Jocs que no van veure la llum: Especial Kunio-kun

Avui, en aquesta secció dedicada a videojocs que no van arribar a néixer, faré una cosa diferent en més d'un sentit: normalment parlo de títols dels quals hi ha una mica de material visual, si pot ser vídeos, que facin més interessant l'entrada, però aquest cop el que faig és un repàs de diversos videojocs d'una saga que no van arribar a sortir, i espero que això compensi l'escàs o fins i tot inexistent material documental que hi ha al respecte.

Com potser ja sabeu, la saga Kunio-kun em fascina, i això que encara no he jugat ni a la meitat dels seus jocs. Aquesta mancança personal es deu al temps limitat, la dispersió i que té un munt de títols, al capdavall és una saga ben viva que encara ara va augmentant. No ens ha d'estranyar, doncs, que tingui també una pila de projectes no materialitzats, que són els que veurem aquí. 

Malgrat aquesta imatge d'entrada, a la qual ja arribarem més avall, començarem el repàs dels projectes nonats d'en Kunio amb un RPG de la saga que es va "prometre" al final d'una guia per al Super Dodge Ball el 1988, una publicació per al públic japonès, per tant estrictament una guia per al Nekketsu kôkô Dodgeball bu.

Pel que podem llegir al corresponent article de la web Unseen64, no va arribar a tenir títol, però segurament hauria estat un RPG de combats per torns amb l'ambientació d'institut que coneixem de la saga, atesa la implicació del guionista Masaki Wachi, que va escriure alguns Shining Force per una banda, i la imatge d'un parell d'enemics que podeu veure a la imatge de sota, extreta de l'esmentada web.

El 1990 es va començar a planificar un altre joc esportiu dels molts que tindria la saga, i l'esport escollit va ser el més popular del país, el beisbol. El títol provisional d'aquell joc era Nekketsu yakyû kozô ("Nanos del beisbol de sang calenta"), després es va revisar com a Nekketsu taiman jûban shôbu ("L'enfrontament de sang calenta dels números 10"), i quan el director va passar a ser Hiroyuki Sekimoto, el responsable, entre altres, del River City Ransom i el Double Dragon II de la NES, el projecte es va refer com a joc de Super Nintendo, amb el títol de Downtown River City Baseball Story - Play Ball, Kunio!-, que és el nom que des de 2025 té aquest joc fins llavors no localitzat en què en Kunio i els seus amics i rivals proven aquest meravellós esport.

El mateix any i per part del mateix director hi havia plans de fer un joc totalment diferent. Amb el nom de Nekketsu sensei bôken katsugeki - Mamiya no densetsu, s'hauria tractat d'un joc d'acció amb un protagonista totalment diferent: era el professor Shinji Chiba, tutor d'en Kunio i professor d'història, que s'embarca en una aventura per rescatar la professora d'art, desapareguda en un viatge. 

Malauradament, que no tirés endavant va significa que no arribéssim a veure mai el personatge, que només s'esmenta al joc de beisbol (el que sí que va sortir) i en una novel·la de 2014.  

Aquest és un cas especial, perquè no és que no veiés la llum. Posem-nos en situació: malgrat que els pocs jocs de la saga Kunio-kun que van arribar a Occident en el seu dia ho van fer amb diferents noms tant de jocs com de personatges, desmembrant una saga que ens arribava només parcialment i seguint costums de l'època, excepcionalment el títol Crash'n the Boys havia de tenir una nova entrega, el Crash'n the Boys: Ice Challenge, que havia de ser la localització del Go-go! Nekketsu Hockey Club Slip-and-Slide Madness, títol que puc dir en anglès perquè fa pocs anys que s'ha localitzat per primer cop, i del qual ja havia parlat en una entrada quan me'l vaig passar.

Però als anys 90 aquesta localització no es va arribar a produir. El problema és que al final del Crash'n the Boys: Street Challenge es feia un teaser d'aquest altre joc, i la cosa no es va arribar a materialitzar, però devia estar-hi força a punt perquè s'esmentés al final d'un altre joc i se'n fes fins i tot publicitat. De fet, hi havia disseny de portada i tot: 

Per tant, aquest sí que va sortir i no encaixaria en aquesta secció del blog, però ho acceptareu (?) perquè va passar tres dècades després i perquè es va fer, com amb tots els altres jocs de la saga, amb una localització respectuosa amb el material original, així que res de Crash ni dels nois.

