Hem vist altres cops adaptacions de videojocs a dibuixos animats, i també d'aquest estil propi dels 80 i els 90 que consistia en segments dins d'un programa d'imatge real sobre videojocs. És el cas, per exemple, del famós contenidor Saturday Supercade, on es van poder veure les sèries animades de Donkey Kong, Q*bert o Kangaroo.
Doncs bé, va existir un altre contenidor d'aquesta mena, anomenat Video Power, i com que també contenia segments de dibuixos animats basats en videojocs, és hora de parlar-ne.
El programa va començar el 1990 i va tenir una segona temporada en què va patir una reinvenció notable en concurs televisiu que va deixar fora els dibuixos animats de què parlo avui, que van formar part només de la primera temporada, amb 26 episodis entre 1990 i 1991.
Video Power consistia en parts d'imatge real en què un personatge anomenat Johnny Arcade parlava de videojocs d'actualitat, els mostrava i els analitzava, i una altra de ficció animada en què apareixia ell mateix, que jugava a diversos videojocs publicats per Acclaim (més endavant la sèrie es tornaria a emetre com a Acclaim Masters) els protagonistes dels quals sortien de la pantalla. Aquí teniu el primer episodi, encara que sigui només per veure'n la cançó d'entrada:
Els personatges que protagonitzen The Power Team, que és com es diu la sèrie, per cert, són el mític Kwirk del joc del mateix nom (precisament en aquella entrada vaig parlar de l'existència d'aquests dibuixos, però molt breument), en Max Force del NARC, en Kuros del Wizards and Warriors, en Tyrone de l'Arch Rivals i en Bigfoot del videojoc també del mateix nom i que en aquest cas és un monster truck. No seria un repartiment d'all-stars, no ens enganyem, però precisament per això té encant.
Argumentalment parlant, The Power Team posa els protagonistes en les típiques missions d'un episodi, que tenen a veure amb aixafar els plans de diversos enemics de jocs representats d'Acclaim, com en Malkil del Wizards and Warriors o en Rowdy Roddy Radish del Kwirk, però sobretot del malvat Mr. Big, del NARC, que igual que ells han anat a parar al món real (de dibuixos, sí, per evitar confusions, però escenaris de la societat humana contemporània) i volen desfermar-hi el caos, cosa que el grup d'herois evita cada vegada.
Com a curiositat, els personatges van ser redissenyats d'una manera més o menys evident per qüestions diverses. Per exemple, en Kuros, que a la portada del joc de la NES era com veiem a la imatge, va veure el seu aspecte canviat per un de molt semblant al de certa figura d'acció de Mattel, sens dubte per mirar de capitalitzar-ne la popularitat.
Al jugador de bàsquet Tyrone, per la seva banda, li van créixer cabells, mentre que al videojoc anava rapat, segurament perquè s'assemblava massa a en Michael Jordan. En Max Force, finalment, va perdre les metralladores i a canvi li van donar un cinturó multiusos, s'entén que per suavitzar el to de les seves aventures pensant en la joventut de l'audiència objectiva, que després podia comprar lliurement els videojocs fossin violents o no, però bé, són les clàssiques contradiccions del mercat.
Va quedar en 26 episodis, doncs, aquella sèrie explicada en fragments de poc més d'un quart d'hora dins d'un contenidor dedicat als videojocs, una fórmula habitual a la televisió estatunidenca de l'època, i amb uns dibuixos animats de qualitat discutible, però que vistos ara són d'allò més entranyables.
Aquesta entrada fa temps que la tenia pensada. Anys, en realitat. I ha arribat el moment de fer-la. Un petit clàssic que segurament qualsevol que jugués a videojocs als anys noranta recorda, i que segurament no és tan petit, però repassant la història d'aquesta secció veig que hi he adjudicat títols que eren força importants, de fet.
Doncs bé, ja ho podeu veure al títol: aquest cop el "petit" clàssic de què parlaré és un títol esportiu ben allunyat dels simuladors, que duu el títol d'NBA Jam i va inaugurar una saga que fa temps que vam oblidar, però que s'ha mantingut més o menys viva.
Hereu espiritual de l'Arch Rivals, també de Midway, és igualment un videojoc de bàsquet 2 contra 2 purament arcade, però va tenir un èxit tan bèstia que va popularitzar aquest subgènere que ja existia des de feia molts anys.
