, l'Astron Belt, que va tenir una seqüela anomenada Starblazer el 1984, va ser l'inici d'una breu febre pels videojocs en LaserDisc que va acabar quan es va fer evident que el format tenia tendència a espatllar-se, però que va generar coses com el popular Dragon's Lair, que en realitat va sortir abans, tot i ser desenvolupat després, atès que el llançament de l'Astron Belt es va retardar per motius tècnics. 

I si parlem de CD, de disc compacte, la primera consola que va tenir un lector de CD-ROM va ser la PC Engine, coneguda com a Turbografx a Occident, i aquest lector es va llançar al Japó el 4 de desembre de 1988 amb dos títols, que són el simulador de cites No · Ri · Ko i el Fighting Street, que no és altre que el primer Street Fighter rebatejat.

En realitat, però, el No · Ri · Ko era la versió CD d'un joc que ja existia en targeta Hu Card, així que tècnicament el primer videojoc que es va fer directament en CD-ROM va ser el Fighting Street d'aquesta consola.

Hem repassat, doncs, quins van ser els primers videojocs que van sortir en suport disc òptic, primer amb el LaserDisc, que també va passar per les llars amb videojocs, és clar, però no és el tema d'avui, i després amb els jocs en CD per a videoconsoles, que van tenir moltíssim més èxit i van ser l'estàndard durant molts anys.

Respecte al DVD, algunes fonts indiquen que el primer títol en aquest suport va ser precisament el Dragon's Lair en versió DVD, per a PC, de 1997. No he pogut trobar cap confirmació que sigui el primer absolut, i en consoles és evident que els primers títols en DVD van ser els que van acompanyar la PlayStation 2 en el seu llançament el 4 de març de 2000, perquè va ser la primera consola amb lector d'aquests discs. Abans d'això, el 27 de novembre de 1998 podem parlar dels jocs que van acompanyar la sortida de la Dreamcast amb el seu format propietari, el GD-ROM, i en Blu-ray descobreixo també ara que no hi ha jocs d'ordinador en aquest format (es va continuar apostant pel DVD i sobretot per la descàrrega digital), però en consoles torna a ser Sony -la principal promotora del format- la guanyadora, amb el llançament de la PlayStation 3 l'11 de novembre de 2006.

Japó: el paradís de les compres de videojocs?

Una de les coses amb què comptava sabent que aniria de viatge de lluna de mel al Japó eren les compres de videojocs.

Com ja sabem, allà estan en japonès i en principi no són compatibles amb les nostres consoles, ja que en general no són region free (excepte la majoria de portàtils), però estan mooolt més barats, almenys en teoria, que a Occident, on l'especulació ha acabat amb els somnis dels jugadors honrats i deixa el mercat de segona mà només per als que tenen més calés al banc.

Això per desgràcia també ha arribat als jocs japonesos comprats des de fora del Japó, sigui pels "intermediaris" (gent que compra al Japó i reven a internet) o pels mateixos japonesos, que també saben buscar a internet i no volen ser els únics ximples.

L'únic que queda és anar directament al Japó i veure què passa. Tal com havia llegit (sentit i vist, en realitat, perquè és un videoblog) a Creativo en Japón, molt recomanable per deixar estar els mites i saber què succeeix de debò amb els videojocs al Japó, havia d'evitar la famosa zona d'Akihabara, on allò de "hi ha de tot i tirat de preu", que repeteixen fins i tot els experts en videojocs, fa anys que ha deixat de ser veritat, perquè s'ha tornat un parany per a turistes i a més el material es va acabant per un procés natural... i, repeteixo, els japonesos tampoc no són idiotes i saben consultar els preus que paguen els estrangers pels seus videojocs, de manera que aquests han pujat moltíssim, diuen, en els darrers anys.

De manera que si teniu amics que es van comprar el primer Megaman, el Rockman en japonès, per 30 euros fa 5 o 6 anys, els podeu dir que són molt afortunats per haver enganxat un bon moment, una bona època que ja ha acabat.

Preus a banda, si tantíssims turistes hi anem i ens sumem als compradors japonesos, el material que ja no es fabrica desapareix. I si està de moda el videojoc clàssic, cada cop menys gent se'n desfà. Curiosament, per cert, vaig veure molta cosa de Nintendo (i PlayStation 1 i 2) i poquíssima de Sega.

Calia buscar fora, cosa que volia dir oblidar la Super Potato que tothom coneix (val la pena anar-hi perquè és un dels pocs llocs d'Akihabara on es poden trobar recreatives més antigues per jugar-hi i també entenent la botiga com a museu, igual que Norma Còmics, que no fa ofertes ni fidelitza i és una mica com El Corte Inglés, un lloc on tenen de tot... al preu de venda oficial), i també anar fora de Tòquio.