Recordeu quan parlàvem del joc de beisbol, que al final va sortir però no per a la NES, sinó per a la Super Nintendo? (bé, Famicom i Super Famicom, hauríem de dir) Doncs a la fira CES de Las Vegas de 1992, en un llistat de futurs jocs de la Super Nintendo, es parlava del Crash'n the Boys Baseball. Per tant, estava previst que es localitzés per a la 16 bits de Nintendo occidental... però, novament, ens hauríem d'esperar al recopilatori Double Dragon & Kunio-kun Retro Brawler Bundle, de 2020.

El que no es va arribar a revelar -i, de fet, ho coneixem perquè un dissenyador gràfic de Technos en va parlar a Twitter el 2020, va ser el Nekketsu Kunio-kun zukan, un projecte de 1993 que més que un joc era una mena d'enciclopèdia visual en què podíem llegir informació de tots els personatges de la franquícia, a més d'un apartat de jukebox amb bandes sonores de tota la saga fins llavors.

Menys informació encara es té del Downtown Kyapikapi Monogatari, que hauria tingut com a protagonistes els personatges femenins de la Satomi Momozono, la Kazumi Hasebe i la Misako. Fins que no en va aparèixer una imatge conceptual a la galeria d'extres del recopilatori de jocs de NES de la saga per a la 3DS, el Kunio-kun Nekketsu Complete: Famicom hen, de 2016, no se sabia ni que havia estat una idea. 

I ara sí, tornem a la imatge del principi. No, no era aquesta, però hi ha una motiu: Explicava el recentment desaparegut Yoshihisa Kishimoto, el pare d'aquesta saga i de Double Dragon, que després de l'èxit rotund del Super Mario Kart van començar a pensar en un joc similar protagonitzat per en Kunio i companyia, al capdavall havien practicat i practicarien múltiples disciplines competitives. 

En aquella entrevista el va anomenar Nekketsu Kart, però la idea va evolucionar en una mena de joc de polo en què els personatges haurien cavalcat porcs en comptes de cavalls. Malauradament, mai va entrar en fase de producció, així que només en tenim imatges que va penjar el mestre Kishimoto a la seva web.

Encara més interessant em sembla -i per tant més mal em fa que no esdevingués una realitat- un altre projecte cancel·lat que es va revelar de la mateixa manera: el Nekketsu kôha Kunio-kun: Kowloon no tsume, que havia de ser una continuació del que ara es coneix com a River City Girls Zero, originalment Shin Nekketsu kôha: Kunio-tachi no banka, l'aclamat joc protagonitzat per en Kunio, en Riki, la Misako y la Kyôko -aquestes últimes protagonistes dels moderns River City Girls 1 i 2-, que hauria tingut lloc a la zona de Kowloon, al nord de Hong Kong.

El joc hauria suposat un crossover entre aquests personatges i els germans Lee de Double Dragon. Estava previst que sortís el 1996 per a la PlayStation, però no va veure la llum i es va quedar en un esborrany de l'argument i la jugabilitat. 

Tirem una mica enrere, perquè el 1994 va sorgir una altra idea amb els personatges de la saga, i era col·locar-los en una aventura de ciència-ficció per a la Super Famicom que s'hauria dit Kunio-kun no SF dayo! Zen'in shûgô!, al qual pertany la imatge conceptual que veiem aquí dalt i que sembla de manga de lluita.

A la wiki d'en Kunio figuren dos títols més que no tenen cap explicació, Kunio no bike racing: Nekketsu bari bari kouttotai i Downtown Nekketsu Monogatari 2. I, finalment, tenim això:

River City Nightmares havia de ser una continuació amb ambientació de terror per al River City Girls, amb monstres i espectres lliures per River City, però allò va quedar reduït a una petita part del River City Girls 2, la seqüela més continuista que va preferir WayForward.