Va assolir aital èxit quan va sortir el 1993 per a recreatives que, de fet, es va convertir en un dels arcades de més profit de la història, com podem veure en aquest enllaç de la Wikipedia.
Com es pot veure a les imatges, malgrat que fèiem servir jugadors d'equips reals de l'NBA, aquest joc estava lluny de ser un simulador, i s'enfocava clarament i sense complexos a l'espectacle i l'acció, fugint de l'obsessió pel realisme i afegint-hi efectes especials i exageracions que ni el més acrobàtic dels jugadors seria capaç d'executar en un partit real.
Curiosament, però, es considera un dels primers videojocs de bàsquet amb jugadors reals, i amb la seva imatge digitalitzada. Però les normes, llevat de la interposició i la possessió de 24 segons, s'eliminaven per tal d'afavorir l'acció, de manera que no hi ha faltes (per tant tampoc tirs lliures). I si encistellem 3 vegades seguides amb el mateix jugador entrem en fase on fire, cos que ens proporciona velocitat i punteria extra fins que l'altre equip puntua o ens n'hem beneficiat 4 vegades com a màxim.
És natural que aquell èxit acabés tenint versions domèstiques, que van arribar el 1994 gràcies a Acclaim, com aquesta de la Super Nintendo, aparentment la que té més bona reputació, seguida de prop per la de la Mega Drive, el Mega-CD (lleugerament millor sobretot gràcies al so, com era habitual), i més enrere la Game Gear i la Game Boy.
Però és clar, amb el temps que havia passat entre l'original de recreativa i les conversions domèstiques les plantilles dels equips van canviar, i la temporada 1992-93 va deixar pas a la 1993-94 pel que fa a l'elecció dels jugadors. D'això se'n va beneficiar especialment les versions per a Mega-CD i Game Boy, que van sortir a finals de 1994.
En canvi les versions de consola van sortir perdent amb el personatge d'en Shaquille O'Neal, present a la recreativa únicament, i també van faltar en Dražen Petrović i en Reggie Lewis, morts abans que l'NBA Jam sortís en consoles, mentre que en Michael Jordan, que posseeix els seus propis drets d'imatge i per tant difícilment el veurem en un videojoc de bàsquet, no va sortir en cap de les versions... llevat d'una d'exclusiva que Midway va desenvolupar per a ell, pel que he llegit. Com a curiositat, cada versió tenia alguns trucs o easter eggs que la feien especial.
El 1994 va arribar a les recreatives la versió actualitzada del joc, amb el nom de NBA Jam Tournament Edition, que permetia fer equips de 3 jugadors (només 2 alhora a la pista, però), actualitzava naturalment les plantilles, i afegia la modalitat Torneig, que encara que ens faci pensar en play-offs el que feia era desactivar certes ajudes durant el joc.
Aquest títol va sortir per a la Super Nintendo, la Mega Drive, la Game Boy, la Game Gear, i per primer cop MS-DOS, la Jaguar, el 32X, la Playstation i, pel que he llegit, la versió més fidel, la de la Saturn. A partir d'aquí la saga es va dividir:
El 1996 arribava a les recreatives l'NBA Jam Extreme, aquest cop signat per Acclaim, que com he dit més amunt havia llançat les versions domèstiques dels títols que en recreativa publicava Midway.
Amb plantilles basades en la temporada 1996-97 i gràfics tridimensionals, no va acabar d'agradar, sobretot en les versions per a Saturn, Playstation (en principi la del vídeo) i PC. El consideraven lent, els llargs temps de càrrega no van agradar i, pel que fa als gràfics, hi va haver divisió d'opinions.
Aquell mateix any l'equip de Midway que hi havia al darrere dels NBA Jam originals va llançar l'NBA Hangtime per a recreatives, ja sense el cognom Jam, perquè se l'havia quedat Acclaim, però va ser considerat -tot i que no va tenir l'èxit dels dos primers- l'autèntica tercera part de la saga.
Amb la plantilla de 1995-96 (1996-97 en consoles), afegia nous moviments i, sobretot, un creador de jugadors que va ser el seu punt més fort. Es pot jugar en Super Nintendo, Mega Drive, PC, Playstation i per primer cop Nintendo 64. Després les recreatives van rebre una actualització de plantilles amb el nom d'NBA Maximum Hangtime.
