Curiositats de la història dels videojocs: el primer joc amb música

És evident que, igual que passa amb el cinema, l'apartat sonor d'un videojoc potser no és la part més important per tal de gaudir del que ens proposa, però sí que hi té molt de pes -en els casos en què la jugabilitat es basa en la música, evidentment, és tot el pes-, i ens evoca experiències cada cop que sentim un so o una melodia que associem irremeiablement a un joc.

Avui volia parlar de l'aparició de la música en aquest mitjà d'entreteniment, un element gairebé indispensable, perquè encara que puguem jugar a videojocs amb el televisor o la consola portàtil silenciats per diverses raons, fer-ho és com beure Bitter Kas de marca blanca o llegir un llibre digital en comptes d'un de paper: no és el mateix.

Aquí tenim la Magnavox Odyssey, la primera videoconsola domèstica, que va sortir el 1972 i de la qual ja vaig parlar en el primer any del blog.  

Doncs bé, era un sistema sense so de cap mena, mentre que el mateix any apareixia la recreativa del mític Pong, que amb els seus "pip" cada cop que la pala tocava la "pilota" va ser el primer videojoc amb efectes sonors. 

Aquests pips i els bips i altres sorollets, primitius però diferents del que la gent estava acostumada a sentir, identificaven els videojocs quan es van popularitzar als anys 70, especialment amb el gran èxit que va tenir l'Atari 2600, però la música, com que s'emmagatzemava en discs de vinil i cassets, difícilment podia tenir cabuda a les màquines recreatives, atès que els suports en què es gravava no haurien durat gaire allà entaforats i amb els cops de la gent i, de tota manera, eren cars de produir.

Com anirem veient, la tecnologia evolucionaria amb els anys, amb la qual cosa els costos de producció baixarien i els resultats, en tenir a l'abast més recursos, millorarien.

Tothom coneix aquest videojoc, l'Space Invaders, que enguany ha fet els 40 anys i que és tan icònic d'aquest sector malgrat que ha quedat més que obsolet, però hem de respectar els clàssics, d'allà on ve tot, tant pel que fa al contingut com per la mateixa popularització dels videojocs.

Doncs bé, l'obra més emblemàtica de Taito presentava el que es considera la primera música al món dels videojocs, uns sons rítmics que anaven accelerant a mesura que l'enemic s'apropava, amb la qual cosa provocava unes sensacions i emocions, que al capdavall és l'objectiu de la música.

Però els primers exemples musicals d'aquest mitjà d'entreteniment es limitaven a melodies monoaurals, breus i ocasionals, músiques d'entrada, breus tonades de game over, etc., com el que ens trobem al Pac-man.  

El primer videojoc amb música de fons contínua, encara que només tenia una cançó, va ser aquest Rally-X de Namco, també de 1980, que tot i així era una melodia senzilla i repetitiva. També és el primer cas conegut de so digital sintetitzat, tecnologia que aplanava el camí per a fer composicions més elaborades i contínues.

Això que veiem aquí és el Carnival, una recreativa de Sega de 1980 que és el primer exemple de música feta amb xips que eren generadors de so programables (PSG) amb diversos canals, com aquest AY-3-8910 de Yamaha, tot un salt endavant. Ara bé, no era una melodia original, sinó la famosa melodia mexicana associada a les fires, Sobre las olas (1888).

A partir d'aquí arribarien més fites, com les 11 pistes de so del Frogger (Konami, 1981) que depenien de les accions del jugador, o la música del Dig Dug (Namco, 1982), que s'aturava quan deixàvem de moure el personatge. 

Els xips de so del Commodore 64 (el famós xip SID), la NES (RP2A03) o la Mega Drive (YM2612), entre altres sistemes, proporcionarien melodies inoblidables i molt més avançades, ja al mercat domèstic, que farien continuar evolucionant la música de videojocs amb compositors experimentats -en comptes de melodies senzilles o versions de tonades clàssiques de domini públic-, i generarien el que es coneix com a chiptune, música de videojocs feta amb xips programables, música de 8 bits que ha originat una cultura pròpia en què els músics composen imitant intencionadament aquell estil dels anys 80.

