Reflexions: els assoliments o trofeus

Ja hi tornem a ser, a 3 Botons i START es parla -ho dic en impersonal, però soc una sola persona, i encara gràcies- d'un tema més que suat, tot plegat només perquè el seu responsable té ganes de dir la seva sobre la qüestió i Twitter se li fa petit.

Avui vull reflexionar sobre els assoliments o trofeus, els achievements, dels videojocs, el que representen per a mi i la influència que poden tenir en la meva presa de decisions a l'hora de comprar, que és un tema que ja vaig tocar per sobre a la meva entrada sobre el dilema (o trilema) a l'hora d'adquirir videojocs, però que va quedar pendent desenvolupar.

Per si hi ha cap despistat a la sala, els assoliments o trofeus són reconeixements que els jocs ens donen per haver aconseguit alguna fita concreta, no necessàriament lògica ni lligada al progrés del videojoc en si, i que apareixen en forma de missatges emergents quan els aconseguim i queden registrats al corresponent apartat de la plataforma, sigui la Xbox o la PlayStation de torn o Steam i companyia.

De vegades hi ha jocs que tenen un sistema intern d'assoliments, però a diferència dels altres no se solen poder compartir amb "la comunitat", que és una mica la gràcia: la possibilitat de mostrar als nostres iguals que hem aconseguit una cosa més o menys extraordinària.

D'aquestes fites n'hi ha de tota mena i dificultat, fins i tot de tan ridícules com la del vídeo que vaig gravar jo mateix, amb previ coneixement que em trobaria aquest assoliment: prémer el botó Start...

N'hi ha que premien la compleció de pantalles, d'altres demanen que aconseguim un seguit d'objectes, que superem el nivell sense morir, que arribem els primers a tots els circuits o que la nostra puntuació arribi a un mínim sense haver fet servir continuacions, entre moltíssims altres exemples.

Personalment m'agraden, i com més segmentats estiguin, millor. Per exemple, que hi hagi un assoliment per coses pròpies del progrés del joc i també un per fer-ho especialment bé, o per trobar tots els objectes d'un tipus i alhora un altre per quan els aconseguim tots. 

D'altres són més rebuscats i ens fan dur a terme accions que normalment ni intentaríem -aquests els trobo bé, però si no els consulto no sé que existeixen i no els obtindré llevat que sigui per casualitat-, i també n'hi ha que premien la superació de reptes molt complicats, per a mi habitualment impossibles, com ara no morir ni un sol cop en un videojoc en què em faig un tip de perdre la vida. Però també n'hi ha que són fàcils i alhora avorridíssims d'aconseguir, com ara els que ens premien per jugar moltíssimes hores a jocs que s'acaben en molt poca estona.

És per això que a mi m'agraden, em semblen importants, o si més no un gran al·licient, i em poden motivar a comprar un joc en Xbox o PlayStation en comptes de la Switch, segons com. Posant en una balança la portabilitat i els assoliments, les decisions no cauen sempre cap a la mateixa banda, i és per això que estudio cas per cas.

Però també tinc en compte quina mena de trofeus són, perquè afortunadament es poden consultar en diverses pàgines d'internet dedicades a això. Per exemple, hi ha títols que els tenen molt "mandrosos", amb reptes com ara passar-se les pantalles i prou, de manera que n'acaben quedant molt pocs. A mi m'agrada que n'hi hagi molts, i que siguin originals i factibles. 

Gairebé sempre n'hi haurà alguns que no obtindré, sobretot els que requereixen jugar online, però tampoc m'obsessiona aconseguir el 100% (Xbox) o el platí (PlayStation). M'agrada que em motivin a treure més suc a un videojoc que no pas el que en trec amb el simple progrés, però sense ximpleries demencials. 

Vosaltres què en penseu? Trobeu, com jo, que als jocs de Nintendo no els anirien gens malament i que fa mal fet de no fer cas de la petició d'implementar-los per part de bona part dels usuaris? Penseu que sobren? Sou dels que no deixeu un videojoc fins que no heu aconseguit totes les fites que presenta?

Repàs videojoquístic de 2019

Un any més començo l'any amb una entrada dedicada a repassar com va anar, des del punt de vista dels videojocs, l'anterior. Com em va anar a mi, vaja. Què vaig fer en aquest àmbit, a què vaig jugar... I la propera serà, altre cop, sobre els propòsits videojoquístics: què m'havia proposat, si ho he aconseguit o no i què em proposo per al nou any.

