D'un temps ençà m'he interessat molt pel gènere dels beat'em up, els videojocs de lluita en què controlem personatges que caminen per un territori, generalment -però no només- urbà i es van desfent dels enemics que se'ls acosten, amb una premissa argumental d'allò més senzilla, habitualment relacionada amb rescatar una noia.
Però també m'interessen molt els orígens de les coses, i en aquest tema en concret, alguns dels primers jocs, o almenys els que van marcar les pautes de com hauria de ser el gènere en els anys següents, són el Renegade (o Nekketsu Kôha Kunio-kun) i el Double Dragon, i malgrat que no serà avui el dia que dediqui una entrada al gènere -ho faré en el futur-, sí que volia parlar d'un home a qui devem que aquest tipus de videojocs siguin com són, i que tinguin les característiques que els van fer triomfar a les recreatives i a les conversions domèstiques als anys 80 i principis dels 90.
És el senyor Yoshihisa Kishimoto (1961), desenvolupador de videojocs que va començar la seva carrera en el sector com a empleat de la llegendària Data East, on va debutar com a subdirector -ens diu la Wikipedia- en un joc esportiu:
Era el Pro Soccer, de 1983, i per les seves característiques és evident que no podem detectar-hi cap estil personal amb què es pugui identificar la feina del senyor Kishimoto.
Poc després, el 1984, el teníem dirigint, aquest cop en solitari, el Cobra Command, pel·lícula interactiva en suport Laserdisc, un format que el 1985 seria també el del joc que veurem ara:
Era el Road Blaster, amb animació a càrrec de la llegendària Tôei Animation (Bola de Drac, Dr. Slump, Saint Seiya, One Piece...), que deu ser un dels pocs jocs que van fer fortuna en Laserdisc, perquè es va portar a diversos sistemes amb els anys, en versions algunes llicenciades i d'altres no. La més famosa, però, és la del Mega-CD, que va sortir entre 1992 i 1993 segons el mercat, i que sí que va arribar fora del Japó, amb el nom de Road Avenger.
Doncs bé, aquests dos jocs en LaserDisc naixien de l'èxit del Dragon's Lair, i van tenir un èxit moderat, però prou per cridar l'atenció de Technos Japan, que va voler conèixer el jove Kishimoto perquè fes jocs d'aquest tipus per a ells. En canvi, l'home tenia una altra cosa pensada.
Volia, d'acord amb aquesta entrevista, fer un videojoc amb elements autobiogràfics, basant-se en el seu passat de busca-raons d'institut, i en va sortir aquest Nekketsu Kôha Kunio-kun, de 1986, fortament localitzat a Occident com a Renegade.
Va ser un èxit, i es va portar a múltiples sistemes domèstics, però quan ell en volia fer una seqüela, Technos li va demanar que fes un beat'em up amb dos jugadors en comptes d'un, i amb un estil més atractiu per al públic Occidental. El resultat:
El Double Dragon (1987) necessita poca presentació, si és que en necessita cap, però és un dels beat'em ups primigenis més influents en l'evolució del gènere. Per primer cop s'hi podien controlar dos personatges de manera simultània i es podien recollir i fer servir les armes dels rivals vençuts, elements que es donen per suposats al gènere, però en els quals el Double Dragon va ser pioner i revolucionari.
Millor que el Renegade i amb un èxit tremend, va ser un fenomen que va continuar amb seqüeles (i adaptacions a dibuixos animats i cinema) al llarg dels anys, amb més o menys fortuna segons l'entrega i la plataforma. Tenim, és clar, el Double Dragon II: The Revenge (1988) i el Double Dragon 3: The Rosetta Stone (1990, però 1991 en versió NES, que és la que va dirigir ell, no pas la de recreativa), el Super Double Dragon (SNES, 1992, on va fer tasques de suport a la direcció) i el fallit Double Dragon IV (PS4, Switch i PC, 2017), l'últim videojoc que ha dirigit en general, a més de l'homenatge Double Dragon Neon (Xbox 360, PS3 el 2012 i PC el 2014), on feia de consultor creatiu.
Paral·lelament a tot això, les aventures d'en Kunio també van continuar, en el que és la saga "cosina", com a mi m'agrada anomenar-la, de Double Dragon. Però amb la diferència que no totes les entregues són beat'em ups, de fet diria que no són d'aquest gènere ni la meitat, començant per aquest Super Dodge Ball (1987), amb un disseny de personatges que els occidentals reconeixem -especialment a la versió NES- del mític Nintendo World Cup, que efectivament forma part de la saga en la seva versió sense localitzar.
Corro el perill d'emmerdar-me en una entrada sobre la saga Kunio-kun, que vull fer algun dia, així que em tornaré a centrar en el mestre Kishimoto, que de la saga del brètol d'institut també va produir el Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun (Super Famicom, 1992) i dirigir el Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no Banka (Super Famicom, 1994), a més de ser consultor creatiu al River City Ransom: Underground (ordinadors, 2014).