I en marxar de la zona i anar cap a la regió de Kansai vaig poder començar a veure el que havia après dels vídeos del senyor David Boscà. Que, igualment, sempre avisa que fins i tot les botigues que recomana van apujant preus i renovant menys el material.

Així és: vaig veure-hi preus molt elevats en segons què, i les supergangues com ara una Famicom per 1000 iens (uns 8 euros) ja no hi eren. Ara valen més o menys el mateix que ens en demanen a internet. Títols concrets molt cotitzats es trobaven més barats que a la capital però igualment per sobre del que és raonable.

Ara bé, sí que m'hi vaig comprar moltes coses (els dedicaré una entrada a part), perquè amb una llista que portava feta de casa vaig repassar tan ràpid com vaig poder (en consideració per la meva senyora) lloms, caràtules i el pitjor de tot, cartutxos sols a cabassos, per tal de veure si hi figurava algun dels meus desitjats. La cerca se'm feia pesada fins i tot a mi, però tampoc no hi havia tants jocs que m'interessessin com per haver de triar.

Tot i així van caure, com deia, unes quantes coses. Per sort o per desgràcia em va sobrar pressupost, i això que el duia limitat, però em vaig endur videojocs de 7, 8, 20 euros, i alguns d'un euro i escaig i fins i tot cèntims.

La clau era, hi insisteixo, buscar fora de Tòquio. I el lloc més recomanable és la petita cadena Ojamakan, que hauríeu de visitar si mai aneu o torneu al Japó. Té 4 botigues a Osaka, 1 a Kobe (on em vaig firar més), 1 a Nishinomiya i alguna més, cap d'elles a Tòquio. Compte, que no accepten targeta.

A la capital japonesa sí que recomanen, però, una botiga que es diu Friends, a Akihabara però mal situada i molt petita, que vaig visitar i hi vaig comprovar que efectivament els preus estaven més o menys bé per ser a Akihabara. No m'hi vaig comprar res, tanmateix, perquè no m'interessava.

En general vaig comprovar una altra cosa que ja duia estudiada: allà tot està catalogat i "peritat". I són honestos i honrats. Als jocs hi posen etiquetes que indiquen si els falta alguna cosa, si hi ha desperfectes i a on... i en alguns dels que vaig comprar he de dir que no vaig trobar els danys al disc que se suposava que tenien. Impensable a Occident, on uns i altres venem jocs tot dient que estan en bon estat quan per les seves condicions de conservació al Japó els tindrien a 80 iens o menys.

Els dependents són servicials com en qualsevol altre establiment de cara al públic, una altra diferència amb casa nostra, on els venedors de videojocs tenen un grau de prepotència superior a la mitjana. En veure que rebutjava comprar un dels meus jocs més desitjats perquè les instruccions estaven fetes malbé (i no estava indicat, error seu) em van anar ensenyant sense cap mena de to sarcàstic les instruccions i els discs de tots els altres jocs, com quan en un restaurant de cert nivell et presenten els plats. Increïble.

Per cert, pel que fa a les recreatives, jo que no he estat mai de visitar aquesta mena d'establiment perquè senzillament quan era la seva època no em van cridar gaire l'atenció, ara que m'interessen no en tinc l'oportunitat, atès que pràcticament han desaparegut. Doncs bé, aquest país encara en té, de locals amb recreatives antigues, però jo no n'he trobat gaires. Sembla que t'hi topes per casualitat, perquè els edificis sencers que tenen Sega o Taito estan dedicats en gran mesura a màquines de les anomenades ufo catchers i als purikura, i les plantes que tenen videojocs els tenen massa moderns. No hi trobem clàssics de Sega ni de Taito, vaja. Per a això cal anar a llocs concrets, segurament recomanats per algú que sap on són.

Sí que vaig poder jugar, però en centres més grans i per a públics més generals, al Mario Kart Arcade GP DX, la tercera entrega arcade de la popularissima saga, així que ara només em falta provar el segon joc, ja que el primer el vaig poder tastar a Madrid (i malauradament uns anys despres hi vaig tornar i la màquina no funcionava). Llàstima, però, que calgui pagar per cada circuit dels que formen un campionat. Això, abans, no passava. A les recreatives posaves una moneda i si guanyaves o no et mataven continuaves sense afegir-hi més diners.

Llavors, tornant al tema, és el Japó el paradís de les compres de videojocs? Sembla que les coses han empitjorat força, però es podria dir que encara ho és. Almenys comparant-lo amb el que ens trobem els occidentals i en especial els europeus.

