Anàlisi: Goliath Depot

M'encanta que surtin ara videojocs que recorden, per la jugabilitat, títols del passat. Sobretot els que són tipus arcade, encara que en sistemes moderns ja no sigui necessari introduir monedes reals. Però tenen aquell component addictiu, d'"una partida més", que ens esperona a fer-ho cada cop millor, i aconseguir això amb un videojoc dels nostres temps, quan estem acostumats als checkpoints i les vides infinites, significa que s'ha reproduït la manera de fer clàssica a la perfecció.

És el que passa amb el videojoc de què us parlo avui, fet per Vidvad Games i distribuït per Flynn's Arcade, que evidentment té les característiques de configuració que esperem en els jocs moderns, o si més no en els clàssics rellançats d'una manera o una altra, i que té uns gràfics pixelats i uns efectes audiovisuals impensables en un joc de l'època que agafa com a referència, però que tal com es juga i amb la proposta senzilla que fa ens porta, més o menys, a l'era de les recreatives dels 80.

Parlem del Goliath Depot, un indie de plataformes de pantalla única en què portem un noi, en George (o la Georgette si decidim portar una noia), que vol acabar amb la revolta d'uns robots a base de tancar totes les portes que hi ha a cada pantalla per tal d'evitar que s'escapin del magatzem Goliath del títol.

Quan hem tancat totes les portes de la pantalla se'ns n'obrirà una de més gran per on sortirem, i anirem a la següent. Així, durant 9 nivells, i al desè trobarem l'enemic final d'aquell món. En total hi ha 4 mons, per tant 40 pantalles diferents.

En aquest gif podem veure una mica les mecàniques principals del joc: amb un botó tanquem les portes que anem trobant, cosa que genera una ona expansiva que atordeix els enemics que toca, que passen a estar de color blau durant uns segons, i si els toquem en aquest estat els matem (tot i que al cap d'una estona es regeneren). 

Als escenaris hi ha també uns elements col·leccionables que són les monedes, que a més tenen una altra important funció: a cada món podrem continuar, quan ens quedem sense vides, a canvi d'una quantitat de diners, però n'haurem d'haver acumulat uns quants per poder-ho fer, de manera que si ens pelen a les primeres pantalles no podrem continuar.

Cal tenir en compte, també, que les pantalles estan dissenyades de manera que si sortim per un costat tornem a aparèixer pel contrari, cosa que de vegades serà necessària tant per poder arribar a certes portes com per esquivar determinats perills, per exemple. O senzillament per anar més de pressa, cabdal per als reptes de speedrun. 

Als escenaris trobem perills diversos, com ara punxes al terra, elements que ens electrocuten o els propis enemics, que tenen comportaments més o menys actius a l'hora d'atacar-nos. Ens hi mourem per escales, molles i fins i tot ascensors, un petit homenatge al clàssic Elevator Action, que no és l'única llegenda de les recreatives a la qual hi ha referències, però no en diré res més, m'estimo més que us ho trobeu.

A mesura que ens endinsem en els altres mons no és que la dificultat en si creixi per aquest motiu, però hi trobarem nous enemics, obstacles i fins i tot mecàniques, com per exemple les finestres, que també haurem de tancar per completar les pantalles, o alguna pantalla en què la gravetat invertida juga un paper clau que, fins que no li trobem el truc, ens marejarà una mica.

Com tots els jocs de l'estil en què s'inspira, el Goliath Depot demana pràctica, insistència, i aviat veurem com aconseguim arribar al final de cada món sense morir, però aquí hi ha una de les coses més interessants, que a més li donen molta rejugabilitat: hi ha diferents nivells de dificultat representats tant de manera explícita (amb un nivell normal i un de difícil a cada món) com amb el sistema de medalles, que ens demanen 5 coses a cada món: passar-nos-el sense morir (no sense continuar, no, sinó sense que ens toquin ni un cop), aconseguir totes les monedes (és a dir, no fer-ne servir per continuar), no matar cap enemic -llevat del final-, aconseguir un mínim de punts i superar el temps suggerit per als speedrunners. 

Aquestes medalles fan la funció d'assoliments interns del joc (per als usuaris de la Switch, versió que analitzo), però també ens permeten desbloquejar personatges nous, poca broma.

I sí, a les pantalles dels enemics de final de món -que ens ofereixen combats no especialment difícils, per cert- també hi ha monedes, i enemics que ens pot interessar no matar, i evidentment hem d'evitar que ens toquin ni un sol cop si desitgem la corresponent medalla. I aquí rau la rejugabilitat que deia: haurem de provar-ho diverses vegades per anar-ho aconseguint tot. Si volem, és clar, perquè també podem quedar-nos satisfets amb veure els crèdits i prou, i se'ns desbloquejaran igualment interessants noves modalitats de joc que no revelaré. 

Goliath Depot és un joc rodó, que enganxa, que es controla de meravella i que, a sobre, té una banda sonora chiptune que hi encaixa perfectament. No és dels 80, i es nota, però... com si ho fos.

 

Aquesta anàlisi s'ha pogut fer gràcies a la clau proporcionada per Flynn's Arcade