Aquelles dues sagues són les més importants en què s'ha implicat, encara que hagin crescut tant, sobretot Kunio-kun, que moltíssimes entregues no hagin comptat amb la seva participació, però a la seva trajectòria veiem altres videojocs dirigits per ell, com aquest títol de plataformes, China Gate (arcade, 1988), els jocs de voleibol U.S. Championship V'Ball (arcade, 1988) i Super Spike V'Ball (NES, 1989, on va fer de mànager de producció) i el de wrestling amb llicència WWF Superstars (1989), que tindria una seqüela el 1991 amb el WWF Wrestlefest, tots dos per a recreatives.
Després, va començar a fer de productor i aquesta va ser la seva principal funció en diversos videojocs, començant pel Double Dragon II de NES el 1989 i, que consti a la Wikipedia, acabant l'any 2000 amb el Bau Nyâ Chû de PC, passant pel ja esmentat Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun, el Blockout (arcade, 1990), el The Combatribes (SNES, 1992), i ja com a freelance fora de Technos i amb la marca Plophet -que després esdevindria una empresa desenvolupadora de videojocs però amb un perfil més baix-, un títol de la saga de shoot'em ups d'ambientació gai Chô Aniki, concretament el Chô Aniki: Kyûkyoku muteki ginga saikyô otoko (PlayStation, 1995), anomenat Chô Aniki: Kyûkyoku... otoko no gyakushû a la Saturn (1996), o l'adaptació el 1998 i per a PlayStation de Cowboy Bebop, com a títols més coneguts en aquest apartat.
Un jove de sang calenta, com en Kunio, que podria haver acabat mort o a la Yakuza, però que va poder desenvolupar la seva passió per les pel·lícules d'en Bruce Lee i els combats als carrers en forma de videojocs, i que malgrat la innegable influència que va tenir en el gènere -que, sens dubte, no hauria estat el mateix sense les seves aportacions o directament hauria estat efímer- no és un dels noms més esmentats quan es repassen els més importants del sector, potser perquè aquesta mena de videojocs van tenir el seu punt àlgid als anys 90 i només ara, tímidament, ressorgeixen una mica.
És per això que volia veure l'home que hi havia al darrere de dues sagues tan populars, encara que en fos bàsicament l'iniciador i després quedés gairebé com el creador original i prou. Com l'avi que respectem, però a qui no li fem gaire cas. Al capdavall, sembla que ell mateix s'anomena "l'avi del beat'em up".
Però també m'interessen molt els orígens de les coses, i en aquest tema en concret, alguns dels primers jocs, o almenys els que van marcar les pautes de com hauria de ser el gènere en els anys següents, són el Renegade (o Nekketsu Kôha Kunio-kun) i el Double Dragon, i malgrat que no serà avui el dia que dediqui una entrada al gènere -ho faré en el futur-, sí que volia parlar d'un home a qui devem que aquest tipus de videojocs siguin com són, i que tinguin les característiques que els van fer triomfar a les recreatives i a les conversions domèstiques als anys 80 i principis dels 90.
És el senyor Yoshihisa Kishimoto (1961), desenvolupador de videojocs que va començar la seva carrera en el sector com a empleat de la llegendària Data East, on va debutar com a subdirector -ens diu la Wikipedia- en un joc esportiu:
Era el Pro Soccer, de 1983, i per les seves característiques és evident que no podem detectar-hi cap estil personal amb què es pugui identificar la feina del senyor Kishimoto.
Poc després, el 1984, el teníem dirigint, aquest cop en solitari, el Cobra Command, pel·lícula interactiva en suport Laserdisc, un format que el 1985 seria també el del joc que veurem ara:
Era el Road Blaster, amb animació a càrrec de la llegendària Tôei Animation (Bola de Drac, Dr. Slump, Saint Seiya, One Piece...), que deu ser un dels pocs jocs que van fer fortuna en Laserdisc, perquè es va portar a diversos sistemes amb els anys, en versions algunes llicenciades i d'altres no. La més famosa, però, és la del Mega-CD, que va sortir entre 1992 i 1993 segons el mercat, i que sí que va arribar fora del Japó, amb el nom de Road Avenger.
Doncs bé, aquests dos jocs en LaserDisc naixien de l'èxit del Dragon's Lair, i van tenir un èxit moderat, però prou per cridar l'atenció de Technos Japan, que va voler conèixer el jove Kishimoto perquè fes jocs d'aquest tipus per a ells. En canvi, l'home tenia una altra cosa pensada.
Volia, d'acord amb aquesta entrevista, fer un videojoc amb elements autobiogràfics, basant-se en el seu passat de busca-raons d'institut, i en va sortir aquest Nekketsu Kôha Kunio-kun, de 1986, fortament localitzat a Occident com a Renegade.
