Repàs videojoquístic de 2019

Un any més començo l'any amb una entrada dedicada a repassar com va anar, des del punt de vista dels videojocs, l'anterior. Com em va anar a mi, vaja. Què vaig fer en aquest àmbit, a què vaig jugar... I la propera serà, altre cop, sobre els propòsits videojoquístics: què m'havia proposat, si ho he aconseguit o no i què em proposo per al nou any.

Però això ja arribarà. Ara toca veure com va ser el 2019 en aquest sentit, i novament començo esmentant els videojocs que em vaig acabar.

El primer que vaig acabar, i va ser perquè no vaig aconseguir l'objectiu de fer-ho abans que acabés 2018, va ser el The Legend of Zelda: Breath of the Wild, en versió Switch, un dels millors jocs dels últims temps, i recordo que el vaig donar per acabat el 10 de gener, així que va ser el 2019 per ben poc.

Em queda l'objectiu personal d'aconseguir totes les llavors korok, però la història, les missions principals i secundàries i els continguts addicionals descarregables de pagament estan tots acabats.

Un altre que portava arrossegant des de feia temps, però no tant, perquè va sortir a la Switch el febrer de 2018, era el Dragon Quest Builders, una proposta que barrejava el concepte del Minecraft amb l'univers Dragon Quest, que tant m'agrada, amb resultats excel·lents, i amb una seqüela que ara també tinc, però a la qual voldré jugar més endavant.

De la mateixa franquícia, però ja entrega principal, tenim el Dragon Quest III, en versió Android en aquest cas, que va resultar força més llarg que les dues primeres entregues i que completa l'anomenada "trilogia d'Erdrick".

A continuació vaig completar l'Ori and the Blind Forest, un bellíssim videojoc per a la Xbox One, tant audiovisualment com pel que fa a la història, i que em va fer créixer l'interès pels videojocs indie o d'estètica indie, cosa que vull explotar aquest 2020.

Per la seva banda, The Bridge, en versió Xbox One tot i que hi és en diverses plataformes, és un tranquil títol de trencaclosques que requereix calma i pensar força, coses que no sempre aconsegueixo i encara menys combinades, però m'ho vaig passar bé jugant-hi, té un apartat gràfic com si fos dibuixat a llapis i acostuma a estar d'oferta en totes les plataformes on es pot adquirir, així que difícilment es podria considerar un malbaratament dels diners.

No em va agradar tant, ja ho vaig explicar, el Never Alone, un joc també de la Xbox One que és dels pocs que he espremut entre els que es poden jugar gratuïtament amb la subscripció a Xbox Live Gold, però el tenia vist, es va poder descarregar durant uns dies i hi vaig jugar i me'l vaig acabar.

Sí que em va agradar, i més que no em pensava, el Crash Bandicoot, que tot i que el tinc per a la PlayStation no hi he jugat allà, i la meva primera experiència amb aquest clàssic, doncs, va ser l'any passat, en la versió remasteritzada que trobem al recopilatori Crash Bandicoot N. Sane Trilogy, que en el meu cas he gaudit en versió Switch.

A continuació em vaig posar amb el Downtown Nekketsu Monogatari, un clàssic de la NES que a Occident es coneix com a River City Ransom, perquè em vaig comprar, també per a la Switch, el recopilatori Kunio-kun: The World Classics Collection, que inclou tots els títols de la franquícia que van sortir per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

I l'últim videojoc que vaig acabar va ser el Dragon Quest IX: Sentinels of the Starry Skies, exclusiu de la Nintendo DS.

En realitat encara em queden missions opcionals post-joc, i en faré algunes més abans d'abandonar-lo del tot, però el joc en si, la història, ja està finalitzat, i d'aquest no en poso enllaç perquè en publicaré l'entrada aquí, al blog, properament.

És clar que jo, sent com soc un tastaolletes, no he jugat només a aquests jocs. Hem vist, com ja havia avisat, els que he finalitzat, però he jugat a molts més i, com ja és tradició també, en poso un muntatge en vídeo que he fet. Si teniu l'amabilitat d'aguantar els 8 minuts i escaig que dura podreu saber a què vaig estar jugant durant el 2019 i dormir més tranquils aquesta nit.



Com es pot veure hi ha de tot, alguns títols ja havien sortit en vídeos anteriors i d'altres són nous, però la proporció entre jocs acabats i simplement tocats és massa lamentable, cosa que espero poder equilibrar més enguany.

A tot això s'han de sumar les experiències viscudes en l'àmbit dels videojocs amb els companys de Retroscroll a la Targalan, a l'estiu, i la passada tardor a la setena edició de RetroBarcelona. I, ara sí, m'acomiado i a la propera entrada veurem si he fet els deures i quins em poso per al nou any.

Anàlisi: Never Alone

Pel títol pot semblar que inauguro una secció nova. No és ben bé així, però tampoc no es pot dir que no hi hagi cap novetat. M'explico: al llarg d'aquests més de 10 anys de blog he dedicat algunes entrades -molt poques, dins el conjunt- a parlar d'algun videojoc que he acabat, però ha estat amb la capçalera Recomanacions o, senzillament, començant el títol amb un "M'he acabat el..."