Per tant, si teniu l'ocasió d'anar al Japó, consells: porteu llista feta, perquè us fareu un tip de passar cartutxos i capses, tingueu molt clar el que pagaríeu per aquests jocs o consoles (per tant, apunteu en aquesta llista el que es paga per aquests productes a internet, que per pagar el mateix ens podem estalviar el pes i l'espai extra a la maleta) i recordeu: mai no tindreu prou temps per mirar-vos-ho tot amb calma. Al Japó s'hi va sobretot a visitar el país.

Els primers jocs de la PlayStation (segona part)

No hauria de ser cap sorpresa l'arribada d'aquesta entrada, perquè és la continuació natural de l'última que vaig publicar, la dels primers títols de la PlayStation al Japó. Ara, doncs, toca veure quins van ser els videojocs de llançament de la primera consola de Sony a Occident.

Comencem pels Estats Units, on la consola va sortir 9 mesos després del Japó -actualment seria impensable, però llavors era fins i tot poc, comparat amb sistemes anteriors-, concretament el 9 de setembre de 1995. 

El primer que esmento és l'ESPN Extreme Games, un videojoc d'esports extrems amb el segell de l'emissora esportiva de televisió ESPN que, un cop expirada la llicència, va passar a rebatejar-se com a 1Xtreme.

Se suposava que incloïa les disciplines dels X-Game de 1995, però en realitat en faltaven alguns, i el que veiem al vídeo recorda, i molt, la saga Road Rash, de la qual vaig parlar fa poc.



També havia parlat de la saga NBA Jam, a la qual pertany un altre dels videojocs de llançament de la PSX als EUA: l'NBA Jam Tournament Edition, la versió actualitzada i millorada de la primera entrega.



Continuem amb els esports, perquè un altre va ser el Power Serve 3D Tennis, que pel que veiem al vídeo no té gaire bon aspecte i fa tot l'efecte que la jugabilitat devia ser horrible. Ho comprovo just després i fent una cerca ràpida a Google veig que a IGN li van posar un 2 sobre 10. No cal dir res més.



Canviem de gènere per veure el Total Eclipse Turbo, un shooter sobre rails que en realitat era una conversió de la 3DO de Panasonic, i que va tenir una seqüela, Solar Eclipse, tant per a la mateixa PlayStation com per a la seva rival, la Saturn.

Com a curiositat, es veu que va sortir a la venda el 30 d'agost, uns quants dies abans que la consola, de manera que té l'honor de ser realment el primer títol de la PlayStation als Estats Units.



Aquesta mena de fusió estranya entre Street Fighter i els gràfics pre-renderitzats dels Mortal Kombat clàssics és la infame adaptació a videojoc de la també infame pel·lícula d'imatge real Street Fighter: The Movie, que també va sortir en Saturn.



Per als amants dels shmups verticals hi havia també el The Raiden Project, que era la conversió a PlayStation del Raiden i el Raiden II de recreativa. Un port que, pel que sembla, va tenir força bona acollida.



Un clàssic dels més estimats de la PlayStation -tot i que va sortir per a més consoles, entre elles la Saturn, que sovint s'ha de recordar...-, el Rayman, el primer d'una saga ressuscitada en els darrers anys amb els magnífics Rayman Origins i Rayman Legends.

I ara veurem 3 títols més del llançament estatunidenc de la consola de Sony, però els separo perquè també van ser de llançament de "la Play" a Europa, el 29 de setembre de 1995.



Un d'ells és el Battle Arena Toshinden, el primer videojoc de lluita amb armes en 3D (no va ser el Soul Edge, no), que inicialment era exclusiu de la PlayStation però al cap d'uns mesos també va sortir per a la Saturn. Tant en un sistema com en l'altre, però, va perdre popularitat i va ser força oblidat, tot i tenir continuacions, per l'arribada d'altres sagues més importants.



El Kileak: The DNA Imperative, que curiosament al Vell Continent es va dir Kileak: The Blood, era un first person shooter que va tenir una acollida molt diversa segons el mitjà que l'analitzés, per tant és d'aquells casos en què el judici l'hem de fer nosaltres mateixos.



Finalment, entre els que se solapen tenim l'únic títol que va ser de llançament tant al Japó com als Estats Units i Europa, el Ridge Racer, un clàssic de la velocitat poligonal. Ara veurem, però, quins van ser els videojocs que van acompanyar la consola només en el seu llançament europeu.



Per exemple el Wipeout, el primer d'una saga molt popular del gènere de la velocitat futurista, acompanyat per una banda sonora techno que l'ambienta d'una manera excel·lent. Va tenir versió també per a PC i més endavant Saturn, a més de diverses seqüeles.



