Hem vist altres cops adaptacions de videojocs a dibuixos animats, i també d'aquest estil propi dels 80 i els 90 que consistia en segments dins d'un programa d'imatge real sobre videojocs. És el cas, per exemple, del famós contenidor Saturday Supercade, on es van poder veure les sèries animades de Donkey Kong, Q*bert o Kangaroo.
Doncs bé, va existir un altre contenidor d'aquesta mena, anomenat Video Power, i com que també contenia segments de dibuixos animats basats en videojocs, és hora de parlar-ne.
El programa va començar el 1990 i va tenir una segona temporada en què va patir una reinvenció notable en concurs televisiu que va deixar fora els dibuixos animats de què parlo avui, que van formar part només de la primera temporada, amb 26 episodis entre 1990 i 1991.
Video Power consistia en parts d'imatge real en què un personatge anomenat Johnny Arcade parlava de videojocs d'actualitat, els mostrava i els analitzava, i una altra de ficció animada en què apareixia ell mateix, que jugava a diversos videojocs publicats per Acclaim (més endavant la sèrie es tornaria a emetre com a Acclaim Masters) els protagonistes dels quals sortien de la pantalla. Aquí teniu el primer episodi, encara que sigui només per veure'n la cançó d'entrada:
Els personatges que protagonitzen The Power Team, que és com es diu la sèrie, per cert, són el mític Kwirk del joc del mateix nom (precisament en aquella entrada vaig parlar de l'existència d'aquests dibuixos, però molt breument), en Max Force del NARC, en Kuros del Wizards and Warriors, en Tyrone de l'Arch Rivals i en Bigfoot del videojoc també del mateix nom i que en aquest cas és un monster truck. No seria un repartiment d'all-stars, no ens enganyem, però precisament per això té encant.
Argumentalment parlant, The Power Team posa els protagonistes en les típiques missions d'un episodi, que tenen a veure amb aixafar els plans de diversos enemics de jocs representats d'Acclaim, com en Malkil del Wizards and Warriors o en Rowdy Roddy Radish del Kwirk, però sobretot del malvat Mr. Big, del NARC, que igual que ells han anat a parar al món real (de dibuixos, sí, per evitar confusions, però escenaris de la societat humana contemporània) i volen desfermar-hi el caos, cosa que el grup d'herois evita cada vegada.
Com a curiositat, els personatges van ser redissenyats d'una manera més o menys evident per qüestions diverses. Per exemple, en Kuros, que a la portada del joc de la NES era com veiem a la imatge, va veure el seu aspecte canviat per un de molt semblant al de certa figura d'acció de Mattel, sens dubte per mirar de capitalitzar-ne la popularitat.
Al jugador de bàsquet Tyrone, per la seva banda, li van créixer cabells, mentre que al videojoc anava rapat, segurament perquè s'assemblava massa a en Michael Jordan. En Max Force, finalment, va perdre les metralladores i a canvi li van donar un cinturó multiusos, s'entén que per suavitzar el to de les seves aventures pensant en la joventut de l'audiència objectiva, que després podia comprar lliurement els videojocs fossin violents o no, però bé, són les clàssiques contradiccions del mercat.
Va quedar en 26 episodis, doncs, aquella sèrie explicada en fragments de poc més d'un quart d'hora dins d'un contenidor dedicat als videojocs, una fórmula habitual a la televisió estatunidenca de l'època, i amb uns dibuixos animats de qualitat discutible, però que vistos ara són d'allò més entranyables.
És probable que alguna vegada us hàgiu preguntat si existien videojocs d'aquells titelles que protagonitzaven una sèrie produïda per TVE durant bona part dels anys 2000 -i fins al 2011-, i que en el seu moment eren pertot arreu.
Doncs sí, fa poc vaig descobrir que se'n va fer un, i com que també m'agrada recuperar seccions del blog abandonades -tot i que en aquest cas en vam tenir una entrada al juliol-, em va proporcionar l'excusa perfecta per rescatar-la, de manera que aquí teniu una entrada que segur que satisfà la vostra curiositat i us permet dormir amb més tranquil·litat a la nit.
Es tracta, és clar, del Lunnis, el videojoc de Los Lunnis que es va publicar el 2009 per a la Nintendo DS amb la intenció d'aprofitar l'enorme èxit de la consola portàtil més venuda de la història i els també enormes índexs d'audiència d'un programa orientat al públic més jove, el preescolar.
Desenvolupat per la petita companyia malaguenya Legend Studios i publicat per la distribuïdora britànica 505 Games, abans d'explicar en què consisteix voldria afegir l'anunci televisiu amb què es va anunciar, perquè la veu de la locutora m'ha transportat a una època més pretèrita que el 2009, directament als anys 80 o principis dels 90.
