Especial: cameos de Taito

Una de les últimes entregues de la secció de Personatges -tot i que ja en fa mesos- va tenir com a protagonista un personatge de Taito, i arran de buscar-ne informació vaig descobrir que, en realitat, en aquesta companyia hi ha molts personatges que fan cameos en d'altres jocs i que, per tant, estem davant d'un univers Taito que avui m'agradaria repassar una mica per sobre, sense entrar en excessius detalls, perquè hi ha força teca.

Aquests autohomenatges que algunes companyies fan són una cosa que als jugadors ens agrada, almenys parlo per mi, i si juguem a un videojoc on hi ha referències a títols i personatges d'altres obres d'aquella desenvolupadora és difícil que evitem un somriure o que, de cop, assenyalem la pantalla de manera entusiasta mentre girem el cap tot buscant la complicitat de qui tinguem al costat, si és el cas.

De fet, he trobat documentades moltíssimes referències de tota mena a jocs i personatges de Taito en altres videojocs de la companyia i també de fora d'ella, així com fora del món dels videojocs. Però ens centrarem i veurem alguns exemples d'aquest sector, que és el que ens interessa al blog, començant per dos grans clàssics de la companyia que es van començar a creuar al primer Bubble Bobble, de 1986, on a partir de la pantalla 60 ens podem trobar un tipus d'enemic anomenat Invader, que suposo que no cal que us digui de quin altre emblemàtic joc de Taito surt, i que repetiria en posteriors entregues de la saga.

A l'Space Invaders DX, de 1993, hi ha una modalitat de joc que es diu Parody Mode, on els sprites de les pantalles es basen en diferents franquícies de Taito. Hi tenim personatges i enemics de The New Zealand Story, The Fairyland Story, Bubble Bobble, Rainbow Islands, Liquid Kids, Arkanoid, Kiki Kaikai, Darius i Don Doko Don. Poca broma.

I ja que hem vist en Tiki dins d'un Space Invaders, val a dir que a The New Zealand Story també hi ha cameos d'altres jocs, com per exemple aquesta col·locació de plataformes que constitueixen la imatge del rostre de la Ptolemy.

La protagonista de The Fairyland Story l'hem pogut veure també, a banda del seu joc de plataformes de pantalla fixa de 1985, en alguns títols de la saga Bubble Bobble, a l'Arkanoid vs Space Invaders -on se la pot triar, juntament amb molts altres personatges de l'univers Taito, com a copilot de la Vaus- o al Pop'n Pop, del que parlaré més avall. 

Aquí sota la veiem en finalitzar la pantalla 57 del Bubble Memories, el tercer Bubble Bobble, quan agafem tots els aliments que hi apareixen.

Passem ara al personatge que deia a l'inici de l'entrada, al que va tenir un article propi, que és la Sayo-chan del Kiki Kaikai i la posterior saga coneguda a Occident com a Pocky & Rocky. Ja vaig parlar dels cameos que havia fet, però en un especial de Taito no podia deixar d'esmentar-la, i en posaré un exemple, que és la seva aparició al Bubble Symphony o Bubble Bobble II, on fa d'enemiga, a més de sortir-hi com a ítem d'ajuda.

No us penseu pas que la sèrie de shoot'em ups per excel·lència de Taito, Darius, no ha rebut homenatges en altres jocs de la companyia que no hi tenen res a veure pel que fa al gènere. Sense sortir del Bubble Symphony en veiem, adaptats a l'estil bufó del joc, alguns enemics clàssics, però també en trobem referències a l'ending del Puzzle Bobble 2, al Growl o Runark, un beat'em up de 1991, o al Rainbow Islands, on hi ha un mon sencer dedicat al Darius. I, hi insisteixo, em limito a comentar només algunes referències i de jocs de Taito, perquè a fora també en trobem.