El mateix 1996 Acclaim, que com deia es va quedar la franquícia NBA Jam, va publicar el College Slam, que volia recuperar l'estil dels clàssics però ara amb llicències del bàsquet universitari. No va tenir gaire èxit, i en els anys posteriors va continuar estirant el xiclet de la saga del bàsquet professional amb els NBA Jam 99, 2000, 2001 i 2002, i fins i tot el 2003 va fer allò que agrada tant últimament: un reboot amb el senzill nom d'NBA Jam. Tots aquests jocs van tenir diverses acollides, i van passar per velles i noves consoles, però ja feia temps que la popularitat dels originals s'havia apagat força.
Per la seva banda, Midway va continuar apostant per la fórmula de l'espectacularitat arcade en videojocs d'altres esports, com el beisbol, l'hoquei sobre gel o fins i tot el wrestling, però no va abandonar el bàsquet, i a banda de títols similars als originals també va inaugurar una nova saga, NBA Ballers, que duia el bàsquet al carrer.
Tots aquests experiments, lleialtats a banda, van tenir diversos resultats tant per a Acclaim com per a Midway, però és evident que el gènere va continuar endavant. Ara bé, la marca NBA Jam s'havia tocat el 2003 i des de llavors no es va tornar a fer... fins el 2010:
Aquesta vegada amb el segell d'Electronic Arts, la Wii, la Xbox 360 i la Playstation 3 van rebre el nou NBA Jam, amb plantilles naturalment actualitzades (al vídeo podem veure, per exemple, en Pau Gasol), gràfics adaptats a l'època i la jugabilitat de sempre. Reconec que si hagués vist aquest joc en alguna botiga -tampoc no m'hi havia fixat- hauria pensat "uf, el típic remake lamentable", però es veu que no, i va agradar força.
El 2011 la Playstation 3 i la Xbox 360 van tenir una versió millorada, NBA Jam: One Fire Edition, en format exclusivament digital.
Potser arribeu aquí pensant "però aquest paio... com pot ser que no parli dels personatges secrets de l'NBA Jam?", i tindríeu raó, però és que ho he deixat expressament per al final: efectivament els videojocs de la saga tenen personatges secrets, que s'activen amb trucs, i que no sempre coincideixen en totes les versions.
Un dels més destacats va ser el del llavors President Bill Clinton, i la seva dona, la Hillary, que probablement es presentarà a les eleccions a la presidència dels Estats Units aquest 2016 després d'haver estat Secretària d'Estat de l'encara president Barack Obama entre 2009 i 2013. Però n'hi ha molts més, i en aquest enllaç se'n parla.
Espero haver fet un homenatge mínimament digne a aquest petit clàssic que, com em passa sovint, potser hauria d'haver anomenat "clàssic de mida mitjana". Sens dubte té un lloc als nostres cors, tot i que confesso que ni en tinc cap ni hi he jugat mai. Hi haurem de posar remei.
La Mary-Kate i l'Ashley Olsen, més conegudes com les bessones Olsen, són un dels exemples més coneguts (precisament perquè són bessones) d'intèrprets infantils que queden encasellats i a la vida adulta es dediquen a camps dels negocis que no tenen res a veure amb l'actuació, lluny de les càmeres llevat de les que en busquen els draps bruts, que en aquest cas també n'hi ha hagut algun.
Ara, malgrat que són extremament riques, passen més desapercebudes, però durant molts anys van estar de moda, tothom les coneixia i resulta que entre els molts productes d'entreteniment inspirats en la seva imatge tenim uns quants videojocs.
El primer va sortir a la venda el 1999, sembla que només per a les Gameboy Color dels Estats Units, amb el nom de The New Adventures of Mary-Kate & Ashley, un títol de trencaclosques i plataformes que ens hem de conformar amb veure en imatge estàtica perquè no n'existeix cap vídeo decent.
En aquest joc clarament orientat al públic més jove se'ns convida, com en més d'un dels que veurem, a resoldre misteris, en aquest cas amb l'ajuda del seu gos Clue ("pista"), de manera que cadascun dels personatges té unes habilitats que, combinades, ens permetran anar avançant. No va tenir del tot mala nota, curiosament.
Sí que tenim vídeo, però de molt baixa qualitat, del Mary-Kate & Ashley: Dance Party of the Century, per a PC, llançat també el 1999 i, com podeu veure, sense cap relació amb el gènere dels trencaclosques i indubtablement pensat per al públic femení.
