Especial: cameos de Taito

Una de les últimes entregues de la secció de Personatges -tot i que ja en fa mesos- va tenir com a protagonista un personatge de Taito, i arran de buscar-ne informació vaig descobrir que, en realitat, en aquesta companyia hi ha molts personatges que fan cameos en d'altres jocs i que, per tant, estem davant d'un univers Taito que avui m'agradaria repassar una mica per sobre, sense entrar en excessius detalls, perquè hi ha força teca.

Aquests autohomenatges que algunes companyies fan són una cosa que als jugadors ens agrada, almenys parlo per mi, i si juguem a un videojoc on hi ha referències a títols i personatges d'altres obres d'aquella desenvolupadora és difícil que evitem un somriure o que, de cop, assenyalem la pantalla de manera entusiasta mentre girem el cap tot buscant la complicitat de qui tinguem al costat, si és el cas.

De fet, he trobat documentades moltíssimes referències de tota mena a jocs i personatges de Taito en altres videojocs de la companyia i també de fora d'ella, així com fora del món dels videojocs. Però ens centrarem i veurem alguns exemples d'aquest sector, que és el que ens interessa al blog, començant per dos grans clàssics de la companyia que es van començar a creuar al primer Bubble Bobble, de 1986, on a partir de la pantalla 60 ens podem trobar un tipus d'enemic anomenat Invader, que suposo que no cal que us digui de quin altre emblemàtic joc de Taito surt, i que repetiria en posteriors entregues de la saga.

A l'Space Invaders DX, de 1993, hi ha una modalitat de joc que es diu Parody Mode, on els sprites de les pantalles es basen en diferents franquícies de Taito. Hi tenim personatges i enemics de The New Zealand Story, The Fairyland Story, Bubble Bobble, Rainbow Islands, Liquid Kids, Arkanoid, Kiki Kaikai, Darius i Don Doko Don. Poca broma.

I ja que hem vist en Tiki dins d'un Space Invaders, val a dir que a The New Zealand Story també hi ha cameos d'altres jocs, com per exemple aquesta col·locació de plataformes que constitueixen la imatge del rostre de la Ptolemy.

La protagonista de The Fairyland Story l'hem pogut veure també, a banda del seu joc de plataformes de pantalla fixa de 1985, en alguns títols de la saga Bubble Bobble, a l'Arkanoid vs Space Invaders -on se la pot triar, juntament amb molts altres personatges de l'univers Taito, com a copilot de la Vaus- o al Pop'n Pop, del que parlaré més avall. 

Aquí sota la veiem en finalitzar la pantalla 57 del Bubble Memories, el tercer Bubble Bobble, quan agafem tots els aliments que hi apareixen.

Passem ara al personatge que deia a l'inici de l'entrada, al que va tenir un article propi, que és la Sayo-chan del Kiki Kaikai i la posterior saga coneguda a Occident com a Pocky & Rocky. Ja vaig parlar dels cameos que havia fet, però en un especial de Taito no podia deixar d'esmentar-la, i en posaré un exemple, que és la seva aparició al Bubble Symphony o Bubble Bobble II, on fa d'enemiga, a més de sortir-hi com a ítem d'ajuda.

No us penseu pas que la sèrie de shoot'em ups per excel·lència de Taito, Darius, no ha rebut homenatges en altres jocs de la companyia que no hi tenen res a veure pel que fa al gènere. Sense sortir del Bubble Symphony en veiem, adaptats a l'estil bufó del joc, alguns enemics clàssics, però també en trobem referències a l'ending del Puzzle Bobble 2, al Growl o Runark, un beat'em up de 1991, o al Rainbow Islands, on hi ha un mon sencer dedicat al Darius. I, hi insisteixo, em limito a comentar només algunes referències i de jocs de Taito, perquè a fora també en trobem.

Hem vist els dos dragonets més emblemàtics de la història dels videojocs -amb el permís dels dracs figurats Billy i Jimmy- convidant gent a casa seva, i més que n'han convidat, però ells també han sortit de casa més d'un cop, i no només per llançar boletes de colors cap amunt a la seva altra saga tremendament addictiva i popular.

Per exemple, al ja esmentat Space Invaders DX tenen la seva pantalla a la modalitat de paròdia, però també al Pop'n Pop, una barreja de Space Invaders, Arkanoid i Puzzle Bobble de 1998 que en versió consola (PlayStation i Game Boy Color) tenia molts convidats de la companyia, incloent-hi els dragonets.

