Repàs videojoquístic de 2024 i reptes per a 2025

Trenco una tradició del blog, que era repassar, a l'última entrada de l'any, com m'havia anat en l'àmbit dels videojocs. Aquest cop me n'he oblidat completament he pensat que per dir més o menys el mateix no calia una nova entrada, i el mateix puc dir de la també tradicional primera de l'any, amb els reptes o propòsits, així que les fusiono i deixo lloc al blog per a entrades només lleugerament més interessants.

Comencem, doncs, amb el repàs, i aquí he de repassar no només l'any en si, sinó també quins dels meus propòsits vaig fer realitat i quins no. I pel que fa al que m'havia proposat per a 2024, puc dir que vaig decidir acabar al 100% el Super Mario Bros. Wonder, i ho vaig fer, però tot i que no em vaig posar amb el Super Mario Bros. 2 occidental, sí que vaig començar l'autèntic, el que aquí es diu The Lost Levels. 

On sí que vaig fracassar va ser en la voluntat de gaudir del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom, perquè no el vaig tocar en tot l'any. Increïble. El motiu és que l'havia deixat de banda per no quedar totalment absorbit i jugar durant un temps a altres coses, i entre l'una i l'altra se'm va acabar l'any. No vaig jugar a cap Sonic, i acabar-me el Streets of Rage 2 jo sol i continuar amb la saga tampoc ho vaig complir, però sí que vaig intentar superar el segon joc en modalitat individual. 

Sí que vaig jugar a un videojoc de la saga Mega Man, encara que no el vaig acabar, que va ser el setè, per a la Super Nintendo, però no el vaig acabar. Tampoc va ser un bon any pel que fa a reparacions de consoles, com vaig dir de 2023, ni vaig aconseguir comprar menys i jugar més, o dit d'una altra manera, concentrar-me en gaudir del que ja tinc.

Ara bé, tot i que el balanç general és una mica negatiu, sí que és cert que m'havia proposat jugar més i sense pressions de llistes obligatòries i puc dir que ho vaig aconseguir. No gaire més que el 2023, i només en vaig acabar 12, però sí que tinc la sensació que vaig jugar més que l'any anterior. Aprofito per llistar els videojocs als que vaig dedicar almenys 2 sessions de joc l'any passat, en negreta els que vaig acabar:

• Mega Man 7
• Super Mario Bros. Wonder
• Kirby's Dream Land 2
• Downtown Nekketsu Kôshinkyoku: soreyuke daiundôkai
• Double Dragon (NES)
• Marvel's Spider-Man Remastered 
• Downtown Special: Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
• Tinhead
• Galaxian
• GG Aleste
• Yie-Ar Kung Fu
• Ninja Jajamaru-kun
• Attack of the Karens
• G-Darius HD
• Mario Kart 7
• Tetris 99
• Ninja Jajamaru's Big Adventure
• Super Smash Bros. Ultimate
• Puzzle Bobble
• Goliath Depot
• Ninja Jajamaru: The Great World Adventure (també en versió DX)
• Pac-Land
• Super Mario Bros.: The Lost Levels
• Ys I
• Valiant Hearts: Coming Home
• Bikkuri Nekketsu shin kiroku! Harukanaru kin medal
• Ufouria: The Saga
• Streets of Rage 2
• Dragon Ball Advanced Adventure
• The Last of Us Part I
• Super Mario RPG
• Galaga (NES)
• Armed Police Batrider
  
• Super Dragon Ball Z
• Nintendo Switch Sports
• Super Spy Raccoon
• Chrono Trigger
• Daze Before Christmas  
  

Mirant enrere, que per a això serveixen aquestes llistes, no em puc queixar en excés de quantitat de jocs als que vaig jugar. A més, no m'havia fet una llista d'imprescindibles com en anys anteriors, i vaig anar jugant al que em venia de gust en cada moment, sense planificar-ho gaire, sense tanta pressió autoimposada, cosa que celebro. Em faltaria no portar tants jocs alhora, però ja hi treballarem.

De tots aquests títols destaco el meravellós Super Mario Bros. Wonder i el seu duríssim 100%, el magnífic Marvel's Spider-Man, el primer joc de Playstation 5 llarg que m'he passat (començat el 2023, això sí), el GG Aleste sense continuacions, primer shmup del que puc dir això, les hores que vaig dedicar al meu estimat Ninja Jajamaru-kun (i les que li vaig dedicar al Ninja Jajamaru's Big Adventure, en aquest cas sense aconseguir acabar-lo (encara), les partides al Super Smash Bros. Ultimate i el Nintendo Switch Sports amb la meva filla, l'inici de l'espectacular The Last of Us Part I, la preparació del pòdcast de Bola de Drac amb els companys de Retroscroll, tot i que no va ser l'únic, perquè per exemple també destaca el que vam gravar en directe des de la RetroBarcelona 2024, on ens vam retrobar després d'un any, o el fet que em van donar, un any més, l'oportunitat de provar jocs indies de naturalesa arcade per analitzar-los abans del seu llançament, tot un honor.

2024 també va ser l'any de la compra d'una nova recreativa mini, l'Astro City Mini V de Sega, amb jocs en format vertical, sobretot de naus, gràcies a una boníssima i inesperada oferta (i aquí teniu el meu vídeo d'unboxing i prova a TikTok), i em temo que els trastos i els videojocs continuaran arribant, perquè no paren de llançar màquines i títols que em criden molt l'atenció.

No goso proposar-me comprar menys i gaudir més el 2025, perquè tinc coses pendents de comprar de 2024 i en venen algunes de molt interessants, però estaria bé poder-ho fer, perquè encara que sigui per espai seria d'allò més recomanable.

A banda d'això, en l'àmbit del consum en si, vull continuar jugant al que em vingui de gust a cada moment, sense obligar-me a res, però sense prohibir-me, tampoc, tenir una idea aproximada de videojocs que m'agradaria tocar en el futur immediat. 