L'arribada del format CD uns anys després duria la música dels videojocs a un nivell molt superior, fins al punt que actualment tenim espectaculars bandes sonores als videojocs i se'n fan concerts simfònics i tot, des que en Kôichi Sugiyama, famós per les bandes sonores de la saga Dragon Quest, va oferir el primer concert d'un compositor de videojocs el 1987, i ho va continuar fent cada any.

El que és clar és que la música dels videojocs és cada cop un element més important del conjunt, respectada pel públic -que ja l'estimava des dels seus inicis, tot s'ha de dir- però també pels professionals de la música, i no és estrany veure aquests concerts simfònics arreu del món.

Els videojocs ja no són -des de fa dècades- un entreteniment de quatre arreplegats amb problemes per relacionar-se amb els altres, i de la mateixa manera que valorem les bandes sonores de pel·lícules i programes de televisió, ho fem amb la dels videojocs, en siguem jugadors o no. 

Compres: el Commodore 64

Ja ho vaig dir a l'entrada sobre Explora Commodore, però aquella mateixa nit vaig guanyar la subhasta d'un Commodore 64, un microordinador que em cridava l'atenció des que l'havia descobert, per vergonya meva fa només uns anys, i que en provar-lo en aquell esdeveniment em va convèncer de les seves qualitats, ben vàlides després de 34 anys. 

Vaig esperar pacientment que m'arribés, i quan em va arribar... no el vaig poder provar, perquè el datasette, el lector de cintes de casset, format principal dels videojocs d'aquesta llegendària màquina, no llegia l'única cinta que hi havia inclòs el venedor.

Com que ja sabia que em podia trobar problemes, perquè són aparells que no aguanten gaire bé el pas del temps, estava mentalment preparat per fer el que em vaig disposar a fer: ajustar l'Azimuth, nom amb què es coneix el tercer cargol que es veu a la foto que veureu més avall, comptant des de l'esquerra. Es veu que és molt perepunyetes i si no està exactament com ha d'estar, no llegeix bé les cintes.



En principi no cal obrir l'aparell, hi ha un forat on es pot introduir el tornavís, però així el veia millor i, de passada, comprovava que l'error no venia d'una altra banda. I no, els cables estaven tots bé, vaig netejar diversos racons amb un bastonet de les orelles xop d'alcohol de 96º -val a dir que els capçals estaven força nets-, per tant no era això, tampoc.

Seguint els consells de la gent dels fòrums anava girant una mica el cargol, intentant carregar el joc, i si no sortia bé, apagava i tornava a girar una mica més el cargol. Ho vaig provar amb el joc que incloïa el venedor, un recopilatori italià de títols desconeguts, i també amb unes cintes que em va deixar el company Molsupo, però no hi va haver manera.

Posteriorment em va deixar dues datasettes de la seva col·lecció i altres cintes i, llavors sí, vaig poder carregar jocs. Per tant, no era un tema de brutícia ni d'Azimuth. No sé si té solució, però deu tenir un problema que no és dels comuns i/o fàcils d'arreglar. Per tant, després de parlar-ne força amb el venedor, que es va mostrar comprensiu i comunicatiu -probablement perquè ja sabia que l'estat del conjunt no era tan bo com havia descrit a l'anunci d'eBay, ja que a més d'això tenia la barra d'espai mal col·locada i el transformador té un petit trencament que fa que hi hagi un forat-, va accedir a fer-me una devolució parcial... amb la qual vaig comprar un petit però màgic aparell anomenat interfície datasette estàndard, que és molt semblant al mp32c64 d'en Kopsec.