Hi tenim també les seves versions originals humanes, Bubby i Bobby, a més d'en Tiki, la Sayo-chan, la Ptolemy, en Hipopo del Liquid Kids, en Bob -res a veure amb el dragonet blau- del Don Doko Don, en Drunk, enemic habitual a Bubble Bobble, o en Chack'n, a més de múltiples enemics de tots aquests jocs com a rivals o personatges no jugables. La imatge de dalt de tot d'aquesta entrada pertany a aquest títol, i hi queda clar que és un festival de Taito, els seus personatges i tres de les seves franquícies més estimades.

Parlant d'en Chack'n, fins ara me l'he saltat, però estem parlant del primer personatge habitual de l'univers Taito, que va protagonitzar el Chack'n Pop el 1984 i, ja al Bubble Bobble, dos anys després, faria el primer cameo d'un personatge pròpiament dit.  

Segurament és el personatge que més visites ha fet i que menys n'ha rebut (naturalment, perquè el 1984 no existien en Bub, en Bob, la Sayo-chan ni cap dels altres), i el podem veure a la saga Bubble Bobble fent d'ítem, d'assistent, de vegades enemic i tot (Parasol Stars), mentre que en alguns Puzzle Bobble apareix al mig de la pantalla a la modalitat de 2 jugadors. A l'entrega més recent d'aquesta saga, Puzzle Bobble Everybubble!, té un paper més destacat com a ajudant i fins i tot personatge jugable. 

I ho aniré deixant aquí, trobo que ens podem fer una idea de l'amor que sent i demostra Taito pel seu propi llegat, i aquestes coses sempre ajuden a crear lore. Teniu algun cameo o referència preferit, vosaltres?

Logos: Taito

Arriba la segona entrega d'una secció que vaig inaugurar fa poc, que és la dedicada a repassar la història d'alguns dels logos més emblemàtics de la història dels videojocs. Vam començar amb una de gran, i avui és el torn d'una altra que no ho és pas menys, als meus ulls.

Avui parlarem dels logos històrics d'una companyia que darrerament ha estat molt activa a l'hora d'explotar el seu catàleg clàssic, i de la qual hem anat veient sovint el logo actual en els darrers temps, però comencem pel principi.

Taito va ser fundada el 1953 per un empresari ucraïnès que es deia Michael Kogan (1920-1984), tota una curiositat, i al principi es dedicava a la importació de vodka, màquines expenedores i màquines jukebox, aquests dos últims productes l'únic parentiu -i no gaire proper- amb el negoci pel qual la coneixem.

Però hem d'anar una mica enrere. L'origen del nom, el trobem en la companyia que va fundar el 1944 a Shanghai, de nom Taitung, i quan el comunisme del qual havia fugit de la Unió Soviètica va arribar a la Xina se'n va anar al Japó, on va començar de zero amb la companyia Taito Yoko, que es dedicava als teixits.

Quan aquesta va fer fallida, el senyor Kogan ho va tornar a intentar amb la Taito Trading Company, que va començar sent la primera destil·leria de vodka al Japó, i que més endavant va importar màquines expenedores de cacauets i màquines de perfums. Després van arribar les esmentades jukeboxes, i d'aquí es va atrevir a fer el salt al sector dels jocs electromecànics.

Al principi feia servir el logo vertical que hem vist més amunt, i que pràcticament no era ni logo. No donava cap mena d'informació sobre l'àmbit en què es movia. Sigui com sigui, es va mantenir fins al 1966.

El 1967 va estrenar aquest altre logo, també sense colors, però amb una mica més de gràcia, que fa pensar en les formes agudes de l'arquitectura futurista Googie que estava de moda sobretot a la dècada dels 50, però que als 60 encara cuejava.

Va ser també l'any en què va llançar un gran èxit dels jocs electromecànics, el Crown Soccer Special, però l'any 1972 patiria un altre lleuger canvi de nom: a partir de llavors es diria Taito Corporation.  

Segurament s'estava preparant per al llançament, el 1973, de l'Elepong, un clon del Pong que va ser el primer videojoc de la companyia i, com la pròpia Taito assegura, el primer videojoc comercial llançat al Japó. 

Si ens hi fixem, a la part superior esquerra de la imatge es veu el logo d'aquella època. Aquella transició al món dels videojocs va ser liderada per l'enginyer Tomohiro Nishikaido, peça clau en la història de Taito com a gran del sector. El 1978, per exemple, va fer un petit videojoc anomenat Space Invaders. 

