Anàlisi: Freddy Farmer

Ja fa temps que la bona gent de Flynn's Arcade publica, entre altres coses, jocs indie que apel·len a la jugabilitat clàssica de les recreatives, amb jocs de plataformes de pantalla única, o "netejapantalles", que m'agraden força, i és un honor per a mi que em convidin a provar-los i compartir les meves impressions al respecte. 

Fins ara, al blog he pogut parlar de l'Attack of the Karens, el Colored Effects, el Goliath Depot i el Super Spy Raccoon, i avui és el torn d'un joc que quan vaig conèixer la seva existència vaig desitjar poder tocar amb les meves mans algun dia, i ha arribat el moment, així que acompanyeu-me en aquest repàs de les característiques d'aquest nou títol de caràcter arcade que arriba a la Switch (versió analitzada) i Steam.

Freddy Farmer és el nom d'aquest joc de Catcade Games, un petit estudi indie format per José Eugenio Soriano i Valen Haralambidis, encarregats respectivament de la programació i de l'apartat sonor. De fet, és el seu primer títol, cosa força esperançadora perquè ja us avanço que m'ha semblat espectacular.

I ho és d'aquella manera que ho poden ser els jocs fets amb pixel art però amb els recursos i els coneixements de l'actualitat: el que veiem és preciós, ben animat i fluid, però el concepte ens duu als anys 80 i principis dels 90 amb la senzillesa de les seves mecàniques i un alt grau d'addicció, i hi afegeix coses que en aquella època no teníem, encara menys en un joc de recreativa, que és l'estil que mira d'emular: contingut desbloquejable, minijocs (també desbloquejables, encara que jo no he aconseguit, encara, treure'n cap), nivells de dificultat addicionals, assoliments, dos finals diferents i fins i tot una galeria de personatges.

Però de què va, doncs, Freddy Farmer? Doncs, tal com se'ns explica a la introducció del joc, la filla del protagonista ha estat segrestada per un drac malvat, i per tal de rescatar-la haurem de controlar en Freddy, granger i pare de la noia, per diversos escenaris on ha de recollir una sèrie d'ingredients per fer una poció màgica necessària per a la missió.

Amb l'única habilitat gens sobrehumana de saltar, el nostre heroi improbable ha d'esquivar enemics i, segons en quin món ens trobem, paranys de les pantalles, per accedir a aquests ítems, que uns pergamins situats a les vores de la pantalla (intel·ligent ús per a les franges que queden als costats de la imatge en proporció 4:3, per cert) ens diran en quin ordre els hem d'agafar i com ho estem fent de moment. 

També es poden superar si ens equivoquem i n'agafem alguns quan no tocava -de vegades, si ho volem fer bé, també els haurem de saltar, com si fossin enemics-, o potser només volem acabar una pantalla que ens està costant molt i no volem anar amunt i avall constantment i passem de l'ordre adequat, però llavors no obtindrem prou pocions i no podrem desbloquejar la zona final.

El joc està dividit en diverses zones temàtiques, que són un bosc, unes mines, una muntanya nevada, un cementiri i un castell, cadascuna amb 7 pantalles -tot i que almenys al nivell normal en són 5-, i per tal de considerar-se completades les haurem de superar sense que ens surti la pantalla de game over. 

Si això passa, podem tornar a començar per intentar passar-nos el joc sense continuar -i penjar-nos la corresponent medalla i aconseguir l'assoliment associat a aquesta fita-, o podem acceptar l'oferiment infinit de continuacions, cosa que ens posarà el marcador de puntuació a zero, però que ens mantindrà el progrés de les zones superades. Aquella en què hàgim vist el fatídic missatge, doncs, s'haurà de repetir sencera, però les pantalles on hàgim obtingut els ingredients en ordre queden registrades i, quan hi tornem a passar, ja no cal que ens amoïnem per agafar-los seguint aquest ordre, podrem anar per feina i, si de cas, esforçar-nos més a les pantalles que no ens havíem passat. També podem fer-ho tot bé i obtenir més punts, és clar. Perquè si no agafem els ingredients per ordre no en traurem punts.