Per als mateixos sistemes, i també signat per Psygnosis, hi havia el 3D Lemmings, l'adaptació als nous temps de la mítica saga iniciada el 1991, i sembla que el canvi va agradar força.



Les platformes estaven representades amb el Jumping Flash!, on com podem veure controlem un conill en un entorn tridimensional i visió en primera persona. Desconeixia aquest títol completament, però sembla interessant. I va tenir continuacions.



El Rapid Reload ens fa pensar inevitablement en el llegendari i genial Gunstar Heroes, una joia imprescindible de la Mega Drive, però no se'n va encarregar la mateixa gent, ni va tenir la mateixa acollida, encara que tampoc no va suspendre les anàlisis que en van fer els mitjans.



Acabem amb el Novastorm, un altre joc de Psygnosis però aquest cop no gaire reeixit. Havia sortit per a PC, 3DO i Mega-CD abans, però la versió de la PlayStation era l'única que tenia els vídeos a pantalla completa, segons el que diu la Wikipedia.

Com hem pogut veure, els títols de llançament de la primera consola de Sony als Estats Units i Europa van ser força més atractius, més diversos en gènere i més per a tota mena de públics que no pas els del Japó, per tant els primers usuaris occidentals de la màquina van tenir més sort a l'hora d'escollir complement per a la seva nova consola.

 

Els jocs més venuts de la PSP

La PSP és una consola que no tinc, però que respecto. En termes de vendes va ser superada amplíssimament per la Nintendo DS, la seva competència directa, que de fet va arribar a superar la PlayStation 2 com a consola més venuda de la història, durant un temps. Però oferia els millors gràfics disponibles en una consola portàtil i un catàleg ple de títols d'allò més recomanable. 

Amb més de 80 milions d'unitats venudes, i un èxit molt superior al de la seva successora, la PS Vita, no em faria res tenir-la, i en fixar-me en els videojocs més populars d'aquella portàtil veig que els 5 més venuts van ser els següents.

I resulta que, curiosament, el videojoc més venut de la PlayStation Portable, amb 4,8 milions de còpies, va ser un disc exclusiu del mercat japonès, cosa que reflecteix la febre per aquesta saga que pateixen els nipons. 

Es tracta del Monster Hunter Portable 3rd, que forma part de la popularíssima franquícia de Capcom, nascuda a la PlayStation 2 amb el primer Monster Hunter i amb més d'una desena d'entregues, sense comptar spin-offs. Doncs bé, aquest joc en concret va sortir a la venda el 2010, i quan se'n va fer la versió HD per a la PlayStation 3... també es va quedar al Japó.

A continuació, amb 4,66 milions i aquest cop sí llançament a tot el món l'any 2009, tenim el Gran Turismo, que no era remake del primer de la saga, ni la versió tècnicament rebaixada de cap títol de la saga per a les germanes grans, sinó el GT de la PSP. 

Però no patiu, que a diferència del que va passar amb el repàs als 5 videojocs més venuts de la PlayStation 2, aquest cop la llista no està dominada per només dues franquícies: de Gran Turismo no en veurem més. 

Tampoc no us penseu que la saga Monster Hunter serà la que domini en aquest cas, però sí que té, amb el que acabem de veure, un segon joc al Top 5. 

Amb 3,6 milions de còpies venudes, aquest Monster Hunter Freedom Unite, llançat al Japó el 2008 i l'any següent als Estats Units i Europa, se situa tercer amb una proposta que en realitat és una versió expandida de l'anterior Monster Hunter Freedom 2, el setè més venut de la PSP i per tant fora de la meva llista, però per poc. 

Sense tenir la consola, i suposo que no és cap mostra de la meva genialitat analítica inexistent, un dels punts forts de la PSP és el catàleg, com deia més amunt. Però no per les versions portàtils de títols disponibles per a d'altres sistemes -que també-, sinó pels jocs que es van llançar directament per a aquesta màquina, 

És el cas del God of War: Chains of Olympus, publicat el 2008 com a part de la imprescindible saga exclusiva de les consoles de Sony. Amb més de 3,2 milions de còpies se situa com a quart disc més venut de la PSP. Després se'n va fer una versió remasteritzada per a PS3.

El mateix passa amb el Grand Theft Auto: Liberty City Stories, de 2005, que forma part d'una de les meves sagues preferides però falta a la meva col·lecció. Sí, es va portar a la PlayStation 2 l'any següent, però jo sóc molt purista i m'agradaria jugar-hi en PSP, igual que al Grand Theft Auto: Vice City Stories. 

Doncs bé, aquest títol va col·locar 2,7 milions de còpies i tanca el repàs de 5 que m'havia proposat fer, on hi ha dos videojocs, precisament els dos últims, que segurament em compraria si tingués aquesta consola. 

