Companyies: Natsume

Hi ha companyies desenvolupadores de videojocs que no consideraríem grans perquè mai han estat de primera línia, però que han anat fent una bona feina al llarg de la seva història i, amb el temps, quan surt el seu nom sabem que estem parlant de qualitat.

És el cas de la que tocarem avui, que potser no té el reconeixement d'altres perquè no va tenir una època destacada a les recreatives (de fet, no hi va ficar mai el peu), però que sens dubte ens ha portat grans jocs, i que encara belluga.

La història de Natsume és una mica complexa, a veure si l'he entès bé i us la puc traslladar de manera entenedora i alhora no feixuga, tot i que en el fons el que ens importa és què ha aportat al sector, però ja sabeu que en aquesta secció sempre faig un repàs històric.

L'empresa va néixer el 1987 a Tòquio, la capital japonesa, com a Natsume Co., Ltd., però un any després establiria la seva filial estatunidenca, que hi faria tasques de distribució com a Natsume Inc.  

El primer videojoc que he trobat que va desenvolupar va ser el Tôhôken bunroku, una aventura de text per a la Famicom, de l'any 1988, i de l'any següent podríem destacar el Dungeon Magic: Sword of the Elements per a la NES, perquè va ser el primer localitzat, i ja per gustos personals el Mitsume ga tôru, basat en el personatge d'Osamu Tezuka, per a l'MSX i el 1992 per a la Famicom.

El 1990 ja comencem a veure coses força conegudes encara ara de la companyia, com el Power Blade, l'S.C.A.T.: Special Cybernetic Attack Team i el Shadow of the Ninja, tots tres per a la NES.

El també conegut com a Blue Shadow a Europa és un dels jocs més emblemàtics de Natsume, i el 1991 es volia portar a la Game Boy, i es va fer, però se li va canviar el nom i va passar a ser el Shadow Warriors, o dit d'una altra manera, el Ninja Gaiden de la portàtil de Nintendo, un altre títol força conegut.

D'aquell any tenim també l'Spanky's Quest, tant per a la Game Boy com per a la Super Nintendo, que suposava el debut de Natsume al Cervell de la Bèstia, i un altre mític de la NES com és el Shatterhand.  

1992 seria un any espectacular per a la companyia: tenim el The Jetsons: Cogswell's Caper de la NES, l'esmentada versió Famicom del Mitsume ga tôru, el Power Blade 2 per a la NES també, els ports per a Master System -i, per tant, el debut a Sega- del Sagaia i l'Special Crime Investigation encarregats per Taito, amb qui ja havia col·laborat desenvolupant els Power Blade, i el que veiem a la imatge de sobre, el Pocky & Rocky, una nova entrega de la saga també de Taito que havia començat amb l'arcade Kiki kaikai. 

Així que sigui conegut, de 1993 tenim un altre port per a la Master System, concretament del meu estimat Renegade, i per veure altres coses que són conegudes a Occident hem de saltar al 1994, any del Pocky & Rocky 2, el Wild Guns, el Natsume Championship Wrestling, el The Ninja Warriors -altre cop una nova entrega d'un arcade clàssic de Taito- i el Mighty Morphin Power Rangers, tots ells per a la Super Nintendo. I llavors va arribar el 1995 i va passar una cosa.

 

I és que la filial estatunidenca es va separar de la casa mare japonesa i va continuar amb la seva tasca de distribució de videojocs, però ara per a qualsevol companyia amb qui arribés a acords, cosa que no vol dir que no treballés ocasionalment amb la Natsume original. 

Entre els títols que va distribuir Natsume Inc. a partir de 1995 teHarnim el Lufia II, la popular saga Harvest Moon (amb el primer joc, de la Super Nintendo, a la imatge de dalt) i les seves seqüeles per a diverses consoles encara ara, i les també molt conegudes Rune Factory i Medabots, aquesta última desenvolupada per la Natsume japonesa, amb qui també ha continuat col·laborant amb els Reel Fishing i els Harvest Moon més recents, que es va quedar. Destaca també la distribució dels River City de la Nintendo 3DS que van sortir del Japó. 

Pel que fa a Natsume Co., Ltd., després de la separació va continuar desenvolupant videojocs que li van distribuir altres companyies, tot i que ja hem vist que de vegades va contactar amb la seva antiga filial per a la distribució mundial dels seus títols.

Entre els jocs que va desenvolupar la companyia original veiem coses com més jocs dels Power Rangers per a la SNES, els Medabots per a Game Boy -al Japó anomenats Medarot-, o els Tony Hawk's Pro Skater per a la Game Boy Color (a la imatge de dalt) l'any 2000. 

