Ja ho vaig dir a l'entrada sobre Explora Commodore, però aquella mateixa nit vaig guanyar la subhasta d'un Commodore 64, un microordinador que em cridava l'atenció des que l'havia descobert, per vergonya meva fa només uns anys, i que en provar-lo en aquell esdeveniment em va convèncer de les seves qualitats, ben vàlides després de 34 anys.
Vaig esperar pacientment que m'arribés, i quan em va arribar... no el vaig poder provar, perquè el datasette, el lector de cintes de casset, format principal dels videojocs d'aquesta llegendària màquina, no llegia l'única cinta que hi havia inclòs el venedor.
Com que ja sabia que em podia trobar problemes, perquè són aparells que no aguanten gaire bé el pas del temps, estava mentalment preparat per fer el que em vaig disposar a fer: ajustar l'Azimuth, nom amb què es coneix el tercer cargol que es veu a la foto que veureu més avall, comptant des de l'esquerra. Es veu que és molt perepunyetes i si no està exactament com ha d'estar, no llegeix bé les cintes.
En principi no cal obrir l'aparell, hi ha un forat on es pot introduir el tornavís, però així el veia millor i, de passada, comprovava que l'error no venia d'una altra banda. I no, els cables estaven tots bé, vaig netejar diversos racons amb un bastonet de les orelles xop d'alcohol de 96º -val a dir que els capçals estaven força nets-, per tant no era això, tampoc.
Seguint els consells de la gent dels fòrums anava girant una mica el cargol, intentant carregar el joc, i si no sortia bé, apagava i tornava a girar una mica més el cargol. Ho vaig provar amb el joc que incloïa el venedor, un recopilatori italià de títols desconeguts, i també amb unes cintes que em va deixar el company Molsupo, però no hi va haver manera.
Posteriorment em va deixar dues datasettes de la seva col·lecció i altres cintes i, llavors sí, vaig poder carregar jocs. Per tant, no era un tema de brutícia ni d'Azimuth. No sé si té solució, però deu tenir un problema que no és dels comuns i/o fàcils d'arreglar. Per tant, després de parlar-ne força amb el venedor, que es va mostrar comprensiu i comunicatiu -probablement perquè ja sabia que l'estat del conjunt no era tan bo com havia descrit a l'anunci d'eBay, ja que a més d'això tenia la barra d'espai mal col·locada i el transformador té un petit trencament que fa que hi hagi un forat-, va accedir a fer-me una devolució parcial... amb la qual vaig comprar un petit però màgic aparell anomenat interfície datasette estàndard, que és molt semblant al mp32c64 d'en Kopsec.
Aquesta peça emula el datasette, i connectada a un mp3 o un mòbil pot reproduir els àudios, prèviament descarregats, que s'interpreten com a jocs. Tan purista com sóc, amb els microordinadors he de recórrer a aquests mètodes. Mal que em pesi he d'admetre que comprar els originals no és gaire assequible en el cas de l'MSX, i en Commodore 64 és un suïcidi, amb la mala conservació de les cintes i, pel que sembla, també els aparells que les reprodueixen. I els temps de càrrega són infernals, cosa que l'mp32c64 i el seu succedani emulen amb una fidelitat potser innecessària.
Un cop estudiat el senzill però específic procés per a carregar els jocs, prèviament descarregats d'internet i convertits del format TAP a WAV, em vaig trobar que... no em carregaven. O que algunes vegades sí i d'altres no, però que hi pogués jugar realment, que arribessin més enllà de les pantalles de càrrega, ho vaig poder fer amb molt pocs títols. 3 o 4, a tot estirar.
El Bubble Bobble era un dels pocs escollits, però en general havia de suportar veure com les càrregues no començaven, diversos missatges d'error o, amb una mica més de sort, que la càrrega quedava interrompuda per algun motiu, de vegades fins i tot amb el joc començat uns segons.
