Especial: Pantalles aquàtiques

Ja m'imagino el que esteu pensant. No us agraden gaire les pantalles d'aigua, oi? És normal. Tenen mala fama, i amb motiu.

Ens agrada molt que els videojocs tinguin ambientacions d'allò més diverses, i als plataformes concretament gairebé esperem que n'hi hagi de foc, gel, bosc... i aigua. Tant als exemples 2D del gènere com als poligonals. Ara bé, a l'hora de moure'ns per aquestes pantalles les experiències poden ser satisfactòries, és clar, però molt sovint, per dir-ho finament, demanen certa adaptació.

Ara que és estiu i fa calor ve de gust pensar en l'aigua, així que se m'ha acudit fer una entrada repassant alguns casos de nivells aquàtics als videojocs. Evidentment, n'existeixen molts, d'exemples, i m'agradaria que me'n parléssiu als comentaris, però jo he trobat aquests i, encara que en general siguin prou coneguts, espero que us resulti una entrada interessant.

Vull especificar que en aquest cas no parlo de pantalles o escenaris en què aparegui aigua, sinó de quan controlem el nostre personatge o vehicle per dins de l'aigua en alguna pantalla (no en tot el joc, com seria el cas de l'Ecco the Dolphin, o gran part del joc, com el James Pond: Underwater Agent), com passa amb la meva odiada Labyrinth Zone del Sonic the Hedgehog de la Mega Drive.

No és que la pantalla en si no la trobi deliciosament dissenyada, com la resta d'un dels meus videojocs preferits, sinó que ho passo malament. Molt malament. I em consta que no soc l'únic. En Sonic va més lent, però les físiques encara són lògiques i no frustren. El que no s'entén és que un ésser incapaç de nedar i de respirar sota l'aigua s'hi endinsi durant tanta estona, i serà inevitable sentir la musiqueta del compte enrere de l'oxigen i com s'acceleren els batecs del nostre cor quan això passa i ens posem a buscar bombolles com desesperats.

Als videojocs del seu antic rival també en surten moltes, de pantalles subaquàtiques, començant pel món 2-2 del Super Mario Bros., en què és recomanable entrar amb en Mario en forma de Super Mario o Fire Mario, ja que és força probable que ens enduguem algun toc. 

Si podem disparar boles de foc per derrotar els enemics, és a dir els peixos Cheep Cheep i els calamars Blooper, millor, altrament tindrem un toc de marge (amb l'aspecte Super Mario) o cap ni un, i és que els moviments del protagonista sota l'aigua tenen una inèrcia punyetera, a més que els hem de fer amb tocs al botó de saltar perquè no s'enfonsi i hagi de caminar pel sòl marí. 

Això es continuaria veient a tota la saga, i tinc entès -perquè reconec que mai hi he jugat seriosament per passar-me'l- que al Super Mario Bros. 3 hi ha la infame pantalla 7-3, coneguda per la seva extrema dificultat.

Unes físiques i uns problemes similars als de les pantalles aquàtiques d'en Mario els trobem també a l'Alex Kidd in Miracle World, que ja a la primera pantalla ens sorprèn amb unes plataformes verticals dissenyades per baixar, cosa gens habitual, i al final caiem a l'aigua, on per sort podem nedar sense ofegar-nos, però val més que fem un ús molt intel·ligent del puny del protagonista o que ens dediquem a esquivar els enemics i trobar el final de la pantalla. 

A la saga Mega Man ens trobem també amb múltiples escenaris que ens conviden a anar per sota de l'aigua, com per exemple aquesta pantalla d'en Dive Man al Mega Man 4. 

A banda dels enemics, les punxes i els pous sense fons que ens hi trobem, la particularitat d'aquestes pantalles és que en Mega Man salta massa amunt quan està submergit, i el canvi de gravetat es nota quan surt a la superfície, cosa que és clau per superar segons quins obstacles, però que també ens posa en greu perill quan hem de mesurar la força del nostre salt perquè el sostre és ple de punxes. Per a gent pacient.

Al Downtown Nekketsu kôshinkyoku: Soreyuke daiundôkai, localitzat no fa gaire per a Occident amb el nom de Downtown Nekketsu March Super-Awesome Field Day!, una bogeria de gimcana que sotmet en Kunio-kun, amics i enemics a tota mena de proves en què hem de molestar els rivals tant com sigui possible (si no, no guanyarem), hi ha una secció en què toca nedar pel clavegueram, i també hem d'enfrontar-nos als corrents d'aigua, que ens dificulten els moviments. És lògic, però empipa igualment.

És molt possible que aquest sigui un d'aquells casos d'"imatge sonora", i és que la música de la pantalla Coral Capers del Donkey Kong Country, amb el nom d'Aquatic Ambiance, és una de les més populars de la història dels videojocs, i molt apta per a sessions de relax. 

Ara bé, la jugabilitat de la pantalla, com de costum a les aquàtiques de la saga Donkey Kong Country, potser té l'opinió més dividida. A mi m'agraden els seus moviments suaus i àgils, però de vegades precisament per això no veiem venir els perills i acaba sent contraproduent.

