Logos: SNK

Ara feia temps que no tocava aquesta secció en què repasso la història dels logos de companyies que han deixat la seva empremta a la indústria dels videojocs, i una que no podia faltar i que no sé com no hi havia pensat abans és la mare de la Neo Geo, que també té una història prèvia al naixement de la desitjada consola.

Fundada el 1973 pel senyor Ekichi Kawasaki, al principi la companyia es deia Shin Nihon Kikaku, que vol dir "Nou Projecte Japó", i que si mirem les inicials ens dona la protagonista d'avui, SNK. 

Ja em perdonareu la mala qualitat de la imatge, però és l'única que he trobat del que va ser el primer logo de la companyia, que el 1978 es va convertir en Shin Nihon Kikaku Corporation i va passar a ser una societat anònima.

Com podem veure, aquest primer logo té el nom sencer, una mena de cinta tricolor en forma d'essa i, ara ja en japonès, les paraules "leisure system", que són en anglès, però ja m'enteneu: estan escrites en el sil·labari katakana, que en japonès fa servir, entre altres coses, per transcriure paraules estrangeres.

1978 va ser l'any en què es va especialitzar en la fabricació de màquines i videojocs per a salons recreatius -ignoro, de debò que no ho he sabut trobar en cap idioma, què va fer els cinc primers anys de la seva existència- i s'hi va posar de ple. El seu primer joc va ser el Micon Kit, de 1978, un clon del Breakout, i l'any 1981 va canviar el seu logo per aquest que veieu aquí dalt, també de mala qualitat.

Com es pot observar, conserva el logo original a l'esquerra, ara amb "leisure system" en alfabet llatí, i abraça les inicials amb què es faria famosa per sempre, però amb el recordatori, a sota, del nom sencer, a més del "Corp." abreujat. Potser sí que era un logo massa carregat. 

Si teniu curiositat, la pantalla de títol del Micon Kit no mostrava cap logo, però podem veure-hi un intent de donar-li estil artístic al nom SNK amb l'allargament de a part de dalt de la lletra essa. Al costat, però, tenim "Shin Nihon Kikaku" en l'esmentat sil·labari katakana. 

Almenys és millor que el que es veu a la pantalla de títol de l'Ozma Wars, sovint mal acreditat com el primer joc de la companyia. Però aquest és de 1979.

El cas és que torna a ser "Shin Nihon Kikaku", sense inicials, i el nom no destaca de cap manera en una pantalla de títol on tot el text té la mateixa font i la mateixa mida. Els asteriscs, potser, són l'únic i pobre intent de cridar l'atenció sobre el nom de la companyia. 

Ens hem d'esperar al 1981, a la pantalla de títol del Satan of Saturn, o Zarzon al Japó, per veure un nom diferent: SNK Corporation, que ja comença a fer-nos posar la pell de gallina si ens agrada la història dels videojocs.

Aquell mateix any el logo tornaria a canviar, amb la mateix estructura i distribució, però amb uns altres colors, sobretot els de les inicials SNK, ara en vermell i amb una font que sí que apareixeria a les pantalles de títol d'alguns jocs.

Per tant, el que hem vist més amunt va durar només uns mesos. Com de costum, quan una marca és jove experimenta amb la imatge corporativa, i aquella primera meitat dels 80 va ser convulsa, en aquest sentit, a can SNK.

De fet, hi ha variants que se solapen, perquè si bé el logo vermell en teoria va durar de 1981 a 1983, el 1982 va aparèixer aquesta versió amb la mateixa font, però en blau, i el logo antic de l'esquerra altre cop amb el fons blanc, però ara sense "leisure system".

Va conviure un temps amb l'altre, que com dic es va fer servir fins al 1983, i després va "regnar" en solitari fins a l'any 1986. Pel mig, però, entre 1983 i 1984, es va fer servir un logo força diferent per als Estats Units: 

Aquí no hi ha cap referència japonesa, simplement "SNK", amb la lletra ca desproveïda de la meitat del seu cos, però encara reconeixible. En podem veure un exemple en aquest flyer americà del Marvin's Maze, de 1984:

Doncs bé, el 1986 es va produir un altre canvi de logo, que bàsicament és el mateix de 1982, però canviant les paraules en negre de sota d'"SNK", i feia així: 

Les lletres blaves d'"SNK", amb les discretes però visibles, van continuar apareixent a les pantalles de títol dels jocs de la companyia fins al gener de 1988, any en què hi va haver un altre canvi de logo. I puc especificar tant perquè m'he mirat les pantalles de títol dels llançaments de la companyia d'aquell any i només hi ha un joc que hi mostrés el logo que havia de ser substituït, i va ser un que m'agrada especialment:

Doncs sí, el 1988 va ser un any important per a l'empresa, que va començar a desenvolupar un moble de recreativa que permetria inserir-hi diversos cartutxos perquè s'hi pogués triar el joc, i que veuria la llum el 1990.

Potser veient que era un any important pels canvis que s'acostaven per l'horitzó, va fer l'enèsim redisseny del logo, que va quedar així, sense floritures, noms explicatius ni herències del passat. Com diu el lema de la companyia, també d'aquell 1988, The Future is Now: 

Si ens resulta més familiar que els altres és perquè aquest és el que es va quedar durant moltíssims anys i el que es va poder veure en els seus llançaments més exitosos durant els anys 90, ja centrada en la màquina que seria la Neo Geo, MVS a les recreatives i AES a les cases dels més afortunats i benestants. 