Però, per parlar més concretament d'algun joc o alguna saga, m'agradaria iniciar Final Fantasy -si, per fi, trobo un bon preu del recopilatori Pixel Remaster- i un deute pendent amb mi mateix de fa molts anys, Shenmue, així com recuperar la saga Dragon Quest, posar-me amb el Yakuza 0 i jugar, almenys, al GTA III, i si pot ser començar el Vice City. En termes de màquines, donar una mica més d'amor a les meves Evercade -i comprar-me l'Alpha, la versió recreativa bartop-, cosa que ja vaig començar a fer tímidament el 2024, però encara les tinc molt desaprofitades.

Ja ho veurem, són coses que ara em passen pel cap i que potser després no em venen de gust, però pensar-hi em motiva a fer-ho realitat, i per això també l'existència d'aquesta mena d'entrades anuals, a més que l'any que ve podrem veure si vaig ser ferm.

Que tingueu totes i tots molt bon any i que jugueu moltíssim i, sobretot, que us agradi allò a què jugueu!

Reptes per a 2024

Si l'última entrada de 2023 va ser per fer un repàs de l'any en qüestió de videojocs, com ja és costum en els darrers anys, la primera de 2024 segueix també la tradició de fer un petit llistat de reptes per a l'any que comença, després de rellegir el de l'any passat per primer cop i veure fins a quin punt vaig ser fidel als meus propòsits. 

Doncs bé, hi ha una mica de tot, però ja avanço que en algunes coses em vaig desviar prou de la intenció inicial com per no poder reprimir, ara, un somriure irònic amb llagrimeta. 

Per exemple, havia dit que tenia intenció de posar-me seriosament amb la saga Super Mario, i havia esmentat específicament el Super Mario Bros. 2 occidental, però no m'hi vaig posar.

Tot i així, no es pot considerar que l'objectiu sigui fallit del tot, perquè sí que vaig estar jugant al meravellós Super Mario Bros. Wonder. Per a 2024 la idea és acabar-lo al 100% i, ara sí, jugar al segon de la NES i anar fent.

Després de fallar en el propòsit de jugar a més jocs de la saga Castlevania el 2022, em vaig proposar esmenar-ho el 2023, i el cas és que ho vaig fer. L'escollit va ser el que anava a continuació de l'últim, el Castlevania III, el darrer a la NES.

Lamentablement, el que és jugar-hi hi vaig jugar, però fa mesos que el vaig posar en pausa indefinida perquè no vaig ser capaç de passar-me un punt on em vaig encallar després de desenes d'intents... No prometo res per a aquest any, però m'agradaria acabar-lo, és clar, i continuar la llegendària saga.

D'una altra llegenda, la de Zelda, havia dit que volia jugar a dos títols, i ho pretenia de debò, evidentment pensant en un parell dels curts, i ho volia fer abans d'estrenar l'esperadíssim Tears of the Kingdom perquè sabia que qualsevol cosa jugada després em faria mandra per comparació, i perquè era conscient que la seqüela del Breath of the Wild m'absorbiria.

Doncs bé, vaig continuar The Legend of Zelda, però traint el meu pla en començar el seu títol més recent. Per al 2024 no renovo la intenció de jugar a altres jocs de la saga, ni tan sols sé si m'acabaré l'actual, així que em limitaré a divertir-me amb aquest, l'acabi quan l'acabi.

Havia dit que jugaria a tants jocs de la saga Sonic com pogués, perquè igual que em passa amb els d'en Mario tinc força clàssics tocats només per sobre, i la veritat és que vaig jugar força... al primer, en la seva versió dins del recopilatori Sonic Origins. I allà m'he quedat. Propòsit renovat.

També em volia posar seriosament amb Streets of Rage, però només em vaig passar el 2 i a sobre en cooperatiu. Enguany vull aconseguir-ho jo sol i posar-me amb el 3 i el 4, que ja toca!

Pel que fa als objectius no complerts ni tan sols parcialment, 2023 no va ser tampoc l'any de reprendre el Dragon Quest XI, i no vaig jugar a cap títol de la saga Mega Man. Renovo tímidament la primera intenció, i em proposo fermament jugar com a mínim a un joc del superheroi blau de Capcom.

Vaig fracassar estrepitosament en el propòsit de comprar menys i jugar més, és una assignatura eternament pendent meva, però sempre és saludable en més d'un sentit fer-se aquesta autopromesa, així que la renovo.

2023 va ser un mal any pel que fa a la reparació de consoles o accessoris, cada cop tinc menys temps lliure i, al que em vaig dedicar, ho vaig fer de manera molt barroera i amb un resultat ben curiós, com explicava aquí. 

No és que em vingui de gust dur a terme aquestes tasques, si us he de ser sincer, però he de renovar la intenció perquè tinc diverses consoles amb algun problema o altre que m'impedeix jugar-hi, i el cas és que vull jugar-hi. 

2023 va ser un any amb una notable pèrdua del meu temps lliure, que ja era escàs, però tot i així em proposo jugar més, i a la globalitat dels meus sistemes, incloent-hi els moderns, que he tingut molt abandonats últimament, i els retro. Per això vull que tot em funcioni, encara que les màquines se'm rebel·lin i fallin quan ni tan sols les faig servir. Vull jugar més, acabar-me més videojocs tot i no voler, paradoxalment, fer-ho amb cap mena de pressió. 

Espero poder somriure, ara sí sense llagrimeta, quan rellegeixi l'entrada al final de l'any.

14è aniversari de 3 Botons i START!

Quan un blog arriba a l'edat que té el meu, després de 14 anys i 1.413 entrades publicades -comptant aquesta-, i amb un compte d'Instagram i, des de fa gairebé un any, un de Twitter dedicat exclusivament al blog, sempre és un moment de reflexionar, mirar enrere i també endavant.