Va ser un èxit, i es va portar a múltiples sistemes domèstics, però quan ell en volia fer una seqüela, Technos li va demanar que fes un beat'em up amb dos jugadors en comptes d'un, i amb un estil més atractiu per al públic Occidental. El resultat:
El Double Dragon (1987) necessita poca presentació, si és que en necessita cap, però és un dels beat'em ups primigenis més influents en l'evolució del gènere. Per primer cop s'hi podien controlar dos personatges de manera simultània i es podien recollir i fer servir les armes dels rivals vençuts, elements que es donen per suposats al gènere, però en els quals el Double Dragon va ser pioner i revolucionari.
Millor que el Renegade i amb un èxit tremend, va ser un fenomen que va continuar amb seqüeles (i adaptacions a dibuixos animats i cinema) al llarg dels anys, amb més o menys fortuna segons l'entrega i la plataforma. Tenim, és clar, el Double Dragon II: The Revenge (1988) i el Double Dragon 3: The Rosetta Stone (1990, però 1991 en versió NES, que és la que va dirigir ell, no pas la de recreativa), el Super Double Dragon (SNES, 1992, on va fer tasques de suport a la direcció) i el fallit Double Dragon IV (PS4, Switch i PC, 2017), l'últim videojoc que ha dirigit en general, a més de l'homenatge Double Dragon Neon (Xbox 360, PS3 el 2012 i PC el 2014), on feia de consultor creatiu.
Paral·lelament a tot això, les aventures d'en Kunio també van continuar, en el que és la saga "cosina", com a mi m'agrada anomenar-la, de Double Dragon. Però amb la diferència que no totes les entregues són beat'em ups, de fet diria que no són d'aquest gènere ni la meitat, començant per aquest Super Dodge Ball (1987), amb un disseny de personatges que els occidentals reconeixem -especialment a la versió NES- del mític Nintendo World Cup, que efectivament forma part de la saga en la seva versió sense localitzar.
Corro el perill d'emmerdar-me en una entrada sobre la saga Kunio-kun, que vull fer algun dia, així que em tornaré a centrar en el mestre Kishimoto, que de la saga del brètol d'institut també va produir el Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun (Super Famicom, 1992) i dirigir el Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no Banka (Super Famicom, 1994), a més de ser consultor creatiu al River City Ransom: Underground (ordinadors, 2014).
Aquelles dues sagues són les més importants en què s'ha implicat, encara que hagin crescut tant, sobretot Kunio-kun, que moltíssimes entregues no hagin comptat amb la seva participació, però a la seva trajectòria veiem altres videojocs dirigits per ell, com aquest títol de plataformes, China Gate (arcade, 1988), els jocs de voleibol U.S. Championship V'Ball (arcade, 1988) i Super Spike V'Ball (NES, 1989, on va fer de mànager de producció) i el de wrestling amb llicència WWF Superstars (1989), que tindria una seqüela el 1991 amb el WWF Wrestlefest, tots dos per a recreatives.
Després, va començar a fer de productor i aquesta va ser la seva principal funció en diversos videojocs, començant pel Double Dragon II de NES el 1989 i, que consti a la Wikipedia, acabant l'any 2000 amb el Bau Nyâ Chû de PC, passant pel ja esmentat Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun, el Blockout (arcade, 1990), el The Combatribes (SNES, 1992), i ja com a freelance fora de Technos i amb la marca Plophet -que després esdevindria una empresa desenvolupadora de videojocs però amb un perfil més baix-, un títol de la saga de shoot'em ups d'ambientació gai Chô Aniki, concretament el Chô Aniki: Kyûkyoku muteki ginga saikyô otoko (PlayStation, 1995), anomenat Chô Aniki: Kyûkyoku... otoko no gyakushû a la Saturn (1996), o l'adaptació el 1998 i per a PlayStation de Cowboy Bebop, com a títols més coneguts en aquest apartat.
Un jove de sang calenta, com en Kunio, que podria haver acabat mort o a la Yakuza, però que va poder desenvolupar la seva passió per les pel·lícules d'en Bruce Lee i els combats als carrers en forma de videojocs, i que malgrat la innegable influència que va tenir en el gènere -que, sens dubte, no hauria estat el mateix sense les seves aportacions o directament hauria estat efímer- no és un dels noms més esmentats quan es repassen els més importants del sector, potser perquè aquesta mena de videojocs van tenir el seu punt àlgid als anys 90 i només ara, tímidament, ressorgeixen una mica.
És per això que volia veure l'home que hi havia al darrere de dues sagues tan populars, encara que en fos bàsicament l'iniciador i després quedés gairebé com el creador original i prou. Com l'avi que respectem, però a qui no li fem gaire cas. Al capdavall, sembla que ell mateix s'anomena "l'avi del beat'em up".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada