Japó: el paradís de les compres de videojocs?

Una de les coses amb què comptava sabent que aniria de viatge de lluna de mel al Japó eren les compres de videojocs.

Com ja sabem, allà estan en japonès i en principi no són compatibles amb les nostres consoles, ja que en general no són region free (excepte la majoria de portàtils), però estan mooolt més barats, almenys en teoria, que a Occident, on l'especulació ha acabat amb els somnis dels jugadors honrats i deixa el mercat de segona mà només per als que tenen més calés al banc.

Això per desgràcia també ha arribat als jocs japonesos comprats des de fora del Japó, sigui pels "intermediaris" (gent que compra al Japó i reven a internet) o pels mateixos japonesos, que també saben buscar a internet i no volen ser els únics ximples.

L'únic que queda és anar directament al Japó i veure què passa. Tal com havia llegit (sentit i vist, en realitat, perquè és un videoblog) a Creativo en Japón, molt recomanable per deixar estar els mites i saber què succeeix de debò amb els videojocs al Japó, havia d'evitar la famosa zona d'Akihabara, on allò de "hi ha de tot i tirat de preu", que repeteixen fins i tot els experts en videojocs, fa anys que ha deixat de ser veritat, perquè s'ha tornat un parany per a turistes i a més el material es va acabant per un procés natural... i, repeteixo, els japonesos tampoc no són idiotes i saben consultar els preus que paguen els estrangers pels seus videojocs, de manera que aquests han pujat moltíssim, diuen, en els darrers anys.

De manera que si teniu amics que es van comprar el primer Megaman, el Rockman en japonès, per 30 euros fa 5 o 6 anys, els podeu dir que són molt afortunats per haver enganxat un bon moment, una bona època que ja ha acabat.

Preus a banda, si tantíssims turistes hi anem i ens sumem als compradors japonesos, el material que ja no es fabrica desapareix. I si està de moda el videojoc clàssic, cada cop menys gent se'n desfà. Curiosament, per cert, vaig veure molta cosa de Nintendo (i PlayStation 1 i 2) i poquíssima de Sega.

Calia buscar fora, cosa que volia dir oblidar la Super Potato que tothom coneix (val la pena anar-hi perquè és un dels pocs llocs d'Akihabara on es poden trobar recreatives més antigues per jugar-hi i també entenent la botiga com a museu, igual que Norma Còmics, que no fa ofertes ni fidelitza i és una mica com El Corte Inglés, un lloc on tenen de tot... al preu de venda oficial), i també anar fora de Tòquio.

I en marxar de la zona i anar cap a la regió de Kansai vaig poder començar a veure el que havia après dels vídeos del senyor David Boscà. Que, igualment, sempre avisa que fins i tot les botigues que recomana van apujant preus i renovant menys el material.

Així és: vaig veure-hi preus molt elevats en segons què, i les supergangues com ara una Famicom per 1000 iens (uns 8 euros) ja no hi eren. Ara valen més o menys el mateix que ens en demanen a internet. Títols concrets molt cotitzats es trobaven més barats que a la capital però igualment per sobre del que és raonable.

Ara bé, sí que m'hi vaig comprar moltes coses (els dedicaré una entrada a part), perquè amb una llista que portava feta de casa vaig repassar tan ràpid com vaig poder (en consideració per la meva senyora) lloms, caràtules i el pitjor de tot, cartutxos sols a cabassos, per tal de veure si hi figurava algun dels meus desitjats. La cerca se'm feia pesada fins i tot a mi, però tampoc no hi havia tants jocs que m'interessessin com per haver de triar.

Tot i així van caure, com deia, unes quantes coses. Per sort o per desgràcia em va sobrar pressupost, i això que el duia limitat, però em vaig endur videojocs de 7, 8, 20 euros, i alguns d'un euro i escaig i fins i tot cèntims.

La clau era, hi insisteixo, buscar fora de Tòquio. I el lloc més recomanable és la petita cadena Ojamakan, que hauríeu de visitar si mai aneu o torneu al Japó. Té 4 botigues a Osaka, 1 a Kobe (on em vaig firar més), 1 a Nishinomiya i alguna més, cap d'elles a Tòquio. Compte, que no accepten targeta.

A la capital japonesa sí que recomanen, però, una botiga que es diu Friends, a Akihabara però mal situada i molt petita, que vaig visitar i hi vaig comprovar que efectivament els preus estaven més o menys bé per ser a Akihabara. No m'hi vaig comprar res, tanmateix, perquè no m'interessava.