Em sembla fascinant la quantitat d'idees que han donat forma a aquesta longeva i productiva saga, però encara més totes les que s'han anat descartant al llarg de les dècades. Però, si fos per mi, que no se'n descartin més i que totes les idees acabin fructificant. Si es pot rescatar algun projecte antic, ja seria increïble.
 

Malalts dels videojocs: Tatuatges de Double Dragon

Ara feia força temps que no publicava una entrada sobre tatuatges, i com que últimament estic una mica obsessionat amb la llegendària saga Double Dragon, cabdal per entendre la història del meu estimat gènere dels beat'em ups, i se n'ha tornat a parlar perquè fa poc va morir prematurament el seu creador, en Yoshihisa Kishimoto, he pensat que estaria bé veure exemples de com s'ha plasmat la influència d'aquesta franquícia a la pell de la gent.

Si hi ha un tret argumental característic de la saga és el protagonisme dels germans Billy i Jimmy Lee, i a la foto que veurem a continuació hi ha dues persones que no podem saber si tenen relació de germans, o potser són "com germans", però es veu que es van fer tatuatges a joc dels germans Lee.

Ara en veurem un altre que mostra en Billy, el personatge per defecte del jugador 1 i, per tant, també del jugador solitari, en una altra puntada de peu en salt, però irònicament s'ha tatuat en un bíceps: 

Si sou observadors i coneixeu bé la saga i els seus dissenys, a la primera imatge els sprites estan trets del primer Double Dragon per a la NES, i a la segona l'origen és la seva celebrada seqüela.

Més difícil em resulta identificar el següent tatuatge, perquè la postura i el disseny són del Double Dragon II, però el color d'un dels personatges no coincideix amb el que després ens trobem al joc:

No hi ha un germà Lee que vagi de groc... o sí? En Sonny, que apareix al Double Dragon III. Però allà el disseny era diferent. Què és això, doncs? Misteri resolt: és un sprite basat en el Double Dragon IV, on també apareix i que imita l'estil NES tot i ser un joc de 2017.

Aquest altre ja l'havíem vist en una entrada sobre tatuatges de beat'em ups, però és que la imatge d'en Billy saltant per fer un cop de peu és molt icònica. Trobo a faltar, però, algun tatuatge del també icònic cop de colze amb què el joc se'ns facilita molt, com a mínim a la versió original de recreativa.

En aquest altre els germans Lee no estan sols, sinó que formen part d'una petita representació de sagues third-party de la NES, i és que sens dubte, els Double Dragon van tenir a la consola de 8 bits les seves versions més populars.

Aquest tatuatge potser no estaria tan clar que pertany a la saga, més enllà que hi ha un drac blau i un altre de vermell, els colors habituals d'en Billy i en Jimmy respectivament.

Però el duu a la pell en Johnny Alicea, extra d'acció en pel·lícules que el va ensenyar a Twitter quan es va conèixer la defunció del mestre Kishimoto, tot explicant que Double Dragon va ser el que el va motivar a practicar arts marcials i, al capdavall, dedicar-se al que es dedica.

M'ha costat trobar tatuatges d'aquesta mítica saga, em sorprèn precisament perquè és molt coneguda i estimada, i he hagut de tenir paciència perquè els termes de cerca coincideixen massa amb possibilitats que no tenen res a veure amb els videojocs, però un dels resultats m'ha fet gràcia, i és aquesta paròdia del llibre The Girl with the Dragon Tattoo.

M'ha decebut força, això sí, que no hi hagi cap tatuatge de l'entranyable i alhora temut enemic Abobo, però pensaré que senzillament no s'ha compartit a les xarxes socials.

 

 

El personatge: Riki

L'univers Kunio-kun és un dels que més m'agraden de l'àmbit dels videojocs, i tot i que reconec que és de nínxol, m'agrada parlar-ne. Ara fa temps que el tinc una mica abandonat, però tinc intenció de tornar-hi i anar-vos portant més jocs d'aquesta franquícia tan longeva i multigènere. 

De moment, la reprenem una mica amb la intenció també de fer revifar la secció de personatges, perquè parlaré d'un que és important dins d'aquest univers i que no és el seu protagonista, sinó el seu rival i alhora amic. 