 

El primer joc que va lluir el nou logo va ser el Touch Down Fever II, però després en van venir molts més, els més populars i importants ja sota la marca Neo Geo, llegendària recreativa amb versió domèstica que sí que era tenir l'arcade a casa i a la qual SNK deu el fet d'haver passat a la història com una de les grans, i no ser simplement una petita companyia recordada amb afecte però desapareguda molts anys enrere.

 

Però no tot són flors i violes: aquell logo va durar moltíssim, però la companyia es va declarar en fallida l'any 2001, i el logo es va veure afectat pel terrabastall. 

 

 

Els seus actius i les seves propietats intel·lectuals es van subhastar i la companyia que va guanyar la licitació va ser Playmore, que ja feia un temps que era afiliada d'SNK, per a la qual feia ports de jocs seus a consoles com la Dreamcast i la PlayStation 2, i que havia establert el mateix 2001 un tal Ekichi Kasawaki, que va recontractar la majoria de treballadors i va continuar la seva activitat.

 

 

Aquella situació en què no vam tenir logo d'SNK va durar dos anys, perquè la nova empresa va recuperar els drets del nom d'SNK -en un complicat procés que en tot cas tocaria en una entrada sobre la companyia, però aquí estem parlant del logo i l'estem contextualitzant breument- i el va voler posar fusionar amb el seu logo, de manera que va quedar així:

 

SNK Playmore era el nou nom de la companyia, i també va coincidir amb un període en què la Neo Geo ja s'acabava i la companyia faria jocs per a altres plaques arcade i consoles domèstiques, a més d'obrir el negoci a jocs per a mòbil i pachislot. En qualsevol cas, aquest logo que veiem aquí damunt va ser vigent de 2003 a 2016.  

 

Va ser llavors quan es va centrar en recuperar el seu llegat per a consoles modernes i els seus propis productes de hardware d'emulació, i va eliminar el nom de "Playmore", de manera que el nom oficial de la companyia va passar a ser SNK Corporation. 

En qualsevol cas, ja fa 10 anys que tornem a tenir el logo de la seva època més popular, i que també té una variant amb el lema incorporat. SNK torna a estar de moda perquè podem veure'n jocs llicenciats per a consoles actuals, incloent-hi l'Evercade, i al novembre d'aquest 2026 torna la Neo Geo, amb el model Neo Geo AES+, per replicar l'experiència original amb la màxima fidelitat possible, cartutxos inclosos, però amb comoditats modernes opcionals.

SNK, doncs, després d'uns anys a segona divisió, encara belluga i ho fa amb força, i amb la curiositat de parlar del futur, dient que el futur és ara però amb un logo de finals dels 80. 

Fonts: Logos, Avid i Wikipedia

 

Descobriments: Magician Lord

Quan el primer cartutx de Neo Geo va arribar al catàleg de l'Evercade, estava clar que el Metal Slug seria un dels escollits per a la competició mensual del canal de Telegram de l'Everpodcast SP, que ja vaig esmentar en parlar del 10-Yard Fight.

El que no m'esperava era que l'altre títol triat de la màquina d'SNK m'agradaria tant, tot i que el tenia comprat per a la Switch -sense haver-hi jugat- i en recordava imatges de l'època i tenir-lo a la inacabable llista de pendents. 

La competició em va brindar l'oportunitat de posar-m'hi una mica seriosament, i me'n vaig enamorar prou com per dedicar-li una entrada en aquesta secció en què parlo de videojocs que m'han sorprès i als quals no havia jugat mai, tot i que en molts casos els coneixia de nom.

Magician Lord és un videojoc d'Alpha Denshi -second-party d'SNK, com vaig explicar aquí- llançat el 1990 per a les recreatives Neo Geo MVS, el 1991 per a la domèstica Neo Geo AES i el 1994 per a la Neo Geo CD, tot i que la versió que he provat jo, atès que es troba a la línia arcade d'Evercade, la primera de totes.

Un dels títols de llançament de la consola, es tracta d'un plataformes d'acció a l'estil Shinobi, per entendre'ns, que ens posa a la pell d'un jove però talentós mag que és l'última esperança del país de Cadacis per fer front a l'exèrcit de monstres del malvat bruixot Gal Agiese. Bé, més que Shinobi, el podríem comparar amb el Ghouls 'n Ghosts, perquè la seva dificultat és molt alta, si més no per al comú dels mortals. 

Hi ha qui, en retrospectiva, no valora d'una manera excessivament positiva aquest joc des del punt de vista tècnic, dient que es nota que és dels primers de la Neo Geo, però si ens posem en la pell dels jugadors de 1990, i no en la dels que anys després veurien de què era capaç aquella màquina, estarem d'acord que una sola captura d'imatge ja permet veure que això estava per sobre d'una Super Nintendo o una Mega Drive. És cert que no massa per sobre, si més no del que aquelles consoles podrien fer més endavant, però per sobre ho estava.

Jo només l'havia vist així, en fotos de revistes, i ni tan sols l'havia provat en emuladors, tot i tenir-lo, com he dit al principi, comprat per a la Switch des de feia temps. Ha estat a l'Evercade, i concretament al model Alpha, que és una recreativa bartop, quan m'hi he estrenat. I m'ha al·lucinat.

Els escenaris i els colors són ben vius, també les criatures malvades que els poblen, i l'acció és pràcticament constant. Caminarem poques passes abans que ens aparegui alguna amenaça, i a còpia d'assaig i error anirem trobant el seu punt feble o la manera més òptima d'encarregar-nos-en... si és que n'hi ha.