En aquest flyer de l'Elevator Action, de 1984, podem continuar veient el logo, a la part superior dreta. De fet, anava a companyat, a sota, de la paraula "Taitronics". Aquesta versió va ser la que també va acompanyar llançaments tan emblemàtics de Taito com ara el Qix, el Chack'n Pop, l'Arkanoid, el Bubble Bobble o el Darius, poca broma.

El logo com a tal no apareixia a les pantalles de títols dels jocs, normalment -hi ha alguna excepció, com l'Space Chaser (1979)-, sinó que hi podíem llegir, en una font més estàndard, "Taito Corporation" o "Taito Corp.". El que sí que es podia veure a finals dels 80 era una mena de logo exclusiu de les pantalles de títol on hi deia "Taito" en lletres més grans i vermelles.

Però l'any 1988 es produiria un canvi de logo considerable, i com que encara és vigent és el que tenim, també, més present.

Per fi agafava una mica d'alegria en el disseny i canviava la lletra A per una mena de triangle blau d'on semblava que sortia disparat el punt de la i. Un logo força bonic, si voleu saber la meva opinió. 

El comencem a trobar en jocs com el Chase H.Q., a la recreativa del qual apareixia tant al moble com a la pantalla de títol. Altres videojocs mítics que el van tenir van ser el Darius II, el The New Zealand Story, el Sonic Blast Man, el Metal Black, el RayForce, el Darius Gaiden, el Puzzle Bobble i tot el que va venir després.

És probable que també conegueu aquesta variant. Teòricament és un logo secundari emprat als anys 90, però no he estat capaç de confirmar en quins videojocs, tot i que sí que es pot veure, per exemple, als Puzzle Bobble de la Saturn. 

Hem fet un repàs dels canvis de logo d'una de les companyies més importants de la història dels videojocs, ara dedicada a explotar la seva impressionant història, tot i que de fet és la seva nova propietària des de 2005, Square Enix, qui pren aquestes decisions. Afortunadament, però, Taito continua fent coses, com l'excel·lent Egret II Mini o els recopilatoris Taito Milestones, i ho fa amb el seu nom de sempre... i el logo que coneixem.

Fonts: Logopedia, Wikipedia
 
 

El personatge: Sayo-chan

M'agrada quan una companyia de videojocs té un univers de personatges que potser no són grans icones de la història del mitjà, però que es van veient aquí i allà. D'aquest tema en parlaré en un futur proper, però de moment volia dedicar una entrada a un d'aquests personatges.

Es tracta d'una jove sacerdotessa xintoista miko de Taito que protagonitza alguns jocs i apareix en uns quants altres com a convidada, com veurem a continuació. Segur que la coneixeu, no en tinc cap dubte.

Es tracta de la Sayo-chan, també coneguda a Occident com a Pocky, protagonista o coprotagonista de la saga Kiki Kaikai, que es va iniciar el 1986 a les recreatives. 

Ambientat al Japó feudal, el joc, que és un shooter multidireccional de perspectiva aèria, ens explica que mentre està preparant una cerimònia la visiten els Set Deus de la Fortuna, que l'avisen que s'acosta un greu perill. Llavors, una sèrie d'éssers sobrenaturals yôkai del folklore japonès segresten aquests deus i la Sayo-chan decideix anar a rescatar-los.

La sacerdotessa ataca els enemics llançant rotlles o-fuda i movent la seva vareta de purificació gohei per a atacs de proximitat, atacs que poden anar millorant a mesura que trobem els corresponents ítems, i dels ports que va tenir, que tampoc repassarem aquí, destaca el del Famicom Disk System, Kiki Kaikai: Dotôhen, que inclou un segon personatge anomenat Miki-chan, una altra sacerdotessa jove que al final no és res més que un canvi de color de l'sprite de la protagonista.

Dic això perquè aquella va ser la primera companya de la Sayo, però val a dir que la saga es va popularitzar amb l'entrega que va sortir per a la Super Nintendo el 1992, amb el nom de Pocky & Rocky, al Japó Kiki Kaikai: Nazo no kuro manto, on ella és la Pocky i el seu nou company, en Rocky, un os rentador que a la versió original es diu Manuke.