Cal veure si queden coses per dir, si la feina feta fins ara ha estat satisfactòria, i sigui quin sigui el resultat d'aquestes reflexions cal arribar a la conclusió, de vegades, que la mort és una cosa que pot venir de moltes maneres, algunes millors que altres. 

Com tot en aquest món, hem d'encarar el final, acceptar-lo, i trobo que el fet que un blog arribi als 14 anys és un bon moment per repassar algunes maneres de morir que ens podem trobar als videojocs. Concretament en veurem

Si us estàveu fregant les mans pensant que havia decidit plegar, em sap greu avisar-vos que continuo tenint ganes de tirar endavant el blog i les idees, per ara, no se m'han acabat, així que espero poder arribar a celebrar el 15è aniversari amb la mateixa regularitat que fins ara.

Però tornem al tema que ens ocupa, que és el d'alguns dels nostres personatges preferits de la història dels videojocs rebent la visita de la Parca, cosa que per a ells, afortunadament, és només temporal.

Comencem amb la que, probablement, la més emblemàtica de totes. La del Super Mario Bros., amb el protagonista quedant-se paralitzat breument amb un efecte de so que segur que ens ve al cap quan veiem aquestes imatges i, just després, elevant-se una mica en l'aire per acabar caient "per davant" del terra, com si en realitat hagués estat corrent per una bastida, recordant els seus orígens. 

És una animació de mort típica als videojocs, que té una pàgina dedicada i tot, i que podem veure tant a la saga -no a les entregues 3D- com en molts altres títols que no tenen res a veure amb la mascota de Nintendo.

Repetim protagonista, perquè hem esmentat els seus videojocs 3D i el primer de tots ells, el llegendari Super Mario 64, va ser una explosió tan bèstia de possibilitats que també van augmentar les maneres de morir, i a banda de quedar-se sense energia en rebre cops, caure per un precipici o ofegar-se nedant, també hi ha el perill que morim asfixiats, com podem veure en aquesta pertorbadora escena.

Si hi ha una manera de morir pertorbadora, almenys per a mi, i ho he dit més d'una vegada, és la d'en Sonic quan s'ofega sota l'aigua, cosa que es va poder veure per primer cop al Sonic the Hedgehog, concretament a la Labyrinth Zone. 

Aquestes imatges també tenen una banda sonora inesborrable, i és, sens dubte, el que ens fa passar més tensió de tot el joc, molt més que als no gaire difícils combats contra en Robotnik. Per descomptat, la manera estàndard de morir d'en Sonic és com la d'en Mario, amb la curiositat que també "salta" quan cau directament en un buit i hi rebota abans de desaparèixer del tot. 

La defunció de l'Alex Kidd, vista per primer cop a l'Alex Kidd in Miracle World, és més esperançadora: passi el que passi, fins i tot si perdem un combat de pedra-paper-tisores com és el cas de l'animació que he compartit, el protagonista es torna transparent i se'n va al Cel.

No sabem si és el que li passa a la Samus quan mor al Metroid, on esclata en trossets, cosa força violenta per ser un joc de Nintendo, ara que hi penso. I no ho sabem perquè, com que va per l'espai, no queda clar quina deïtat té jurisdicció sobre aquest més aviat extens territori.

Segurament en Mega Man sí que hi va, tot i que es transformi en partícules d'energia quan el pelen (també quan cau sobre punxes), perquè suposem que viu a la Terra, encara que en un llunyaníssim any 200X. I és una animació que ens farem un tip de veure, jugant a aquesta saga.

El Crash Bandicoot no era un Super Mario 64, però també tenia -i encara té- molt d'encant com a joc de plataformes tridimensional, si bé mancat de llibertat gairebé absoluta per moure's com la proposta de Nintendo. 

El que sí que té són moltes maneres de morir i animacions d'acord amb aquestes, i una de les més curioses és aquesta que té lloc quan morim per una explosió, en què el personatge surt volant i en cauen alguns trossets, amb els ulls com a element destacat.

Al The Legend of Zelda original, i en algunes de les seves continuacions, el protagonista moria quan se li acabava l'energia, i llavors es posava a giravoltar sobre si mateix. No és pas una de les maneres més desagradables de morir que hem vist, oi? 

La saga Kirby és una de les coses més bufones amb què ens podem trobar a la història dels videojocs, però el seu protagonista no està exempt de passar comptes amb la mort, i al llarg de l'extensa llista de títols en què ha aparegut ha mostrat força coherència a l'hora de finar: es queda un moment paralitzat, salta una mica i cau com en Mario als jocs bidimensionals, però a més desprèn estrelles, cosa que recorda vagament el que fa en Mega Man.

Hem vist diversos exemples de jocs, en general, més aviat plataformers, però n'hi ha alguns en què no veiem morir el personatge perquè la vista és en primera persona, que és el que passa als first person shooters o FPS.

Això passa, per exemple, al Doom i tots els seus parents, un d'ells el Goldeneye, que en una referència també a la mítica intro de la saga cinematogràfica basada en els llibres d'Ian Fleming ens mostra una cortina de sang que llisca per la nostra visió.

També en jocs d'acció més seriosa podem trobar moltes maneres de morir, com per exemple li passa a la Lara Croft en aquest salt imprudent al buit en una de les seves aventures de la saga Tomb Raider. Com podem veure, es trenca la crisma perquè, de tan amunt que salta, el personatge adopta la posició de capbussar-se en un lloc que no és precisament líquid.

L'exemple més modern que trobarem avui és aquest del Grand Theft Auto V, l'última entrega (tot i que enguany farà 10 anys) d'una saga on, des que va adoptar els gràfics tridimensionals amb la tercera part numerada, ofereix moltíssimes maneres de matar i també de morir, com aquesta accidental -o que normalment ho seria- en xocar amb un avió supersònic mentre anem en moto, per més estrany que soni.