Però això ja arribarà. Ara toca veure com va ser el 2019 en aquest sentit, i novament començo esmentant els videojocs que em vaig acabar.

El primer que vaig acabar, i va ser perquè no vaig aconseguir l'objectiu de fer-ho abans que acabés 2018, va ser el The Legend of Zelda: Breath of the Wild, en versió Switch, un dels millors jocs dels últims temps, i recordo que el vaig donar per acabat el 10 de gener, així que va ser el 2019 per ben poc.

Em queda l'objectiu personal d'aconseguir totes les llavors korok, però la història, les missions principals i secundàries i els continguts addicionals descarregables de pagament estan tots acabats.

Un altre que portava arrossegant des de feia temps, però no tant, perquè va sortir a la Switch el febrer de 2018, era el Dragon Quest Builders, una proposta que barrejava el concepte del Minecraft amb l'univers Dragon Quest, que tant m'agrada, amb resultats excel·lents, i amb una seqüela que ara també tinc, però a la qual voldré jugar més endavant.

De la mateixa franquícia, però ja entrega principal, tenim el Dragon Quest III, en versió Android en aquest cas, que va resultar força més llarg que les dues primeres entregues i que completa l'anomenada "trilogia d'Erdrick".

A continuació vaig completar l'Ori and the Blind Forest, un bellíssim videojoc per a la Xbox One, tant audiovisualment com pel que fa a la història, i que em va fer créixer l'interès pels videojocs indie o d'estètica indie, cosa que vull explotar aquest 2020.

Per la seva banda, The Bridge, en versió Xbox One tot i que hi és en diverses plataformes, és un tranquil títol de trencaclosques que requereix calma i pensar força, coses que no sempre aconsegueixo i encara menys combinades, però m'ho vaig passar bé jugant-hi, té un apartat gràfic com si fos dibuixat a llapis i acostuma a estar d'oferta en totes les plataformes on es pot adquirir, així que difícilment es podria considerar un malbaratament dels diners.

No em va agradar tant, ja ho vaig explicar, el Never Alone, un joc també de la Xbox One que és dels pocs que he espremut entre els que es poden jugar gratuïtament amb la subscripció a Xbox Live Gold, però el tenia vist, es va poder descarregar durant uns dies i hi vaig jugar i me'l vaig acabar.

Sí que em va agradar, i més que no em pensava, el Crash Bandicoot, que tot i que el tinc per a la PlayStation no hi he jugat allà, i la meva primera experiència amb aquest clàssic, doncs, va ser l'any passat, en la versió remasteritzada que trobem al recopilatori Crash Bandicoot N. Sane Trilogy, que en el meu cas he gaudit en versió Switch.

A continuació em vaig posar amb el Downtown Nekketsu Monogatari, un clàssic de la NES que a Occident es coneix com a River City Ransom, perquè em vaig comprar, també per a la Switch, el recopilatori Kunio-kun: The World Classics Collection, que inclou tots els títols de la franquícia que van sortir per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

I l'últim videojoc que vaig acabar va ser el Dragon Quest IX: Sentinels of the Starry Skies, exclusiu de la Nintendo DS.

En realitat encara em queden missions opcionals post-joc, i en faré algunes més abans d'abandonar-lo del tot, però el joc en si, la història, ja està finalitzat, i d'aquest no en poso enllaç perquè en publicaré l'entrada aquí, al blog, properament.

És clar que jo, sent com soc un tastaolletes, no he jugat només a aquests jocs. Hem vist, com ja havia avisat, els que he finalitzat, però he jugat a molts més i, com ja és tradició també, en poso un muntatge en vídeo que he fet. Si teniu l'amabilitat d'aguantar els 8 minuts i escaig que dura podreu saber a què vaig estar jugant durant el 2019 i dormir més tranquils aquesta nit.



Com es pot veure hi ha de tot, alguns títols ja havien sortit en vídeos anteriors i d'altres són nous, però la proporció entre jocs acabats i simplement tocats és massa lamentable, cosa que espero poder equilibrar més enguany.

A tot això s'han de sumar les experiències viscudes en l'àmbit dels videojocs amb els companys de Retroscroll a la Targalan, a l'estiu, i la passada tardor a la setena edició de RetroBarcelona. I, ara sí, m'acomiado i a la propera entrada veurem si he fet els deures i quins em poso per al nou any.