És un tanuki canviaformes també propi de la mitologia japonesa, i és que la Sayo lluita contra els yôkai quan fan dolenteries, però si esta tranquils es mostra amable amb ells, com en aquest cas en què fins i tot s'alia amb un d'ells, que precisament va ser un dels que van segrestar els Set Deus de la Fortuna.

Repetirien a la segona part, Pocky & Rocky 2 (Kiki Kaikai: Tsukiyo Sôshi), de 1994 i per a la mateixa consola, i el 2001 viurien una nova aventura al Pocky & Rocky with Becky, al Japó senzillament Kiki Kaikai Advance, perquè va ser per a la Game Boy Advance. Si us demaneu qui és la Becky, no és altra que la noia que al Japó es coneix com a Miki, és a dir la que va acompanyar la Sayo al joc del Famicom Disk System.

Ja he dit al principi que hi ha companyies amb universos de personatges, i Taito n'és una. Com a mostra d'això, molts dels seus personatges fan força cameos -ja en parlarem, hi insisteixo-, i la Sayo no n'és cap excepció. 

La trobem, per exemple, al Rainbow Islands de NES, de 1988, amb el nom de Cindy a Occident, però també com a enemiga... que en realitat és en Manuke transformat en ella. 

Al Bubble Symphony o Bubble Bobble II, de 1994, la sacerdotessa tornaria com a ítem d'ajuda per al jugador, però també com a enemiga altre cop per culpa d'en Manuke, ara de manera més evident perquè manté les orelles i la cua de tanuki.

Dins de la saga Bubble la podem veure també al Puzzle Bobble 2 (1995) en una escena del final, com a ítem altre cop al Bubble Memories o Bubble Bobble III, de 1996, de fons al Puzzle Bobble 3 (1996) i en forma de bombolla a l'Space Puzzle Bobble de la Nintendo DS (2008).  

Separada dels germans dracs per excel·lència del món dels videojocs, amb el permís d'en Billy i en Jimmy Lee, la podem veure en molts altres títols, com ara el Golf-kko Open de la Famicom (1989), on la tenim jugant al golf, o més ben dit ajudant el jugador, si comet prou errors. El 2004 tornaria a jugar a aquest esport al joc per a mòbils Bubblen Golf. Tornant al 1989, la Sayo apareixia a l'ending del Demon Sword per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo. 

Al Furu Furu Park (Wii, 2007), un conjunt de minijocs basats en franquícies de Taito que no va arribar a Europa però sí als Estats Units, n'hi ha un en què la veiem amb disseny poligonal, cosa no gaire habitual però que també va passar el 2011 en tenir-la com a personatge descarregable (gratuït) per a l'Elevator Action Deluxe, per a la PlayStation Store de la PS3. 

El 1998 la nostra protagonista d'avui va sortir al Pop'n Pop, una barreja de Puzzle Bobble, Arkanoid i Space Invaders per a recreatives, i el 2000 a PlayStation, Game Boy Color i Windows, juntament amb altres personatges de diverses franquícies de Taito.

Precisament a Space Invaders ha fet diverses aparicions, com ara a l'Space Invaders 95: Attack of the Lunar Loonies, també conegut com a Akkanvader, on pilota un arc tradicional torii i en cas que hi hagi segon jugador trobem la seva companya Miyo-chan, que  no coneixíem i que és exclusiva d'aquest joc, o a l'Arkanoid vs. Space Invaders (PlayStation 4, Switch i smartphones), de 2017, on fa de possible copilot de la Vaus. 

Saltem enrere en el temps perquè volia tractar les seves aparicions a la saga Space Invaders juntes, i és que el 1993 havia sortit a l'Space Invaders DX, a la modalitat paròdia, en què se substitueixen els elements del joc per d'altres basats en franquícies populars de Taito. Al setè món tenim el Kiki Kaikai, i hi controlem la Sayo defensant-se dels yôkai i protegint-se darrere d'uns torii que li fan d'escuts. Excel·lent.

Acabarem el repàs de la Sayo-chan amb una petita aparició en forma de targeta Hu-Card del port del Kiki Kaikai per a la PC Engine que podem veure a la magnífica sèrie Hi-Score Girl.