Ens n'anem a l'altra banda de l'espectre, perquè es diu que el primer personatge dels videojocs va ser en Pac-man, que al seu videojoc original, de 1980, es moria d'aquesta estranya manera, com si es pansís, cada cop que el tocava un dels fantasmes que el persegueixen pels llegendaris laberints que són les seves pantalles.

La mascota de Namco potser sí que va ser el primer personatge de la història dels videojocs... amb nom. Sense tenir-ne podem trobar, de 1975, el protagonista del Gun Fight (originalment Western Gun), un joc que mostra per primera vegada la mort d'un personatge, en aquest cas per ferida d'arma de foc, tot i que podem suposar que les explosions dels jocs de naus anteriors impliquen la defunció d'algú. 

Què us ha semblat, aquest repàs? En recordeu altres exemples? Hi ha cap animació de mort o manera de morir que us agradi? Expliqueu-m'ho als comentaris!

 

Reptes per a 2023

Bon any 2023 a tothom! Primer de tot vull agrair el vostre suport, perquè encara que no tingui gaires visites sempre hi ha algú que llegeix el blog encara que no hi comenti, però com que l'any passat vaig crear un compte de Twitter específic de 3 Botons i START sí que rebo una mica de feedback per allà, de manera que moltes gràcies a totes i tots els que em llegiu i/o interactueu amb mi de la manera que sigui.

I ara ve la tradicional primera entrada de l'any, emparentada amb l'última de l'anterior, la del repàs de 2022, i que és la dels reptes o propòsits en matèria de videojocs per a l'any que acaba de començar.

Com de costum, he rellegit ara l'entrada equivalent de 2022 per veure quines coses em vaig proposar i quines vaig complir, i a partir d'aquí veuré com encaro el 2023. 

Aquella entrada era plena d'objectius no complerts i prorrogats, que he de tornar a prorrogar, com per exemple continuar amb la saga Super Mario.

No tinc pràcticament temps lliure, però per proposar-se coses que no quedi, i enguany vull jugar a més jocs de la mascota de Nintendo, així en general, però en particular m'agradaria jugar al Super Mario Bros. 2 occidental.

També de manera general vull jugar a tants jocs d'en Sonic com pugui, celebrant el seu 32è aniversari, que es produeix enguany. Si Sega en va celebrar el 31è, qui soc jo per obsessionar-me amb números rodons?

I una altra saga que he de continuar tant sí com no és Streets of Rage, que em fa vergonya haver de dir que encara no he jugat seriosament al 2...

Cada any penso que és el de la represa del Dragon Quest XI, el meu llançament més esperat de 2019, i ens hem plantat al 2023 amb això pendent.

Bona part de la culpa la té el fet que els jocs llargs em poden ocupar mesos a causa de la manca de temps lliure abans esmentada. Però tornaré a intentar fer-li lloc.

També he de fer lloc a l'últim intent de reparació de la meva Super Nintendo, la meva gran espina en temes pendents pel que fa a videojocs. A més, vull arreglar el lector de la Xbox original, que de cop falla (i no la faig servir, així que no és per abús ni mal ús), la pantalla de la Nintendo DS amb la fatídica ratlla negra (que també va aparèixer un dia de fa anys sense que m'hagués caigut ni res) i l'altaveu de la meva vella i atrotinada Game Boy. Molt ambiciós, ja ho sé.

Sí que vaig aconseguir acabar-me el The Legend of Zelda: Ocarina of Time 3D, i em proposo continuar jugant a jocs de la saga, idealment dos, però sense fer promeses en aquest sentit ni especificar títols.

El 2022 no vaig jugar a cap joc de la saga Castlevania, tot i haver-me proposat el III i el IV, i vull passar aquell repte al 2023. 

Vull continuar també amb els Mega Man i explorant beat'em ups i ara també shoot'em ups, que els vaig agafar el gust l'any passat.

Sempre em proposo comprar menys i jugar més, i 2022 va ser un any en què vaig jugar poc -no per manca de ganes- i comprar molt, tot i que de manera eficient i amb l'ajuda d'un augment d'ingressos sobretot per la venda de coses que ja no volia (de fora de l'àmbit dels videojocs), però això no pot ser. 

És veritat que ara tinc una PlayStation nova per nodrir, i que segur que aniran sortint coses interessants per a la Xbox One i la Switch, i l'Evercade i, és clar, la Ps5, i que vaig trobant coses retro que eren a la meva llista, però vull jugar al que ja tinc, i en aquest sentit em proposo específicament fer que les consoles mini em serveixin per a alguna cosa més que fer bonic i agafar pols.

A banda d'això, no amplio la meva llista de jocs per jugar, que em continuo prenent com un suggeriment o tot plegat convertiria la meva afició en un deure, i el 2023 faré el mateix que el 2022: jugar sense pressions, encara que impliqui acabar l'any amb només una desena de títols finalitzats. 

Ja veurem l'any vinent si he complert el que m'he proposat.

Reflexions personals: arribar tard

Trobo que una de les claus de la longevitat d'un blog és l'entossudiment en mantenir un format que ja no s'estila, i una altra la possibilitat d'oferir coses noves. 

Estic content que al llarg d'aquests anys se m'hagin anat acudint seccions noves que han mantingut vives les meves ganes d'escriure, que per molt que sempre diguem que ho fem per nosaltres mateixos, atès que no hi guanyem diners, ens agrada veure que tenim visites i comentaris, que hi ha una reacció per part del públic, i com que en el meu cas no passa gaires vegades, això de tenir visites que vagin més enllà de les 50 o 60 per entrada, i un comentari de tant en tant ja m'alegra el dia, almenys m'ho vull passar bé, i la frescor és essencial.

Avui, doncs, inauguro secció, i és la de les Reflexions personals. Anticipo que no tindrà la regularitat habitual de les altres seccions, i que seran entrades menys lleugeres, però trobo que ja és hora de deixar de donar la tabarra sobre aquestes coses a la web de Retroscroll i fer-ho a títol personal aquí. 

