Feia molt de temps que no escrivia en aquesta secció, però l'altre dia vaig descobrir, per casualitat, un joc després de veure'n l'atractiva portada, que compartiré més avall, i em vaig adonar que era una còpia descarada d'un altre títol emblemàtic del mateix sistema i de la meva vida, amb els canvis justos per no considerar-se una còpia literal i il·legal.
Us en posaré la caràtula japonesa, però llevat del text és igual que l'europea, passa que aquesta última no l'he trobat amb la mínima qualitat que es mereix el meu reduït però estimat públic.
El Car Fighter és un joc de Casio per a l'MSX de l'any 1985, i amb aquesta portada d'estil còmic gosaria dir més europeu que americà, però en qualsevol cas no japonès, que és el que sorprèn, ja ens indicava una mica el que passava a dins del joc.
El més sorprenent de tot, però, és el grau de plagi que veiem en el seu desenvolupament i sobretot els sprites dels vehicles. Us en poso una mostra, que és el que us traurà de dubtes de seguida sobre quin és el joc desvergonyidament copiat:
Efectivament, és el mític Road Fighter de Konami, precisament un dels jocs de la meva infantesa i protagonista d'una de les primeres entrades d'aquest blog, fa prop de 16 anys.
Però no parlem del típic joc que es juga igual que un altre i s'ha volgut aprofitar del seu èxit. No ben bé. El Car Fighter copia sobretot els gràfics del joc de Konami (vehicles, carreteres...), així com el molest soroll continu del motor, l'absència de música durant la partida, el tipus de traçat...
Si coneixeu el Road Fighter no cal que us continuï senyalant les sospitosíssimes semblances, i si no, feu el favor de buscar-ne un vídeo, que en pocs segons ho haureu notat.
Jugablement, almenys, el joc del gegant dels rellotges i les calculadores proposa una cosa diferent: aquí no ens hem de limitar a arribar sencers a la meta de cada etapa, sinó que podem disparar als altres cotxes i deixar-los anar granades cap enrere, i de fet ells seran agressius amb nosaltres, també.
Però, malgrat això, estem davant d'una còpia no literal, però sí flagrant, que va descuidar aspectes com els variats i memorables escenaris del joc que havia triomfat l'any anterior i els va canviar per una cosa més insípida i repetitiva. Personalment, no l'he provat, però amb un canvi de colors no m'enganyen, i espero que a vosaltres tampoc.
Ara feia molt que no escrivia una entrada d'aquesta secció, però algunes poden tenir noves entregues gràcies a la casualitat, i és això el que ha passat en aquest cas, que veient un vídeo sobre arcades desconeguts vaig veure una cosa que no podia oblidar.
Quan un videojoc et va marcar de petit, qualsevol cosa que se li assembli et crida l'atenció, i el joc d'avui és un clon, almenys parcial, d'un dels jocs de la meva infantesa, del qual vaig parlar l'any 2009, el primer any del blog.
Doncs bé, el joc d'avui és Space Position, un joc de 1986 desenvolupat per Nasco -de la qual no he trobat res més- i publicat per Sega en exclusiva per als salons arcade japonesos.
Es tracta d'un títol de conducció amb vista zenital ambientat en una ciutat futurista, amb un rival concret que si se'ns escapa (o ens escapem d'ell) farà que la pantalla quedi partida, unes benzineres per evitar que se'ns gasti el combustible i no puguem continuar, i la possibilitat de saltar per evitar xocs com a elements diferenciadors, des del punt de vista de la jugabilitat, respecte al joc clonat.
No cal que us digui de quin joc parlo, oi? El disseny dels vehicles i els circuits, així com els derrapatges, és tan, però tan descaradament igual...
Una altra diferència cabdal respecte del Lluitador de Carretera és que aquí, un cop superats els 7 circuitso trams de carretera que hi ha, el joc s'acaba. En canvi, el títol del que, per dir-ho finament, beu, és infinit i dura fins que morim per última vegada, cosa que el converteix en un videojoc arcade clàssic de puntuació.