Hem vist els dos dragonets més emblemàtics de la història dels videojocs -amb el permís dels dracs figurats Billy i Jimmy- convidant gent a casa seva, i més que n'han convidat, però ells també han sortit de casa més d'un cop, i no només per llançar boletes de colors cap amunt a la seva altra saga tremendament addictiva i popular.

Per exemple, al ja esmentat Space Invaders DX tenen la seva pantalla a la modalitat de paròdia, però també al Pop'n Pop, una barreja de Space Invaders, Arkanoid i Puzzle Bobble de 1998 que en versió consola (PlayStation i Game Boy Color) tenia molts convidats de la companyia, incloent-hi els dragonets.

Hi tenim també les seves versions originals humanes, Bubby i Bobby, a més d'en Tiki, la Sayo-chan, la Ptolemy, en Hipopo del Liquid Kids, en Bob -res a veure amb el dragonet blau- del Don Doko Don, en Drunk, enemic habitual a Bubble Bobble, o en Chack'n, a més de múltiples enemics de tots aquests jocs com a rivals o personatges no jugables. La imatge de dalt de tot d'aquesta entrada pertany a aquest títol, i hi queda clar que és un festival de Taito, els seus personatges i tres de les seves franquícies més estimades.

Parlant d'en Chack'n, fins ara me l'he saltat, però estem parlant del primer personatge habitual de l'univers Taito, que va protagonitzar el Chack'n Pop el 1984 i, ja al Bubble Bobble, dos anys després, faria el primer cameo d'un personatge pròpiament dit.  

Segurament és el personatge que més visites ha fet i que menys n'ha rebut (naturalment, perquè el 1984 no existien en Bub, en Bob, la Sayo-chan ni cap dels altres), i el podem veure a la saga Bubble Bobble fent d'ítem, d'assistent, de vegades enemic i tot (Parasol Stars), mentre que en alguns Puzzle Bobble apareix al mig de la pantalla a la modalitat de 2 jugadors. A l'entrega més recent d'aquesta saga, Puzzle Bobble Everybubble!, té un paper més destacat com a ajudant i fins i tot personatge jugable. 

I ho aniré deixant aquí, trobo que ens podem fer una idea de l'amor que sent i demostra Taito pel seu propi llegat, i aquestes coses sempre ajuden a crear lore. Teniu algun cameo o referència preferit, vosaltres?

Logos: Taito

Arriba la segona entrega d'una secció que vaig inaugurar fa poc, que és la dedicada a repassar la història d'alguns dels logos més emblemàtics de la història dels videojocs. Vam començar amb una de gran, i avui és el torn d'una altra que no ho és pas menys, als meus ulls.

Avui parlarem dels logos històrics d'una companyia que darrerament ha estat molt activa a l'hora d'explotar el seu catàleg clàssic, i de la qual hem anat veient sovint el logo actual en els darrers temps, però comencem pel principi.

Taito va ser fundada el 1953 per un empresari ucraïnès que es deia Michael Kogan (1920-1984), tota una curiositat, i al principi es dedicava a la importació de vodka, màquines expenedores i màquines jukebox, aquests dos últims productes l'únic parentiu -i no gaire proper- amb el negoci pel qual la coneixem.

Però hem d'anar una mica enrere. L'origen del nom, el trobem en la companyia que va fundar el 1944 a Shanghai, de nom Taitung, i quan el comunisme del qual havia fugit de la Unió Soviètica va arribar a la Xina se'n va anar al Japó, on va començar de zero amb la companyia Taito Yoko, que es dedicava als teixits.

Quan aquesta va fer fallida, el senyor Kogan ho va tornar a intentar amb la Taito Trading Company, que va començar sent la primera destil·leria de vodka al Japó, i que més endavant va importar màquines expenedores de cacauets i màquines de perfums. Després van arribar les esmentades jukeboxes, i d'aquí es va atrevir a fer el salt al sector dels jocs electromecànics.