El tema amb què comença la secció no és pas que no l'hagi manifestat alguna vegada, però no ho havia fet aquí, al meu blog. I ara que ha sortit l'esperadíssima tercera part "real" de la saga Monkey Island i ha omplert les xarxes de mostres d'alegria motivada per la nostàlgia, m'ha revifat també una reflexió que, com dic, he fet més vegades, encara que normalment ha estat en cercles privats o, fins i tot, en converses mentals amb mi mateix.

El cas és que fa molts anys que vaig tornar als videojocs després d'una llarga pausa en què em vaig dedicar a altres coses pròpies de la postadolescència i la primera joventut, bàsicament tenir la meva primera parella i pensar que li havia de dedicar tota la meva atenció. Quan hi vaig tornar m'havia saltat una generació, però vaig començar a comprar com un boig i, de retop, em vaig interessar pel retro, en comprar-me aquells videojocs que de petit i adolescent m'havia saltat, i també algunes consoles que no havia tingut. La tasca era titànica, però econòmicament encara s'hi podia fer alguna cosa, perquè l'especulació desbocada encara era un embrió del que és ara. 

Això ho vaig compaginar amb anar-me comprant sistemes i videojocs contemporanis, de manera que poc després ja tenia una acumulació de jocs pendents, el famós backlog, considerable. Més d'una dècada després, la cosa és insostenible, però bé, aquest tema potser és l'objectiu d'una futura entrada de la secció. Avui vull parlar, a partir del context exposat, d'una desagradable sensació que tinc, i és que sempre arribo tard a la festa. 

I no només parlo de consoles i jocs que tothom coneix i que jo toco fora del seu moment, ni de remakes i remasters, que també, sinó sobretot d'aquells videojocs que, en llançar-se en el moment en què ho fan, tenen una rellevància i provoquen una reacció que no puc viure de la mateixa manera que els meus companys veterans d'aquesta, la nostra afició.

Per exemple, el celebrat Streets of Rage 4 arribava 26 anys després de la tercera entrega. Per a un fan de la saga això és una autèntica crida a files i una fiblada de nostàlgia, però jo... només he jugat, a hores d'ara, al primer joc. I força anys més tard del seu temps. Evidentment, tinc els altres i també el quart, que em vaig comprar en edició col·leccionista i tot. Hi vull jugar quan ja hagi jugat als altres, que és com s'hauria de fer per copsar millor les referències. El que no podré sentir mai, però, és la sensació de reprendre una saga després de molts anys, amb aquest. Perquè no serà així. Perquè hi jugaré potser setmanes o mesos després d'haver acabat el tercer. 

L'any 2008, 11 anys després de la sortida del Mega Man 8, sortia el Mega Man 9. La saga, en realitat, no s'havia aturat mai, però el seu protagonista era un altre. A més, l'estil gràfic s'havia modernitzat. I, de fet, les entregues 7 i 8 ja no tenien el pixel art típic dels orígens de la saga a la NES, perquè no eren per a aquella consola. El novè joc (i el desè, que va arribar poc després) tornava a l'estil de la 8 bits de Nintendo i passaria perfectament per un títol d'aquella llegendària màquina, música i tot, i he de dir que va ser el primer Mega Man que vaig tocar -tot i que el vaig abandonar perquè em va semblar, en aquell moment, massa difícil-, però no podia tenir la sensació que tornava a una saga que havia enyorat. Perquè no l'havia enyorat, en no haver-la arribat a estimar.

Suposo que s'entén el que estic mirant d'exposar. Si cregués que als videojocs s'hi ha de jugar quan són nous i, si no, no val la pena jugar-hi, no m'agradaria el retro, els recopilatoris de clàssics no serien els meus llançaments preferits ni existiria aquest blog. Jugar a jocs retro és vàlid tant per tornar a experiències de fa anys com per descobrir coses que et vas perdre. El que estic dient és que m'ho puc passar molt bé amb una nova entrega d'una saga que semblava que s'havia acabat i que ha tornat en temps moderns, al capdavall és una tendència també del cinema i està pensada perquè en gaudeixin també els nouvinguts, però que sense el lapse de temps que altres persones han hagut de "patir" no és el mateix. 

La lògica ens diu que estalviar-se un "patiment" és quelcom desitjable, però en aquest cas la il·lusió no és la mateixa si hem estat pregant per una nova entrega de la nostra saga preferida durant 25 anys que si hem pogut jugar de manera seguida a totes les seves entregues.

I per això penso que sempre arribo tard. Gaudeixo d'aquests retorns, però no puc replicar la sensació que deu tenir algú que coneix aquestes franquícies, hi va jugar a la seva època -sense descartar que hi hagi estat jugant al llarg dels anys repetidament- i ara, de manera esperada o no, li planten una continuació. 

Suposo que és el preu que he de pagar per les decisions preses en el passat (com en tot en aquesta vida), fos a l'hora d'escollir els jocs que em comprava -o demanava que em regalessin- o el simple fet de deixar de jugar a videojocs durant una llarga temporada. Ara intento posar-me al dia, sense remei, i participar en les converses nostàlgiques d'aquest petit món dels videojocs, però no ho puc fer amb una perspectiva nostàlgica real.
 

 

 

 

Especial: Pantalles aquàtiques

Ja m'imagino el que esteu pensant. No us agraden gaire les pantalles d'aigua, oi? És normal. Tenen mala fama, i amb motiu.

Ens agrada molt que els videojocs tinguin ambientacions d'allò més diverses, i als plataformes concretament gairebé esperem que n'hi hagi de foc, gel, bosc... i aigua. Tant als exemples 2D del gènere com als poligonals. Ara bé, a l'hora de moure'ns per aquestes pantalles les experiències poden ser satisfactòries, és clar, però molt sovint, per dir-ho finament, demanen certa adaptació.