Perquè, per exemple, hi ha una mena de pterodàctils petits amb patró de ratpenats que són tremendament empipadors, i que tot i derrotats reapareixen per poc que moguem l'scroll sense pensar. Fins ara, per restriccions de la competició, només hi he jugat amb un crèdit, cosa que vol dir que no he arribat gaire lluny, però si la primera i la segona pantalla són tan fumudes com les he vist, ja em puc preparar per posar-hi moltes monedes virtuals de cara a la resta d'escenaris.

Com es pot veure al vídeo, i si us el voleu estalviar ja us ho explico -tot i que no us ho recomano, perquè hi podreu veure el joc en moviment i sentir-hi l'excel·lent banda sonora-, la particularitat del nostre protagonista és que, tocant uns orbs que apareixen en punts concrets de l'escenari, assoleix diverses transformacions, com ara la d'un drac que llança foc, però val a dir que algunes no donen gaire avantatge, ans al contrari, cosa que també recorda l'esmentat Ghouls 'n Ghosts. 

L'ambientació fantàstica i demoníaca, si és el nostre rotllo, és estupenda, i a mi em fa venir ganes de continuar jugant a aquest joc que ja sé que no podré completar mai amb un crèdit, però que pel que he vist fins ara m'ha agradat molt. I és per això que, més enllà d'una anàlisi o una descripció detallada del joc, el que faig en aquestes entrades de descobriments és parlar de les meves experiències inicials amb obres que, per una raó o una altra, en el seu moment no havia tocat. Sort que mai és tard, per descobrir bons jocs retro.

 

Companyies: Alpha Denshi / ADK

Ja sabeu que m'agrada crear seccions noves, ajuden a fer que el blog no es panseixi amb tants anys que té al darrere, a mesura que les seccions més veteranes es van quedant sense contingut o jo sense ganes de tocar-les, les coses com són.

Aquest any el vaig començar amb idees per a dues seccions noves, l'una era Descobriments, que es va inaugurar al febrer, i l'altra no ha estat fins ara que li he trobat el forat per fer-ho. En aquests articles parlaré de companyies desenvolupadores de videojocs, i com sempre intentaré aprendre a mesura que escric, i tocar coses no tan conegudes com podrien ser les grans empreses clàssiques del mitjà.

L'escollida per encetar la secció és Alpha Denshi, des de 1993 coneguda com a ADK Corporation, i responsable d'alguns arcades ben populars, a més d'altres coses més obscures que anirem esmentant.

Fundada el 1980 a Ageo, Saitama (Japó), en realitat va néixer com a fabricant d'equips de so i telecomunicacions, però el mateix any ja es va atrevir amb els videojocs, amb el Dorachan i el Shôgi, el primer dels quals basat en una llicència que no havien adquirit, per la qual cosa va haver de ser retirat.

Curiosament llançat per Craul Denshi, com podem veure era una proposta senzilla però eclèctica, amb elements de Pac-man i del futur Frogger fins i tot. 

Cal reconèixer que no va tenir uns inicis espectaculars, la companyia, però el 1981 va llançar el Janputer, un joc de mahjong que va ser dels primers del seu gènere en recreativa i va tenir força èxit. Posteriorment arribarien Crush Roller, un clon del Pac-man amb aspecte diferent, i va continuar desenvolupant títols que llicenciava a altres empreses per a la seva distribució, com va ser el cas del Champion Baseball per a Sega, però també va començar a publicar-se'n alguns ella soleta, cas de l'Exciting Soccer:

El 1987 es va produir un punt d'inflexió en la seva història: va començar a desenvolupar títols gairebé en exclusiva per a SNK, una companyia que tenia cert renom a les recreatives, com ara el Time Soldiers o el Gang Wars, i que estava desenvolupant un sistema que funcionaria tant als salons arcade com a les llars de la gent. 

Efectivament, parlem de la Neo Geo, que va sortir el 1990 amb importants contribucions d'Alpha Denshi en la seva creació. Des del punt de vista del software, la companyia va contribuir al llistat inicial de títols disponibles de la màquina amb dos títols: Magician Lord i Ninja Combat. També són els responsables del Blue's Journey, poca broma. I no oblidem, en vaig parlar fa temps, que havia desenvolupat un títol que no va veure la llum.

Juntes, ambdues companyies van desenvolupar el 1992 la seva proposta, la seva reacció a l'èxit de l'Street Fighter II, que es va anomenar World Heroes i va originar la seva pròpia saga, amb noves entregues el 1993, el 1994 i el 1995.

El 1993 va canviar el seu nom per ADK, que són les inicials de Alpha Denshi Kabushikigaisha, és a dir "Alpha Denshi, S.A.". I també va deixar el "gairebé" del "gairebé en exclusiva per a SNK" i va esdevenir, doncs, una second party de la companyia.

El 1994 es llançava al mercat la Neo Geo CD, i ADK va desenvolupar 3 jocs en exclusiva per aquest model de la consola: eren el Crossed Swords II, seqüela del seu títol de 1991, el ZinTrick, un joc de trencaclosques molt similar al Puyo Puyo, i l'ADK World, un autohomenatge amb forma de minijocs protagonitzats per personatges de la companyia.

El mateix any sortia un altre títol de lluita 1 contra 1, fora de la saga World Heroes, anomenat Aggressors of Dark Combat, i del gènere també signaria el Ninja Master's, de 1996. Aquell any va ser també el d'un dels seus videojocs més populars:

El Twinkle Star Sprites és una barreja de trencaclosques i shmup pensat per a competir amb un altre jugador, i és un habitual dels tornejos en esdeveniments del món del retro. També va sortir per a Saturn i Dreamcast, la competència, i el World Heroes Perfect arribava també a la 32 bits de Sega.