En Riki, que va debutar al mateix joc que en Kunio, és el brètol més conegut de l'institut Hanazono, i el veiem ja el 1986 al Nekketsu Renegade Kunio-kun (el nom ja oficialment localitzat del Nekketsu Kôha Kunio-kun, atès que la versió originalment localitzada i maquillada del joc es coneix com a Renegade), fent de líder de la banda de l'esmentat institut que forma el primer grup d'enemics que en Kunio ha de derrotar a la seva primera aventura. 

El veiem a la imatge observant els progressos dels seus esbirros amb un pentinat pompadour característic, però encara no del color blau que seria establert més endavant, després de diverses proves.

Per tant, coneixem en Riki des que vam conèixer el protagonista de la franquícia, en aquell joc que es podria considerar, o almenys jo el qualifico com a tal, "l'avi dels beat'em ups". Però no va trigar en tornar a sortir, i de fet consta que és el segon personatge que més apareix a la saga per darrere només d'en Kunio.

Perquè a la complexa cronologia d'aquests videojocs hi ha títols de diferents gèneres, i el beat'em up no és el majoritari: dominen els d'esports, entenent-se com a versions humorístiques i exagerades d'aquestes disciplines físiques. I el segon joc de la franquícia ho era: 

El Nekketsu High School Dodgeball Club, de 1987, presentava el Hanazono com un dels equips rivals, tot i que a la versió localitzada originalment, el Super Dodgeball, aquest lore desapareix i en Riki amb ell.

Però la seva representació com a enemic com a tal acabaria amb aquest joc i no tornaria fins al cap de molts anys, perquè després ja el vam veure com a brètol aliat d'en Kunio, ja des del cèlebre Downtown Nekketsu Story, de 1989, altrament conegut com a River City Ransom o, a Europa, Street Gangs.

En aquest joc, que tornava al gènere del beat'em up, però amb elements d'RPG i una estètica chibi propera al Super Dodgeball, en Riki (Ryan a Occident) demana ajuda al seu rival Kunio (Alex a la versió localitzada originalment) per rescatar la seva xicota Mami, que ha estat segrestada.

A banda de ser un dels jocs més populars de la franquícia, va ser el primer on en Riki va col·laborar amb en Kunio, i a partir de llavors va passar a ser amic seu, al més pur estil Bola de Drac. Un amic i aliat que té un caràcter més discret, més seriós i tranquil que el d'en Kunio, encara que a l'hora de combatre no s'estigui de res. És per tot això que l'he destacat, però no patiu, que no faré un repàs exhaustiu de tots els videojocs on apareix el nostre personatge d'avui, sinó només aquells en què consideri que hi ha alguna cosa interessant per dir.

Es pot veure, al llarg dels anys 80 i 90, com a capità de l'equip del Hanazono d'esports com el futbol, el bàsquet, el beisbol, l'hoquei sobre gel, el voleibol o d'altres fets d'esbojarrades proves, però també col·laborant de nou amb en Kunio en beat'em ups com el River City Renegade (en japonès Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun), de 1992, o el més emblemàtic Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no banka, de 1994.

Aquest títol, que va quedar fora del recopilatori de la saga on es van localitzar per primer cop els jocs que faltaven per traduir -i es va millorar la traducció dels que ja havien arribat a Occident-, ha estat explotat per separat com a River City Girls Zero, ja que argumentalment és l'origen i la inspiració dels moderns River City Girls. 

Aquí, en Riki i en Kunio han estat empresonats per un crim que no han comès i s'embarquen en una aventura per netejar el seu nom. Una història més complexa i treballada del que era habitual a la saga, i que fa que encara ara el joc sigui dels més destacats d'una franquícia amb desenes d'entregues. Curiosament, la xicota d'en Riki aquí és la Kyôko, no pas la Mami, que era la del Nekketsu Downtown Story.

Després continuarien els videojocs de caire esportiu, i també hi hauria un fotimer de remakes i reboots del Nekketsu Renegade Kunio-kun, i del Nekketsu Downtown Story, per a portàtils de Nintendo, amb algunes localitzacions (però no totes) a la Nintendo 3DS. 