Al principi feia servir el logo vertical que hem vist més amunt, i que pràcticament no era ni logo. No donava cap mena d'informació sobre l'àmbit en què es movia. Sigui com sigui, es va mantenir fins al 1966.

El 1967 va estrenar aquest altre logo, també sense colors, però amb una mica més de gràcia, que fa pensar en les formes agudes de l'arquitectura futurista Googie que estava de moda sobretot a la dècada dels 50, però que als 60 encara cuejava.

Va ser també l'any en què va llançar un gran èxit dels jocs electromecànics, el Crown Soccer Special, però l'any 1972 patiria un altre lleuger canvi de nom: a partir de llavors es diria Taito Corporation.  

Segurament s'estava preparant per al llançament, el 1973, de l'Elepong, un clon del Pong que va ser el primer videojoc de la companyia i, com la pròpia Taito assegura, el primer videojoc comercial llançat al Japó. 

Si ens hi fixem, a la part superior esquerra de la imatge es veu el logo d'aquella època. Aquella transició al món dels videojocs va ser liderada per l'enginyer Tomohiro Nishikaido, peça clau en la història de Taito com a gran del sector. El 1978, per exemple, va fer un petit videojoc anomenat Space Invaders. 

En aquest flyer de l'Elevator Action, de 1984, podem continuar veient el logo, a la part superior dreta. De fet, anava a companyat, a sota, de la paraula "Taitronics". Aquesta versió va ser la que també va acompanyar llançaments tan emblemàtics de Taito com ara el Qix, el Chack'n Pop, l'Arkanoid, el Bubble Bobble o el Darius, poca broma.

El logo com a tal no apareixia a les pantalles de títols dels jocs, normalment -hi ha alguna excepció, com l'Space Chaser (1979)-, sinó que hi podíem llegir, en una font més estàndard, "Taito Corporation" o "Taito Corp.". El que sí que es podia veure a finals dels 80 era una mena de logo exclusiu de les pantalles de títol on hi deia "Taito" en lletres més grans i vermelles.

Però l'any 1988 es produiria un canvi de logo considerable, i com que encara és vigent és el que tenim, també, més present.

Per fi agafava una mica d'alegria en el disseny i canviava la lletra A per una mena de triangle blau d'on semblava que sortia disparat el punt de la i. Un logo força bonic, si voleu saber la meva opinió. 

El comencem a trobar en jocs com el Chase H.Q., a la recreativa del qual apareixia tant al moble com a la pantalla de títol. Altres videojocs mítics que el van tenir van ser el Darius II, el The New Zealand Story, el Sonic Blast Man, el Metal Black, el RayForce, el Darius Gaiden, el Puzzle Bobble i tot el que va venir després.

És probable que també conegueu aquesta variant. Teòricament és un logo secundari emprat als anys 90, però no he estat capaç de confirmar en quins videojocs, tot i que sí que es pot veure, per exemple, als Puzzle Bobble de la Saturn. 

Hem fet un repàs dels canvis de logo d'una de les companyies més importants de la història dels videojocs, ara dedicada a explotar la seva impressionant història, tot i que de fet és la seva nova propietària des de 2005, Square Enix, qui pren aquestes decisions. Afortunadament, però, Taito continua fent coses, com l'excel·lent Egret II Mini o els recopilatoris Taito Milestones, i ho fa amb el seu nom de sempre... i el logo que coneixem.

Fonts: Logopedia, Wikipedia
 
 

Cinema: Pixels

Ja sabeu, segurament, que sóc l'autor de diversos blocs, els principals aquest i Cementiri de Pneumàtics, que és on faig les crítiques de pel·lícules... llevat de casos molt especials com el que en el seu dia em va fer analitzar una pel·lícula aquí, En Ralph el destructor, i avui, per la seva indiscutible relació amb els videojocs, parlaré també de manera excepcional a 3 Botons i START de la pel·lícula Pixels. 