Jocs revolucionaris: Metroid

Un dia, espero que aquest estiu, l'acabaré, i no en faré cap anàlisi perquè en vull parlar ara, i amb l'excusa recuperar una secció que, pel que veig, feia 6 anys que no tocava. 

És la secció dedicada a repassar els jocs més influents, els més revolucionaris, els que van fer aportacions importants als videojocs i van introduir elements o maneres de dissenyar que es van fer servir en molts títols posteriors. I un dels termes cada cop més de moda, "metroidvania", té l'origen precisament en aquest clàssic de Nintendo de 1986.

Evidentment parlo del Metroid, de 1986, llançat al Japó per al Famicom Disk System, i a diferència del The Legend of Zelda, en aquest cas no va tenir rellançament posterior en format cartutx, suport en què el vam rebre americans (1987) i europeus (1988), atès que aquell perifèric de la Famicom no va arribar mai a Occident.

No cal dir gran cosa més d'aquest joc. Un clàssic no només de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, sinó de Nintendo i els videojocs en general. I revolucionari, per això en parlo en aquesta secció. Per començar, perquè era un dels primers títols que tenien una protagonista femenina -de fet, el segon després de l'Alien Sector de Namco-, cosa que es revelava al final del Metroid i que constitueix un dels spoilers més estesos del món dels videojocs.

La popularitat de la Samus Aran és prou coneguda, i és un dels personatges emblemàtics de la Gran N, que va tenir entrada també en aquest blog, però no és per aquest motiu que en parlo avui, sinó perquè va crear, sense saber-ho, un subgènere dels videojocs de plataformes i aventura que en els darrers anys s'ha posat molt de moda.

Es tracta dels Metroidvania, paraula que no agrada a tothom, però que resumeix el concepte, més o menys, de videojoc format per un únic mapa amb zones que es desbloquegen després d'aconseguir algun objecte o arma, i que per la seva naturalesa obliguen a recórrer espais ja coneguts per tal d'accedir a aquestes zones un cop reunits els requisits.

Amb el Metroid passa com amb les persones veteranes, que les respectem i venerem pel que van aportar, però que no necessàriament ens agrada el que feien o el que fan. No és un videojoc que hagi envellit gaire bé, es fa difícil de jugar i personalment ja he decidit que el que em queda ho faré consultant un mapa, perquè té una dificultat força alta i és fàcil perdre's i no saber on s'ha estat i on no, i l'esmentada dificultat no convida a explorar gaire, almenys amb la paciència que tenim actualment.

Però va ser el videojoc que va popularitzar els títols dissenyats d'aquesta manera, tot i que és evident, pel sobrenom que té el subgènere, que l'altra franquícia que hi va influir amb força va ser Castlevania. En aquest cas no des del primer títol, sinó amb tímids intents al Castlevania II i el Vampire Killer, i de manera clara al Castlevania: Symphony of the Night (1997).

Les múltiples seqüeles del Metroid, considerades millors, van continuar amb el concepte, fins i tot la trilogia (aviat tetralogia) Metroid Prime, que l'aplicava al first person shooter, i actualment hi ha una pila de jocs considerats Metroidvania, curiosament molts a l'escena indie (Guacamelee, Hollow Knight, Shantae, Ori and the Blind Forest...), però també en trobem entre els mainstream, ja des dels anys 80 i encara ara, amb franquícies com Batman: Arkham, que no respon a l'habitual aspecte 2D ni és de plataformes, però que pel seu desenvolupament cal admetre que és Metroidvania.

En qualsevol cas, i malgrat que com a videojoc ara es fa una mica feixuc de jugar i ens l'estimem sobretot pel respecte que li tenim, el que va introduir aquesta revolució, potser no espectacular però sí influent fins als nostres dies, va ser el Metroid.

Recomanació personal: Ori and the Blind Forest

Per alguna raó, els videojocs indie o que per les seves característiques ho semblen, com el cas que avui ens ocupa -que és del petit equip Moon Studios però publicat per Microsoft Studios i, per tant, d'aquells casos dubtosos com el del Life is Strange-, tendeixen a tocar la patata al públic amb propostes belles des del punt de vista visual, musical i argumental. El cas de l'Unravel, per exemple.