Allà va sortir també, val la pena explicar-ho, el Riki densetsu (La llegenda d'en Riki), de 2012, una preqüela de la versió actualitzada per a la 3DS del Nekketsu Renegade Kunio-kun. En aquest joc, és en Riki l'únic personatge que controlem, el protagonista absolut, en una aventura molt de l'estil de les que fins llavors havia protagonitzat en Kunio, de venjances i malentesos. 

El 2020 també va tenir protagonisme amb el reskin del Nekketsu High School Dodgeball Club anomenat Hanazono kôkô dodgeball bu, que només es podia obtenir amb la reserva del Kunio-kun: The World Classics Collection de la Switch. 

El 2019 el veuríem aparèixer, amb una renovada estètica anime, a l'anteriorment esmentat River City Girls, en què tant ell com en Kunio fan, aquest cop, el paper de segrestats, i han de ser les seves xicotes Kyôko i Misako -recordem, del Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no banka o ara River City Girls Zero- les que protagonitzen aquest beat'em up per mirar de rescatar-los, i quan ho aconsegueixen ells passen a ser personatges utilitzables en noves partides. A la seqüela, de 2022, tant en Kunio com en Riki estan disponibles des del principi.

Alguns dels jocs de la franquícia han mostrat els personatges de l'univers Kunio-kun en històries ambientades en altres èpoques, com el Downtown Special Kunio-kun's Historical Period Drama (1991) o el River City: Knights of Justice (2014), i fa poc ha tornat a passar amb el romanç xinès dels Tres Regnes, al River City Saga: Three Kingdoms (2021) i la seva seqüela de 2024.

No hi ha dubte de la importància d'en Riki a la saga, tant se val els noms que se li hagin posat a les barroeres localitzacions del passat. El seu nom real, per cert, i segons el creador d'en Kunio i el Double Dragon, en Yoshihisa Kishimoto, ve d'un yakuza que ell mateix, que també havia estat involucrat en bandes juvenils, va conèixer a la seva època. 

També ha estat convidat en altres jocs fora de la seva saga, com ara el Code Shifter, un títol de plataformes i acció que acull personatges d'Arc System Works, el Baseball Superstars 2020, un RPG de beisbol per a mòbils, el Super Smash Bros. Ultimate, on apareix com a esperit, o en un DLC del Mighty Fight Federation juntament amb en Kunio. 

I encara que sembli mentida perquè fora del Japó no és una saga tan immensament popular, al contrari, al Japó ha tingut marxandatge i adaptacions de tota mena, entre les quals diversos manga i també una sèrie d'imatge real, que com no podia ser d'una altra manera té una versió de carn i ossos del nostre Riki.

 

Anàlisi: Double Dragon

En el meu afany de jugar, per fi, a videojocs considerats clàssics imprescindibles, i més en un gènere que m'atrau tant -tot i que no soc gaire bo jugant-hi- com el dels beat'em ups, després del Renegade / Nekketsu Kôha Kunio-kun, l'avi d'aquesta mena de jocs (en vaig parlar a Retroscroll), tocava endinsar-me en l'univers del seu fill, a més de la mateixa companyia, i aquesta és l'entrada en què en parlo.

Abans de començar, però, vull aclarir que aquí parlo de la versió recreativa, que tinc a la Switch a través de la línia Arcade Archives, i que soc conscient que té millors i pitjors adaptacions a sistemes domèstics, però encara no les he tocat. 

És el Double Dragon, un dels beat'em ups més importants de la història, per la influència que va tenir a l'hora de definir els elements bàsics del gènere, i també un dels videojocs més populars de tots els temps, tot s'ha de dir.

Desenvolupat per Technôs Japan, igual que el seu "pare" Renegade, i amb direcció de Yoshihisa Kishimoto (creador de la saga Kunio-kun, i amb entrada dedicada aquí) i Shin'ichi Saitô, va ser publicat per Taito a les recreatives el 1987 amb la intenció de repetir l'èxit del seu "pare", però amb una ambientació més occidental i, segons el mateix Kishimoto, inspirada en part en la saga Mad Max i el manga Hokuto no ken, publicat en castellà com a El puño de la estrella del norte.   