Bé, ja ens ho diuen una mica a l'anunci, però el Lunnis està format per minijocs, i així en moviment ja us podeu quedar amb el que acabem de veure, perquè a YouTube només n'he trobat aquest vídeo i un altre en què un paio hi juga comentant-lo, però a banda que normalment no poso vídeos amb comentaris, en aquest cas la qualitat del contingut és prou dolenta com perquè hagi quedat descartat del tot.
Segons la descripció, i des de la meva completa ignorància sobre el programa, es tracta de recuperar el llibre màgic de la bruixa Lubina, i ho farem controlant en Lucho, que emprendrà l'aventura amb els seus companys de repartiment, tot plegat animat amb la música de la sèrie.
Es fa a través de "més de" -no tinc mitjans per descobrir si era una exageració típica d'aquesta mena de promocions- 20 minijocs, entre els quals rentar-se les dents, caçar insectes o fer música.
Gràficament el joc és com veiem, almenys els seus minijocs: dissenys en 2D que es podrien haver fet perfectament en una Game Boy Advance, i mentre en Lucho es mou pel mapa, ell està dissenyat en 3D, però vaja, el resum és que no són gaire espectaculars.
A favor d'aquest títol que, per cert, digui el que digui la portada, a l'interior és Los Lunnis: En busca del libro mágico, tenim un seguit de continguts extra desbloquejables que consisteixen en vídeos i música del programa.
Sembla que es preparava, també, un joc per a la Wii, però no he trobat proves que existeixi. De fet, és possible que us pregunteu si el de la Nintendo DS es va distribuir fora de l'estat espanyol. La resposta és que sembla que no. No tindria gaire sentit, però a més, en una ràpida ullada a eBay trobem que, en el moment d'escriure aquestes línies, hi ha només 5 unitats a la venda, i no se'n troba cap de venuda -estic segur que se n'ha venut alguna, però deu fer massa temps que això no passa-. Si us interessa, Wallapop és el vostre amic, també.
Feia gairebé dos anys que no tocava aquesta secció, una de les més veteranes, que de fet és present al blog des dels seus inicis, fa més de 8 anys.
I per casualitat, mentre buscava unes altres imatges, he vist exemples de publicitat de la Master System i he pensat que no seria mala idea fer un recull de les mostres més interessants dedicades a promoure aquesta emblemàtica i estimada consola.
Comencem amb un anunci televisiu, un exemple dels punts forts en què s'incidia en aquella època. Deixant de banda que això de "The Sega System" podria ser l'origen del mal hàbit d'anomenar-la "la Sega" -i que curiosament després va heretar, com una malaltia genètica, la Mega Drive-, el que ens intentaven vendre era que la 8 bits de sobretaula de Sega era com tenir una recreativa a casa, i que podíem jugar a les versions electròniques i domèstiques de títols com el Monopoly, tot un imprescindible del seu catàleg.
Potser aquesta exageració dels fets -val a dir que l'única manera de tenir jocs idèntics als de recreativa arribaria uns anys després amb la Neo Geo- va contribuir a què la consola no triomfés ni als Estats Units ni al Japó. Bromes a banda, en realitat va ser per l'obligació que Nintendo imposava a molts desenvolupadors de videjocs perquè els seus títols fossin exclusius de la NES, i als Estats Units se li van sumar problemes de màrqueting.
Calla, que aquest anunci espanyol podria ser l'origen autèntic del mal estès a la Mega Drive: fixeu-vos que parlen de "la videoconsola Sega", però n'ensenyen dues, la Master System i la Mega Drive! Són dues consoles diferents, i es queden tan amples. En fi...
Recordo, a l'època, que tot i tenir una Game Boy des de 1992 ja fantasiejava amb tenir alguna consola més. Sabia que no podia forçar la cosa perquè la negociació per la portàtil de Nintendo havia estat dura -havia temptejat la disposició dels pares a comprar-me una Super Nintendo o, potser, una NES, sense èxit- i la cosa era recent, però somiar era gratuït.
Doncs bé, jo anava comprant revistes de videojocs i em mirava els anuncis, i recordo aquest que he posat més amunt. Recordo com em mirava les diverses opcions i pensava que no eren tants diners. Al capdavall, ja ho diu: "la consola de videojuegos al alcance de todos". A mi em va acabar sortint de franc perquè me la va regalar un amic quan ja no la volia, molts anys després, però a l'època només hi podia jugar a casa seva i l'any 94 em vaig acabar demanant una Mega Drive perquè, tan tard en el seu cicle vital i amb la Saturn traient el nas, ja era molt més assequible.