Em sorprèn que, tractant-se d'una cosa tan clamorosa, no sigui capaç de trobar ningú remarcant aquesta més que raonable semblança amb el clàssic de Konami de 1984, però si aquesta breu entrada ha de servir perquè es conegui el cas -i no per fer escarni de l'Space Position, que potser és bon joc, no ho sé-, em dono per satisfet.
Fa molts i molts anys, però molts, concretament a principis dels 70, Televisió Espanyola va començar a emetre tímidament algunes sèries d'animació japonesa, i encara que hi ha qui pensa que la primera va ser Mazinger Z, en realitat el 1971 ja havia estrenat la versió en castellà una producció sobre curses de cotxes de 52 episodis que duia el nom de Meteoro -així és com la deuen recordar els més vells, més fins i tot que no pas jo, que vaig néixer i em vaig criar pràcticament amb TV3-, que esdevindria el primer anime emès a l'estat espanyol.
En realitat aquella sèrie es deia Speed Racer internacionalment, però Mach GoGoGo en japonès, i el seu origen era un breu manga de 2 volums publicats originalment entre 1966 i 1968, de manera que tot va néixer en un còmic i puc tractar en aquesta secció els videojocs que se'n van fer.
Tot i que aquest clàssic dels anys 70 (finals dels 60 al Japó) protagonitzat per un jove entestat en esdevenir un gran pilot de curses ja havia passat l'època del cim de la seva popularitat, curiosament no va ser fins als anys 90 que se'n van començar a fer videojocs, i el primer que es va fer basat en aquesta llicència seria per a MS-DOS:
Era l'Speed Racer in The Challenge of Racer X, que Accolade presentava el 1992. L'objectiu del joc era tan senzill com guanyar el rival en diversos enfrontaments. La mateixa companyia, el 1994, va publicar un altre títol de la saga:
En aquest cas era per a la Super Nintendo, i per tant el primer joc de Speed Racer per a una consola, i s'anomenava Speed Racer in My Most Dangerous Adventures, que combinava pantalles de conducció amb altres de plataformes, sembla que aquestes no gaire reeixides.
El 1995 i signat per Namco arribava l'Speed Racer de recreativa, que començava a fer ús de polígons però mantenia l'estètica original dels dibuixos dels anys 70, que també havien respectat els altres dos videojocs esmentats.
I també la respectaria, a la seva particular manera, el Mach GoGoGo de la Game Boy, de 1997 i exclusiu del Japó, del qual malauradament no he trobat cap vídeo. Se li faria un petit rentat de cara al joc que veurem ara, que va aparèixer tant als Estats Units com al Japó el 1996:
L'Speed Racer de la PlayStation, que als Estats Units va sortir el 1998, se centrava molt més en la conducció i pràcticament podríem dir que la llicència és una excusa per a aconseguir vendes, perquè al capdavall és una mena de Daytona USA, títol amb què se'l compara, disfressar dels cotxes, els personatges i els objectes de la sèrie.
I van passar uns quants anys sense que se'n tinguessin notícies, dels videojocs d'aquesta franquícia. El 2006 sortia la versió en Shockwave, però, amb el títol de Speed Racer: The Great Plan, i la cosa acabaria amb el següent:
Perquè el 2008 s'estrenava la pel·lícula real de Speed Racer als Estats Units, una superproducció de Hollywood amb què es demostrava l'acollida que havia tigut en aquell país la sèrie de dibuixos -recordem: basada en un còmic-, però va ser un fracàs comercial i de crítica.
Curiosament, al contrari del que passa gairebé sempre, el videojoc, Speed Racer: The Video Game, que va sortir per a Wii (al vídeo), PlayStation 2 i Nintendo DS i aquesta vegada també a Europa, va agradar més que el film, i representa una opció moderadament bona per als amants dels videojocs de velocitat futurista.
Tot i que es tracta d'un clàssic veteraníssim del manga i l'animació japoneses, no es pot dir que sigui una obra tan impactant com per a justificar gaires videojocs més, de manera que podem dir que, malgrat que va trigar a ser adaptada a videojoc, no va tenir poca presència en aquest mitjà. En tornarem a veure cap altre títol, però?