Aquestes opcions ja són una mostra de l'accessibilitat d'un joc que apel·la tant al públic expert com al que no ho és tant, i tot i que no perd el caràcter arcade, atès que no es pot desar la partida, sí que ens permet triar l'ordre en què afrontarem les zones. I això és meravellós, perquè ens permet entrenar-les una per una i després intentar la fita o, com a mínim, anar pujant en les puntuacions que podem compartir a través d'un codi QR si ho volem. En qualsevol cas, si volem accedir a la torre on ens trobarem l'enemic final del joc haurem de tenir totes les zones superades, i amb tots els ingredients agafats per ordre... en la modalitat difícil, que es desbloqueja en superar la normal, i que argumentalment és la clàssica segona volta que haurem de fer, amb més pantalles per zona, si volem veure l'autèntic final.

Jo, que soc un jugador molt normalet i que amb aquesta mena de jocs hi ha un moment que em desespero, i que potser no podré mai passar-me'l sense cap continuació, he notat com, a còpia d'intents, aprenia ràpidament com havia d'encarar una pantalla que el primer cop m'havia semblat brutalment difícil. Ja veurem, però, què passa si aconsegueixo desbloquejar el nivell difícil, però he d'aplaudir aquesta possibilitat de començar per qualsevol zona, perquè a més d'un gran entrenament també permet visitar-les totes, cosa que si s'hagués fet d'una manera tradicionalment lineal potser hauria deixat fora d'algunes zones els jugadors amb més dificultats per avançar.

Ara bé, i aquí és on per fi -segurament ho heu trobat a faltar- parlo una mica més de com són les pantalles, això no vol dir que no hi hagi un ordre més o menys "oficial" de fer les coses, i és que, si fem cas de com estan disposades les zones al mapa, se suposa que hem de començar pel bosc, i la numeració de les pantalles ens ho confirma. Això, és clar, si volem fer les zones per ordre de dificultat.

Per exemple, al bosc els enemics són força tranquils, i no hi ha paranys ambientals. Ens mourem per la pantalla tot saltant per sobre dels enemics i pujant i baixant escales i plataformes. A les altres zones, però, hi trobarem paranys, monstres aquàtics, enemics que disparen projectils si ens quedem gaire estona quiets en una plataforma estudiant la pantalla per superar-la de la manera més eficient possible, d'altres que es posaran a córrer tan bon punt ens tinguin al seu camp visual, i fins i tot n'hi haurà d'insaltables, que haurem d'esquivar i evitar de maneres més enginyoses, però que val la pena que descobreixi cadascú. 

Em descuidava de dir que aquí un toc implica la mort, i podem morir de moltes maneres, com ara cremats, empalats, passats per l'espasa, menjats per monstres i, és clar, tocats pels enemics. Ara bé, de tant en tant apareix una fada voladora que si la toquem ens proporciona una vida extra (i 500 punts de regal al recompte final). El cas és que en cap moment he trobat, com a mínim a la dificultat normal, l'única que he provat fins ara, que fos un joc injust, ni de bon tros. Hi ha pantalles força difícils, però com que no tenim poders, tot és qüestió d'enginy, i quan li agafem el truc a una pantalla ens adonarem que ens hi estem movent amb la despreocupació i la seguretat que aporta l'experiència. De vegades, massa i tot, perquè de morts absurdes per haver-nos-ho cregut també en tindrem.

Per si no n'hi hagués prou, a cada zona els elements que hem de trobar són diferents, així com també els enemics, cadascun amb una manera diferent d'atacar. El joc ofereix, doncs, en aquest sentit, una gran diversitat. També en els escenaris, perquè sí, les escales són omnipresents, però també veurem, segons on ens trobem, cordes per trepar o balancejar-nos, portes que ens conduiran a altres racons de la pantalla, plataformes mòbils voladores o fins i tot ascensors.

Freddy Farmer és un joc excel·lent que ens transporta a èpoques pretèrites per les seves mecàniques i la senzillesa de la seva jugabilitat, però amb un gran domini de la programació i el pixel art, i una dificultat creixent però justa que enganxa de mala manera i fa que vulguem tornar-ho a intentar un cop més, i així fins que ja ho hem de deixar estar perquè... la vida continua. He de dir, i ho dic amb la mà al cor, que després d'escriure aquesta entrada voldré continuar provant de fer-ho millor i desbloquejar-ho tot. I això no em passa gaires vegades.