Ja l'any 2000 sortia el Mary-Kate & Ashley: Get a Clue, que si em voleu creure és pràcticament clavat al primer, el que no tenia vídeo decent, de manera que ja ens podem fer una idea de com era. Evidentment, també pertany al catàleg de la Gameboy Color... estatunidenca.
Aquell mateix any la "saga" debutava a la Playstation, i ho feia amb un molt mediocre videojoc anomenat Mary-Kate & Ashley: Magical Mystery Mall, que sí que arribaria a Europa i estava format per minijocs ambientats en un centre comercial encantat.
I després tenim el Mary-Kate & Ashley: Pocket Planner, també de la Gameboy Color, també de 2000 i també exclusiu de Nord-Amèrica, que més que un joc era una mena d'agenda electrònica molt de nena amb algun minijoc, però principalment una agenda. Sembla una ximpleria, però a IGN va obtenir un 7 sobre 10. Déu n'hi do.
El primer títol multiplataformes de les bessones Olsen, però, va ser el Mary-Kate & Ashley: Winner's Circle, de curses de cavalls amb obstacles i opcions de personalització que a partir de 2001 van poder comprar els propietaris de la Playstation i/o la Gameboy Color. Naturalment l'opció que hem vist és la de la consola de Sony, però sembla que només aquesta va sortir tant als Estats Units com a Europa.
Ens podem imaginar, en veure les imatges del següent, el Mary-Kate & Ashley: Crush Course, de 2001 i per a Gameboy Color, Playstation (al vídeo) i PC, que la qualitat va tornar a baixar en aquesta mena de seqüela, almenys espiritual, del Magical Mystery Mall, però canviant el centre comercial per un institut.
Les bessones Olsen digitals van fer un salt generacional el 2002, amb l'aparició del Mary-Kate & Ashley: Sweet 16 - License to Drive, per a Gameboy Advance, Playstation 2 i Gamecube. Es tractava d'un seguit de minijocs al voltant dels exàmens de conduir, però aquest canvi de to no va ser prou com per aconseguir bones crítiques per a la nova proposta.
Aquest últim que hem vist, però, va deixar més bon regust. És el Mary-Kate & Ashley: Girls Night Out, exclusiu de la Gameboy Advance, i pertany al gènere del ball, que per les característiques de la portàtil empra el sistema de prémer els botons en els moments adequats. L'objectiu del joc, desbloquejar roba, passos de ball i cançons.
Tots aquests videojocs els va publicar Acclaim, companyia més que reconeguda que, curiosament, va ser demandada per les bessones perquè presumptament els devia 178.000 dòlars en concepte de royalties no pagats, a més de 300.000 per haver abandonat la franquícia després de cancel·lar el Mary-Kate & Ashley: In Action!, basat en els dibuixos animats del mateix nom i que havia de sortir per a Gameboy Advance, Gamecube, Playstation 2 i PC.
De negocis, com a mínim, en saben. Ara bé, tots aquests títols han estat durament criticats per la perpetuació dels estereotips de gènere a què contribueixen, i quan parlem de les bessones Olsen la influència no és precisament petita. Reflexionem-hi abans de llançar-nos a comprar com bojos, al mercat de segona mà, aquests videojocs.
L'entrada d'avui de la secció Petits Clàssics està dedicada a un videojoc que no admet dubtes sobre la seva mida: és petit, força desconegut i si us sona segurament és perquè l'havíeu vist en catàlegs de revistes especialitzades o el teníeu però no era conegut pel vostre entorn ni el consideràveu un dels títols més destacats de la vostra col·lecció.
El va llançar Acclaim a Occident el 1990 per a la Gameboy i es diu Kwirk, el nom del seu protagonista, un tomàquet amb extremitats i una estètica punk dels 80-90 que abans havia de tenir qualsevol personatge que es considerés a si mateix "guai".
En Kwirk i la seva xicota s'endinsen en els laberints subterranis de la ciutat per tal de pintar-la de vermell, però la tomaqueta desapareix i haurem de trobar-la tot resolent els trencaclosques logístics (obstacles, parets, forats...) que suposa cadascuna de les pantalles que ens trobarem, amb l'ajuda ocasional dels amics d'en Kwirk.
Ja fa l'efecte que és un joc entretingut, addictiu i divertit, però a més té 3 modalitats de joc, entre les quals una que enfronta dos jugadors humans i que permet establir condicions per a assolir la victòria. El joc va agradar força a la crítica gràcies al disseny dels seus trencaclosques i a una dificultat ben ajustada.