Segurament ho fan per contrarestar el fet que no són grans produccions amb la tecnologia més avançada, i com que estan tan ben dissenyats en tots els sentits, al públic li és igual i els acaba lloant, amb raó. Qui ho diu, que en els nostres temps tot han de ser videojocs fotorrealistes, en entorns tridimensionals o amb els efectes especials més espectaculars?

De l'Ori and the Blind Forest n'havia sentit parlar molt bé, i quan feia poc que havia estrenat la Xbox One vaig comprar-ne l'edició definitiva digital, que tenia algunes millores respecte a l'estàndard que va sortir l'11 de març de 2015 per a Windows i Xbox One.

Ens convida a controlar un esperit guardià que sembla un animaló indeterminat, de color blanc brillant. És l'Ori, i l'acompanya una mena d'orb de llum anomenat Sein, que és el que li serveix per a atacar i dur a terme altres accions que anirem aprenent a mesura que avanci l'acció.

L'Ori va caure d'un arbre, l'Arbre de l'Esperit, el nucli de la vida del bosc Nibel, quan va néixer, i el va criar un altre ésser, la Naru.

Ara, un cataclisme ha fet que les plantes del bosc es panseixin i la vida en desaparegui pràcticament del tot, de manera que, guiat per l'esmentat Sein, l'Ori ha d'explorar Nibel i restaurar tres elements, l'Aigua, el Vent i l'Escalfor, per retornar l'equilibri i la vida al bosc.

Pel camí es trobarà tota mena d'enemics monstruosos i s'hi haurà d'enfrontar amb les habilitats i la força que vagi adquirint, perquè mentre explora anirà trobant cèl·lules de vida i d'energia, que li permetran emmagatzemar més unitats d'aquests paràmetres, a més de descobrir secrets, desbloquejar habilitats en punts determinats i anar descobrint, mitjançant flashbacks o explicacions per part d'en Sein, què és el que va passar amb el bosc.

Les habilitats que desbloquejarem i millorarem (amb punts d'habilitat) ens permetran accedir a llocs on abans no hi havia manera d'entrar, de manera que estem davant d'un "Metroidvania" de manual. Els dissenys ens recorden indubtablement els nous Rayman, inspiració reconeguda per la gent de Moon Studios, així com també la pel·lícula de l'Studio Ghibli Nausicaä de la Vall del Vent, una de les meves preferides.

El joc és molt bonic, molt, i els seus gràfics amb dissenys com pintats a mà, amb un ús excel·lent de la llum i l'ombra, tenen un nivell artístic elevadíssim, i estan acompanyats per una banda sonora tremendament emotiva. Tot plegat ens pot fer pensar que és un títol per a relaxar-se explorant el bosc, però aviat veurem que no és així.

Ori and the Blind Forest és un videojoc de plataformes i exploració ple de perills, que en molts moments requereix la màxima precisió per tal de superar obstacles, a més de resoldre trencaclosques -encara que aquest punt no sigui el més important-, i hi morirem moltíssimes vegades -les estadístiques diuen que jo ho he fet 1.109- mentre aprenem com hem de fer les coses o enfrontar-nos als enemics i als paranys ambientals. Però afortunadament tenim punts de desat de partida gairebé tan sovint com volem, perquè els podem crear nosaltres. Gastant energia, això sí.

Pot ser que hi hagi algun punt particularment frustrant, que hàgim de repetir moltes vegades, però aprenem a jugar-hi, i la progressió de les habilitats i l'energia vital fa que cada cop ens costi menys avançar, de manera que és un títol gratificant per a aquells jugadors disposats a dedicar-li unes hores. Que, de fet, no és tan llarg. Per a mi té la durada justa, tenint en compte que s'allarga amb aquest aprenentatge.



Al vídeo queda encara més clara la qualitat artística d'aquest joc, però vull afegir que tècnicament també és impecable: el bosc és extens, però en navegar per les seves zones no ens trobarem ni una pantalla de càrrega. Se suposa que carrega zones, és clar, però no ens n'adonem. I de bugs no me n'he trobat ni un.

Els assoliments també són força interessants, però jo ja he fet tots els que em veia capaç d'aconseguir, i he deixat per als professionals els que em semblen massa difícils o fins i tot roçant l'impossible, sobretot el d'acabar-se el joc sense perdre ni una vida. No me'n vaig a dormir intranquil per no tenir-lo, ho admeto.

