Videojocs animats: The Power Team

Hem vist altres cops adaptacions de videojocs a dibuixos animats, i també d'aquest estil propi dels 80 i els 90 que consistia en segments dins d'un programa d'imatge real sobre videojocs. És el cas, per exemple, del famós contenidor Saturday Supercade, on es van poder veure les sèries animades de Donkey Kong, Q*bert o Kangaroo.

Doncs bé, va existir un altre contenidor d'aquesta mena, anomenat Video Power, i com que també contenia segments de dibuixos animats basats en videojocs, és hora de parlar-ne.

El programa va començar el 1990 i va tenir una segona temporada en què va patir una reinvenció notable en concurs televisiu que va deixar fora els dibuixos animats de què parlo avui, que van formar part només de la primera temporada, amb 26 episodis entre 1990 i 1991.

Video Power consistia en parts d'imatge real en què un personatge anomenat Johnny Arcade parlava de videojocs d'actualitat, els mostrava i els analitzava, i una altra de ficció animada en què apareixia ell mateix, que jugava a diversos videojocs publicats per Acclaim (més endavant la sèrie es tornaria a emetre com a Acclaim Masters) els protagonistes dels quals sortien de la pantalla. Aquí teniu el primer episodi, encara que sigui només per veure'n la cançó d'entrada:

Els personatges que protagonitzen The Power Team, que és com es diu la sèrie, per cert, són el mític Kwirk del joc del mateix nom (precisament en aquella entrada vaig parlar de l'existència d'aquests dibuixos, però molt breument), en Max Force del NARC, en Kuros del Wizards and Warriors, en Tyrone de l'Arch Rivals i en Bigfoot del videojoc també del mateix nom i que en aquest cas és un monster truck. No seria un repartiment d'all-stars, no ens enganyem, però precisament per això té encant.

Argumentalment parlant, The Power Team posa els protagonistes en les típiques missions d'un episodi, que tenen a veure amb aixafar els plans de diversos enemics de jocs representats d'Acclaim, com en Malkil del Wizards and Warriors o en Rowdy Roddy Radish del Kwirk, però sobretot del malvat Mr. Big, del NARC, que igual que ells han anat a parar al món real (de dibuixos, sí, per evitar confusions, però escenaris de la societat humana contemporània) i volen desfermar-hi el caos, cosa que el grup d'herois evita cada vegada.

Com a curiositat, els personatges van ser redissenyats d'una manera més o menys evident per qüestions diverses. Per exemple, en Kuros, que a la portada del joc de la NES era com veiem a la imatge, va veure el seu aspecte canviat per un de molt semblant al de certa figura d'acció de Mattel, sens dubte per mirar de capitalitzar-ne la popularitat.

Al jugador de bàsquet Tyrone, per la seva banda, li van créixer cabells, mentre que al videojoc anava rapat, segurament perquè s'assemblava massa a en Michael Jordan. En Max Force, finalment, va perdre les metralladores i a canvi li van donar un cinturó multiusos, s'entén que per suavitzar el to de les seves aventures pensant en la joventut de l'audiència objectiva, que després podia comprar lliurement els videojocs fossin violents o no, però bé, són les clàssiques contradiccions del mercat. 

Va quedar en 26 episodis, doncs, aquella sèrie explicada en fragments de poc més d'un quart d'hora dins d'un contenidor dedicat als videojocs, una fórmula habitual a la televisió estatunidenca de l'època, i amb uns dibuixos animats de qualitat discutible, però que vistos ara són d'allò més entranyables.

 

Petits clàssics: Arch Rivals

Fa temps que tenia ganes de parlar d'aquest joc, que com tants altres que protagonitzen entrades al bloc no he provat, però de petit em cridava l'atenció. I no és perquè fos l'únic o el primer videojoc de bàsquet de 2 contra 2, al contrari, n'hi havia hagut molts i n'hi va haver molts després, sinó perquè, tal com faria més endavant la saga NBA Jam, se saltava algunes normes de l'esport i algunes lleis de la física en benefici de l'acció i la diversió.

Es tracta de l'Arch Rivals, un títol de la mítica Midway que va arribar a les recreatives del 1989 i que presentava el bàsquet d'una manera original: és cert que l'objectiu era acabar el partit havent anotat més punts que l'equip rival, però també que per tal de robar la pilota se'ns convidava a fúmer cops de puny al jugador que la conduís i fins i tot llançar-nos-hi a sobre.

Però a més dels cops del rival en un esport que, a la vida real, no permet pràcticament ni bufar perquè tot és assenyalat com una falta, ens trobem amb altres obstacles com ara llaunes o embolcalls que cauen a la pista i ens poden fer ensopegar i perdre la pilota, cosa que també passa si xoquem contra l'àrbitre, que tan sols xiularà les infraccions que tenen a veure amb el temps de possessió de la pilota.

L'èxit de l'Arch Rivals va fer que es convertís, durant els anys següents, a sistemes domèstics, concretament tres, començant pel primer, el 1990:

És la de la NES, que és evident que en termes gràfics està per sota de la recreativa, però en aquella època la distància entre la tecnologia arcade i la de les videoconsoles era notable, fins i tot en el cas de les consoles de 16 bits.

La versió de la Mega Drive, de 1992, que és la que acabem de veure, s'hi acostava més, però pel que sembla tenia un glitch lamentable que permetia marcar des de gairebé qualsevol posició amb un 95% d'encert si ho fèiem des de la línia del mig del camp i prement el botó de llançar fins que el jugador deixava anar la pilota ell sol, error que treia tota la gràcia al joc.

El vídeo no és massa bo ni massa llarg, però ens permet veure com era l'Arch Rivals per a la tercera de les consoles que en van rebre un port en aquella època, la Game Gear. El 2004 arribava dins el Midway Arcade Treasures 2 per a Xbox, Playstation 2 i als Estats Units també per a la Gamecube, i el 2006 el trobaríem al Midway Arcade Treasures Deluxe Edition per a PC.

Com un clàssic purament petit, es va quedar en això: un sol joc que recordem amb afecte, ja que no va tenir cap seqüela. Però és un referent dels jocs de bàsquet 2 contra 2 i, sobretot, va ser el precursor de la ja esmentada saga NBA Jam, de la mateixa Midway.