Feia molts mesos que se n'estava parlant, que ens en posaven el tràiler abans de la projecció de moltíssimes pel·lícules -ho notem, és clar, si som d'anar al cinema com a mínim un cop al mes-. El mateix tràiler, ni tan sols amb variants, un cop rere l'altre, i tot i que estic segur que la major part del públic l'ha vist unes quantes vegades, sempre hi ha aquells que riuen en veu alta -potser per fer-se notar- amb els gags que se saben més que de memòria.

Uns gags que, com passa amb tots els films de comèdia que es veu a venir que seran més aviat dolents, són els millors de la pel·lícula i ja els coneixem del tràiler, de manera que no es fa cap favor al producte en conjunt. I és clar, durant el film sentirem riure gent que segurament ja va riure en veure aquelles escenes al tràiler, i a sobre diverses vegades. És un fet. Passa sempre.



Si heu vist la pel·lícula us deveu haver adonat que hi ha un parell d'escenes que a la versió final són força diferents, és ben curiós. Però parlem de Pixels, dirigida per en Chris Columbus, producció que ha perdut calés i tan malament han deixat tantíssims mitjans: és realment tan dolenta, aquesta pel·lícula que homenatja els videojocs de recreativa de principis dels anys 80?  No, però val la pena anar-la a veure pensant que sí, que és un producte lamentable com ens estan venent a tot arreu. Perquè no ho és.

Simplement es tracta d'una comèdia poca-solta i farcida de deus ex machina que, tanmateix, proporciona una bona estona, no es fa gens avorrida ni pesada i, per als amants dels videojocs retro, és una festa de la nostàlgia i una benvinguda apologia del frikisme.

La premissa és la següent: el 1982 la NASA va enviar a l'espai una càpsula amb informació sobre la cultura terrestre amb la intenció de presentar-se així a qualsevol forma de vida alienígena -no és una història real, però sí que existeixen unes quantes càpsules temporals destinades a ser obertes pels mateixos humans en moments diferents del futur, alguns d'aquí a milers d'anys, i n'hi ha que s'han enviat i s'enviaran a l'espai-, i entre els elements culturals difosos hi ha un vídeo del campionat mundial de màquines recreatives de 1982.

Més de 30 anys després, la Terra s'enfronta a una invasió en què les armes són aquells videojocs fets realitat en forma de píxels tangibles i destructius, i l'exèrcit dels Estats Units ha de recórrer a l'ajuda de tres frikis que han acabat força malament tot i que de petits es pensaven que ser uns experts en videojocs els serviria d'alguna cosa a la vida.

Es tracta que, aprofitant els seus coneixements dels videojocs concrets que els ataquen -hi reconeixerem clàssics com Galaga, Centipede, Pac-man o Arkanoid, a més d'alguns anacronismes com Paperboy, Tetris o Duck Hunt, no inventats encara el 1982-, el trio protagonista format per en Sam Brenner (Adam Sandler, que endolla en petits papers bona part de la seva família), en Ludlow Lamonsoff (Josh Gad) i l'Eddie Plant (Peter Dinklage, el Tyrion de Game of Thrones) s'enfrontin al peculiar enemic gràcies a les seves habilitats més que no pas a un entrenament militar, que és el que caldria en una invasió convencional.

Això permet una sèrie de situacions de comèdia barrejades amb l'ús d'excel·lents efectes especials que són el punt fort de la pel·lícula, però no cal que hi busquem una història construïda sense errors, ni versemblant, ni realista. Representa que ens ataquen personatges sortits de videojocs, caram!

Per cert, al repartiment hi veurem també la Michelle Monaghan fent de coronel Van Patten, el veterà Brian Cox, en Kevin James fent de president dels Estats Units, cares conegudes com la d'en Sean Bean o la curiositat del professor Iwatani, creador d'en Pac-man: el personatge és interpretat a la pel·lícula per en Denis Akiyama, però el de debò també surt en un petit cameo.