Vaig provar diferents reproductors (un iPod, un mp3 vell -que no s'engega si no està connectat al PC, per tant era inútil- i el mòbil amb l'aplicació Tap Dancer), petites variacions del procés de càrrega (ordre de les accions, nivells de volum del reproductor...) que em recomanaven al fòrum Commodore Mania amb paciència però estupefacció pel fet que em costés tant una cosa que tots els altres usuaris del Commodore 64 fan amb extrema facilitat... i no hi havia manera.
Al final el que va funcionar va ser el que em va recomanar el mateix kopsec, el creador de l'mp32c64, dispositiu en què s'inspira el que vaig comprar jo. Consisteix a descarregar els videojocs en format PRG, transformar-los en WAV amb el programa WAV-PRG i llavors sí: copiar-los a l'iPod -que també ha donat molts problemes de sincronització de biblioteca, un clàssic en aquest aparell de la sempre complicada Apple-, connectar el reproductor a la interfície de datasette, prémer RUN/STOP + CTRL al Commodore 64, play al reproductor al joc en qüestió i de seguida la barra d'espai a l'ordinador -que vaig reparar prèviament- ben premuda fins que sortís un breu parpelleig a la pantalla, moment de deixar anar la barra i esperar la càrrega. Tot plegat havent trobat el volum concret correcte al reproductor.
El cas és que tot el procés ha estat un autèntic malson, que no m'ha ajudat gens, més aviat al contrari, a millorar la meva autoestima pel que fa a electrònica, una de les meves grans assignatures pendents. I el que he aconseguit ha estat amb un mètode molt específic, però els altres que tothom fa servir també m'haurien d'haver funcionat i no ha estat així.
Al vídeo veureu un tall, introduït expressament per a estalviar-vos el temps de càrrega complet, i com jugo a un joc que no havia pogut ni començar a carregar amb cap altre mètode. Era el mític The Great Giana Sisters, un clon descarat del Super Mario Bros. que, per desgràcia, en aquest cas estava mal identificat i va resultar que era EL Super Mario Bros., tot i que en versió còpia barata.
Ara ja puc accedir a l'impressionant catàleg d'un ordinador meravellós no només per l'època en què va sortir (recordem, 1982, com jo), sinó també perquè no ha envellit gens malament i encara ara té un so espectacular i característic gràcies al xip SID, que ofereix una música chiptune o de 8 bits inconfusible.
Espero gaudir d'aquests jocs i d'una manera de jugar diferent en detalls com el fet que en principi tots els jocs requereixen joystick -a més normalment col·locat al port del segon jugador, ben curiós-, i poder suportar els temps de càrrega i les baralles que sospito que encara tindré amb els títols que es resisteixin a ser llegits correctament, que encara n'hi ha.
En principi no cal obrir l'aparell, hi ha un forat on es pot introduir el tornavís, però així el veia millor i, de passada, comprovava que l'error no venia d'una altra banda. I no, els cables estaven tots bé, vaig netejar diversos racons amb un bastonet de les orelles xop d'alcohol de 96º -val a dir que els capçals estaven força nets-, per tant no era això, tampoc.
Seguint els consells de la gent dels fòrums anava girant una mica el cargol, intentant carregar el joc, i si no sortia bé, apagava i tornava a girar una mica més el cargol. Ho vaig provar amb el joc que incloïa el venedor, un recopilatori italià de títols desconeguts, i també amb unes cintes que em va deixar el company Molsupo, però no hi va haver manera.
Posteriorment em va deixar dues datasettes de la seva col·lecció i altres cintes i, llavors sí, vaig poder carregar jocs. Per tant, no era un tema de brutícia ni d'Azimuth. No sé si té solució, però deu tenir un problema que no és dels comuns i/o fàcils d'arreglar. Per tant, després de parlar-ne força amb el venedor, que es va mostrar comprensiu i comunicatiu -probablement perquè ja sabia que l'estat del conjunt no era tan bo com havia descrit a l'anunci d'eBay, ja que a més d'això tenia la barra d'espai mal col·locada i el transformador té un petit trencament que fa que hi hagi un forat-, va accedir a fer-me una devolució parcial... amb la qual vaig comprar un petit però màgic aparell anomenat interfície datasette estàndard, que és molt semblant al mp32c64 d'en Kopsec.