Com el seu predecessor espiritual, és un beat'em up amb profunditat, que ens permet moure'ns cap als costats i també cap al fons o cap al jugador, però presentava dues diferències principals respecte al Renegade, i van ser tan importants que després el gènere no s'entendria sense elles.

La primera en importància és la possibilitat que dues persones hi juguessin alhora, cadascuna controlant un personatge entre els germans Billy i Jimmy Lee. L'opció cooperativa és, sense dubte -i si no ho podem preguntar a qualsevol aficionat a aquesta mena de videojocs-, el que els fa més atractius. 

L'altra novetat també és cabdal i característica del gènere des que es va estrenar en aquest títol, però afecta tant la modalitat individual com la cooperativa, i és la capacitat de prendre les armes als enemics i fer-les servir nosaltres. Al Double Dragon tenim bats de beisbol, fuets, ganivets i també caixes, bidons i roques que trobem pels escenaris.

A més de tot això, el Double Dragon presentava pantalles d'scroll continu, no arenes tancades com el Renegade, i de fet entre fase i fase la transició és molt suau, sense que aparegui cap mapa ni text explicatiu. Cal destacar, també, que podem pujar a diferents nivells tot fent servir escales i caixes apilades, cosa que dona al joc un petit toc de plataformes.

Pel que fa a l'estructura de les pantalles, tenim 4 fases, que són uns carrers, una zona industrial, un bosc amb muntanya i el quarter general de l'enemic, que estan "habitades" per enemics que estomaquem i que en precedeixen uns de més forts i resistents, generalment també més grossos, com el ja llegendari Abobo, que es va repetint durant el joc, que fan d'enemics finals de pantalla o de mitja pantalla.

Nosaltres comptem amb una barra de vida formada per quadrats o cèl·lules que es va buidant d'una manera força generosa amb el jugador, com passava al Renegade, però només tenim dues vides, que són la 1 i la 0, i en podem aconseguir una altra en arribar als 30.000 punts. 

Des del punt de vista de l'argument, representa que segresten la Marian, la noia que estimen els protagonistes, després de clavar-li un cop de puny i deixar-la inconscient, sense cap motiu explícit, i l'hem d'anar a rescatar tot derrotant petites onades d'enemics -perquè aviat veurem que si n'hi ha gaires en pantalla es produeixen uns ralentiments brutals- fins que arribem a l'enfrontament final.

No és una trama gaire elaborada, però tampoc seria just exigir-li gaire més, pel gènere i per l'època de què es tracta. Qualsevol excusa és bona per sortir a clavar mastegots pel carrer. 

A diferència del que passa amb el Renegade, aquest joc no presenta diferències amb la versió original japonesa -que fins i tot tenia el mateix títol, tot i que estilitzat amb kanji-, així que no hi trobarem contingut retallat que ens expliqui res més. La manca d'alteracions arriba a l'extrem que a la primera pantalla, quan pugem les primeres escales que trobem, podem veure la meitat inferior d'un cartell del Nekketsu Kôha Kunio-kun, i no es va canviar per un de la seva fortament adaptada versió occidental.

Personalment he de dir que em va agradar, i m'agrada més, el Renegade. No nego la importància que té aquest joc, i encara no sé si la segona part i les versions domèstiques em semblaran meravelloses, que pot ser. Tampoc no em puc fer el càrrec de l'impacte que va tenir a les recreatives i a la vida de molts videojugadors, perquè jo no ho vaig viure en aquella època, però del Renegade he gaudit ara i m'ha agradat molt.

M'explico: malgrat les novetats, l'ambientació i el repertori de cops que té (cops de puny, de peu, salts amb cop de peu, salts amb cop de peu enrere, combos de puny i de peu, preses...), trobo que té uns controls una mica més difícils i imprecisos, és fàcil perdre una o dues de les poques vides que tenim amb una caiguda al buit, i la dificultat dels enfrontaments fa que aviat descobrim que l'aposta segura és recórrer al cop de colze enrere, una qüestió per la qual el joc és també famós, i un cop hi recorrem no costa gaires intents passar-se el joc amb un sol crèdit, cosa que fa l'experiència més aviat avorrida.  