L'últim joc de la PSP

La PSP, o PlayStation Portable, va ser (és) una molt bona consola, com també ho ha estat la seva successora, la PS Vita, però així com a l'àmbit de les plataformes de sobretaula li costa més, en portàtils la clara dominadora, i amb moltíssima diferència, és Nintendo. 

En qualsevol cas la PSP té un interessant catàleg que no fa gaire va deixar de rebre títols, i per això ha arribat el moment de dedicar-li una entrada en aquesta secció. Però com acostuma a passar, i per aquest motiu encara té més sentit fer aquestes entrades, la resposta a la pregunta "quin va ser l'últim joc de la PSP?" no és fàcil. Seria, per començar, "depèn".

On va plegar veles abans va ser, curiosament, al Japó. Va ser amb el Winning Eleven 2014, és a dir la versió japonesa del PES 2014, que va sortir el 14 de novembre de 2013.

Atenció, que el primer brasiler (els de blau) del qual apareix el nom és el nostre amic Neymar! Deixant de banda l'anècdota, però, resulta que després han sortit més jocs arreu del món, però aquest va ser l'últim que es va llançar, també en l'àmbit planetari, en format físic.

Si ens n'anem als Estats Units la cosa es complica, perquè per una banda tenim aquest Sweet Fuse: At your side, una novel·la visual del gènere otome que sorprenentment va arribar no només als EUA, sinó també a Europa, respectivament el 27 i el 28 d'agost de 2013. Aquest seria, segons la Wikipedia, l'últim títol de la PSP disponible a les botigues físiques dels Estats Units.

Ja m'explicareu quina és la diferència -no és una petició retòrica-, però resulta que el 15 d'octubre de 2013 va sortir al mercat estatunidenc el Class of  Heroes 2, un RPG que es considera, també a la Wikipedia, l'últim llançament en format físic en aquell territori. No és el mateix que "últim títol disponible a les botigues físiques"? Per a mi, sí. 

Aquí tenim el StreetKix Freestyle, un videojoc de ritme, que va sortir el 7 de gener de 2014 en format digital únicament, i que a la mateixa font consta com a últim títol original. 

1 any i 6 dies més tard, el 13 de gener de 2015, sortia també en digital el Brandish: The Dark Revenant, que seria l'últim llançament digital nord-americà de la PlayStation Portable, però entenc que en tractar-se d'un remake i la localització d'un títol japonès s'ha fet aquesta distinció d'"original" per al joc anterior.

A Europa ho tenim més clar, tot i que no he trobat cap vídeo del joc en qüestió sense comentaris en àudio de qui el va pujar: es tracta del digital End of Serenity, publicat el 27 d'agost de 2014. 

Així, recapitulant, l'últim videojoc absolut de la primera portàtil de Sony va ser el Brandish: The Dark Revenant, però el darrer en aparèixer en format físic va ser el Winning Eleven 2014. Amb un catàleg ben nodrit, fins i tot costa determinar quin va ser l'últim dels seus videojocs. 

L'últim joc de la Playstation 2

Quan vaig parlar de l'últim joc de la Neo Geo vaig dir que la mítica i poderosa consola d'SNK tenia el rècord de sistema que havia rebut més títols de manera oficial durant més temps, concretament de 1990 a 2004. 

I també que la Playstation 2 s'havia quedat a les portes de superar-lo. No ho va aconseguir, però amb 13 anys li va faltar poc, al capdavall estem parlat d'una de les videoconsoles més populars de la història i, malgrat un breu període en què la Nintendo DS la va superar, també la consola més venuda de tots els temps.

Anirem per ordre cronològic, perquè aquest cop, encara que sembli mentida, l'últim joc absolut de la Playstation 2 no va sortir al Japó. Dit d'una altra manera, segurament més entenedora, l'última vegada que un joc d'aquella consola es va posar a la venda no va ser, com podríem esperar, en una botiga japonesa. Allà l'últim títol de la PS2 va arribar el 27 de març de 2013 i era l'expansió Final Fantasy XI: Adoulin no Makyô, de Square Enix, que a Occident sortiria amb el nom de Seekers of Adoulin.



Aquí en tenim el tràiler, que es va presentar a la VanaFest 2012, celebració del 10è aniversari del joc. No és, per tant, ben bé un joc, sinó una expansió. En aquest cas aportava dues noves feines possibles, nous caps enemics i tot un continent, anomenat Adoulin.

Curiosament aquesta expansió no va sortir a Occident per a la Playstation 2, però sí per a ordinadors i la Xbox 360. Tanmateix, queda per a la història com l'últim joc de la PS2 al seu país d'origen. Però uns mesos més tard arribaria el darrer títol llançat als Estats Units i Europa.