Aquesta anàlisi ha estat possible gràcies a la clau proporcionada per Flynn's Arcade

 

Reflexions: els assoliments o trofeus

Ja hi tornem a ser, a 3 Botons i START es parla -ho dic en impersonal, però soc una sola persona, i encara gràcies- d'un tema més que suat, tot plegat només perquè el seu responsable té ganes de dir la seva sobre la qüestió i Twitter se li fa petit.

Avui vull reflexionar sobre els assoliments o trofeus, els achievements, dels videojocs, el que representen per a mi i la influència que poden tenir en la meva presa de decisions a l'hora de comprar, que és un tema que ja vaig tocar per sobre a la meva entrada sobre el dilema (o trilema) a l'hora d'adquirir videojocs, però que va quedar pendent desenvolupar.

Per si hi ha cap despistat a la sala, els assoliments o trofeus són reconeixements que els jocs ens donen per haver aconseguit alguna fita concreta, no necessàriament lògica ni lligada al progrés del videojoc en si, i que apareixen en forma de missatges emergents quan els aconseguim i queden registrats al corresponent apartat de la plataforma, sigui la Xbox o la PlayStation de torn o Steam i companyia.

De vegades hi ha jocs que tenen un sistema intern d'assoliments, però a diferència dels altres no se solen poder compartir amb "la comunitat", que és una mica la gràcia: la possibilitat de mostrar als nostres iguals que hem aconseguit una cosa més o menys extraordinària.

D'aquestes fites n'hi ha de tota mena i dificultat, fins i tot de tan ridícules com la del vídeo que vaig gravar jo mateix, amb previ coneixement que em trobaria aquest assoliment: prémer el botó Start...

N'hi ha que premien la compleció de pantalles, d'altres demanen que aconseguim un seguit d'objectes, que superem el nivell sense morir, que arribem els primers a tots els circuits o que la nostra puntuació arribi a un mínim sense haver fet servir continuacions, entre moltíssims altres exemples.

Personalment m'agraden, i com més segmentats estiguin, millor. Per exemple, que hi hagi un assoliment per coses pròpies del progrés del joc i també un per fer-ho especialment bé, o per trobar tots els objectes d'un tipus i alhora un altre per quan els aconseguim tots. 

D'altres són més rebuscats i ens fan dur a terme accions que normalment ni intentaríem -aquests els trobo bé, però si no els consulto no sé que existeixen i no els obtindré llevat que sigui per casualitat-, i també n'hi ha que premien la superació de reptes molt complicats, per a mi habitualment impossibles, com ara no morir ni un sol cop en un videojoc en què em faig un tip de perdre la vida. Però també n'hi ha que són fàcils i alhora avorridíssims d'aconseguir, com ara els que ens premien per jugar moltíssimes hores a jocs que s'acaben en molt poca estona.

És per això que a mi m'agraden, em semblen importants, o si més no un gran al·licient, i em poden motivar a comprar un joc en Xbox o PlayStation en comptes de la Switch, segons com. Posant en una balança la portabilitat i els assoliments, les decisions no cauen sempre cap a la mateixa banda, i és per això que estudio cas per cas.

Però també tinc en compte quina mena de trofeus són, perquè afortunadament es poden consultar en diverses pàgines d'internet dedicades a això. Per exemple, hi ha títols que els tenen molt "mandrosos", amb reptes com ara passar-se les pantalles i prou, de manera que n'acaben quedant molt pocs. A mi m'agrada que n'hi hagi molts, i que siguin originals i factibles. 

Gairebé sempre n'hi haurà alguns que no obtindré, sobretot els que requereixen jugar online, però tampoc m'obsessiona aconseguir el 100% (Xbox) o el platí (PlayStation). M'agrada que em motivin a treure més suc a un videojoc que no pas el que en trec amb el simple progrés, però sense ximpleries demencials. 