Ara, senzillament, quan vull una altra consola me l'acabo comprant amb els meus diners, però cal admetre que es perd la màgia de la il·lusió acumulada de quan érem petits i depeníem de la generositat dels pares.
En aquest anunci ens asseguren que els jocs de la Master System ens faran esclatar, que la mateixa Sega explotarà a casa nostra, amb més jocs que mai i més nivells que mai (comparat amb què?), controls més precisos, so digital i gràfics tan reals que podríem jurar que sentim l'olor del pneumàtic cremat. Ahà.
La publicitat de l'època ja ho tenia, això d'exagerar. És una cosa que s'ha perdut, en el món dels videojocs. Ara ens mostren les coses tal com són perquè, altrament, la gent hi reaccionaria molt malament.
Aquest és més discretet, més correcte i ètic: la televisió ens "diu" -ho deixarem passar- que li fem el favor de connectar-la a una Sega (sic). Per cert, jo sempre he considerat que les consoles es connectaven al televisor, no a l'inrevés.
I els seus arguments són 4 nous títols candents, dels quals a banda del Wonder Boy III: The Dragon's Trap gosaria dir que cap no ha passat a la llista dels 50 millors videojocs de la consola, però tothom es pot equivocar en fer prediccions.
M'ha fet gràcia també aquest anunci coreà de la Master System, que allà distribuïa Samsung i es deia Gam*Boy, amb la Master System II rebatejada com a Super Gam*Boy 2 o Aladdin Boy segons el color. El disseny, però, era idèntic a la versió occidental de la consola.
Val a dir que 49,95 dòlars per la consola, que havia sortit a 200, era una oferta molt temptadora -en petit podem llegir "a aquest preu, posa-me'n dues"-, i això que segons l'anunci el Sonic the Hedgehog havia d'arribar, per tant és una oferta d'abans de 1991 o del mateix 1991.
És clar que precisament va ser l'últim joc llançat allà per a la Master System, que després d'una mala gestió pel que fa al màrqueting i els esmentats problemes de les pressions de Nintendo durant tota la seva vida útil s'hi va deixar de fabricar el 1992 a favor d'una Mega Drive o Genesis que sí que triomfava en terres nord-americanes. A Europa duraria uns anys més, la seva predecessora de 8 bits.
Acabo amb aquest anunci espanyol que m'agradaria que llegíssiu. És una autèntica fumada, a banda d'atacar els jocs d'ordinador -sospito que de microordinador- en comptes d'entrar en guerra amb la NES, que la publicitat ja s'encarregaria de posar en marxa amb la Mega Drive i els famós lema "Genesis does what Nintendon't".
La columna del mig resulta il·legible, la mida és la que és, però la de la dreta encara es pot llegir amb facilitat, i deixa anar meravelles com ara "el ordenador era poco para ellos", "son iguales a los juegos Sega de los Salones Recreativos (sic)", "su interminable fantasía", "mi televisor será invadido", "la pantalla responde con precisión a mis descargas" o "Horror aparecen en el televisor nuevos seres fantásticos", així, sense coma. Hom diria que comprar la consola era quelcom perillós, llegint tot això.
En fi, han estat unes mostres dels sempre entranyables anuncis antics de videojocs, dedicats aquesta vegada a la llegendària consola Master System, que no traslladava a les llars els jocs tal com eren en recreativa, però sí que té desenes de meravelles al seu catàleg a les quals encara ara val la pena jugar.
Com podeu veure en aquest cas no és televisió digital, hi ha un "petit" apèndix que ens treu de qualsevol dubte en aquest sentit. El sintonitzador de televisió de la Gameboy Advance va sortir l'any 2002 i es va fabricar, mitjançant third parties, és a dir que Nintendo no s'hi va voler picar els dits, en versió NTSC i PAL, cosa que feia inútil endur-se'n una versió europea als Estats Units i viceversa.
Sembla que inicialment es va llançar només compatible amb la Gameboy Advance tradicional, de manera que els propietaris de la versió quadrada, la SP, no podien aprofitar els avantatges d'aquest accessori, però després ho van solucionar llançant-ne un de compatible amb els dos models.
Pel que en diuen les ressenyes, la recepció del senyal de televisió era bona, i el control mitjançant el limitat nombre de botons de la consola era suficient. Tot un encert a l'hora de tenir una consola i un televisor portàtils per a qualsevol moment, que a més en el cas dels models de la GBA amb retroil·luminació permetia veure correctament els programes en la foscor més absoluta.
L'aparell permetia, a més, coses interessants com la connexió a un aparell de vídeo, de manera que s'hi podien visionar continguts en VHS o DVD, i també a la seva germana gran, la Gamecube, per si mai ens trobàvem en el cas de dur-la a sobre i no tenir un monitor més adequat a l'abast.