El Pro Evolution Soccer 2014, o PES 2014, la penúltima entrega d'aquesta popular (però ja no reina) saga de videojocs de futbol de Konami, va sortir al Nou Continent el 27 de setembre de 2013 i al Vell, el nostre, el 8 de novembre.



Al marge del lamentable resultat del marcador, el cas és que el PES 2014, en sortir ja a la tardor de 2013, esdevenia també el darrer títol a nivell mundial que va sortir per a la segona consola de sobretaula de Sony.

Potser no és un videojoc tan curiós o interessant com els que hem vist als repassos de darrers títols que hem fet en anterior entregues d'aquesta secció, però s'ha de dir la veritat, i el cas és que un joc tan popular i comercial com aquest va ser l'últim joc de la Playstation 2.

Anuncis de la Saturn mofant-se de la Playstation

Aprofitant que fa poc vaig dedicar una extensa entrada a la història de la Saturn, una de les meves consoles preferides, recupero una secció que no tocava des de 2013 —i llavors ja feia temps que s'havia tornat molt esporàdica— per parlar dels anuncis televisius de la 32 bits de Sega que es mofaven de la competència, que curiosament l'havia de superar espectacularment i l'havia de condemnar a l'ostracisme.

De publicitat agressiva amb atacs a la competència ja n'havia parlat fa anys, per una banda de Sega envers Nintendo i per l'altra de creuaments d'atacs entre companyies. Però avui em concentraré en els esforços de Sega per fer quedar malament la 32 bits de Sony, com ja sabem infructuosos.



El més important i suposo que famós —perquè jo no els seguia, encara menys quan no sóc estatunidenc— de la campanya era el que anunciava el grandíssim Nights into Dreams però sobretot que la "Plaything" era incapaç de moure un títol així per culpa del seu processador únic.

Sense entrar gaire profundament en temes tècnics que ni jo mateix entenc (encara que en el meu cas el llistó està molt baix), es veu que l'arquitectònicament complicada 32 bits de Sega tenia 8 processadors, però els principals CPU eren 2, i en el cas del Nights un es dedicava als objectes bidimensionals i l'altre als entorns 3D.

Però que la Saturn tingués dues CPU es deu als canvis que es van anar fent en el disseny durant el seu desenvolupament, precisament per tal de contrarestar els informes que arribaven de la futura Playstation, de manera que segons com va ser un nyap de decisió.



En aquest altre anunci s'insisteix en el tema, es recorda que Sega té experiència en el sector i Sony és nova, i el lema és "Sorry, Plaything. You are not worthy", és a dir que s'arriba a afirmar que la Playstation (òbviament no es referien a la Nintendo 64) no valia la pena.

És curiós perquè, a causa de tots els problemes que ja vaig esmentar a l'entrada sobre la Saturn, la consola va ser un fracàs comercial i ha passat a la història com la millor màquina per als jocs 2D, però en canvi no va estar a l'alçada de la Playstation pel que fa a 3D, encara que alguns jocs, ben pocs, on es van posar molts esforços, permeten el debat. Tanmateix, sembla que el nombre de processadors i la veterania no hi van jugar cap paper primordial, en aquella sanguinària guerra.



Potser com que aquí no es fa mofa, sinó que es diu una simple i objectiva veritat, es fa referència explícita al nom de la consola de la competència, i l'anunci en general té un altre to: es concentra en els videojocs exclusius, que són el que motiva molta gent a decantar-se per una consola o una altra, com és el meu cas.

Però si us penseu que els japonesos, més aficionats a fer anuncis esbojarrats però sempre des del respecte, no hi van dir la seva... estareu equivocats, com jo ho estava abans de veure això:



No arriba als nivells dels anuncis nord-americans, però el primer dels anuncis no és del tot subtil pel que fa a les referències a la competència.

Al primer, un dels micos es diu Anthony (en japonès transcrit com a Ansonii) i de seguida que el criden a dinar deixa la consola. L'altre, en Seagal (Segaaru), continua jugant. Se'ns diu que, com que la Saturn és interessant, es ven. I el mateix lema es repeteix en d'altres anuncis.

Els fans més radicals de Sega, entre els quals m'incloc (tot i que sóc obert de mires les consoles de Sony em fan una certa ràbia des que van acabar amb Sega), i la gent que va dur a terme aquelles campanyes ens hauríem estirat els cabells si haguéssim sabut, llavors, que la Playstation triomfaria d'aquella manera tan espectacular i que grans icones de la companyia passarien per les consoles de Sony en el futur. Potser va ser el karma?

