Anàlisi: Daze Before Christmas

Tindria tot el sentit publicar una anàlisi d'un videojoc amb aquest títol entre el 18 i el 22 de desembre, per exemple, així com haver-hi jugat en dies similars. Aquesta última part me l'havia proposat, però m'hi vaig posar tard i, en realitat, me'l vaig acabar el mateix dia de Nadal, uns minuts abans que tècnicament fos Sant Esteve.

Però per si trobeu a faltar les festes -tot i que a hores d'ara suposo que és massa aviat per sentir aquesta nostàlgia-, l'anàlisi d'aquest joc us arriba uns quants dies després de Nadal.

Daze Before Christmas és el títol d'aquest plataformes desenvolupat per Funcom, companyia noruega que entre altres coses va fer el port del Fatal Fury Special i el Samurai Shodown per al Mega-CD, i que encara viu i prepara el proper Dune: Awakening, que va sortir el 1994 per a la Mega Drive, amb la particularitat que, amb distribució de la llegendària Sunsoft, es va publicar únicament a Austràlia, com passaria també amb el Fatal Fury 2 i l'Ecco Jr.

Per tant, tot i que existeix en versió PAL, i només PAL, no ens ha d'estranyar que sigui un dels videojocs més difícils d'aconseguir i, per tant, més cars a l'actualitat de la 16 bits de Sega. De fet, encara gràcies, perquè a l'equip de desenvolupament, quan ja tenia el joc acabat, se li va dir que Sunsoft, que passava per un mal moment econòmic, havia decidit cancel·lar-lo. Tanmateix, va arribar a Austràlia, i la versió de Super Nintendo, que s'havia desenvolupat en paral·lel, més que ser un port, va sortir al mateix país i també, de manera limitada, en altres d'Europa, amb la qual cosa també és rar, però no tant.

És la versió de la 16 bits de Nintendo la que la gent de Blaze va llicenciar per al cartutx Sunsoft Collection 2 de l'Evercade, i vaig decidir jugar-hi fent honor al seu nom, però com he dit més amunt, no ho vaig aconseguir. Per a mi va ser més aviat "Right on Christmas Day". 

Però, entrant en matèria, de què va, aquest joc? Doncs hi controlem el mateix Pare Noel, que explora pantalles a la recerca dels regals que mentre feia una becaina li ha robat un dolentot, tot matant enemics que també li'n proporcionen, i cada cert temps s'ha d'enfrontar a enemics finals, després de la qual cosa pot sortir a repartir-los en el seu trineu volador tot llançant-los a les xemeneies d'algunes de les ciutats més importants del món, en el que seria la clàssica pantalla de bonificació.

A cada pantalla de les normals, és a dir que no són de combat contra cap enemic gros ni de repartir regals, el nostre entranyable protagonista va saltant per diverses plataformes ambientades en la festivitat representada i l'imaginari d'aquesta, i derrotant enemics que són joguines encantades o ninots de neu agressius, tot llançant-los un projectil màgic -que amb el power-up adequat serveix per desfer parets de gel i alliberar personatges- o saltant-los al damunt i prement de nou el botó de saltar abans d'aterrar. 

S'anirà trobant, també, vides extra, barrets que li permeten recuperar energia -podem rebre tocs, però quan se'ns acabin els barrets perdrem una vida- i un curiós ítem semiperjudicial, que és una tassa de te que el converteix, com a la imatge de més amunt, en una versió malvada de si mateix, i que per una banda guanya invencibilitat durant uns segons, però per l'altra no acumula regals dels enemics derrotats.

Aquest Pare Noel pot saltar, disparar els projectils que deia, ajupir-se i trepar per cordes i altres elements verticals que d'un cop d'ull sabrem que tenen aquesta funció. Les pantalles no són gaire llargues, i sabrem que arribem al seu final quan veiem una estrella flotant a l'aire.

Són exactament 24 pantalles, que estan representades no en forma de mapa, sinó com un calendari d'advent, perquè són els 24 dies que hi ha abans de Nadal, i d'aquí el nom. Veieu que ben lligat? 