En general vaig comprovar una altra cosa que ja duia estudiada: allà tot està catalogat i "peritat". I són honestos i honrats. Als jocs hi posen etiquetes que indiquen si els falta alguna cosa, si hi ha desperfectes i a on... i en alguns dels que vaig comprar he de dir que no vaig trobar els danys al disc que se suposava que tenien. Impensable a Occident, on uns i altres venem jocs tot dient que estan en bon estat quan per les seves condicions de conservació al Japó els tindrien a 80 iens o menys.

Els dependents són servicials com en qualsevol altre establiment de cara al públic, una altra diferència amb casa nostra, on els venedors de videojocs tenen un grau de prepotència superior a la mitjana. En veure que rebutjava comprar un dels meus jocs més desitjats perquè les instruccions estaven fetes malbé (i no estava indicat, error seu) em van anar ensenyant sense cap mena de to sarcàstic les instruccions i els discs de tots els altres jocs, com quan en un restaurant de cert nivell et presenten els plats. Increïble.

Per cert, pel que fa a les recreatives, jo que no he estat mai de visitar aquesta mena d'establiment perquè senzillament quan era la seva època no em van cridar gaire l'atenció, ara que m'interessen no en tinc l'oportunitat, atès que pràcticament han desaparegut. Doncs bé, aquest país encara en té, de locals amb recreatives antigues, però jo no n'he trobat gaires. Sembla que t'hi topes per casualitat, perquè els edificis sencers que tenen Sega o Taito estan dedicats en gran mesura a màquines de les anomenades ufo catchers i als purikura, i les plantes que tenen videojocs els tenen massa moderns. No hi trobem clàssics de Sega ni de Taito, vaja. Per a això cal anar a llocs concrets, segurament recomanats per algú que sap on són.

Sí que vaig poder jugar, però en centres més grans i per a públics més generals, al Mario Kart Arcade GP DX, la tercera entrega arcade de la popularissima saga, així que ara només em falta provar el segon joc, ja que el primer el vaig poder tastar a Madrid (i malauradament uns anys despres hi vaig tornar i la màquina no funcionava). Llàstima, però, que calgui pagar per cada circuit dels que formen un campionat. Això, abans, no passava. A les recreatives posaves una moneda i si guanyaves o no et mataven continuaves sense afegir-hi més diners.

Llavors, tornant al tema, és el Japó el paradís de les compres de videojocs? Sembla que les coses han empitjorat força, però es podria dir que encara ho és. Almenys comparant-lo amb el que ens trobem els occidentals i en especial els europeus.

Per tant, si teniu l'ocasió d'anar al Japó, consells: porteu llista feta, perquè us fareu un tip de passar cartutxos i capses, tingueu molt clar el que pagaríeu per aquests jocs o consoles (per tant, apunteu en aquesta llista el que es paga per aquests productes a internet, que per pagar el mateix ens podem estalviar el pes i l'espai extra a la maleta) i recordeu: mai no tindreu prou temps per mirar-vos-ho tot amb calma. Al Japó s'hi va sobretot a visitar el país.

Accessoris: adaptadors per a jocs d'importació

Avui, en comptes de presentar-vos un accessori desconegut, estrany o divertit, el que faré serà un repàs d'alguns accessoris que ens permeten jugar amb jocs japonesos i americans a les nostres consoles europees. Les de sobretaula, perquè les portàtils no tenen l'anomenada protecció de regió.  L'excepció en sobretaula és la Neo Geo, region free, cosa molt interessant perquè si bé tots els cartutxos d'aquesta consola tenen uns preus desorbitats, per poder-ne pagar un en versió PAL, en ser més rars, cal vendre's algun òrgan.

I aquest tema no és poc important, perquè totes les videoconsoles tenen un catàleg molt més ampli que el que arriba al Vell Continent, en alguns casos de manera més clara que en d'altres, i sempre hi ha joies que tothom hauria de provar però que requereixen aquests adaptadors, sempre productes no oficials i de vegades fins i tot sense un nom concret, però que tenen en comú la dificultat a l'hora de trobar-los avui dia.

Aquí tenim el de la NES, per exemple, que és un conversor 60 to 72. Com que els cartutxos japonesos eren de 60 pins i els europeus de 72, calia aquest accessori per tal de poder gaudir del catàleg sencer de la Famicom, però a banda d'això s'havia de fer una petita operació a la nostra consola, una operació tan senzilla que fins i tot jo, que no tinc ni idea d'aquestes coses, vaig saber fer, i que a més és necessària per tal que funcioni la màquina, que a aquestes alçades a tothom li funciona malament per culpa del fenomen de la llum vermella intermitent. Així doncs, solucionant una cosa soluciones, de pas, l'altra.