Accessoris: PSX

Potser us ha estranyat el títol de l'entrada, que digués que la PSX és un accessori. Doncs bé, no sóc gaire fan de les consoles de Sony, però sí que sóc un home just i no diria mai que la Playstation és un accessori. El que passa és que "PSX" és un dels noms amb què es coneix la primera plataforma de videojocs de Sony, que quan s'estava desenvolupant es coneixia com a "PS-X" i fins i tot es va voler llançar als Estats Units com a "PSX", cosa que al final no va passar.

Resulta, però, que en realitat PSX (o Playstation X) és un altre producte de la companyia japonesa que es va llançar, a causa del seu poc èxit només al país d'origen, el desembre de 2003.

Com és possible que hàgiu deduït veient la imatge, es tracta d'un reproductor de DVD, i si us esteu preguntant quina gràcia tenia quan la Playstation 2 podia reproduir pel·lícules i, de fet, tenia fins i tot un comandament especial per a fer-ho, us diré que en realitat era com una inversió d'aquest concepte.

Es tracta d'un reproductor de DVD que també pot gravar-ne, reproduir música, transferir vídeos amb la PSP connectada per USB, programes per a editar vídeos i so, sintonitzador de televisió i compatibilitat amb els videojocs de la Playstation i la Playstation 2.

Per tant, en si és millor que tenir una PS2 i reproduir vídeos amb ella, però és clar, era un aparell car. Els comandaments es podien connectar a la part posterior del PSX, però no s'incloïen en el pack, encara que es va posar a la venda un Dualshock 2 de color blanc ceràmica especialment per a connectar-lo aquí. 

A més, destaca perquè va ser el primer aparell de Sony en presentar la interfície de navegació que heu pogut veure al vídeo i que trobem tant a la PSP com a la Playstation 3 i tots els televisors Sony Bravia des de 2008, coneguda com a XMB o XrossMediaBar (també pronunciat Cross Media Bar).

Els primers jocs de la Playstation 3

Avui parlaré dels jocs que van sortir amb la Playstation 3, la consola de sobretaula més recent de Sony, quan es va llançar als tres principals mercats dels videojocs, i com és lògic tractant-se d'una màquina japonesa, primer va sortir al Japó, concretament l'11 de novembre de 2006. Amb quins jocs ho va fer?

No es va voler perdre l'estrena de la consola el Ridge Racer 7, setena entrega d'una saga que hem vist acompanyar el naixement de diverses plataformes, no sempre de Sony.

El Genji: Days of the Blade (al Japó Genji: Kamui Sôran), del gènere hack and slash (antigament beat'em up), era un producte de la mateixa Sony i va tenir una acollida normaleta, tot i que es va aplaudir el seu disseny artístic.

Molt pitjor li va anar al Mobile Suit Gundam: Target in sight, que va ser suspès per culpa dels gràfics, problemes tècnics, de control, d'interpretació dels actors de doblatge... En canvi al Japó, potser per la importància de la franquícia Gundam en aquell país, no va tenir mala rebuda de la crítica (sí del públic, que va passar bastant d'ell). 

No podia faltar, al seu llançament japonès, un joc dels que no debutarien, normalment, en un llançament occidental. Aquesta vegada no era el mahjong, sinó el golf, amb el Sega Golf Club. I al País del Sol Naixent encara sortiria un altre joc, el dia de l'estrena de la PS3:

El Resistance: Fall of Man, que ens hauria de sonar més perquè en aquell moment se'n parlava bastant. Un FPS de la pròpia Sony que va agradar força i que també seria un dels jocs de debut de la màquina als Estats Units, el 17 de novembre de 2006, només 6 dies després del naixement japonès. També sortirien allà el primer dia de la consola el Genji: Days of the Blade, el Ridge Racer 7 i el Mobile Suit Gundam: Crossfire (així es deia als EUA), però la línia de sortida americana va tenir unes quantes propostes més.

El Blazing Angels: Squadrons of the WWII no era pas cap exclusiva de la consola, sinó que havia sortit uns mesos abans també per a Xbox, Xbox 360 i PC, i el 2007 apareixeria per a la Wii. 

Un altre de guerra i tampoc exclusiu. En aquest cas és el Call of Duty 3, molt ben rebut com gairebé tots els de la veterana saga.

Vèiem el tràiler del Marvel: Ultimate Alliance, un RPG d'acció protagonitzat per molts dels superherois de la Marvel que va triomfar bastant.

El Tony Hawk's Project 8, vuitena entrega de la saga, va tenir millors notes en la versió per a la Xbox 360, però tampoc no li va anar malament del tot. 