Per culpa del tràiler, repetit tantes vegades com he dit més amunt, no és cap sorpresa que en el clímax de la pel·lícula el videojoc protagonista sigui el primer Donkey Kong, on va debutar també en Mario, i probablement el títol -tot i que més aviat el personatge- més recognoscible per part del públic més jove, aliè a una sèrie de referències que segurament es perdrà perquè el públic objectiu del film, admetem-ho, és bastant concret.

Jo mateix, que tinc una edat, no jugava en aquella època i molts videojocs els conec de nom i d'haver-ne provat versions per a sistemes domèstics, com el Galaga per a l'MSX, però ni llavors, que acabava de néixer, ni més endavant, vaig trepitjar gaires salons recreatius. No sóc aquest tipus de jugador. Malgrat tot això, Pixels em va deixar amb un somriure a la cara, per tant la recomano a qualsevol videojugador amb dècades d'experiència o un mínim interès pel retro. Per cert, l'origen de la pel·lícula és aquest:



El 2010 el francès Patrick Jean va fer aquest curt que Columbia Pictures va adquirir per tal de fer-ne el film de què he parlat avui. No està gens malament, oi?

Accessoris: el Vaus Controller (NES)

Ja n'hem vist una pila, d'accessoris per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo, però la popularitat i la longevitat de la consola són dos factors que fan que no ens sorprengui saber que encara no els hem repassat tots. 

El d'avui, com tantes altres coses de què acabo parlant al bloc, no el coneixia ni tan sols per haver-ne sentit a parlar. Però m'ha semblat prou curiós, fins i tot sabent que no és l'únic comandament creat expressament per a un joc.

Aquesta és la versió per a la Nintendo de l'Arkanoid, un dels videojocs més emblemàtics de la història (al seu torn "basat" en els Breakout d'Atari, que el van precedir), i del qual per cert hauria de parlar algun dia, però no és del joc, que parlarem avui, sinó del comandament que es va crear expressament per a gaudir-ne al màxim en aquesta consola.

Com segurament ja sabeu si heu tingut l'ocasió de provar alguna de les moltes conversions que existeixen d'aquest joc, pot arribar a ser desesperant controlar amb precisió la Vaus, la nau que movem a dreta i esquerra per tal de fer que la pilota que ha de destruir els blocs reboti i no caigui al buit. 

El cas és que Taito, amb la intenció de reproduir amb la màxima fidelitat possible el control que proporcionava la recreativa de la mateixa Taito de 1986, que gràcies a una rodeta permetia moure la nau amb el grau de velocitat que volguéssim, va crear el Vaus Controller, una versió per a la NES del sistema de control original. 

Considerat un  perifèrics de la Nintendo difícil de trobar (tot i que a eBay tampoc no va tan car, tenint en compte com és la gent), es va posar a la venda juntament amb l'Arkanoid en un paquet més gran del que era habitual, cosa realment extraordinària al catàleg de la Nintendo. De fet, no es podia comprar el joc sense el comandament ni el comandament sense el joc.

Consistia, com podem veure a la foto, en un objecte de la mida, el color i els materials d'un comandament normal de la NES, però amb els botons completament diferents. Al Japó va sortir en color negre amb botons vermells i se'n va fer una altra versió, distribuïda amb l'Arkanoid 2, que era blava amb els botons verds i tenia un port per a connectar-hi un altre comandament, cosa que permetia la participació d'un segon jugador.

El cas és que a l'Arkanoid també es pot jugar amb el pad de tota la vida, amb la dreta i l'esquerra de la creu, però fent-ho així no es pot regular la velocitat. 

L'experiència de joc representa que millora força gràcies al potenciòmetre que incorpora el Vaus Controller, si més no augmenta la precisió del control de la nau, que en aquest cas no va gens malament. Serà qüestió de provar-ho. Per cert, també és compatible amb un altre joc de Taito, el Chase H.Q.