Curiosament, aquest videojoc havia sortit el 1989 al Japó gràcies a Atlus amb el nom de Puzzle Boy, amb què també es van conèixer les conversions exclusivament japoneses per al Famicom Disk System el 1990 (que es deia Puzzle Boys) i per a la PC Engine el 1991:
En tots dos casos veiem que en Kwirk ja no hi és, se l'havia inventat Acclaim en dur-lo als Estats Units, pensant que agradaria més que el protagonista original, una patata amb gorra (a la versió de la Gameboy no en portava) que es deia Spud, que és la paraula anglesa informal per a anomenar les patates.
A banda de curiós, això també és important perquè el 1991, any en què Acclaim havia perdut la llicència de la saga, segons la Wikipedia, l'Spud va aparèixer en un altre videojoc que aquest cop va arribar als Estats Units traduït però sense redissenys del protagonista.
És l'Spud's Adventure (Totsugeki! Valetions al Japó), que canviava el gènere dels trencaclosques pel de l'RPG d'acció. Aquí el protagonista s'ofereix voluntari per a la missió de rescatar la filla del rei Tomàquet, que ha estat segrestada pel diable.
Finalment, la saga acabaria el mateix 1991 al Japó i el 1992 a Occident amb l'Amazing Tater (Puzzle Boy II al Japó), una seqüela pròpiament dita del Kwirk on es tornava al gènere original i que, aparentment, presenta pocs canvis respecte la primera entrega. Tot i així, o potser per això, va tenir molt bona acollida.
Acabem amb aquesta curiositat, que és l'aparició d'en Kwirk als dibuixos animats The Power Team, protagonitzats per personatges d'Acclaim (entre els quals un personatge de l'Arch Rivals) i inserits al programa sobre videojocs Video Power, que es va emetre als Estats Units entre 1990 i 1992.
L'altre dia, gràcies a una entrada sobre la censura al bloc Retroscroll, germà en això dels blocs de videojocs en català, vaig recordar un títol que s'adiu perfectament a aquesta secció.
Parlem de l'Smash T.V., que els senyors Eugene Jarvis i Mark Turmell van dissenyar per a la companyia Williams, que el va dur a les recreatives el 1990.
Amb aquest particular punt de vista, quasi zenital, controlem personatges immersos en un programa de televisió futurista on hem de lluitar, i matar, tant pels premis com per salvar la vida.
La diferència gràfica és evident, però el que acabem de veure és el Robotron 2084, produït pel mateix Mark Turmell, que va sortir el 1982 exclusivament per a recreatives. Doncs bé, la mecànica és similar, i no és pas casual perquè com hem dit hi ha implicada la mateixa persona, però el famós, l'aclamat i el clàssic és l'Smash T.V., que sí que va arribar a sistemes domèstics encara que ja al període 1991-1992.
Un d'ells va ser la Game Gear, que segons les poques puntuacions que en trobem no seria pas el millor exemple. El de la Nintendo (NES) va agradar bastant més, i el veurem en el següent vídeo:
Sens dubte, tant per l'aspecte gràfic com pel so, estem davant de la versió per a la consola de 8 bits de sobretaula de Nintendo.
Aquí tenim la de la Master System, com ja sabeu molt semblant a la Game Gear en termes de possibilitats tècniques. Ara, la millor versió es considera que és aquesta:
És el Super Smash T.V., el de la Super Nintendo, que en realitat només duia aquest nom a la capsa, com passava amb la lleugerament inferior versió de la Mega Drive.
A banda dels aspectes gràfics i sonors, el que va agradar més d'aquesta conversió va ser el fet que els dos joysticks de la recreativa, un per a moure's i l'altre per a disparar en qualsevol direcció sense deixar d'avançar, es va implementar perfectament deixant la creu direccional per als moviments i els quatre botons (B, A, X i Y) per a les funcions del segon joystick de la versió original, mentre que en d'altres sistemes domèstics obligava a fer servir dos comandaments diferents per jugador, si es volia mantenir la "punteria" amb què es va dissenyar originalment el joc.
En aquella època era habitual que també els microordinadors rebessin versions dels videojocs, i sistemes com el ZX Spectrum (al vídeo que acabem de veure), el Commodore 64, l'Amiga, l'Amstrad CPC i l'Atari ST també van tenir el seu Smash T.V.