Ara que és estiu i fa calor ve de gust pensar en l'aigua, així que se m'ha acudit fer una entrada repassant alguns casos de nivells aquàtics als videojocs. Evidentment, n'existeixen molts, d'exemples, i m'agradaria que me'n parléssiu als comentaris, però jo he trobat aquests i, encara que en general siguin prou coneguts, espero que us resulti una entrada interessant.

Vull especificar que en aquest cas no parlo de pantalles o escenaris en què aparegui aigua, sinó de quan controlem el nostre personatge o vehicle per dins de l'aigua en alguna pantalla (no en tot el joc, com seria el cas de l'Ecco the Dolphin, o gran part del joc, com el James Pond: Underwater Agent), com passa amb la meva odiada Labyrinth Zone del Sonic the Hedgehog de la Mega Drive.

No és que la pantalla en si no la trobi deliciosament dissenyada, com la resta d'un dels meus videojocs preferits, sinó que ho passo malament. Molt malament. I em consta que no soc l'únic. En Sonic va més lent, però les físiques encara són lògiques i no frustren. El que no s'entén és que un ésser incapaç de nedar i de respirar sota l'aigua s'hi endinsi durant tanta estona, i serà inevitable sentir la musiqueta del compte enrere de l'oxigen i com s'acceleren els batecs del nostre cor quan això passa i ens posem a buscar bombolles com desesperats.

Als videojocs del seu antic rival també en surten moltes, de pantalles subaquàtiques, començant pel món 2-2 del Super Mario Bros., en què és recomanable entrar amb en Mario en forma de Super Mario o Fire Mario, ja que és força probable que ens enduguem algun toc. 

Si podem disparar boles de foc per derrotar els enemics, és a dir els peixos Cheep Cheep i els calamars Blooper, millor, altrament tindrem un toc de marge (amb l'aspecte Super Mario) o cap ni un, i és que els moviments del protagonista sota l'aigua tenen una inèrcia punyetera, a més que els hem de fer amb tocs al botó de saltar perquè no s'enfonsi i hagi de caminar pel sòl marí. 

Això es continuaria veient a tota la saga, i tinc entès -perquè reconec que mai hi he jugat seriosament per passar-me'l- que al Super Mario Bros. 3 hi ha la infame pantalla 7-3, coneguda per la seva extrema dificultat.

Unes físiques i uns problemes similars als de les pantalles aquàtiques d'en Mario els trobem també a l'Alex Kidd in Miracle World, que ja a la primera pantalla ens sorprèn amb unes plataformes verticals dissenyades per baixar, cosa gens habitual, i al final caiem a l'aigua, on per sort podem nedar sense ofegar-nos, però val més que fem un ús molt intel·ligent del puny del protagonista o que ens dediquem a esquivar els enemics i trobar el final de la pantalla. 

A la saga Mega Man ens trobem també amb múltiples escenaris que ens conviden a anar per sota de l'aigua, com per exemple aquesta pantalla d'en Dive Man al Mega Man 4. 

A banda dels enemics, les punxes i els pous sense fons que ens hi trobem, la particularitat d'aquestes pantalles és que en Mega Man salta massa amunt quan està submergit, i el canvi de gravetat es nota quan surt a la superfície, cosa que és clau per superar segons quins obstacles, però que també ens posa en greu perill quan hem de mesurar la força del nostre salt perquè el sostre és ple de punxes. Per a gent pacient.

Al Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai, localitzat no fa gaire per a Occident amb el nom de Downtown Nekketsu March Super-Awesome Field Day!, una bogeria de gimcana que sotmet en Kunio-kun, amics i enemics a tota mena de proves en què hem de molestar els rivals tant com sigui possible (si no, no guanyarem), hi ha una secció en què toca nedar pel clavegueram, i també hem d'enfrontar-nos als corrents d'aigua, que ens dificulten els moviments. És lògic, però empipa igualment.

És molt possible que aquest sigui un d'aquells casos d'"imatge sonora", i és que la música de la pantalla Coral Capers del Donkey Kong Country, amb el nom d'Aquatic Ambiance, és una de les més populars de la història dels videojocs, i molt apta per a sessions de relax. 

Ara bé, la jugabilitat de la pantalla, com de costum a les aquàtiques de la saga Donkey Kong Country, potser té l'opinió més dividida. A mi m'agraden els seus moviments suaus i àgils, però de vegades precisament per això no veiem venir els perills i acaba sent contraproduent.

Sense sortir dels plataformes bidimensionals, tenim les pantalles d'aigua del Rayman Origins, amb aquest preciós UbiArt i múltiples perills tant en forma d'enemics com de punxes instal·lades pertot arreu. 

Afortunadament el control és excel·lent, i "només" se'ns demana que siguem precisos movent els personatges per tal de sobreviure. Poden ser pantalles molt desafiants, però no trobo que siguin injustes.

Aquest no l'he provat personalment, i ho podria fer perquè fa anys que el tinc, però hi acabaré jugant quan surti el Cowabunga Collection. Es tracta de la pantalla Water Dam del Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES, el primer, el que no es basa en la recreativa, conegut també com un dels més difícils del seu catàleg.

He llegit que aquesta pantalla és especialment odiada per la seva dificultat. Veient-ne vídeos a YouTube no sembla que n'hi hagi per a tant, però és veritat que s'ha de conèixer molt bé per poder desactivar les bombes que amenacen amb destruir la presa en l'escàs temps que se'ns dona.

Al Keio Flying Squadron 2, seqüela per a Saturn encara més difícil d'aconseguir que l'original Keio Flying Squadron per a Mega-CD que tinc la sort de posseir, també hi ha una pantalla d'aigua, però com que aquesta entrega és un joc de plataformes amb seccions de shoot'em up, no podem considerar-lo un shmup sota l'aigua. Sí que és el cas, però, de l'In the Hunt, però perquè en aquell cas controlem un submarí. 