Si us demaneu què se n'ha fet, de la jove sacerdotessa xintoista, el 2022 va tornar amb el Pocky & Rocky: Reshrined (Switch i PlayStation 4, amb versió per a Windows el 2023), un aparent remake dels que Natsume ha estat fent en els darrers anys, com el del Wild Guns Reloaded i el The Ninja Saviors: Return of the Ninja Warriors, però en comptes d'afegir algun personatge nou, en el cas del retorn de Kiki Kaikai és en realitat una nova entrega, amb escenaris nous o reformats i sí, personatges nous. Però, sigui com sigui, la Sayo-chan és ben viva.

 

Visionats: High Score

No hi ha gaires documentals sobre videojocs a les plataformes de streaming -sí a YouTube, però són fets per aficionats, independentment de la seva qualitat de producció i la seva rigorositat-, però quan n'hi ha algun m'agrada veure'l, i fa uns anys és el que vaig fer amb Atari: Game Over, del qual vaig parlar en aquesta entrada.

Ha arribat el moment de parlar d'un altre, en aquest cas en forma de sèrie documental produïda per Netflix, que ja fa temps que està disponible (des d'agost de 2020), però del qual m'havia saltat un capítol (no passa res, són força autoconclusius) sense voler, error que per coses de la vida no havia solucionat fins ara. 

High Score, amb 6 episodis d'entre 37 i 47 minuts, i amb direcció de William Acks, Sam LaCroix, France Costrel (que figura com a creador de la sèrie) i Melissa Wood, fa un repàs dels inicis dels videojocs -almenys pel que fa a la seva explosió, no als seus orígens- tot entrevistant figures clau que van fer aportacions revolucionàries per a aquest mitjà d'entreteniment.

Als més entesos en la matèria probablement és una sèrie que probablement no els ensenyarà res de nou, però encara que coneguem, perquè som uns frikis que a més de jugar a videojocs ens encanta llegir o sentir parlar sobre ells, moltes de les coses que la sèrie ens explica, sempre hi haurà algun detall nou, o com a mínim ens agradarà veure-ho en format audiovisual, raó per la qual ja val la pena.

Al primer episodi, per exemple, se'ns parla de quan les recreatives van començar a ser un èxit brutal, i tenim testimonis del nivell d'en Tomohiro Nishikaido, creador de l'Space Invaders, o en Tôru Iwatani, el pare d'en Pac-man -amb qui, per cert, em vaig fer una foto a la RetroBarcelona de 2017-, el cofundador d'Atari Nolan Bushnell o altres noms menys coneguts, com el de la Rebecca Heineman, guanyadora del primer torneig estatunidenc de l'Space Invaders en versió Atari 2600. 

Però també tenim la tendra història d'en Jerry Lawson, creador dels cartutxos de videojocs per a la consola Fairchild Channel F, de 1976, molt probablement invisibilitzada pel fet que era afro-americà. A la foto tenim el seu fill i el seu net.   

El segon gira al voltant de la revolucionària arribada de Nintendo a la indústria dels videojocs, o més ben dit del seu primer gran èxit, el Donkey Kong, com va ressuscitar el mercat estatunidenc després del crash de 1983 amb la NES i, a partir d'aquí, moments tan destacats com el Nintendo World Championship de 1990, amb el seu guanyador, en Jeff Hansen (a la foto), el funcionament de les oficines de Nintendo of America, amb el servei d'atenció als videojugadors, també la creació de la revista Nintendo Power i el cas d'Universal contra Nintendo per en Donkey Kong, que s'assemblava sospitosament a en King Kong. 

Al tercer, amb testimonis com el matrimoni de la Roberta i en Ken Williams, creadors del Mystery House -primera aventura gràfica de la història-, el dissenyador dels Final Fantasy Yoshitaka Amano o en Ryan Best, creador d'un dels primers videojocs LGBT, el GayBlade, es repassa l'evolució de les aventures de text cap a les gràfiques i els RPG. 

El quart gira al voltant de l'anomenada Console Wars, de la qual ja vaig parlar en ressenyar-ne el llibre i en tornaré a parlar quan hagi vist el documental que se'n va estrenar fa uns mesos, tot i que no ha arribat, quan escric això, a cap plataforma d'streaming de l'estat espanyol. 

Així, doncs, explica de manera sintètica i -potser perquè coneixia més el tema ho vaig detectar fàcilment- ometent els temes més polèmics, com la Sega of America liderada per en Tom Kalinske va clavar un cop de puny a la taula amb la Mega Drive per competir amb Nintendo i les seves NES i Super Nintendo, així com la creació i l'èxit d'en Sonic amb en Hirokazu Yasuhara i en Naoto Ohshima, la importància d'Electronic Arts en l'auge de la Mega Drive, i altre cop -a la sèrie sembla és un tema recurrent- un torneig de videojocs, en aquest cas el Sega World Championships de 1994, amb el seu guanyador Chris Tang (a la foto).