No he trobat, però, res pel que fa a la Master System, que a Europa va tenir molt d'èxit però que va arribar capada en alguns aspectes en comparació amb la japonesa, desitjada per tots els seguidors d'aquesta consola per les seves superiors característiques, sobretot en el so. Paradoxalment, el sistema va ser abandonat al Japó ràpidament, a causa de l'èxit de la seva germana Mega Drive, tant que ni tan sols va arribar a sortir el model que aquí coneixem com a Master System II. 

Aquí tenim un parell dels que hi havia per a la Super Nintendo. Era molt conegut també aquí entre els usuaris de la 16 bits de Nintendo perquè fins i tot a les botigues de videojocs es podien trobar fàcilment, sobretot quan van començar a arribar els títols de Bola de Drac en versió japonesa, que costaven un ull de la cara i necessitaven l'adaptador. També anava bé per als cartutxos americans, cosa que el fa imprescindible per a qualsevol amant del Cervell de la Bèstia. 

Aquest és un dels de la Mega Drive. El que jo tinc (i és l'únic adaptador que tinc) és diferent, no es diu així però la forma és la mateixa. Curiosament, durant els primers anys de la consola no hi havia protecció regional, i no és estrany veure com funcionen molts títols americans en sistemes europeus, però es veu que els cartutxos fabricats a partir de 1992 ja requerien adaptador. 

I aquest és un must have: el Mega Cart de Tototek, que permet jugar amb jocs d'importació del Mega-CD, imprescindible en el cas d'aquesta consola-accessori perquè tot i que va fracassar i hi ha molt pocs videojocs bons que sortissin a Europa, al Japó i als Estats Units hi ha títols molt bons que no s'hauria de perdre cap propietari d'un Mega-CD. Això sí, cal preparar al voltant de 70 euros per tal d'aconseguir-lo, i quan es tracta d'un accessori això sempre fa mandra.

Ens trobem amb un cas similar amb la Saturn. Aquesta consola té títols molt bons, i molts d'ells van arribar a Europa, però al Japó hi trobarem desenes de CD que hauríem de tenir. Per tal de fer-los anar en una consola PAL cal un adaptador com aquest, l'Action Replay 4M Plus, que a més d'aquesta funció també proporciona emmagatzemament, RAM extra per als jocs que ho necessiten i, naturalment, els trucs propis de la franquícia Action Replay. Malauradament, es veu que mentre fa la funció d'emmagatzemament, per exemple, no fa la del canvi de regió. 

Per a la Nintendo 64 tenim el N64 Passport, que va tenir diverses actualitzacions. Els europeus el necessitem per tal de jugar amb cartutxos d'altres regions, i els d'aquestes regions el voldran si tenen interès en versions PAL dels jocs de la consola, però es veu que entre el Japó i els Estats Units hi havia compatibilitat sense fer res més que modificar lleugerament l'entrada dels cartutxos. 

D'aquest no n'he pogut trobar una imatge real, només un disseny de la portada, però ja es veu el que és, oi? En el cas de la Dreamcast, la majoria de jocs va arribar a Europa, però els que van anar sortint després de l'abandonament de la màquina per part de Sega (i els que encara pot ser que continuïn sortint) s'han de jugar amb aquest adaptador, el DC-X, que bàsicament és un disc d'arrencada. 

I d'aquesta manera és també com funciona la cosa en consoles com la Playstation, Gamecube (Freeloader), la Playstation 2 (amb el Swap Magic, que per cert també tinc i que serveix també per a les "còpies de seguretat") i la Wii (el Freeloader també, tot i que les actualitzacions del firmware l'inutilitzen i són obligatòries), sempre que no vulguem modificar-les amb xips, que és la pitjor opció si ens estimem les nostres consoles. 

Amb la Xbox tot això s'aconsegueix amb la instal·lació d'un  firmware, i amb la Xbox 360 igual, però això té el perill que si Microsoft ho detecta quan ens connectem a internet, ens poden banejar la consola. La Playstation 3, en canvi, no és region free, però els seus jocs sí. Ara, s'han de tenir en compte dos detalls: no passa el mateix amb els Blu-ray i cada cop que vulguem comprar continguts descarregables per a un joc hem de tenir en compte que ha de concidir també amb la zona d'origen del disc.