Es va fer un tip de desenvolupar per a les portàtils de Nintendo durant aquella dècada, entre altres coses amb nous Power Rangers, el Croc 2 de la Game Boy Color i el codesenvolupament del Kirby: Mouse Attack de la Nintendo DS. 

L'any 2013 Natsume Co., Ltd. es va fusionar amb la seva subsidiària Atari Inc., res a veure amb l'Atari de tota la vida, no ens confonguem, sinó una companyia d'escurabutxaques pachinko, i es va passar a anomenar Natsume Atari, nom amb què va continuar les seves operacions, les més interessants de les quals, en matèria de videojocs, les que tenen a veure amb l'estudi intern Tengo Project, que s'ha encarregat des de 2008 de fer jocs amb comptagotes, començant per l'Omega Five, shoot'em up exclusiu de la Xbox 360, i continuant amb el renaixement de quatre títols emblemàtics de la companyia en forma de remakes respectuosos amb l'estil original, però amb diverses millores.

Concretament són Wild Guns Reloaded (2016), The Ninja Saviors: Return of the Warriors (2019), Pocky & Rocky Reshrined (2022) i Shadow of the Ninja Reborn (2024), per a sistemes moderns, que han fet revifar la popularitat de la companyia fent ús de títols que la gent recordava amb afecte i que destil·len encara la qualitat que tenien a l'època amb pocs però interessants retocs. Per cert, alguns d'aquests els va distribuir la Natsume americana al seu territori.

Pel que fa al futur, no sap si hi haurà més revivals d'aquests, però des de l'1 de gener d'aquest 2026 la companyia japonesa ha tornat a canviar de nom, i a més amb un canvi radical: ara es diu Winning Entertainment Group Inc. És una llàstima no veure ja el seu nom original, però espero que si continuen a la indústria del videojoc almenys mantinguin la marca que els va fer coneguts i estimats.

 

 

 

Anàlisi: Silver Bullet

Ja fa un temps que estic tenint la sort i l'honor de rebre codis per analitzar videojocs indie, la gran majoria de la distribuïdora Flynn's Arcade, que s'especialitza -però no únicament- en jocs d'estil recreativa vuitantera, de jugabilitat directa i no excessivament complexa, i estic content de tenir aquesta oportunitat.

No sempre disposo de temps i n'he hagut de deixar escapar algun, però quan vaig descobrir aquest vaig veure de seguida que valia la pena trobar temps com fos, i ara que l'he provat a fons ha arribat el moment de compartir amb vosaltres les meves impressions. 

Silver Bullet, que surt el dia 30 d'octubre de 2025 per a Steam i Switch (la versió analitzada), és el nom d'aquest títol d'1CC Games que es presenta com un videojoc de galeria de tir, o un gallery shooter (pensem en un Wild Guns, un Cabal...) amb gràfics estil 16 bits i de tema gòtic en què nosaltres controlem una simpàtica versió del llegendari Van Helsing, que surt a enfrontar-se a tota mena d'enemics basats en els tòpics del terror per tal d'enfrontar-se, si hi arriba, al vampir Reggie, que ha segrestat uns innocents cadells.

El nostre protagonista dispara contra tota mena d'enemics (fantasmes, zombis, pallassos paracaigudistes, bruixes, aranyes i fins i tot meteorits) en escenaris com una casa encantada, l'interior d'una piràmide, un museu prehistòric, una fira o un cementiri, cadascuna amb els seus perills però també els seus objectius de bonificació, i lluita contra bosses i midbosses d'allò més espectaculars, variats i satisfactoris de vèncer. 

La pantalla és plena d'elements amb els quals haurem de tenir molt de compte, perquè a banda de la punteria per derrotar els perills haurem de ser prou àgils per esquivar tot allò que se'ns acosti, cosa que dona lloc a partides frenètiques i divertidíssimes que al principi ens semblaran aclaparadores, però que a còpia de tornar-ho a intentar veurem com acabem dominant i, al cap de no gaire temps, començarem a somiar amb passar-nos el joc.

Hi ha moltes coses per comentar i m'agradaria fer-ho d'una manera que fluís al millor possible, de manera que en aquest punt he de dir que el joc proposa que te l'acabis amb un màxim de tres crèdits, sembla que la quantitat comunament acceptada per considerar un arcade superat, i així és com jo ho he aconseguit, però evidentment també premia la compleció amb una sola "moneda" amb el corresponent assoliment. Perquè sí, una de les moltes coses que té aquest títol és una petita llista d'assoliments interns en el cas de la Switch (i "ensenyables" en el de Steam), que sempre és un al·licient per intentar arribar una mica més lluny.