Molt més discreta va ser l'acollida de l'Untold Legends: Dark Kingdom, un altre hack and slash exclusiu de la Playstation 3, per desgràcia i sempre segons la crítica, massa repetitiu. Hi va haver més títols, al llançament de la consola als EUA, però no en posaré vídeos, sinó que els esmentaré i prou, per qüestions d'espai i perquè no crec que calgui, ja que us els podeu imaginar perfectament. Són els esportius Madden NFL 07, NBA 2K7, NHL 2K7 i Tiger Woods PGA Tour 07.

Precisament aquests dos últims eren també al tardà llançament europeu i australià, el 23 de març de 2007, juntament amb el Ridge Racer 7, el Marvel: Ultimate Alliance, el Resistance: Fall of Man, el Blazing Angels: Squadrons of the WWII, el Call of Duty 3, el Genji: Days of the Blade, el Mobile Suit Gundam: Target in sight (amb el nom igual que al Japó), el Tony Hawk's Project 8 i l'Untold Legends: Dark Kingdom. 

El Defjam: Icon era un dels afegits europeus a la ja llarga llista de títols, avantatges del fet que una consola surti més tard en un territori que en els altres. Un títol de lluita entre rapers reals, tercera entrega de la saga, per cert, que encara que sembli mentida no va ser mal rebut del tot.

La mateixa gent havia creat aquest Fight Night Round 3, molt celebrat i d'un gènere no especialment nodrit, si més no fora dels títols de boxa humorística com els Ready 2 Rumble.

El discret RPG Enchanted Arms, que ja havia sortit per a la Xbox 360 més d'un any abans, nou mesos en el cas de la versió europea.

El Formula 1: Championship Edition, de Sony, un títol que veig que la crítica va rebre amb puntuacions de notable baix de mitjana i que tenien posat en una botiga de la Riera Blanca de L'Hospitalet abans que sortís la consola (el joc havia aparegut al Japó al desembre de 2006) i s'hi podia jugar per 1 euro cada quart d'hora, cosa que jo no vaig fer perquè em semblava que no calia.

Aquest ni em sonava: el Full Auto 2: Battlelines, un joc de conducció combativa de Sega, senzillet, disponible també per a PSP i amb menys èxit que el primer Full Auto, exclusiu de la Xbox 360.

El Motorstorm, un altre de la mateixa Sony i un dels més coneguts de la consola quan es va estrenar i que després va tenir algunes seqüeles.

L'NBA Street Homecourt, que també va sortir llavors per a la Xbox 360, l'entrega més recent (i per tant fins ara l'última) d'una saga de cert èxit de crítica.

El Need for Speed: Carbon, desena entrega de la popular saga de curses de cotxes que ja havia aparegut durant el 2006 per a PC, PS2, PSP, Gameboy Advance, Nintendo DS, Gamecube, Xbox i Xbox 360.

El Sonic the Hedgehog, un títol que havia aixecat moltes expectatives i que tenia un nom molt perillós, exactament el mateix que el de la seva primera i celebradíssima entrega. Va ser un autèntic fracàs, el pitjor joc de la història de la mascota de Sega (se'n van criticar les càmeres, el control, els molts errors que dificultaven la jugabilitat, els personatges, la història... tot) i un dels que van contribuir a la mala imatge de la franquícia i de la mateixa Sega durant els foscos anys en què han estat apareixent jocs per a d'altres companyies des que Sega va plegar de fer consoles, amb dignes però poques excepcions. 

Aquí teníem el Tom Clancy's Splinter Cell: Double Agent, un altre que va sortir per a molts sistemes, que va ser força ben rebut i, com ja deveu saber, forma part d'una nodrida saga de jocs d'acció i infiltració.

The Godfather: The Don's Edition, la versió menys celebrada d'un títol que havia aixecat moltes expectatives perquè tocava un intocable de la història del cine (i de la literatura), però que va ser rebut amb certa fredor. L'edició del Don fa referència a un parell d'afegits que no hi havia a la resta de versions.

Un altre títol de Sega, el World Snooker Championship 2007, basat en campionat mundial més important del billar. I ara dos títols més de Sega, per acabar:

La cinquena entrega del títol de lluita per excel·lència de la companyia, el Virtua Fighter 5, que també hi és en Xbox 360 i que, en el cas de la PS3, no té joc en línia. El mateix li passava al que veurem a continuació, un altre de Sega:

El Virtua Tennis 3, també grandíssim joc, com el Virtua Fighter 5, que absència d'online a banda és molt addictiu i divertit. Això sí, el de lluita perquè ja fa molt temps que no s'hi connecta ningú, i el de tennis perquè han aparegut dues entregues més de la saga, a la Xbox 360 actualment és com si no tinguessin joc en línia, per molt que la característica hi sigui. I amb això acabo aquesta extensa entrada sobre l'estrena de la Playstation 3 i els jocs que la van acompanyar.