Per tot plegat, i perquè és una gran experiència, recomano a tothom que pugui que el provi, que hi jugui, vaja. Als propietaris de la Xbox One, acusada sovint de tenir pocs títols first party i exclusius en consola, segurament no cal que els el recomani, perquè saben que és un dels que hom considera que cal tenir, però per a la resta de la gent, la que podria jugar-hi en ordinador o té pensat comprar-se la consola, va aquesta recomanació. És un dels jocs audiovisualment més bonics als que he jugat mai.

Malalts dels videojocs: tatuatges de jocs indie

L'etiqueta indie, que es va popularitzar al cinema fa molts anys, ja en fa uns quants que també s'aplica a aquells videjocs fets amb poc pressupost, per part d'equips petits i generalment de distribució digital.

És una etiqueta difosa, ja que sovint les grans distribuïdores es fan càrrec de fer-nos arribar aquests títols, i quan tenen molt d'èxit i esdevenen supervendes es fa difícil mirar-los de manera diferent dels títols que són produccions multimilionàries. Però aquests videojocs d'origen independent tenen cada cop més seguidors, i hi ha qui fins i tot se'n fa tatuatges.

Un dels jocs indie més populars, el Super Meat Boy, per força havia de protagonitzar un dels exemples que veurem, i més amb aquest mural, podríem dir, tan espectacular.

Més recent, però amb un èxit similar, és el cas del Shovel Knight, que veiem homenatjat en aquesta meitat inferior de cama, amb el seu inconfusible estil pixel art.

Sens dubte, l'última sensació en videojocs indie va arribar, el 2017 i després de fer-se esperar molt, en la forma d'aquest Cuphead, multipremiat i tot un clàssic instantani.

Un clàssic modern, el Limbo, demostrava que es podien fer videojocs en blanc i negre i que fossin autèntiques obres d'art, i no és estrany que algú el volgués dur al braç, sense escatimar centímetres de pell.

Dins els videojocs indie hi ha coses més conegudes que d'altres, i per això sorprèn una mica que hi hagi tatuatges d'Ori and the Blind Forest.

Tampoc no m'esperava trobar-ne un de l'Unravel, petita joia que precisament m'he acabat recentment, però és comprensible que el seu entranyable i mut protagonista, en Yarny, captivés el portador de la seva imatge a la cara interior de l'avantbraç.

Puc afirmar que m'ha sorprès veure aquest del Night in the Woods, un títol de molta menys rellevància que els que hem vist fins ara, però que té molt bones crítiques.

Per descomptat n'hi podria haver més, però n'he posat de videojocs que conec i acabo amb aquest del Life is Strange, joc que ara he començat i que provoca debats sobre si és indie o no. Allò que dèiem de les etiquetes difoses.

No porto cap tatuatge ni conec les motivacions de cadascú per marcar-se per sempre la pell d'aquesta manera, però podríem pensar que sempre és mes fàcil tatuar-se un element mític, una llegenda amb certa antiguitat i popularitat, com poden ser un Mario, un Sonic o un personatge de la saga Street Fighter, que després de dècades continuen sent icones dels videojocs, que no pas quelcom modern, a més "de nínxol" i probablement tatuat en calent.

O potser no, potser la gràcia és precisament aquesta, lluir l'amor etern per un producte quan encara és recent i desconegut per al públic aliè al món dels videojocs, amb el risc que acabi sent oblidat per la història. En qualsevol cas, tenen la meva admiració. 

Compres: Desembre de 2016

Al novembre em vaig firar força, i vaig dir que suposava/esperava que no hi hagués una entrada sobre compres de desembre, però tot i que amb molta menys despesa -i en part també algunes "compres" en realitat han sigut regals de Nadal-, n'hi ha hagut algunes, així que les repasso sense més preàmbuls.

Vaig dir a l'entrada de les compres del mes de novembre que m'havia comprat la Xbox One S, però que tot i que la rebria ja al desembre en volia parlar llavors. Del que no vaig parlar, però, va ser dels jocs que incloïa. Dos d'ells no m'interessaven i els vaig posar a la venda per tal de fer més barat el conjunt, però un sí que em feia gràcia, i tot i que era digital me'l vaig quedar.

És el FIFA 17, que després d'anys sense comprar-ne cap perquè m'emprenya que triguin en baixar de preu i a mitja temporada ja no tenen gaire sentit, vaig pensar que pel preu de tot el conjunt me'l podia quedar, i el cert és que hi he estat jugant força.