Vosaltres què en penseu? Trobeu, com jo, que als jocs de Nintendo no els anirien gens malament i que fa mal fet de no fer cas de la petició d'implementar-los per part de bona part dels usuaris? Penseu que sobren? Sou dels que no deixeu un videojoc fins que no heu aconseguit totes les fites que presenta?

Curiositats de la història dels videojocs: els assoliments

A hores d'ara més o menys tothom sap què és un assoliment, el que en anglès es coneix com a achievement i en castellà logro. És un concepte introduït el 2005 per Microsoft de cara al catàleg de la Xbox 360, que sortia a la venda aquell any, i el que al principi semblava una ximpleria més ha esdevingut un dels atractius de la consola, imitat a més per la seva competència directa a partir de 2008.

Un dels primers jocs que va tenir assoliments va ser el King Kong (2005), el videojoc oficial de la versió d'en Peter Jackson del clàssic del cinema, que formava part dels títols de llançament de la consola. En aquella ocasió la proposta consistia senzillament en acabar-se el joc, però en general els assoliments demanen tota mena de coses.

Tenim des del simple fet d'acabar una pantalla o un món fins a acabar-nos el joc sencer, passant per fer-ho en diferents graus de dificultat, trobar certa quantitat d'objectes, descobrir secrets no estrictament necessaris per a avançar, aconseguir guanyar combats sense rebre cops, executar certs atacs o guanyar campionats esportius, tota mena de desafiaments que es tradueixen en punts per a la nostra Gamerscore, i que tradicionalment sumaven 1.000 un cop aconseguits tots els assoliments (200 en el cas dels jocs d'Xbox Live Arcade). Amb el temps s'ha incrementat aquesta quantitat i també la d'assoliments màxims que es podien introduir als videojocs (abans n'eren 50), i a banda de l'imparable augment dels que requereixen joc en línia també n'han sortit de tota mena de dificultats.



Aquest és segurament l'assoliment més fàcil de la història, que ens demana senzillament prémer el botó START, cosa que a més hem de fer obligatòriament si volem fer encara que sigui una primera i única partida al The Simpsons Game (2007).



Però també n'hi ha de molt difícils, com aquest del Grand Theft Auto IV (2008) que ens demana sobreviure durant 5 minuts a un nivell de cerca i captura màxim, de 6 estrelles. Al vídeo ens ensenyen una manera de fer-ho, però no n'hi ha gaires.

A més, segons la companyia que desenvolupi el joc trobarem assoliments més o menys sovint. Per exemple als jocs de Sega anirem veient com ens salten per coses no massa complicades, però en canvi a l'esmentat GTA IV ens llancen desafiaments que requereixen molta habilitat i també força temps.



L'any 2008 va ser quan Sony va decidir que això dels reptes també ho volia aplicar als seus jocs, i va crear els trofeus, que es van estrenar, entre altres, al famós Little Big Planet. També aquell any van arribar els achievements a Steam, per als usuaris de PC, i posteriorment se'n poden trobar a plataformes portàtils d'Apple com l'iPhone, l'iPod Touch o l'iPad.

De moment, Nintendo no n'ha introduït a les seves consoles, però a la Nintendo 3DS hi ha una cosa semblant amb els Miis, i no podem descartar que n'hi hagi a la Wii U, la consola de sobretaula que prendrà el relleu de la Wii a finals d'any. A més, el Metroid Prime 3: Corruption i el Wii Sports tenen el seu propi sistema de premis, si bé a diferència del que passa amb la Xbox 360 i la PS3 no és obligatori per a tots els jocs.



Ens informa la Wikipedia que la versió per a Amiga de l'E-motion (1990) va ser un dels primers jocs en incorporar assoliments, tot i que en deia "bonus secrets", un total de 5 reptes entre els quals acabar una pantalla sense girar cap a la dreta o fer un nivell horrorosament malament.  

Els assoliments (en qualsevol de les seves variants) tenen la funció d'allargar la vida dels jocs, fer que ens els prenguem més seriosament i hi aprofundim, i també, és clar, compartir amb els altres el nostre nivell de domini de determinats títols. Malauradament, és fàcil obsessionar-s'hi i acabar fent coses que no sortirien de nosaltres si no sabéssim que poden proporcionar-nos un d'aquests premis.