Aquesta peça emula el datasette, i connectada a un mp3 o un mòbil pot reproduir els àudios, prèviament descarregats, que s'interpreten com a jocs. Tan purista com sóc, amb els microordinadors he de recórrer a aquests mètodes. Mal que em pesi he d'admetre que comprar els originals no és gaire assequible en el cas de l'MSX, i en Commodore 64 és un suïcidi, amb la mala conservació de les cintes i, pel que sembla, també els aparells que les reprodueixen. I els temps de càrrega són infernals, cosa que l'mp32c64 i el seu succedani emulen amb una fidelitat potser innecessària.
Un cop estudiat el senzill però específic procés per a carregar els jocs, prèviament descarregats d'internet i convertits del format TAP a WAV, em vaig trobar que... no em carregaven. O que algunes vegades sí i d'altres no, però que hi pogués jugar realment, que arribessin més enllà de les pantalles de càrrega, ho vaig poder fer amb molt pocs títols. 3 o 4, a tot estirar.
El Bubble Bobble era un dels pocs escollits, però en general havia de suportar veure com les càrregues no començaven, diversos missatges d'error o, amb una mica més de sort, que la càrrega quedava interrompuda per algun motiu, de vegades fins i tot amb el joc començat uns segons.
Vaig provar diferents reproductors (un iPod, un mp3 vell -que no s'engega si no està connectat al PC, per tant era inútil- i el mòbil amb l'aplicació Tap Dancer), petites variacions del procés de càrrega (ordre de les accions, nivells de volum del reproductor...) que em recomanaven al fòrum Commodore Mania amb paciència però estupefacció pel fet que em costés tant una cosa que tots els altres usuaris del Commodore 64 fan amb extrema facilitat... i no hi havia manera.
Al final el que va funcionar va ser el que em va recomanar el mateix kopsec, el creador de l'mp32c64, dispositiu en què s'inspira el que vaig comprar jo. Consisteix a descarregar els videojocs en format PRG, transformar-los en WAV amb el programa WAV-PRG i llavors sí: copiar-los a l'iPod -que també ha donat molts problemes de sincronització de biblioteca, un clàssic en aquest aparell de la sempre complicada Apple-, connectar el reproductor a la interfície de datasette, prémer RUN/STOP + CTRL al Commodore 64, play al reproductor al joc en qüestió i de seguida la barra d'espai a l'ordinador -que vaig reparar prèviament- ben premuda fins que sortís un breu parpelleig a la pantalla, moment de deixar anar la barra i esperar la càrrega. Tot plegat havent trobat el volum concret correcte al reproductor.
El cas és que tot el procés ha estat un autèntic malson, que no m'ha ajudat gens, més aviat al contrari, a millorar la meva autoestima pel que fa a electrònica, una de les meves grans assignatures pendents. I el que he aconseguit ha estat amb un mètode molt específic, però els altres que tothom fa servir també m'haurien d'haver funcionat i no ha estat així.
Al vídeo veureu un tall, introduït expressament per a estalviar-vos el temps de càrrega complet, i com jugo a un joc que no havia pogut ni començar a carregar amb cap altre mètode. Era el mític The Great Giana Sisters, un clon descarat del Super Mario Bros. que, per desgràcia, en aquest cas estava mal identificat i va resultar que era EL Super Mario Bros., tot i que en versió còpia barata.
Ara ja puc accedir a l'impressionant catàleg d'un ordinador meravellós no només per l'època en què va sortir (recordem, 1982, com jo), sinó també perquè no ha envellit gens malament i encara ara té un so espectacular i característic gràcies al xip SID, que ofereix una música chiptune o de 8 bits inconfusible.
Espero gaudir d'aquests jocs i d'una manera de jugar diferent en detalls com el fet que en principi tots els jocs requereixen joystick -a més normalment col·locat al port del segon jugador, ben curiós-, i poder suportar els temps de càrrega i les baralles que sospito que encara tindré amb els títols que es resisteixin a ser llegits correctament, que encara n'hi ha.