Que algunes d'aquestes pantalles siguin de combats contra enemics de cert nivell o de bonificació dona varietat al joc, però cap al final algunes semblen molt curtes, i val a dir que es tracta d'un títol fàcil, amb generositat pel que fa a l'assignació de vides, checkpoints i la infinitat de les continuacions, i que les més grans amenaces que hi pot trobar algú de la nostra edat i experiència, fins i tot triant la dificultat màxima, són alguns salts de fe que s'han de fer de vegades i que ens condueixen a més d'una mort injusta, en no saber ben bé què hi ha, si és que hi ha alguna cosa, al lloc on aterrarem.

Aquesta baixa dificultat, a l'època, va fer que el joc tingués una acollida no gaire bona, i s'hi han de sumar factors com l'esmentada disponibilitat, el declivi d'un gènere sobreexplotat i l'arribada d'una generació de consoles poligonals encapçalada per la Saturn i la PlayStation.

Coneixent aquest context, i tenint en compte també que és un videojoc orientat al públic més jove, trobo que ara el podem veure amb uns altres ulls, sobretot si som jugadors que de tant en tant també volem gaudir de coses més tranquil·les, fàcils i alhora satisfactòries, i en el meu cas particular, descobrir coses més desconegudes, no tan populars o que, en el seu format originals, són inabastables llevat que recorrem a mètodes alternatius de consum videojoquístic.

I això és quelcom que em proporciona precisament Evercade: poder jugar a videojocs que per una raó o una altra no passarien per les meves mans i que, gràcies al fet que en molt casos són de tercera o quarta categoria, no estan tan suats ni es troben en gaires llocs més. La propera vegada, però, intentaré jugar-hi dies abans de Nadal.

Accessoris: Gameboy Advance TV Tuner

Recordeu quan fa unes quantes entrades vam parlar del sintonitzador de televisió per a la Nintendo DS? Havent vist als anys 90 el de la Game Gear no hauria de ser cap xoc, com tampoc no ho hauria de ser això que veurem avui, però és curiós igualment:

Com podeu veure en aquest cas no és televisió digital, hi ha un "petit" apèndix que ens treu de qualsevol dubte en aquest sentit. El sintonitzador de televisió de la Gameboy Advance va sortir l'any 2002 i es va fabricar, mitjançant third parties, és a dir que Nintendo no s'hi va voler picar els dits, en versió NTSC i PAL, cosa que feia inútil endur-se'n una versió europea als Estats Units i viceversa.

Sembla que inicialment es va llançar només compatible amb la Gameboy Advance tradicional, de manera que els propietaris de la versió quadrada, la SP, no podien aprofitar els avantatges d'aquest accessori, però després ho van solucionar llançant-ne un de compatible amb els dos models.

Pel que en diuen les ressenyes, la recepció del senyal de televisió era bona, i el control mitjançant el limitat nombre de botons de la consola era suficient. Tot un encert a l'hora de tenir una consola i un televisor portàtils per a qualsevol moment, que a més en el cas dels models de la GBA amb retroil·luminació permetia veure correctament els programes en la foscor més absoluta. 

L'aparell permetia, a més, coses interessants com la connexió a un aparell de vídeo, de manera que s'hi podien visionar continguts en VHS o DVD, i també a la seva germana gran, la Gamecube, per si mai ens trobàvem en el cas de dur-la a sobre i no tenir un monitor més adequat a l'abast.

No és que sigui gaire còmode jugar d'aquesta manera, però val més això que res. A més, el "truc" permetia també poder jugar amb els jocs d'altres consoles de la competència i veure'ls a la pantalla de la portàtil de Nintendo, si us agraden les coses morboses.

El problema, diuen, és que malgrat que es veia raonablement bé la imatge no acabava de tenir la qualitat desitjable, i a més l'aparell era tan gros, gruixut i pesant que requeria 4 piles pròpies, i a més impedia l'ús simultani de cap altre accessori.

Per tant, si mai us el trobeu compreu-lo com a curiositat, si voleu, però no en fareu gaire ús, deixant molt de banda el fet que actualment no captaríeu cap bon senyal analògic, que és l'únic que admet aquest perifèric.