En canvi, al Super Mario Land tenim el cas contrari: és un plataformes però en un parell de pantalles esdevé un shooter, i és el cas de la pantalla aquàtica en què en Mario dispara amb el seu vehicle submarí.

He buscat si existia cap beat'em up amb almenys alguna pantalla sota l'aigua. Potser existeix, però jo només he trobat aquest escenari submarí del Captain America and the Avengers, la recreativa de Data East. Passa que, en entrar-hi, es tracta d'una secció de shooter, però bé, com a mínim ens serveix com a exemple d'aquesta entrada.

Potser us estàveu preguntant com és que no he tocat les plataformes 3D. Doncs bé, no patiu, que ara és el seu torn en aquesta recta final d'entrada. 

En aquest cas no m'agraden gens. Personalment em costa molt moure, per exemple, en Mario pels mons aquàtics del per altra banda excel·lent Super Mario 64. Trobo difícil calcular l'alçada d'alguns objectes i fer que el protagonista vagi exactament on vull. Ara bé, he de dir que al Super Mario Odyssey la cosa ha millorat de manera notable, sobretot podent "posseir" els Cheep Cheep.

Fa moltíssims anys que no hi jugo, però al primer Tomb Raider diria que tampoc no m'agradava gaire submergir la Lara. 

Em sona que tenia força dificultats a l'hora de fer que pugés o baixés, però per sort tot això ha millorat moltíssim a la trilogia reboot de la darrera dècada.

Al Banjo-Kazooie hi vaig jugar fa un any i mig per primer cop, però és també un exemple de joc de plataformes 3D en què les seccions subaquàtiques em resulten pesades per la qüestió dels controls. Fa l'efecte que no arribes mai allà on vols anar, sobretot quan, efectivament, l'espai que s'ha de cobrir és gran.

La mateixa màquina que va acollir per primer cop el Super Mario 64 i el Banjo-Kazooie també va ser la primera casa de l'Star Fox 64, i en aquest cas sí que és un shoot'em up que, en un dels planetes que visita, Aquas, ens obliga a moure'ns pel medi aquàtic, aquest cop sense que canviï el gènere momentàniament.

I tornem a la Nintendo 64, perquè tot i que la captura és de la versió per a la Nintendo 3DS, va ser allà que es va poder jugar per primera vegada a un dels grans de la història dels videojocs, The Legend of Zelda: Ocarina of Time, molt estimat, però amb un temple que no va ser i no és, encara, gens popular.

El Temple de l'Aigua no només ens fa literalment caminar per dins de l'aigua, cosa feixuga (de manera intencionada, perquè es fa amb unes botes metàl·liques), sinó que té una sèrie de trencaclosques que consisteixen a anar jugant amb els diferents nivells de l'aigua, i és un temple que s'allarga bastant i en què sovint hem de desfer les nostres passes i tornar-les a fer.

Hem vist uns quants exemples de pantalles aquàtiques, més aviat subaquàtiques, submarines, sota l'aigua, com les vulgueu anomenar. Algunes són més amables que altres, però el nostre instint, marcat per algunes experiències, ens fa com a mínim desconfiar d'elles a primer cop d'ull. De vegades, però, els nostres prejudicis es trenquen en veure que, algunes, valen la pena. Quines són les vostres preferides i les que no us agraden, tant si les he esmentat com si no?

 

Reptes per a 2022

Des de fa uns anys, amb cada canvi d'any, tinc la tradició de fer un repàs videojoquístic, però també, en una entrada immediatament posterior, un seguit de propòsits o reptes per al nou any en aquest àmbit.

Dins d'aquesta tradició, el que acostumo a fer és tornar-me a mirar aquella entrada, per veure, al cap d'un any, si he recordat el que m'havia proposat (i ho he seguit) o no. Aquest cop no serà diferent, i avui el que faré serà veure què em vaig proposar fa un any i, com sempre, fer nous propòsits/reptes per al que acabem d'estrenar.

He decidit que aquest cop començo amb les "males notícies": m'havia proposat una sèrie de coses i la majoria no les he aconseguit. Per exemple, continuar amb la saga Metroid, que passa per acabar-me el primer joc, molt dens i dur actualment, i anar jugant als posteriors. Doncs bé, resulta que aquella primera entrega de NES la vaig posar només un dia, per això no apareix al meu resum anual de videojocs jugats.

Queda prorrogat, perquè no ho penso deixar estar. També prorrogo el de jugar a més jocs d'en Mario, cosa que no he fet. Concretament volia posar-me amb el Super Mario Bros. 2 japonès, però ni vaig fer això, ni vaig acabar el Super Mario 64 (tot i que vaig avançar una mica), ni tan sols vaig fer més llunes del Super Mario Odyssey. Sí que li vaig acabar fument força canya al Mario Kart 8 Deluxe a finals d'any, aconseguint diversos objectius. 

Després de no estrenar-lo el 2019, quan va sortir, i d'haver-lo tocat molt poques hores el 2020, l'any passat havia de ser l'any en què em posaria seriosament amb el Dragon Quest IX, però no el vaig engegar ni una vegada. I això que era el joc més esperat per mi d'aquell ja llunyà 2019! Soc un cas. A veure si el 2022 és, per fi, el moment.

Per enèsima vegada em proposava acabar 3 jocs de la Wii U, però no en vaig acabar cap, i diria que només la vaig engegar perquè la meva filla jugués un parell de cops al Super Mario Maker. Veurem si el 2022 la cosa s'anima.

I el Donkey Kong Country, que sembla que no vulgui acabar mai, ni tan sols el vaig tocar. Queda prorrogat, això sí, perquè és un deute pendent amb mi mateix, aquest i tota la saga. Igual que queda prorrogat, perquè realment em ve de gust, i més ara que m'ha agafat fort amb els beat'em ups, continuar la saga Streets of Rage, que no vaig tocar el 2021.