Sense sortir dels plataformes bidimensionals, tenim les pantalles d'aigua del Rayman Origins, amb aquest preciós UbiArt i múltiples perills tant en forma d'enemics com de punxes instal·lades pertot arreu. 

Afortunadament el control és excel·lent, i "només" se'ns demana que siguem precisos movent els personatges per tal de sobreviure. Poden ser pantalles molt desafiants, però no trobo que siguin injustes.

Aquest no l'he provat personalment, i ho podria fer perquè fa anys que el tinc, però hi acabaré jugant quan surti el Cowabunga Collection. Es tracta de la pantalla Water Dam del Teenage Mutant Ninja Turtles de la NES, el primer, el que no es basa en la recreativa, conegut també com un dels més difícils del seu catàleg.

He llegit que aquesta pantalla és especialment odiada per la seva dificultat. Veient-ne vídeos a YouTube no sembla que n'hi hagi per a tant, però és veritat que s'ha de conèixer molt bé per poder desactivar les bombes que amenacen amb destruir la presa en l'escàs temps que se'ns dona.

Al Keio Flying Squadron 2, seqüela per a Saturn encara més difícil d'aconseguir que l'original Keio Flying Squadron per a Mega-CD que tinc la sort de posseir, també hi ha una pantalla d'aigua, però com que aquesta entrega és un joc de plataformes amb seccions de shoot'em up, no podem considerar-lo un shmup sota l'aigua. Sí que és el cas, però, de l'In the Hunt, però perquè en aquell cas controlem un submarí. 

En canvi, al Super Mario Land tenim el cas contrari: és un plataformes però en un parell de pantalles esdevé un shooter, i és el cas de la pantalla aquàtica en què en Mario dispara amb el seu vehicle submarí.

He buscat si existia cap beat'em up amb almenys alguna pantalla sota l'aigua. Potser existeix, però jo només he trobat aquest escenari submarí del Captain America and the Avengers, la recreativa de Data East. Passa que, en entrar-hi, es tracta d'una secció de shooter, però bé, com a mínim ens serveix com a exemple d'aquesta entrada.

Potser us estàveu preguntant com és que no he tocat les plataformes 3D. Doncs bé, no patiu, que ara és el seu torn en aquesta recta final d'entrada. 

En aquest cas no m'agraden gens. Personalment em costa molt moure, per exemple, en Mario pels mons aquàtics del per altra banda excel·lent Super Mario 64. Trobo difícil calcular l'alçada d'alguns objectes i fer que el protagonista vagi exactament on vull. Ara bé, he de dir que al Super Mario Odyssey la cosa ha millorat de manera notable, sobretot podent "posseir" els Cheep Cheep.

Fa moltíssims anys que no hi jugo, però al primer Tomb Raider diria que tampoc no m'agradava gaire submergir la Lara. 

Em sona que tenia força dificultats a l'hora de fer que pugés o baixés, però per sort tot això ha millorat moltíssim a la trilogia reboot de la darrera dècada.

Al Banjo-Kazooie hi vaig jugar fa un any i mig per primer cop, però és també un exemple de joc de plataformes 3D en què les seccions subaquàtiques em resulten pesades per la qüestió dels controls. Fa l'efecte que no arribes mai allà on vols anar, sobretot quan, efectivament, l'espai que s'ha de cobrir és gran.

La mateixa màquina que va acollir per primer cop el Super Mario 64 i el Banjo-Kazooie també va ser la primera casa de l'Star Fox 64, i en aquest cas sí que és un shoot'em up que, en un dels planetes que visita, Aquas, ens obliga a moure'ns pel medi aquàtic, aquest cop sense que canviï el gènere momentàniament.

I tornem a la Nintendo 64, perquè tot i que la captura és de la versió per a la Nintendo 3DS, va ser allà que es va poder jugar per primera vegada a un dels grans de la història dels videojocs, The Legend of Zelda: Ocarina of Time, molt estimat, però amb un temple que no va ser i no és, encara, gens popular.

El Temple de l'Aigua no només ens fa literalment caminar per dins de l'aigua, cosa feixuga (de manera intencionada, perquè es fa amb unes botes metàl·liques), sinó que té una sèrie de trencaclosques que consisteixen a anar jugant amb els diferents nivells de l'aigua, i és un temple que s'allarga bastant i en què sovint hem de desfer les nostres passes i tornar-les a fer.

Hem vist uns quants exemples de pantalles aquàtiques, més aviat subaquàtiques, submarines, sota l'aigua, com les vulgueu anomenar. Algunes són més amables que altres, però el nostre instint, marcat per algunes experiències, ens fa com a mínim desconfiar d'elles a primer cop d'ull. De vegades, però, els nostres prejudicis es trenquen en veure que, algunes, valen la pena. Quines són les vostres preferides i les que no us agraden, tant si les he esmentat com si no?