Aquesta peça emula el datasette, i connectada a un mp3 o un mòbil pot reproduir els àudios, prèviament descarregats, que s'interpreten com a jocs. Tan purista com sóc, amb els microordinadors he de recórrer a aquests mètodes. Mal que em pesi he d'admetre que comprar els originals no és gaire assequible en el cas de l'MSX, i en Commodore 64 és un suïcidi, amb la mala conservació de les cintes i, pel que sembla, també els aparells que les reprodueixen. I els temps de càrrega són infernals, cosa que l'mp32c64 i el seu succedani emulen amb una fidelitat potser innecessària.

Un cop estudiat el senzill però específic procés per a carregar els jocs, prèviament descarregats d'internet i convertits del format TAP a WAV, em vaig trobar que... no em carregaven. O que algunes vegades sí i d'altres no, però que hi pogués jugar realment, que arribessin més enllà de les pantalles de càrrega, ho vaig poder fer amb molt pocs títols. 3 o 4, a tot estirar.



El Bubble Bobble era un dels pocs escollits, però en general havia de suportar veure com les càrregues no començaven, diversos missatges d'error o, amb una mica més de sort, que la càrrega quedava interrompuda per algun motiu, de vegades fins i tot amb el joc començat uns segons.



Vaig provar diferents reproductors (un iPod, un mp3 vell -que no s'engega si no està connectat al PC, per tant era inútil- i el mòbil amb l'aplicació Tap Dancer), petites variacions del procés de càrrega (ordre de les accions, nivells de volum del reproductor...) que em recomanaven al fòrum Commodore Mania amb paciència però estupefacció pel fet que em costés tant una cosa que tots els altres usuaris del Commodore 64 fan amb extrema facilitat... i no hi havia manera.

Al final el que va funcionar va ser el que em va recomanar el mateix kopsec, el creador de l'mp32c64, dispositiu en què s'inspira el que vaig comprar jo. Consisteix a descarregar els videojocs en format PRG, transformar-los en WAV amb el programa WAV-PRG i llavors sí: copiar-los a l'iPod -que també ha donat molts problemes de sincronització de biblioteca, un clàssic en aquest aparell de la sempre complicada Apple-, connectar el reproductor a la interfície de datasette, prémer RUN/STOP + CTRL al Commodore 64, play al reproductor al joc en qüestió i de seguida la barra d'espai a l'ordinador -que vaig reparar prèviament- ben premuda fins que sortís un breu parpelleig a la pantalla, moment de deixar anar la barra i esperar la càrrega. Tot plegat havent trobat el volum concret correcte al reproductor.

El cas és que tot el procés ha estat un autèntic malson, que no m'ha ajudat gens, més aviat al contrari, a millorar la meva autoestima pel que fa a electrònica, una de les meves grans assignatures pendents. I el que he aconseguit ha estat amb un mètode molt específic, però els altres que tothom fa servir també m'haurien d'haver funcionat i no ha estat així.



Al vídeo veureu un tall, introduït expressament per a estalviar-vos el temps de càrrega complet, i com jugo a un joc que no havia pogut ni començar a carregar amb cap altre mètode. Era el mític The Great Giana Sisters, un clon descarat del Super Mario Bros. que, per desgràcia, en aquest cas estava mal identificat i va resultar que era EL Super Mario Bros., tot i que en versió còpia barata. 

Ara ja puc accedir a l'impressionant catàleg d'un ordinador meravellós no només per l'època en què va sortir (recordem, 1982, com jo), sinó també perquè no ha envellit gens malament i encara ara té un so espectacular i característic gràcies al xip SID, que ofereix una música chiptune o de 8 bits inconfusible.

Espero gaudir d'aquests jocs i d'una manera de jugar diferent en detalls com el fet que en principi tots els jocs requereixen joystick -a més normalment col·locat al port del segon jugador, ben curiós-, i poder suportar els temps de càrrega i les baralles que sospito que encara tindré amb els títols que es resisteixin a ser llegits correctament, que encara n'hi ha.