Crònica de la Targalan 2019

Des que vaig conèixer en persona -ja els coneixia d'abans virtualment- els companys de Retroscroll he començat a anar als esdeveniments relacionats amb els videojocs retro acompanyant-los darrere de l'estand. D'aquesta manera he estat en diverses Reunions d'Usuaris de l'MSX, Explora Commodore i, és clar, RetroBarcelona.

Però em faltava un esdeveniment d'aquesta mena. Un que no té tant de ressò als mitjans, i que és força local, no ens enganyem, però que té un encant innegable i ens proporciona una experiència diferent, de la qual per fi he pogut gaudir per primer cop en la seva setena edició, celebrada del 2 al 4 d'agost.

Targalan, o Tàrrega Lan Party, és una lan party, com diu el seu nom, és a dir una reunió de jugadors d'ordinador que participen plegats en tornejos, en aquest cas els que surten al pòster, però també que poden fer allà el que vulguin, connectats a una mateixa xarxa. 

Jo d'aquestes coses d'ordinador no hi entenc gaire, però sembla ser que això abans tenia molt més sentit que ara, que les connexions a internet són molt més ràpides de manera general i que, amb l'auge del joc online, el més habitual és que cadascú jugui des de casa seva sense problemes. 

Però, és clar, faltaria el caliu de compartir una afició en un mateix espai, i entenc que és això el que crida l'atenció d'aquests bojos del PC que han volgut, un cop més, passar un cap de setmana, nits incloses, gaudint de l'entreteniment compartit i, atès que la Targalan té lloc al poliesportiu de Tàrrega, capbussant-se de tant en tant a la piscina, si és que ho volien.

Perquè us feu una idea de com era, en aquesta imatge es pot veure la zona dels ordinadors, la lan party en si, amb uns assistents més aviat joves, amb ordinadors més o menys potents i cadires que anaven des de les de plàstic de bar de piscina proporcionades per l'organització fins a les anomenades de gaming, però el conjunt feia goig de veure, deixant de banda bosses, roba i tota mena de coses que hi havia pel mig i entre els passadissos. 

Retroscroll munta, dissabte i diumenge, el seu estand a l'altra meitat del pavelló o nau del poliesportiu, en un seguit de taules amb consoles i pantalles al damunt, com sempre a disposició del públic que hi vulgui fer unes partides gratuïtament, però també de la nostra, que al capdavall ens volem veure les cares, és clar, però també jugar, junts o separats, però en un mateix espai, tal com fan els dels ordinadors.

Era la primera vegada que anava a Tàrrega, jo, i m'hi vaig poder retrobar amb en Roger (Scroll), la Vicky (Rokuso), en Marc (Syd), els col·laboradors Abel i Antoni (que vaig conèixer allà, per cert) i, és clar, en Dani (Salore), membre de Retroscroll que va impulsar aquesta presència a la Targalan, si no vaig errat des de fa 5 anys. 

Jo hi vaig portar la Nintendo 64 amb jocs i dos comandaments, a més d'un stick extra per a la Neo Geo i un comandament per a la GameCube, però en Dani i en Roger hi van aportar un fotimer de monitors i sistemes, tot carregant els seus cotxes fins al capdamunt. Aplaudiments.

La idea és que no hi falti res. Encara que siguin moltes hores, al final el temps passa volant i mai no n'hi ha prou, però cal tenir totes les opcions disponibles i que l'absència d'un cable, un comandament espatllat o qualsevol altre imprevist no ens aigualeixi l'experiència.

La intenció és aquesta: que gent que passa per allà, siguin participants de la lan party que volen descansar d'un tipus de pantalla per concentrar la vista en un altre, siguin curiosos de Tàrrega que s'acosten a veure què s'hi fa, puguin jugar una estona a videojocs i sistemes clàssics, des de l'Atari 2600 fins a la Xbox original, que hi tenim disposats.

Gent de totes les edats, és clar, però com no podia ser d'una altra manera, els que se senten més atrets pel que oferim són els que recorden haver-hi jugat o haver-ho vist anys enrere. El públic objectiu del retro, vaja.

I així passen les hores i es fa de nit, però nit de debò, una experiència que a les altres trobades videojoquístiques no havia viscut -el que he explicat fins ara es pot aplicar a qualsevol esdeveniment del sector en què Retroscroll participi-, i que per tant era una novetat per a mi. La foscor, combinada amb la llum de les pantalles, oferia imatges belles com aquesta, a la part dels ordinadors. 

A la part de les consoles hi havia la llum d'alguns focus, però també es notava que s'anava fent de nit, i els sistemes s'anaven escalfant mentre la gent els feia servir, que és la intenció. 

Però a mesura que avançava el temps allò s'anava buidant i només continuàvem jugant els membres de Retroscroll, amb algun descans per menjar, anar al lavabo, xerrar o mirar com algú altre jugava. I, com que de tota manera no és un esdeveniment que atregui gaire gent de fora de la lan party, en realitat no només a la nit, sinó bona part del temps estàvem sols, de manera que, com ja m'havien dit els companys que hi havien estat els altres anys, és l'esdeveniment de videojocs en què més podem jugar nosaltres. 

Entre altres coses vam jugar, junts, fent un minitorneig del Neo Turf Masters i un altre del Twinkle Star Sprites, però també vam fer partides al Super Dodge Ball de la Neo Geo, al Soul Calibur II de la GameCube, a l'Street Fighter III: Third Strike, al Super Street Fighter II Turbo i al Jojo's Bizarre Adventure: Heritage for the Future de la Dreamcast, també al Die Hard Arcade, i ens ho vam passar bomba (joc de paraules intencionat) amb el Super Bomberman 5 de la Super Nintendo amb un multitap que ens va permetre jugar-hi 5 persones alhora.

Per la meva banda vaig fer una partida a l'Aero Fighters 2 a la Neo Geo, per veure fins on arribava a la consola original en un joc al que he jugat força -unes hores, vaja- a la Switch, em vaig voler acabar l'Street Fighter amb stick de recreativa mentre els meus companys es feien creus que volgués jugar altre cop a un títol tan obsolet, vaig jugar una estona al Castlevania de la NES i també, més de la que esperava, al Super Mario Kart de la Super Nintendo, que em va demostrar un cop més que per més dominat que tinguis un joc, amb el temps perds la pràctica i cal repassar de tant en tant.

Passar hores amb amics jugant a videojocs, que se'ns facin les 5 de la matinada i que tinguem llits més o menys rudimentaris per dormir unes 3 horetes, que és el que vam fer, convertia la Targalan, doncs, en una mena de festa de pijames, però per a adults que sabem controlar les nostres hores sense que ens hagin d'estar dient res.

Per tant, a la ja de per si agradable experiència d'anar a un esdeveniment d'aquest sector s'hi suma aquest caràcter especial de la Targalan, de què ja m'havien parlat i que em feia venir salivera des de feia temps, i per fi l'he pogut experimentar. 

Espero poder anar també a la de l'any vinent i que hi puguin ser l'Ayate i en Molsupo, grans i sentides absències.