Eren distribucions permeses per SNK, perquè ADK tenia prohibit per contracte fer-ho pel seu compte, però els anys 1997 i 1998, respectivament, s'ho va saltar llançant per a PlayStation els jocs Treasure Gear, d'acció, i Star Monja, una mena d'evolució dels Tamagotchi, a través de la presumpta companyia afiliada Miraisoft. 

Entre 1998 i 2000 va desenvolupar també jocs per a la Neo Geo Pocket i la Neo Geo Pocket Color, principalment de shôgi, mahjong i beisbol, però també una versió del Crush Roller, l'estrany Party Mail o el Melon-chan no seichô nikki, un simulador de vida.

L'any 2001 SNK es va declarar en fallida, i ADK li va ser més o menys fidel fins al final, allargant el moment de la seva pròpia defunció amb la posterior creació de continguts per a pàgines web, i finslment va fer fallida el 2003. 

Amb la resurrecció d'SNK com a SNK Playmore, la nova companyia va adquirir els drets dels jocs i els personatges d'ADK, i els ha estat explotant des de llavors tant en forma de cameos de personatges com en recopilatoris dels jocs en si a la col·lecció ADK Tamashii ("Ànima ADK") per a la PlayStation 2 japonesa i, actualment, en qualsevol rellançament digital que es produeixi, com és el cas d'alguns títols de la companyia a la línia ACA Neo Geo de Hamster.

Podem dir que Alpha Denshi, després ADK, va ser una companyia responsable d'èxits en general relatius, amb un component d'imitació els primers anys que no va ser l'única empresa que va mostrar, ni de bon tros, i que va ser un soci cabdal per a SNK, però també veiem que va estar una mica a l'ombra de tot plegat. Que sigui, doncs, aquest el meu homenatge.

Crònica de RetroBarcelona 2023: 8a Fira del Videojoc Clàssic

Semblava que el dia no havia d'arribar mai, però després que certs esdeveniments d'abast mundial posessin en pausa algunes de les coses que donàvem per segures, n'hi ha que van tornar de seguida i a d'altres els va costar més, però han tornat, i aquest ha estat el cas de la vuitena Fira del Videojoc Clàssic, subtítol descriptiu amb el qual, de fet, em sembla que ja no s'anomena l'esperadíssim esdeveniment del qual vull parlar en aquesta entrada. 

RetroBarcelona 2023 va ser una realitat des que se'n va saber la data fins que es va fer efectiva, a la Farga de L'Hospitalet, els dies 13 i 14 de maig, i als nostres cors i el nostre cervell encara és una realitat en marxa. Suposo que és un efecte que anirà passant amb el temps, tant de bo se'n facin moltes més i aquesta passi a ser només una de les edicions, però segurament la recordarem sempre com la primera després de la pandèmia, la que es va fer esperar, i l'hem agafat amb tantes ganes tots plegats, expositors i visitants, i aficionats al retro en general, que la marca que ens ha deixat trigarà a diluir-se. 

No, us prometo que no m'he fumat res. És l'emoció, que encara dura. Tenia ganes d'esdeveniment retro, i que fos el gran, perquè havent estat pare per segon cop fa un any he hagut de dosificar les meves escapades, i hi ha hagut trobades com les Reunions d'Usuaris de l'MSX, a les quals no he assistit, perquè em reservava per a aquesta. La que em permetia retrobar-me amb els companys de Retroscroll, amb els quals ha fet, des que vam coincidir a l'edició de 2019, diversos podcasts i milers de missatges de WhatsApp i centenars d'àudios de la mateixa plataforma, però tenia ganes de fer-los una abraçada, i xerrar-hi de videojocs i de qualsevol cosa compartint amb ells l'estand que altre cop hi posàvem, ple de sistemes més o menys antics i televisors o monitors, tot plegat a disposició (temporal, és clar) del públic assistent. 

Pot semblar mentida, si no s'ha experimentat, que la idea de deixar que potencialment desenes i desenes de persones toquin les teves consoles -al capdavall, tot el que nosaltres portem als esdeveniments pertany a les nostres col·leccions particulars- sigui agradable, però és la veritat: ens agrada veure que la gent s'acosta a jugar a una màquina que recorden, que tenien fa anys o que directament no coneixien. Que el joc que hem triat perquè es distreguin una estona està triomfant i no el deixen sol ni un minut. Que pares i fills juguin junts a algun joc, que nens petits s'enamorin de màquines que ni tan sols els seus pares van arribar a veure, perquè els clàssics ho són per això, perquè la seva qualitat perdura en el temps. Envelleixen bé, com se sol dir.

Quan hi ha una mica menys de gent, és clar, aprofitem nosaltres mateixos per jugar a algunes coses, generalment competint entre nosaltres en algun videojoc de lluita o esportiu, però també cooperant en algun beat'em up o un run and gun, i també és una ocasió de veure de prop i tocar consoles que tenen els companys però que nosaltres, a casa, no tenim pas, especialment les curioses Vectrex i Famitoaster (una Famicom dins d'una torradora feta pel company Scroll), que van triomfar entre els assistents, com va reflectir Twitter posteriorment.