Al cinquè el tema són els videojocs de lluita, bàsicament Street Fighter II i Mortal Kombat, les circumstàncies de la creació dels quals es repassen amb els testimonis de l'Akira Nishitani (a la foto) i l'Akira Yasuda, responsables dels dissenys del primer, i d'en John Tobias, cocreador del segon. 

Un altre tema important que s'explica és com la violència als videojocs, sobretot a causa dels fatalities del Mortal Kombat però també del polèmic Night Trap, dirigit per John Riley, que dona la seva interessant versió de la històra al documental, va desembocar en una campanya antivideojocs al Congrés dels Estats Units el 1993 que va acabar amb la creació del sistema de qualificació per edats d'aquell territori, l'anomenat ESRB. 

No menys important és el testimoni d'en Takahiro Nakano, un altre cop un guanyador de torneig, en aquest cas del de l'Street Fighter II Turbo que va tenir lloc al Japó el 1993, i com després d'allò es va passar anys i panys avorrit com a oficinista fins que li van oferir la possibilitat d'entrar als e-sports. Qui diu que els videojocs no ens poden donar una feina?

L'últim episodi -i em sembla que no hi haurà una segona temporada, per desgràcia- parla de l'arribada de les 3D als videojocs, agafant com a títols clau l'Star Fox de la Super Nintendo per una banda -el dibuix que il·lustra el capítol, captura d'un dels molts moments de la sèrie que es representen amb animació pixel art, pertany a aquesta història, amb els creadors Dylan Cuthbert i Giles Goddard al davant i en Shigeru Miyamoto al fons- i el Doom, per a PC, per l'altra, amb el testimoni del seu llegendari creador, en John Romero. 

Acaba així una minisèrie, podríem dir, de gran qualitat audiovisual -menció especial a la música electrònica de Power Glove, nom efectivament basat en l'infame perifèric de la NES i amb què s'identifica el grup responsable de l'aclamada banda sonora del Far Cry 3: Blood Dragon-, una narrativa clara que es permet breument viatjar al futur -el nostre present- quan cal per relacionar fets, com en el cas dels e-sports i un objectiu clar, que és explicar de manera amena i per a tots els públics l'auge dels videojocs des de finals dels anys 70 fins a mitjan dècada dels 90.  

El gran atractiu, per a mi, de High Score és que, a més d'explicar-nos coses que potser sabíem -o no- en un format més fàcil de digerir, ens acosta històries humanes, de persones més o menys conegudes de la indústria, que és un plaer sentir parlar amb la seva veu i explicant-nos batalletes. 

Se li ha criticat que passa de llarg per alguns videojocs i algunes qüestions molt importants de la història del mitjà, i és veritat, però trobo que l'enfocament era un altre: donar el punt de vista de persones concretes sobre aspectes concrets, i de pas mostrar-nos històries personals i fins i tot commovedores, que ajuden a visibilitzar noms que havien caigut injustament en l'oblit. 

Per a mi, que no es parli del Tetris, per exemple, és un preu que val la pena pagar, si el que obtenim a canvi és el que ens ofereix aquesta sèrie documental. Ja hi ha molts altres fòrums on podem entrar en detalls, reivindicar coses o fer bullir l'olla en general.

 

Curiositats de la història dels videojocs: el primer joc amb música

És evident que, igual que passa amb el cinema, l'apartat sonor d'un videojoc potser no és la part més important per tal de gaudir del que ens proposa, però sí que hi té molt de pes -en els casos en què la jugabilitat es basa en la música, evidentment, és tot el pes-, i ens evoca experiències cada cop que sentim un so o una melodia que associem irremeiablement a un joc.

Avui volia parlar de l'aparició de la música en aquest mitjà d'entreteniment, un element gairebé indispensable, perquè encara que puguem jugar a videojocs amb el televisor o la consola portàtil silenciats per diverses raons, fer-ho és com beure Bitter Kas de marca blanca o llegir un llibre digital en comptes d'un de paper: no és el mateix.

Aquí tenim la Magnavox Odyssey, la primera videoconsola domèstica, que va sortir el 1972 i de la qual ja vaig parlar en el primer any del blog.  