Això no vol dir que no m'agradi ni que doni per acabada la meva relació amb el joc. Hi vull tornar a jugar, vull millorar com a jugador i emprar menys a aquesta tècnica, a més de gaudir de la molt bona i encomanadissa banda sonora que té (amb especial menció a la dels crèdits, que és molt bonica i trista). Simplement me n'esperava més. I em faig creus que només dos anys després Capcom presentés una proposta tan netament superior a aquesta com és el Final Fight.

Noms: Yoshihisa Kishimoto

D'un temps ençà m'he interessat molt pel gènere dels beat'em up, els videojocs de lluita en què controlem personatges que caminen per un territori, generalment -però no només- urbà i es van desfent dels enemics que se'ls acosten, amb una premissa argumental d'allò més senzilla, habitualment relacionada amb rescatar una noia.

Però també m'interessen molt els orígens de les coses, i en aquest tema en concret, alguns dels primers jocs, o almenys els que van marcar les pautes de com hauria de ser el gènere en els anys següents, són el Renegade (o Nekketsu Kôha Kunio-kun) i el Double Dragon, i malgrat que no serà avui el dia que dediqui una entrada al gènere -ho faré en el futur-, sí que volia parlar d'un home a qui devem que aquest tipus de videojocs siguin com són, i que tinguin les característiques que els van fer triomfar a les recreatives i a les conversions domèstiques als anys 80 i principis dels 90.

És el senyor Yoshihisa Kishimoto (1961), desenvolupador de videojocs que va començar la seva carrera en el sector com a empleat de la llegendària Data East, on va debutar com a subdirector -ens diu la Wikipedia- en un joc esportiu:



Era el Pro Soccer, de 1983, i per les seves característiques és evident que no podem detectar-hi cap estil personal amb què es pugui identificar la feina del senyor Kishimoto.

Poc després, el 1984, el teníem dirigint, aquest cop en solitari, el Cobra Command, pel·lícula interactiva en suport Laserdisc, un format que el 1985 seria també el del joc que veurem ara:



Era el Road Blaster, amb animació a càrrec de la llegendària Tôei Animation (Bola de Drac, Dr. Slump, Saint Seiya, One Piece...), que deu ser un dels pocs jocs que van fer fortuna en Laserdisc, perquè es va portar a diversos sistemes amb els anys, en versions algunes llicenciades i d'altres no. La més famosa, però, és la del Mega-CD, que va sortir entre 1992 i 1993 segons el mercat, i que sí que va arribar fora del Japó, amb el nom de Road Avenger.

Doncs bé, aquests dos jocs en LaserDisc naixien de l'èxit del Dragon's Lair, i van tenir un èxit moderat, però prou per cridar l'atenció de Technos Japan, que va voler conèixer el jove Kishimoto perquè fes jocs d'aquest tipus per a ells. En canvi, l'home tenia una altra cosa pensada.



Volia, d'acord amb aquesta entrevista, fer un videojoc amb elements autobiogràfics, basant-se en el seu passat de busca-raons d'institut, i en va sortir aquest Nekketsu Kôha Kunio-kun, de 1986, fortament localitzat a Occident com a Renegade.

Va ser un èxit, i es va portar a múltiples sistemes domèstics, però quan ell en volia fer una seqüela, Technos li va demanar que fes un beat'em up amb dos jugadors en comptes d'un, i amb un estil més atractiu per al públic Occidental. El resultat:



El Double Dragon (1987) necessita poca presentació, si és que en necessita cap, però és un dels beat'em ups primigenis més influents en l'evolució del gènere. Per primer cop s'hi podien controlar dos personatges de manera simultània i es podien recollir i fer servir les armes dels rivals vençuts, elements que es donen per suposats al gènere, però en els quals el Double Dragon va ser pioner i revolucionari.