Personalment, em vaig estrenar amb el Duck Hunt, amb la Zapper de la NES, vaig poder jugar per primer i potser últim cop al Paprium en versió Mega Drive gràcies al company Molsupo, amb qui vam fer un cooperatiu del Wild Guns a la SNES, vaig fer uns combats de dues versions diferents de l'Street Fighter II amb l'Scroll -en consola i en recreativa-, amb el qual també vam atacar el Pocky & Rocky, vaig jugar al meu estimat Windjammers i al Super Dodge Ball de Neo Geo -i el de NES!-, i al Puzzle Bobble de Super Famicom, contra en Javi, amb qui ens vèiem en persona per primer cop després de múltiples podcasts, vaig xerrar de shmups amb la meva experta de referència, la Rokuso, mentre jugàvem al Darius Gaiden o m'ensenyava el Black Bird i el Judgement Silversword de PC, i amb en Salore no hi vaig arribar a jugar, però evidentment va ser un plaer tornar-lo a veure i escoltar-lo parlar.   

Pel meu compte, sobretot en els darrers moments de diumenge, a banda de coses de consola breument -incloent-hi partides al Sega Rally de la Saturn, un joc que tinc i que dominava d'adolescent, però en què ara no faig gaire bon paper-, vaig poder provar algunes recreatives, amb especial menció a la de l'Out Run original en versió deluxe, una experiència genial malgrat el meu ridícul en no estar gens acostumat al control amb volant, els esmentats combats del Super Street Fighter II X amb l'Scroll, un parell de partits al Windjammers contra un desconegut, i partides a l'Smash TV, el Cotton Rock 'n' Roll, el Dead or Alive 6, el Battle Garegga i el Batsugun.

A banda de retrobar-me amb els companys, amb els quals vaig constatar un cop més que el bon rotllo que hi ha dins de Retroscroll és genial -i observava que tots ens enteníem bé amb tots, cosa que és una meravella-, també vaig aprofitar per saludar els companys Sikus, Murshus i Renner de Game Museum, l'Ivan de Tentáculo Púrpura, l'Ori-Ludic, en JamQue, i per descomptat -tot i que molt breument- en Carles "Clark" Garcia, l'artífex de tot plegat, l'home que ha liderat l'equip que ha fet possible RetroBarcelona en d'altres ocasions i també ara.

A més, vaig desvirtualitzar, com se sol dir, en Nau dels Frikis, en Hiulit, creador de l'indie Murtop, i en Parufito, que conec a través de les xarxes des de fa molts anys però fins ara no havíem coincidit en persona. I bé, vaig veure alguna cara coneguda més que no em vaig atrevir, per vergonya, a saludar, com el cas de l'Evil Ryu o en Retro Cabeza, i vaig tenir la mala sort de no topar-me amb algunes persones que sé que hi van anar i amb qui ens va quedar pendent posar-nos cara.

Dos dies intensos, d'acabar rebentat sense fer gaire res -excepte el muntatge i el desmuntatge i algun tomb per mirar què hi ha o anar a saludar algú-, perquè són moltes hores, però és aquell cansament feliç, el de quan tornàvem de les colònies/convivències, encara que la meva inusual cara en aquesta foto sembli indicar el contrari. 

L'última crònica de RetroBarcelona acabava amb un desig de tornar a veure aviat els meus companys, però el 2020 ens tenia preparada una sorpresa. Aquesta vegada espero que es faci realitat. Fins aviat!

 

Jocs que no van veure la llum: Sun Shine

Encara que la Neo Geo és una consola amb un catàleg famós pels seus nombrosos i celebrats videojocs de lluita 1 contra 1, també va cultivar altres gèneres, com les plataformes, els esports, els run and gun, els shoot'em ups o els puzzles.

Precisament a aquesta última categoria pertany el títol de què parlem avui, que va ser el primer d'aquesta mena que es desenvolupava per a la màquina d'SNK, tant en versió recreativa MVS com a la domèstica AES, el 1990 i per part de la companyia Alpha Denshi. O ho hauria estat, perquè si en parlo en aquesta secció és perquè no va veure la llum.

El seu nom era Sun Shine, havia de ser un dels títols inicials del sistema i hauria tingut el dubtós honor de ser el cartutx amb menys megues, concretament 18, de la Neo Geo, en una època en què aquesta dada podia marcar la diferència en l'èxit o el fracàs d'un videojoc, i en una màquina els jocs de la qual n'acostumaven a tenir una quantitat de tres xifres, i la primera no sempre era l'1.

El sistema de joc bevia tant del Tetris com del Columns, potser més del segon (encara que el flyer suggereixi el contrari), i consistia a fer caure les peces cap a un disc, tot estirant-les, intentant que tres o més parts del mateix color coincidissin de manera que desapareguessin, cosa que es feia disparant-los de manera que rotessin com ens convingués. Si la pantalla s'omple de peces acumulades, com ens podem imaginar, és game over. 

Ja em perdonareu per la qualitat de les imatges, però les poques que circulen per internet procedeixen dels mateixos escanejos antics d'una revista de fa més de 30 anys. De fet, a YouTube hi ha un vídeo sobre la història d'aquest joc i també ensenya imatges com aquesta.

Sobre la cancel·lació del Sun Shine, que ja estava finalitzat i s'havia testejat  amb públic, havia aparegut en revistes i s'havia mostrat en fires, hi ha diverses teories: una diu que la resposta de la gent no havia estat prou bona, que era molt senzillet gràficament; una altra, que amb el merder que hi havia en aquell moment amb el repartiment de drets del Tetris van decidir deixar-lo estar perquè d'alguna manera s'hi assemblava, però -i això seria la tercera teoria, que comparteixo- el mateix 1990 es va llançar el Puzzled, de la mateixa SNK, que sí que s'assembla moltíssim al joc del mestre Pazhitnov, i ves que no es decidís afavorir aquest. Ah, i aquest es va endur el títol de videojoc amb menys megues de la Neo Geo, amb 22.