Doncs bé, era un sistema sense so de cap mena, mentre que el mateix any apareixia la recreativa del mític Pong, que amb els seus "pip" cada cop que la pala tocava la "pilota" va ser el primer videojoc amb efectes sonors. 

Aquests pips i els bips i altres sorollets, primitius però diferents del que la gent estava acostumada a sentir, identificaven els videojocs quan es van popularitzar als anys 70, especialment amb el gran èxit que va tenir l'Atari 2600, però la música, com que s'emmagatzemava en discs de vinil i cassets, difícilment podia tenir cabuda a les màquines recreatives, atès que els suports en què es gravava no haurien durat gaire allà entaforats i amb els cops de la gent i, de tota manera, eren cars de produir.

Com anirem veient, la tecnologia evolucionaria amb els anys, amb la qual cosa els costos de producció baixarien i els resultats, en tenir a l'abast més recursos, millorarien.

Tothom coneix aquest videojoc, l'Space Invaders, que enguany ha fet els 40 anys i que és tan icònic d'aquest sector malgrat que ha quedat més que obsolet, però hem de respectar els clàssics, d'allà on ve tot, tant pel que fa al contingut com per la mateixa popularització dels videojocs.

Doncs bé, l'obra més emblemàtica de Taito presentava el que es considera la primera música al món dels videojocs, uns sons rítmics que anaven accelerant a mesura que l'enemic s'apropava, amb la qual cosa provocava unes sensacions i emocions, que al capdavall és l'objectiu de la música.

Però els primers exemples musicals d'aquest mitjà d'entreteniment es limitaven a melodies monoaurals, breus i ocasionals, músiques d'entrada, breus tonades de game over, etc., com el que ens trobem al Pac-man.  

El primer videojoc amb música de fons contínua, encara que només tenia una cançó, va ser aquest Rally-X de Namco, també de 1980, que tot i així era una melodia senzilla i repetitiva. També és el primer cas conegut de so digital sintetitzat, tecnologia que aplanava el camí per a fer composicions més elaborades i contínues.

Això que veiem aquí és el Carnival, una recreativa de Sega de 1980 que és el primer exemple de música feta amb xips que eren generadors de so programables (PSG) amb diversos canals, com aquest AY-3-8910 de Yamaha, tot un salt endavant. Ara bé, no era una melodia original, sinó la famosa melodia mexicana associada a les fires, Sobre las olas (1888).

A partir d'aquí arribarien més fites, com les 11 pistes de so del Frogger (Konami, 1981) que depenien de les accions del jugador, o la música del Dig Dug (Namco, 1982), que s'aturava quan deixàvem de moure el personatge. 

Els xips de so del Commodore 64 (el famós xip SID), la NES (RP2A03) o la Mega Drive (YM2612), entre altres sistemes, proporcionarien melodies inoblidables i molt més avançades, ja al mercat domèstic, que farien continuar evolucionant la música de videojocs amb compositors experimentats -en comptes de melodies senzilles o versions de tonades clàssiques de domini públic-, i generarien el que es coneix com a chiptune, música de videojocs feta amb xips programables, música de 8 bits que ha originat una cultura pròpia en què els músics composen imitant intencionadament aquell estil dels anys 80.

L'arribada del format CD uns anys després duria la música dels videojocs a un nivell molt superior, fins al punt que actualment tenim espectaculars bandes sonores als videojocs i se'n fan concerts simfònics i tot, des que en Kôichi Sugiyama, famós per les bandes sonores de la saga Dragon Quest, va oferir el primer concert d'un compositor de videojocs el 1987, i ho va continuar fent cada any.

El que és clar és que la música dels videojocs és cada cop un element més important del conjunt, respectada pel públic -que ja l'estimava des dels seus inicis, tot s'ha de dir- però també pels professionals de la música, i no és estrany veure aquests concerts simfònics arreu del món.

Els videojocs ja no són -des de fa dècades- un entreteniment de quatre arreplegats amb problemes per relacionar-se amb els altres, i de la mateixa manera que valorem les bandes sonores de pel·lícules i programes de televisió, ho fem amb la dels videojocs, en siguem jugadors o no. 

Videojocs a les Festes de Gràcia

Fa anys que, si puc, passo pels carrers guarnits del barri de Gràcia de Barcelona, un dels esdeveniments de l'estiu i un de ben tradicional, que té la seva rèplica a continuació a Sants. 