No és que sigui gaire còmode jugar d'aquesta manera, però val més això que res. A més, el "truc" permetia també poder jugar amb els jocs d'altres consoles de la competència i veure'ls a la pantalla de la portàtil de Nintendo, si us agraden les coses morboses.
El problema, diuen, és que malgrat que es veia raonablement bé la imatge no acabava de tenir la qualitat desitjable, i a més l'aparell era tan gros, gruixut i pesant que requeria 4 piles pròpies, i a més impedia l'ús simultani de cap altre accessori.
Per tant, si mai us el trobeu compreu-lo com a curiositat, si voleu, però no en fareu gaire ús, deixant molt de banda el fet que actualment no captaríeu cap bon senyal analògic, que és l'únic que admet aquest perifèric.
L'altre dia vaig començar amb la saga Stargate, que comença amb una pel·lícula de 1994 i s'estén fins el 2011 amb diverses sèries i pel·lícules. Però és clar, també era previsible que se'n fessin videojocs, i és per això que en parlo avui a 3 Botons i START.
Tal com passa amb la franquícia en general, el primer videojoc també es va basar en la pel·lícula de 1994, encara que va sortir el 1995. Es deia Stargate i va sortir per a la Mega Drive (al vídeo) i la Super Nintendo, i és un plataformes d'acció que argumentalment sembla que segueix força la pel·lícula, tot i que hi afegeix trames secundàries noves.
Fem un salt enorme en tecnologia i anys, perquè el següent joc va ser del 2010 i es va anomenar Stargate: Resistance, basat en la primera sèrie, la més popular, Stargate SG-1, que va tenir 10 temporades de 1997 a 2007. Es tracta d'un shooter en tercera persona dissenyat per al joc en línia i per a PC, però el 2011 se'n van tancar els servidors i ja no s'hi pot jugar.
Abans d'això s'estava desenvolupant l'Stargate SG-1: The Alliance, que havia de sortir a finals de 2005 per a Xbox, Playstation 2 i PC, però que va ser cancel·lat malgrat que estava pràcticament acabat. Fa una mica més d'un any es va descobrir una beta jugable i és per això que en podem veure un vídeo.
El mateix va passar amb l'Stargate Worlds, un MMORPG (RPG multijugador massiu en línia) només per a PC que havia de córrer paral·lelament a la sèrie Stargate SG-1 i els fets del qual havien de formar part de la història oficial de la saga, però es va abandonar el seu desenvolupament i, en principi, està cancel·lat.
Però el pas de Stargate pels videojocs no ha acabat, encara que se n'hagin cancel·lat dos projectes importants: el març d'aquest any, 2013, sortirà el primer episodi de Stargate: Unleashed, altre cop basat en Stargate SG-1 i desenvolupat per a sistemes amb Android i iOS.
L'altre dia un conegut de Twitter afirmava que la gent recordava les Tortugues Ninja, però no els dibuixos animats d'en James Bond, Jr. Doncs bé, jo sí que me'n recordo, si més no de la cançó d'inici o opening, que és aquesta:
No n'he trobat cap vídeo pròpiament dit, sinó només aquest muntatge de so dels discs de les bandes sonores del Club Super 3 i imatges estàtiques, però per a despertar la nostàlgia n'hi ha més que prou, oi que sí? Doncs bé, a partir d'aquí vaig pensar "se'n van fer videojocs?", i la resposta és que sí.
Abans, però, una mica d'història: la sèrie de dibuixos que va arribar en català té l'origen en la versió nord-americana, que es va allargar 65 episodis entre 1991 i 1992, però el concepte d'un nebot del llegendari James Bond ja s'havia emprat el 1967 en una novel·la que no va tenir gaire èxit i que s'anomenava The Adventures of James Bond Junior 003½. I ara sí, vegem el videojoc:
Aquest seria el James Bond Jr. de la Nintendo, de 1991, com veiem el típic joc de plataformes i acció que ha de tenir una franquícia com aquesta. Però també va sortir-ne, el mateix any, una versió per a la Super Nintendo:
Suposo que voleu saber si és un bon joc o no, i no sé ben bé què us puc dir. Massa bo no deu ser, perquè he trobat opinions que el destrossen i d'altres, normalment d'usuaris, que troben que no està pas tan malament, però en cap cas se li ha donat, a cap de les dues versions, una nota massa alta.
Ara, pel que hem pogut veure a les imatges, i si ens hem de refiar de les relativament contradictòries puntuacions que hi ha per internet, sembla que la versió petita, la de la NES, seria la millor en aquest cas.