Alpha Denshi va recuperar el joc i el va transformar en el Block Paradise, millorant-li els gràfics, i posteriorment el Fun Fun Bros., que mantenia la mecànica però ambientava la proposta en la pel·lícula The Blues Brothers en comptes d'una illa paradisíaca amenaçada pel mal temps com havia estat fins llavors. 

Per motius desconeguts, però, cap dels tres intents de fer realitat el joc i posar-lo a disposició del públic va tenir èxit. Semblava maleït.

El personatge: Abobo

Que un personatge secundari sigui força popular no és quelcom estrany ni extraordinari. Tampoc que un de dolent gaudeixi del favor de la gent. El cas que ens trobem avui, però, combina totes dues coses: és secundari, i també dolent, o si més no enemic dels protagonistes. I és prou popular. 

Així com després, dins el gènere dels beat'em ups, veuríem altres enemics comuns que van fer fortuna, com la Poison del Final Fight, podríem dir que el personatge homenatjat d'avui va ser el primer que va mostrar prou carisma com per mantenir-se als records de la gent i anar sortint, amb variacions, en posteriors entregues.

Parlo de l'Abobo, el primer enemic comú que ens trobem al Double Dragon, de 1987, i que de seguida veiem que de comú no en té res, per la seva impressionant mida, per la seva resistència i la impossibilitat que l'agafem per clavar-li cops o llançar-lo. I, sobretot, pel seu bigoti de manillar. 

 

A més, el paio apareix des de dins d'un edifici tot trencant una paret malgrat que no gaire lluny d'on fa aquest forat hi ha una porta. És normal que ens tremolin les cames com si fos un enemic de final de pantalla, però no, no ho és pas. 

 

Tampoc és el que en castellà es coneix com a "masilla" (llàstima que no hi hagi un terme equivalent en català, i si hi és us convido molt fortament a ensenyar-me'l), així que queda en terra de ningú, però alhora té un carisma innegable, encara que es repeteixi al llarg d'aquell primer títol de la saga i en diversos colors i fins i tot amb un bessó. En aquest sentit sí que té, doncs, el tractament d'enemic comú.

A la versió domèstica més popular d'aquell arcade revolucionari dins dels beat'em ups, la de la NES, l'Abobo apareix com a enemic final de la primera missió. 

No és l'única on surt, però sí que és cèlebrement diferent de la recreativa, i aquí el caracteritza un cos més bronzejat, més inflat i, sobretot, un cap molt gran i boterut, que és la imatge típica del personatge i amb la qual he obert aquesta entrada.

Aquí veiem les quatre formes en què apareix al primer títol, que bàsicament són dues amb dues variants de color cadascuna, i a la dreta de tot el que de vegades, erròniament, es considera la seva versió del Double Dragon II (1988), encara que en realitat aquest personatge es diu Bolo i és un altre.

L'Abobo tornaria a sortir a la saga, és clar. Si no, no parlaríem de la seva gran popularitat. Però no ho va fer fins a l'any 1993, en què va aparèixer en un improbable crossover.

Era al Battletoads/Double Dragon, per a NES, Super Nintendo, Mega Drive i Game Boy, on torna a fer d'enemic final de la primera pantalla. 

En aquest cas perd el seu aspecte característic i en pren un de menys caricaturesc, però el seu nom és esmentat de manera inequívoca.

Aquell mateix any s'estrenava la infame adaptació animada de Double Dragon, i al minut 2:36 del vídeo tenim la seva primera aparició, en aquest cas amb un aspecte tan canviat que sabem que és ell perquè en diuen el nom, perquè si no podria passar perfectament per algun altre brivall.

No va aparèixer, però, al videojoc de lluita 1 contra 1 que se'n va fer, el Double Dragon V: The Shadow Falls.

On sí que va ser recuperat va ser a l'encara més infame pel·lícula d'imatge real de 1994, on era el líder de la banda dels Mohawk, que després patia una mutació que el deixava amb l'aspecte que veiem a la fotografia.

Al seu torn, aquella pel·lícula també va tenir una adaptació a videojoc de lluita 1 contra 1, aquesta vegada per a la Neo Geo, el 1995 i amb el senzill títol de Double Dragon, i encara que no destaqui dins del seu catàleg farcit de moltíssims exemples notablement millors del mateix gènere, sí que hi apareix l'Abobo, tot i que amb l'aspecte d'abans de la mutació, encara que en alguns moments sí que mostra aquella forma.

Saltem al 2002, perquè va ser llavors quan va aparèixer també per a la Neo Geo el Rage of the Dragons, un joc de lluita que havia de ser la seqüela de l'anterior, però que per una qüestió de pèrdua de llicències va passar a ser un homenatge. Aquí l'Abobo s'anomena Abubo, però és clar que és ell, i més quan entre els noms dels altres components de la plantilla hi veiem un Billy i un Jimmy, entre altres noms que ens sonen.

Això va passar perquè aquesta llicència l'havia comprat Million, companyia que aquell mateix 2002 llançaria el Double Dragon Advance, on tornaria a sortir l'Abobo de manera oficial en tractar-se d'una versió millorada del primer joc.