En el primer cas són jocs que m'han agradat moltíssim, i en el segon, independentment d'això, la idea  és transmetre que m'ha costat una mica acabar-me'ls. El que faig avui, amb Anàlisi, però, és començar a parlar de videjocs que he acabat, però sense que necessàriament m'hagin deixat una impressió espectacular. Pot ser que sí i pot ser que no. És una secció nova? Sí, però d'alguna manera i amb unes altres formes més o menys ja existia. Ja ho faig a Retroscroll, doncs ara també ho faré aquí.

Això potser significa, ja ho veurem, que a partir d'ara inclouré en aquesta secció el que abans hauria estat una recomanació personal o una celebració de la finalització d'un títol. Potser. Tot dependrà de com vulgui enfocar l'article, si d'una manera més analítica o més emocional i personal. Però la idea és motivar-me a jugar més, acabar-me els jocs -assignatura pendent que tinc- i parlar de què m'han semblat, sense pensar en si són més o menys retro, més o menys coneguts o d'absoluta actualitat -no rebo mostres de les distribuïdores, per tant no en parlaré abans que surtin en cap cas-. És igual, això. 

I inaugura aquesta "nova" secció o aquesta nova etapa el Never Alone (Kisima Inŋitchuŋa), un títol de 2014 que va sortir per a Windows, PlayStation 4, Xbox One (la versió a la que he jugat, de franc, gràcies al "préstec digital" per ser subscriptor temporal del servei Gold), i curiosament un any més tard, el 2015, va passar a la Wii U i la PlayStation 3. El 2016 va arribar a mòbils.

Basat en el conte tradicional Kunuuksayuka dels Iñupiat, indígenes americans que viuen escampats pel nord i el nord-est d'Alaska -per dir-ho d'una manera molt més senzilla però actualment controvertida, "els esquimals d'Alaska"-, és un videojoc de plataformes i trencaclosques que ens posa a la pell de la Nuna, una nena Iñupiaq (és el singular d'"Iñupiat") acompanyada per una guineu àrtica que ha de restablir l'equilibri a la natura després d'una violenta tempesta de neu que ha destrossat el seu poblat.

Anem alternant entre el control de la nena i de la guineu, perquè tenen diferents habilitats que ens seran necessàries per avançar: ella, a partir de determinat moment, pot fer anar una arma llancívola que es diu "bola", i pot arrossegar i estirar objectes, a més de pujar escales, mentre que la guineu corre més, pot escalar una mica i accedir a llocs on la Nuna no pot arribar. 

Combinant les habilitats de tots dos -i hi ha l'opció de jugar al joc amb una altra persona, repartir-se els papers i no haver d'anar canviant de personatge- és com tirarem endavant, i de vegades ens quedarem encallats una estona abans de descobrir què és el que hem de fer, com en qualsevol bon trencaclosques. 

D'enemics n'hi ha ben pocs, al marge d'un parell del que podríem anomenar minibosses i l'enemic final, però no tenen una dificultat gens elevada. De fet, tot el joc és més aviat fàcil i curt, i en el cas de la Xbox One -suposo que també a les altres plataformes que ho tenen- els assoliments s'aconsegueixen amb una facilitat extrema, gairebé sempre pel simple fet d'avançar. 

Aquests assoliments normalment tenen a veure amb acabar una pantalla o trobar els dos mussols que hi ha repartits per cada pantalla, cadascun dels quals ens desbloqueja, a més, un vídeo amb entrevistes a membres de l'ètnia Iñupiaq, un extra que ens situa culturalment i que sempre hem d'agrair perquè ens ensenya coses que segurament no sabíem. Llàstima, però, que tot i ser en alta definició hi hagi un problema evident amb la sincronització del so i la imatge.

Els perills, més que amb els enemics, tenen a veure amb el clima i els escenaris, que d'altra banda són molt similars i estan dissenyats amb una paleta de colors limitada, com és lògic a causa de l'ambientació polar, però tampoc no són gaire complicats més enllà dels escassos moments en què ens podem quedar una mica encallats fins que ràpidament descobrim el que hem de fer.

Tècnicament es nota que és un joc senzill, amb uns gràfics bonics però simples i una banda sonora que acompanya però no esdevé memorable com la d'altres títols indie o d'aspecte indie com Ori and the Blind Forest. Precisament l'últim joc de què havia parlat aquí, encara que molt diferent, recorda el Never Alone -o aquest a aquell, segons l'ordre en què hi hàgim jugat- per la posada en escena i la premissa de restablir l'ordre en un territori, però el que allà era un control exquisit i precís, aquí no va tan bé.

He trobat que els controls no sempre responen bé, i en general no són gaire fluïds, amb algun bug ocasional -he arribat a veure la Nuna sortir volant cap al cel en posició de morir-se, per exemple-, cosa que, sumada a la manca de repte i la brevetat -atenuada pels extres dels vídeos, això sí, i un DLC que estira una mica el joc però que jo no tinc-, fa que no pugui considerar el Never Alone un imprescindible. M'ha decebut una mica, sincerament. El recomano només si s'ha aconseguit de franc o es pot trobar molt barat i ens interessa tenir un tast d'una cultura que no coneixíem, però com a joc té moltes mancances.