D'un temps ençà és relativament habitual veure carrers guarnits amb motius "frikis", de tant en tant amb temàtica videojoquística, però aquest cop el mitjà d'entreteniment en què es basa el blog ha estat representat a bastament, i quan es publica aquesta entrada encara es pot veure. 

És per això que, tant per a qui se'n vulgui fer una idea abans d'anar-hi -i val la pena també pels altres carrers- com per qui no hi pugui anar o ho vegi massa tard, en volia parlar aquí i posar-ne algunes fotos.

Segons l'itinerari que havia dissenyat per tal de veure tots els carrers de la manera més eficient, el primer decorat amb referències de videojocs que vam trobar va ser el carrer Perill, amb el títol Videojocs Perill, que a segons quins associacions de progenitors avorrits els devia fer fregar les mans. 

En fi, una entrada amb regust de Space Invaders i un joystick gegant de l'Atari 2600, amb el connector de la coneguda "norma Atari" ben visible.

A dins una estructura de tetrominos, d'un joc que potser coneixeu i que es diu Tetris, se situava al costat d'un portal.

Al bell mig del carrer un Pac-man perseguint fantasmes, i al sostre el que suposo que són les boletes que es menja i els passadissos representats per aquestes figures blaves i allargades.

I un clàssic també com és el Donkey Kong, amb les emblemàtiques escales i bigues de la primera pantalla que tothom ha vist com a mínim un cop a la vida.

El seu gran rival, en Mario, amb el temps passaria les estones d'esbarjo corrent amb karts, i com que és una referència a la meva saga preferida volia fer-m'hi una foto ben acompanyat. 

Però el seu títol més conegut, el Super Mario Bros., evidentment, també hi era, en aquest cas tant al terra amb algun bolet una mica pansit com al cel, amb monedes i algun bloc amb planta de foc.

En vaig quedar molt satisfet, però llavors sabia que hi havia un altre carrer, el de Mozart, que amb el nom de Mozart Invaders presentava una altra proposta del mateix tema -sol passar, que es repeteixen motius en dos carrers el mateix any, però aquest cop se'n van repetir dos i fins i tot tres, segons com es miri. 

El cas és que amb aquest nom jo havia assumit que es tractaria d'un homenatge a l'esmentat Space Invaders, que al capdavall fa els 40 anys aquest 2018, i que per tant el carrer Perill els havia passat la mà per la cara amb més diversitat de videojocs... però m'equivocava.

Començava amb un Mozart de pixel art que recorda els títols retro fets actualment, però el que havia de venir després em faria adonar de l'error d'assumir coses sense veure-les.

Hi havia els mítics marcians, és clar, altrament el nom del projecte no hauria tingut sentit, i hi eren en més d'un lloc, com podem veure.

Volia destacar aquest invader que té CD en comptes d'ulls. Ara bé, aviat es veia que no tot el carrer era un homenatge a aquest títol protagonista de la rodona efemèride.

Per exemple, s'hi podia veure la presència de l'Asteroids, un clàssic segurament eclipsat per l'Space Invaders, però clàssic igualment.

Al bar hi teníem en Donkey Kong, força gran en aquest cas i ben visible gràcies a la seva privilegiada posició. 

No hi podien faltar en Pac-man i alguns dels seus fantasmes, una referència universal encara que potser la majoria de la gent l'anomeni "Comecocos", nom que he de dir que em fa una ràbia especial.

Un detall maco, el de recordar els microordinadors, en aquest cas representats per una cinta de casset del llegendari Spectrum.

El castell del Super Mario Bros. era el lloc on sens dubte m'havia de fer una foto amb la meva samarreta del joc, que em vaig posar juraria que abans de saber que hi havia carrers guarnits de videojocs. 

La sorpresa va ser descobrir que hi havia recreatives on es podia jugar. Aquí em podeu veure provant un Street Fighter II que no sé com estava configurat, però no em permetia jugar com cal i vaig perdre contra un nen que en realitat no hi sabia jugar. Però bé, la sorpresa no me la treu ningú.

També hi havia altres jocs, com el Bubble Bobble, i només per això Mozart superava Perill, però en general també es veia més treballat.

Sigui com sigui, agradable sorpresa a les Festes de Gràcia, tots dos carrers molt bé (i coincidint en general en representar el més típic que van trobar, tot s'ha de dir) i jo gaudint com un friki.