L'any 2009 sortia per a la Zeebo, la consola creada per a països en vies de desenvolupament o poc per sobre d'aquest estatus, un Double Dragon que es basava en l'original i l'expandia, a més de presentar un apartat gràfic renovat, com es pot veure en aquesta imatge on apareix l'Abobo.

Un Double Dragon també millorat sortiria el 2011 per a mòbils amb sistemes operatius Android i iOS, però per primer cop en molts anys el personatge apareixia en una entrega nova (no renovada, no repintada) de la franquícia al Double Dragon Neon, el reboot vuitanter de la saga que va sortir l'any 2012 per a Xbox 360, PlayStation 3 i Windows, i el 2020 a la Switch.

Aquell experiment, signat per la respectada WayForward Technologies, no va obtenir un aplaudiment unànime, però hi ha força gent a qui li agrada, i jo personalment tinc ganes de provar-lo. A la imatge veiem l'Abobo rebre de valent, i amb un aspecte canviat, però encara recognoscible. Juntament amb en William i la Linda, és un dels tres únics enemics clàssics que hi apareixen.

En aquest punt, i més si esmentem un joc fet per un fan que duu el títol d'Abobo's Big Adventure i que és un festival de picades d'ullet nintenderes, ja queda força clar que era un enemic recurrent gràcies a la seva popularitat, encara que no aparegués en algunes de les entregues numerades de la saga, però el moment culminant de la seva "carrera" el tindríem l'any 2017:

Va ser l'any que sortia el Double Dragon IV, per a PS4, Switch i PC (i Xbox One el 2020), un joc molt criticat en part perquè va voler ser fidel a l'estil NES sembla que d'una manera exagerada, en comptes d'inspirar-s'hi i prou, però que permet desbloquejar i controlar molts personatges, entre ells l'estimat Abobo!

Per acabar, cal esmentar un parell d'aparicions estel·lars, ja fora de Double Dragon, que són concretament el River City Ransom: Underground (2017) i el River City Girls (2019), una mostra més de la popularitat d'un personatge que segurament ningú s'esperava que seria tan important dins la saga sense ser ni protagonista ni enemic final (llevat de comptades ocasions en què ha desenvolupat aquest paper en alguna pantalla). 

I si no fos així, segur que no apareixeria a la portada del recopilatori Double Dragon & Kunio-kun Retro Brawler Bundle, de 2020, que és la versió occidental del Kunio-kun: The World Classics Collection, col·lecció de jocs de Famicom/NES de la saga Kunio-kun i de la seva cosina Double Dragon que ha arribat a Switch, Xbox One, PS4 i PC, i on en realitat només participa en un joc, el primer Double Dragon. No cal dir res més.
 

Fonts:

Double Dragon Wiki

Den of Geek

Els pitjors: Fight Fever

L'altre dia parlava dels videojocs del manga clàssic Ashita no Joe, un dels quals per a la Neo Geo, on sorprenentment va tenir mals resultats, i és que encara que no ho sembli, la prestigiosa màquina d'SNK també tenia títols no gaire bons, i un d'ells era el del boxador Joe Yabuki.

Però és clar, n'hi ha d'haver més, a la part baixa del rànquing del Rolls Royce de les consoles, i hi he buscat i sembla que he trobat un nou candidat per a aquesta secció.

És el Fight Fever, que va sortir l'any 1994 amb la curiositat que es tractava del primer títol coreà per a la Neo Geo, i de fet originalment es deia Wang Jung Wang (que vol dir "rei de reis"). La companyia que el va desenvolupar, per cert, es deia Viccom, i fins llavors s'havia encarregat de distribuir els jocs d'SNK a Corea del Sud.

Com tants altres títols del catàleg de la consola, es tracta d'un joc de lluita en 2D, cosa que no és necessàriament problemàtica més enllà de la dura competència que tenia i la contribució al tòpic que la Neo Geo té sobretot jocs de lluita.



Mirant-ne el vídeo no sembla que hagi de ser un joc dolent. Es veu prou jugable, però és evident que qualsevol títol d'aquest gènere, sobretot en aquella època, es comparava inevitablement amb els grans títols, i en aquest hi veiem clarament personatges, moviments i escenaris inspirats en el Blanka, el Guile o el Vega de la saga Street Fighter.

És que en molts casos ni tan sols estan combinats: si físicament s'assembla a un personatge, el seu escenari també, i els seus moviments, ja no especials, sinó normals.

Del primer Street Fighter, ja que l'esmentem, arriben directament les pantalles de bonus, de trencar teules i de trencar fustes que ens aguanten en diversos punts de la pantalla, i de l'Street Fighter II veiem com el protagonista i el seu rival recorden massa en Ryu i en Ken, respectivament, encara que aquí tenen noms i nacionalitat coreans. Bé, el que fa de Ken té un nom coreà, però representa que és de Mèxic. 

També es considera que, en un "esforç" per unir elements dels grans títols de l'època, plagia coses (moviments i personatges) de jocs com ara l'Art of Fighting o el Fatal Fury 2, amb els quals compartia sistema, i entre totes aquestes imitacions més o menys dissimulades (i sense carisma), uns gràfics, unes animacions, uns escenaris i un so que no eren a l'alçada de la màquina -deia al principi que no semblava un joc dolent, però és clar, per al sistema que l'havia de rebre ja són figues d'un altre paner-, atacs especials similars entre tots els personatges, una història avorridíssima, uns controls poc precisos i la posició en què quedava comparat amb els altres jocs de lluita en tots els aspectes, no sorprèn que se citi habitualment com un dels pitjors videojocs de la Neo Geo.