I ara anem amb les bones notícies: volia jugar a més jocs de la saga Mega Man i a principis d'any em vaig acabar la seva cinquena entrega de la NES. No és gaire, però el cas és que la cosa ha tirat endavant, i ja sento el cuquet de jugar a dos o tres jocs més enguany.

També m'havia proposat continuar la saga Castlevania, de la qual vaig acabar la segona entrega fa un temps. Espero jugar al III i al Super Castlevania IV durant 2022. 

Normalment vull jugar a almenys un joc de la saga The Legend of Zelda cada any, i el 2020 vaig posposar l'Ocarina of Time 3D perquè amb els companys de Retroscroll vam jugar a l'A Link to the Past per al podcast corresponent, però el 2021 va ser l'any en què, per fi, em vaig posar a jugar seriosament a aquest clàssic entre clàssics, i tot i que no me'l vaig acabar, ja va quedant menys i espero poder fer-ho properament.

Un propòsit relativament aconseguit: volia jugar a diversos jocs d'en Sonic, atès que 2021 va marcar el seu 30è aniversari, però al final només vaig acabar jugant al primer de tots, precisament el que feia les tres dècades. El mateix puc dir de continuar amb la saga Kirby: vaig jugar a l'entrega de la NES, però a cap més. I sobre fer el mateix amb la d'en Kunio-kun, bé, vaig tornar a jugar al River City Ransom (hi havia jugat en la versió japonesa) i vaig jugar per primer cop a l'esbojarrat títol d'hoquei sobre gel Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantô. Aconseguit, doncs. I en tots dos casos espero jugar a més jocs durant l'any en curs.

I ara ve un moment de reflexió. 2021 va ser un any en què em vaig adonar que havia canviat com a videojugador, que hi havia coses aparentment immutables en les quals em basava per prendre decisions que ja representaven més un llast que una altra cosa. En parlava no fa gaire a Retroscroll. 

El 2020 em vaig fer una llista de videojocs als que volia jugar per anar reduint la "feina pendent", l'anomenat backlog, i això em va ajudar a centrar-me. Vaig cometre l'error de, sense haver pogut guixar tots els seus elements, sumar-ne de cara al 2021. Això ha fet la bola encara més grossa, i el que és pitjor, m'ha fet estressar i encarar els videojocs com si fossin deures. I això no pot ser. Hi jugo per passar-m'ho bé, i com que de tota manera en gaudeixo siguin de l'època que siguin, quin sentit té que tingui pressa per jugar a tal o qual joc? No hi fa res que jugui a un títol de 2014 l'any 2022, oi? Arriba un punt que ja no ve d'aquí.

Reconec que m'influeix molt veure gent del món del retro parlant de jocs imprescindibles amb els quals va passar incomptables hores a la seva infantesa o en què va gastar infinites monedes de la seva setmanada, i llavors m'agafa l'ànsia i penso que m'he de "posar al dia" per no quedar fora de les converses. Doncs no, el retro m'encanta, però no tinc temps, diners ni logística per transformar-me en un expert de manera accelerada i compensar tots els anys en què per una raó o una altra no vaig jugar a tal joc ni vaig tenir tal consola. El temps passat és perdut. 

Així que he decidit que jugaré al que em vingui de gust en cada moment, deixant de banda aquella llista que m'havia d'ajudar a centrar-me (m'hi puc continuar inspirant i ja he dit més amunt que prorrogava algun repte, però sense obligacions), perquè el que vull ara és passar-m'ho bé, no jugar pensant en terminis ni en si un joc va abans que un altre. Això, creieu-me, és un gran canvi en mi. De vegades em vindria de gust jugar a un títol, però llavors penso que no, perquè abans he de jugar a un grapat més per saber d'on ve tot plegat. Em continua agradant fer aquesta arqueologia, però puc fer alguna excepció i gaudir d'entregues anteriors com si fossin preqüeles. Per què no? 

No crec que la dispersió sigui bona, i és un mal que jo patia i que encara no he resolt del tot, però he volgut exigir-me a mi mateix una disciplina massa fèrria i al final ha acabat sent contraproduent, de manera que m'ho prendré tot amb més calma, i jugaré per divertir-me, perquè passi el que passi sé que sempre em quedaré fora de determinades converses, o sigui que val més no lluitar a cops de puny contra les onades i seure a la vora del mar tranquil·lament. 

I això sovint vol dir poder fer unes partides, o dedicar les hores que calguin, a algun títol arcade que gràcies als sistemes actuals puc esprémer sense haver-me de gastar monedes reals, però que no tenen final -o jo no seré capaç d'arribar-hi- i, per tant, no són d'una llista on els pugui guixar un cop acabats. M'agraden, m'ho passo bé jugant-hi i ho continuaré fent, independentment de l'any de llançament o de si representa que tothom se'ls va poder passar quan tenia 10 anys i jo, amb gairebé 40, no passo de la tercera pantalla. Tant se val. I el mateix amb els títols més moderns: si hi jugo al cap de 5 o 6 anys del seu llançament m'ho passaré tan bé com si ho hagués fet quan "tocava", i fins i tot és possible que deixant-los reposar, alguns jocs que no van ser ben rebuts en aquell moment ara siguin més apreciats per la gent. No seria el primer cop.

Un altre repte, perquè coneixent-me és més un repte que un propòsit, i no és pas nou i hi ha marge de millora, és el de comprar menys i jugar més. Vaig gastar més en videojocs el 2021 que el 2020, tot i que de manera més eficient, més intel·ligent. Però això no ajuda a reduir la despesa ni a solucionar problemes logístics ni d'angoixa pel que fa al consum d'aquestes adquisicions, sobretot quan es té poc temps, i enguany en tindré menys, a partir de maig, quan arribi el meu fill i passi a ser pare de dues criatures.