És clar que els classifiquem com a "microordinadors", però tenen diferències notables, com podem veure comparant el vídeo de l'Spectrum amb aquest de l'Amiga.
I com que és un clàssic, encara que petit, també el podem trobar al recopilatori Arcade Party Pak, per a la Playstation (1999 als Estats Units i 2001 a Europa), el Midway Arcade Treasures que va aparèixer el 2003 per a Playstation 2, Xbox, Gamecube i PC i, finalment, va estar disponible fins el 2010 (quan Midway Games es va dissoldre) a Xbox Live Arcade.
Per acabar, esmentarem la seqüela Total Carnage, que va sortir per a recreatives el 1992, Super Nintendo el 1993 i Amiga CD32, Amiga i PC el 1994.
En realitat no segueix la història de l'Smash T.V., sinó que parla d'un dictador que ha omplert el país de mutants i ha segrestat tots els periodistes per tal que no n'informin. Els personatges del joc anterior hi apareixen, però, en forma de cameo.
Com a curiositat, ja que hi som, s'ha de dir que aquest títol tenia un final bo i un de dolent, però per un error tots dos finals mostraven el mateix text (amb imatges diferents, és clar), problema que no es va resoldre ni tan sols al recopilatori Midway Arcade Origins (que conté també el Robotron 2084 i l'Smash T.V., entre molts altres), llançat per a Xbox 360 i Playstation 3 el 2012.
El joc polèmic d'avui, més que pel seu contingut, ho va ser per l'anunci televisiu que el promocionava, un anunci que més enllà del fet que no fa gens de mal a la vista, és sexista i segons com s'interpreti fins i tot de mal gust. El Juiced, que va sortir el 2005 per a PC, Xbox, Playstation 2 i mòbils, és un joc de velocitat amb opcions de personalització dels cotxes, un concepte gens innovador, per altra banda.
La versió de mòbil va ser la més ben valorada, i la seguia la de la Xbox, però en cap cas no va obtenir ni un 80% de mitjana, i al món dels videojocs ja se sap que per sota d'aquesta nota hi ha alguna cosa important que falla, però potser en aquest cas simplement és la competència en un gènere tan nodrit. Com a curiositat s'ha de dir que el Juiced era un joc desenvolupat per Acclaim, però va fer fallida i tot i que el tenia pràcticament acabat no el va llançar. El que va arribar a les botigues va ser la versió de THQ, que va agafar el relleu, o sigui que hi ha un Juiced inèdit. Com que estava tan avançat va "circular" per internet i força gent el va poder provar, i és per això que podem saber que la versió final i oficial és millor en tots els sentits, però esclar, no sabrem mai si Acclaim l'hauria acabat de polir o no.
El 2006 va sortir per a la PSP el Juiced: Eliminator, que va tenir una acollida bastant més freda, però no m'hi estendré més: hem vingut a parlar de la polèmica d'aquest joc i, com he dit, va ser provocada únicament per l'anunci, que tot seguit veurem:
Déu n'hi do. No hi ha dubte que tracta les dones com a objectes, gairebé literalment. És aquell tipus d'humor que fa gràcia a un determinat sector de la població, generalment masculí, però fins i tot per als homes, després d'una primera impressió agradable per raons òbvies, hauria d'acabar resultant ofensiu. Hi va haver gent que deia que el que s'hi veu es podria considerar agressió sexual, però no pixem fora de test. És irreal, no és possible fer això i per tant hauríem de debatre com s'hauria de tipificar en cas de poder-se fer.
2007 seria l'any de l'aparició de la tercera part de la saga, amb el Juiced 2: Hot Import Nights, que repetia a PC, Ps2 i PSP, però debutava a Nintendo DS, Playstation 3 i Xbox 360. També de notable, no més, van ser les notes que va rebre, i pel que fa a l'anunci...
És un dels anuncis que se'n van fer, però he triat compartir aquest perquè s'hi poden veure diverses coses: evidentment el to ha baixat, tot i que continuen sortint-hi dones-objecte, el que passa és que dins el context de l'automoció en segons quins ambients ja passa. Però ull! Hi veiem una DJ i, sobretot, una pilot, que acaba amb els corredors masculins. Personalment hi veig un esforç per contrarestar la imatge que el joc havia adquirit amb aquell primer i desafortunat anunci.