El resum seria que van intentar agafar el millor dels millors, però barrejar-ho no va ser una bona idea, perquè el Fight Fever va néixer sense personalitat, i que a més es va fer copiant de mala manera i amb un apartat tècnic general que no complia els estàndards de la potent màquina on s'hi podia jugar.

Còmics i videojocs: Ashita no Joe

M'adono que no havia escrit cap entrada de la secció dedicada a veure adaptacions de còmic a videojoc en tot el que duem de 2019, però val més tard que mai, i ara, abans que s'acabi l'any, ho soluciono amb aquesta saga.

La idea del títol que protagonitza avui aquesta secció ve d'un tuit en què el Capità Urías sondejava l'interès de la gent per un manga clàssic de boxa, immensament popular al Japó, però que aquí malauradament no ha arribat -i per això en va fer l'enquesta informal-.

Parlo d'Ashita no Joe, un manga escrit per Ikki "Asao Takamori" Kajiwara i dibuixat per Tetsuya Chiba que es va serialitzar a la revista setmanal japonesa Shônen Magazine entre 1968 i 1973, amb un total de 20 volums recopilatoris.

Aquesta història de superació protagonitzada per en Joe Yabuki, un noi problemàtic d'un barri de barraques que passa per la presó i tot abans de ficar-se al món de la boxa, va ser adaptada també a dues sèries animades, dos llargmetratges també de dibuixos animats, i dues pel·lícules d'imatge real. Va ser tot un fenomen al Japó, i l'anècdota que se sol explicar és que el 1970 es va arribar a fer un funeral per la mort d'un dels personatges que hi sortien. Increïble.



Però, és clar, també se'n van fer videojocs, i uns quants, començant per aquest Ashita no Joe  que va programar Wave Corp i Taito va portar a les recreatives el 1990 i que recorda, per la seva presentació i el seu sistema de joc, el gran clàssic de boxa arcade que és Punch-Out!!



Després arribaria, també de Wave Corp però distribuït per SNK, l'infame Ashita no Joe Densetsu, també conegut pel seu nom en anglès -tot i que no va sortir del Japó- Legend of Successful Joe, el 1991.

Aquest títol que alterna combats sobre el ring i pantalles que semblen de beat'em up, tot repassant la història del manga i l'anime, sovint és citat com un dels pitjors títols de la Neo Geo, prestigiosa consola que sembla mentida, però que també té jocs odiats pel gran públic. Se li van criticar els gràfics, que no estaven al nivell de la potent consola, així com els controls i les animacions.



Wave Corp hi tornaria amb l'Ashita no Joe de Super Famicom, de 1992, que no sembla cap meravella i sembla que efectivament no ho és, però almenys no té la terrible fama de l'anterior.

Ara farem, però, un salt de 9 anys, perquè el 2001 arribava una nova proposta, aquest cop de Konami, que es veia així (avanceu força el vídeo, que qui el va gravar ens devia voler ensenyar els menús del MAME, i curiosament hi ha algun vídeo més d'aquest joc en què passa el mateix):



El Boxing Mania: Ashita no Joe era un títol per a recreatives amb vista en primera persona i gràfics poligonals. Els controls destacaven, per altra banda, perquè els cops es feien de debò en uns receptors de la màquina.

No sé si els receptors funcionaven bé, però devia ser ben curiós clavar cops de puny de debò, sobretot per a qualsevol persona mínimament interessada en el món de la boxa.

Diria que ara tornem a jocs més normals, però no és el cas, perquè el que ve ara es controlava amb un teclat que s'incloïa al pack del joc.

Desenvolupat per Dual i distribuït per Sunsoft per a la PlayStation 2 japonesa també el 2001, l'Ashita no Joe Touch: Typing Namida Hashi era un videojoc d'escriure en teclat que ens convidava a avançar en la història, representada per escenes amb estil d'animació, tot escrivint coses.

I continuem a la PlayStation 2, però aquest cop de la mà de Capcom, perquè el 2002 va sortir al mercat japonès un altre títol misteriós:

És l'Ashita no Joe 2: The Anime Super Remix, del qual no he trobat cap vídeo, i encara sort que hi havia aquesta captura. No sé si és un títol format per quick time events (QTE), si això només passa en algun moment determinat dels combats, o què, però gràficament és de l'estil del de teclat.

El tercer joc d'en Joe Yabuki per a la consola de Sony és més fàcil de trobar en forma de vídeo:



En aquest cas estem davant de l'Ashita no Joe: Masshiro ni moe tsukiro!, de 2003 i de Konami, que com podem veure és un videojoc de lluita poligonal, amb les virtuts i defectes que té això.



I acabem el pas de la saga per la PS2 per parlar de l'Ashita no Joe: Makka ni moeagare!, també de 2003, però aquest cop per a la Game Boy Advance.

Fet i distribuït també per Konami, com veiem és un títol de lluita també més convencional, i pel que es pot percebre a les imatges hi ha diversos personatges, molts desbloquejables, que permeten gaudir de l'univers de la sèrie. Sembla que, tot i la curta durada de la modalitat història (10 combats), no està malament, però com en tots els altres casos, es va quedar al seu país d'origen.

No són pocs els videojocs que van retratar d'una manera o una altra, i amb més o menys fortuna, aquest manga i anime tan emblemàtic, però malauradament no els vam poder veure, ni ho farem, llevat que recorrem a la importació.