L'estratègia d'anar abraçant el suport digital de les companyies, que personalment no m'agrada, en alguns casos m'arracona i no em deixa altres opcions o, si més no, són molt més cares. 

Tenia pensat descarregar per a la Nintendo 3DS el Megaman Legacy Collection, que conté recopilats els primers 6 títols de la llegendària saga, els de la NES, però la versió també digital per a la Xbox One, tot fent ús de la magnífica possibilitat de comprar a les botigues digitals de Microsoft d'altres països i podent comparar preus, em va costar 4 euros i escaig. Era irresistible.

Digital també és (a Europa no existeix en físic) l'Ori and the Blind Forest: Definitive Edition, que vaig adquirir igualment en un basar estranger i em va sortir molt bé de preu. Un plataformes molt lloat, que no he tingut ocasió de provar encara, però que és un exclusiu de la Xbox One (va, també hi és en PC i sembla que sortirà igualment en Xbox 360, però ja m'enteneu: no hi és a la PS4, que de tant en tant ja està bé que no s'ho quedi tot la competència). 

No tenia pensat comprar-me un segon comandament per a la consola, perquè no ve a jugar amb mi mai ningú, i el de la Xbox 360 s'ha fet servir 2 o 3 vegades, però va sorgir una ocasió en forma d'oferta de la cadena Game: amb la compra d'un comandament regalava un joc... que no volia, i en vendre'l el que va passar és que el comandament em va sortir per 4,95 euros. A més, és una edició limitada. Bona jugada, oi? 

Però no tot el que m'he comprat d'Xbox One ha estat digital. Llevat que hi hagi una enorme diferència de preu continuaré apostant pel físic, i més amb les ofertes que hi acostuma a haver en el catàleg de qualsevol consola que no sigui de Nintendo. 

El primer joc físic de la Xbox One que em vaig comprar va ser el Lego Dimensions, que sempre m'havia provocat moltíssima curiositat pel fet que necessita ninots de Lego reals per tal de funcionar, un sistema que es coneix com a toys-to-life i que es pot veure a la saga Skylanders i a la no tan reeixida Disney Infinity. 

L'anomenat Starter Pack en si és car, i després s'ha d'invertir (si es vol) en comprar més paquets amb personatges que al seu torn desbloquegen pantalles, i en sóc conscient, però després de veure The Lego Movie me'n van venir ganes i vaig trobar que en venien un de segona mà a bon preu i no m'ho vaig pensar gaire més. 

No tot m'ho he comprat jo: per Nadal van caure 3 jocs: Resident Evil Revelations 2, Dead or Alive 5 Last Round i Mortal Kombat XL, tres dels que tenia a la meva llista de títols que compraria segur quan tingués una PS4 o, com ha acabat sent el cas, una Xbox One.

Cada cop estem més abocats a acceptar la digitalització de tot plegat, i això ho he pogut notar en veure com fins i tot els jocs físics tenen complements que s'han de descarregar (encara que siguin edicions "definitives" en realitat els complements no vénen al disc, sinó que hi tenim, per dir-ho d'alguna manera, l'accés ja pagat) i, tot un drama, que s'han d'instal·lar per força al disc dur de la consola, que en el meu cas és de 500 gigues però aviat quedarà plenet. Per tant, ocupen el mateix els jocs físics que els digitals. 

I amb això i l'absència total d'instruccions a la caixa dels jocs ens hi anem acostumant, a que pràcticament ja no hi hagi diferència.

Acabo amb un videojoc retro, si no comptem els 6 títols de Megaman que he esmentat més amunt. Vaig guanyar la subhasta d'un Castle of Illusion de Master System, a un preu no pas de ganga -no se'n troben, i menys encara amb instruccions, ho tinc comprovat de fa mesos-, però tampoc excessiu.

Continuo volent el de la Mega Drive, però com que diuen que aquesta versió és diferent i també molt bona, l'havia de tenir a la col·lecció de la 8 bits de sobretaula de Sega.

I això ha estat tot. Molt més del que em pensava el mes passat, que ja m'havia firat. Ara toca recuperació econòmica, em proposo seriosament parar una mica perquè, en realitat, amb tot això i el que ja tenia em puc entretenir mentre espero títols nous i baixades de preu.