La taula de puntuacions online n'és un altre. Aquí em veieu quan, fa uns dies, era el quart a tot el món, que és un orgull relatiu perquè quan hi entri més gent que els que n'hem rebut el codi baixaré un munt, no cal dubtar-ho, però picar-se amb un mateix i amb els altres per figurar en aquesta llista en el lloc més destacat possible ens porta a una manera de jugar i una actitud de superació personal pròpies dels 80 i els 90, època que el Silver Bullet evoca amb la seva proposta, tant jugable com gràfica i fins i tot sonora, amb una música que fa ús de les limitacions del xip de la Mega Drive, el YM2612 de Yamaha.

Parlant de puntuacions, aquí ve un altre punt molt important, i és el de les mecàniques del joc. Perquè no es tracta només de derrotar tants enemics com puguis, també l'enemic de final de pantalla i passar al següent repte. El joc té un sistema de recompenses molt ben trobat i que convida a buscar la perfecció.

Si ens fixem en la imatge, hi ha una apartat que és "accuracy", que és la punteria. En què consisteix? Doncs és un marcador que va pujant a mesura que encertem els trets. Si disparem al no res, va baixant. Si sempre toquem algun enemic, va pujant. Si morim, ens baixa força. A sobre d'això hi ha un aliment destacat, que és la recompensa que ens donen si disparem el gosset que ens acompanya, que és l'atac especial que tenim, i que podem fer servir de tant en tant, quan se'ns ha omplert la corresponent barra, tan fàcil com anar disparant.

Aquests aliments que apareixen de qualsevol enemic derrotat pel nostre atac especial de gosset sumen punts, i a mesura que anem desbloquejant aquests aliments cada cop ens en donen més. Per tant, més punts per a nosaltres. 

A sobre, hi ha unes dianes i altres elements de les pantalles que proporcionen monedes d'or, que ens serviran per comprar coses a les botigues que hi ha entre pantalla i pantalla, com ara escuts d'un sol ús, un segon gosset per a atacs especials o un imant d'ítems, però personalment sempre he preferit comprar una vida extra i tenir, per tant, una oportunitat més de puntuar o passar-me el joc.

Més temes de puntuació, ja veieu que tot va lligat: entre pantalles, a més de la botiga, tenim fases de bonus, que són diferents cada cop, molt variades i molt divertides, i on la mort no ens resta cap vida, sinó que fa que s'acabin i punt, però no és sobrer intentar fer-les perfectes per obtenir punts i monedes d'or.

Si us agraden, heu de saber que arribat un moment s'hi pot jugar a la modalitat score attack, sense passar per l'aventura, així que fins i tot modalitats extra, té aquest completíssim joc.

Pel que fa a opcions, Silver Bullet en té un fotimer: podem tocar diversos paràmetres de visualització (scanlines, filtres, curvatura de la pantalla per emular una CRT...) i també triar el sistema de control, cosa important perquè és un joc on hem de moure el nostre personatge però alhora la mira amb què disparem. Es pot fer amb un sistema de doble stick, amb un altre en què disparem alhora que movem el cursor -i és més benèvol, per aquest motiu, a l'hora de comptar els trets encertats en objectiu-, i també es pot personalitzar. 

A més, hem de comptar amb el botó d'atac especial i amb el dash que pot fer en Van Helsing, així que hi ha moltes coses per controlar alhora, però no cal patir, perquè us asseguro que aviat se li agafa el truc. 

Tampoc cal patir si veieu imatges com aquesta: sí, el Silver Bullet té enfrontaments dignes del subgènere bullet hell dels shoot'em ups, al capdavall la gent d'1CC Games havia fet docs jocs d'aquest estil, l'Star Hunter DX i l'Space Moth: Lunar Edition, però aprenem a superar-los sense ser experts en els jocs de naus, i em podeu creure, perquè és el que he experimentat. 

Això, de per si, és una mena de picada d'ullet a un gènere dels videojocs, però també en veiem d'altres, com als Pang i el Tetris, però ho anireu descobrint a mesura que hi jugueu. De debò, és una meravella de joc. Divertidíssim, variadíssim i addictiu com pocs. No tinc cap dubte que és un dels millors videojocs als que he jugat aquest any. De debò, no se m'acut res dolent per dir-ne.

 

Aquesta anàlisi ha estat possible gràcies a un codi proporcionat per Flynn's Arcade