Millor que el Renegade i amb un èxit tremend, va ser un fenomen que va continuar amb seqüeles (i adaptacions a dibuixos animats i cinema) al llarg dels anys, amb més o menys fortuna segons l'entrega i la plataforma. Tenim, és clar, el Double Dragon II: The Revenge (1988) i el Double Dragon 3: The Rosetta Stone (1990, però 1991 en versió NES, que és la que va dirigir ell, no pas la de recreativa), el Super Double Dragon (SNES, 1992, on va fer tasques de suport a la direcció) i el fallit Double Dragon IV (PS4, Switch i PC, 2017), l'últim videojoc que ha dirigit en general, a més de l'homenatge Double Dragon Neon (Xbox 360, PS3 el 2012 i PC el 2014), on feia de consultor creatiu.



Paral·lelament a tot això, les aventures d'en Kunio també van continuar, en el que és la saga "cosina", com a mi m'agrada anomenar-la, de Double Dragon. Però amb la diferència que no totes les entregues són beat'em ups, de fet diria que no són d'aquest gènere ni la meitat, començant per aquest Super Dodge Ball (1987), amb un disseny de personatges que els occidentals reconeixem -especialment a la versió NES- del mític Nintendo World Cup, que efectivament forma part de la saga en la seva versió sense localitzar.

Corro el perill d'emmerdar-me en una entrada sobre la saga Kunio-kun, que vull fer algun dia, així que em tornaré a centrar en el mestre Kishimoto, que de la saga del brètol d'institut també va produir el Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun (Super Famicom, 1992) i dirigir el Shin Nekketsu Kôha: Kunio-tachi no Banka (Super Famicom, 1994), a més de ser consultor creatiu al River City Ransom: Underground (ordinadors, 2014).



Aquelles dues sagues són les més importants en què s'ha implicat, encara que hagin crescut tant, sobretot Kunio-kun, que moltíssimes entregues no hagin comptat amb la seva participació, però a la seva trajectòria veiem altres videojocs dirigits per ell, com aquest títol de plataformes, China Gate (arcade, 1988), els jocs de voleibol U.S. Championship V'Ball (arcade, 1988) i Super Spike V'Ball (NES, 1989, on va fer de mànager de producció) i el de wrestling amb llicència WWF Superstars (1989), que tindria una seqüela el 1991 amb el WWF Wrestlefest, tots dos per a recreatives.

Després, va començar a fer de productor i aquesta va ser la seva principal funció en diversos videojocs, començant pel Double Dragon II de NES el 1989 i, que consti a la Wikipedia, acabant l'any 2000 amb el Bau Nyâ Chû de PC, passant pel ja esmentat Shodai Nekketsu Kôha Kunio-kun, el Blockout (arcade, 1990), el The Combatribes (SNES, 1992), i ja com a freelance fora de Technos i amb la marca Plophet -que després esdevindria una empresa desenvolupadora de videojocs però amb un perfil més baix-, un títol de la saga de shoot'em ups d'ambientació gai Chô Aniki, concretament el Chô Aniki: Kyûkyoku muteki ginga saikyô otoko (PlayStation, 1995), anomenat Chô Aniki: Kyûkyoku... otoko no gyakushû a la Saturn (1996), o l'adaptació el 1998 i per a PlayStation de Cowboy Bebop, com a títols més coneguts en aquest apartat.

Un jove de sang calenta, com en Kunio, que podria haver acabat mort o a la Yakuza, però que va poder desenvolupar la seva passió per les pel·lícules d'en Bruce Lee i els combats als carrers en forma de videojocs, i que malgrat la innegable influència que va tenir en el gènere -que, sens dubte, no hauria estat el mateix sense les seves aportacions o directament hauria estat efímer- no és un dels noms més esmentats quan es repassen els més importants del sector, potser perquè aquesta mena de videojocs van tenir el seu punt àlgid als anys 90 i només ara, tímidament, ressorgeixen una mica.

És per això que volia veure l'home que hi havia al darrere de dues sagues tan populars, encara que en fos bàsicament l'iniciador i després quedés gairebé com el creador original i prou. Com l'avi que respectem, però a qui no li fem gaire cas. Al capdavall, sembla que ell mateix s'anomena "l'avi del beat'em up".