Jocs maquillats: Cruis'n USA

Aprofitant l'avintentesa del llançament de la sisena entrega d'una petita saga clàssica dels videojocs de cotxes arcade, el Cruis'n Blast, per a la Switch en exclusiva -amb origen a les recreatives el 2017-, he pensat que seria un bon moment de parlar del primer títol de la franquícia, que va passar per la sala de maquillatge abans de fer el salt de les màquines arcade a la Nintendo 64 als anys 90.

Recordem -i ho he de fer perquè jo mateix vaig muntar l'embolic en crear dues seccions similars en poc temps- que Jocs maquillats va de títols que han patit canvis considerables en aparèixer en regions diferents de l'original o, en aquest cas, per primer cop, en traslladar-se de les recreatives als sistemes domèstics. Com ja havíem vist algun cop, en aquest cas és un tema de censura, i com que tampoc estem parlant de regions, categoritzem-lo com un joc maquillat.

Parlem del Cruis'n USA, de Midway, un joc de conducció arcade, com deia més amunt, que d'adolescent coneixia només de nom, d'haver-lo vist a les revistes, però que fins fa poc considerava inabastable per a un usuari europeu de la Nintendo 64, perquè si la recreativa de 1994 va ser portada a la consola de 64 bits de Nintendo dos anys després, al Vell Continent  no arribaria fins encara més tard, el 1998. Llavors jo ja no seguia la pista de les novetats de la consola, que al capdavall llavors tampoc tenia, i segurament havia perdut interès en la simple existència del joc.

En fi, va ser un èxit als salons recreatius, fins al punt que sembla que va recaptar més diners que el mític Daytona USA, de Sega, la competència (i no pas poc experta en arcades de velocitat). El pas a la Nintendo 64 va obtenir crítiques negatives per culpa d'un frame rate baix, una mala detecció de col·lisions i una música inadequada, però avui hem vingut a parlar dels canvis estètics que va viure en el procés.

Es tracta, en tots els casos que veurem, de censura basada en el bon gust i la fugida de polèmiques que caracteritzaven i encara caracteritzen Nintendo -bé, parlo del contingut dels jocs, no de polítiques de preus i llançaments, que ja sabem com les gasta-, començant per aquest intent de dessexualització de la noia en bikini que ens dona el trofeu per la primera posició a la cursa, encara que el resultat (a l'esquerra) sigui més aviat una mena de body painting, que segons com és pitjor.

En el mateix sentit, però ara entrant en temes lingüístics, tenim un petit canvi en el pas de l'arcade a la Nintendo 64: a la part inferior del quadrat vermell es pot llegir "XL Power", però a la versió original era "XL Powershaft", que significa una palanca de transmissió de mida extragran. Algú, que segurament tenia la ment molt bruta, va voler evitar que als joves jugadors els evoqués la mateixa imatge que a ell (o ella) i va decidir retallar un tros d'aquest nom. Sens dubte, en aquest cas es va filar massa prim.

Això ja és una mica més polèmic: a la imatge de dalt a la dreta veiem com, al Cruis'n USA de recreativa, hi ha un rètol publicitari del que semblen els Miel Pops de Kellogg's. A la Nintendo 64 aquesta publicitat va desaparèixer, però en canvi una que promocionava la mateixa marca Nintendo es va deixar estar, naturalment.

L'equip liderat per Eugene Jarvis, el creador de la saga (des de 2001 amb companyia pròpia, Raw Thrills), era una mica trapella i irreverent, i una de les coses innecessàries que va introduir al joc va ser la possibilitat d'atropellar animals, com aquesta vaca que acaba feta miques en un desenvolupament dels esdeveniments que no reflecteix el que passaria a la vida real.

En aquest cas, les quatre imatges corresponen a la mateixa seqüència de la versió arcade, ja que a la Nintendo 64 senzillament es van suprimir els animals temeraris i, per tant, la possibilitat d'accelerar-ne la defunció.

La irreverència també la trobem en aquest túnel, amb un "paper de paret" que consisteix en bitllets estatunidencs, innocents en consola però protagonitzats, a la recreativa, per la Hillary Clinton fumant un porro.

Si completem el joc en primera posició el nostre cotxe apareix en un pedestal al terrat de la Casa Blanca a la versió per a la Nintendo 64, mentre que a l'arcade, després d'un advertiment de text en què se'ns diu que el President dels Estats Units apareixerà en una sàtira política, veiem el marit de la Hillary, POTUS a l'època (ell, perquè ella ho va intentar ser molts anys després sense èxit), banyant-se amb unes noies en bikini.

Quan va sortir el joc encara no havia esclatat l'escàndol amb la Monica Lewinsky, però es coneixia que com a governador d'Arkansas en Bill havia fet algunes malifetes, de manera que era una caracterització encertada, tot i que es comprèn perfectament que Nintendo no volgués tenir problemes. 

I això és tot pel que fa als canvis del Cruis'n USA, que no són profunds, radicals ni afecten al lore, normalment requisits perquè parli d'un videojoc en aquesta secció, però que sí que podríem considerar que en aquest cas el maquillen, perquè al final tots els canvis tenien l'objectiu d'emmascarar alguns aspectes que es consideraven excessius en una consola per a tots els públics.

Font: Movie Censorship

https://www.movie-censorship.com/report.php?ID=222428

Petits clàssics: NBA Jam

Aquesta entrada fa temps que la tenia pensada. Anys, en realitat. I ha arribat el moment de fer-la. Un petit clàssic que segurament qualsevol que jugués a videojocs als anys noranta recorda, i que segurament no és tan petit, però repassant la història d'aquesta secció veig que hi he adjudicat títols que eren força importants, de fet.

Doncs bé, ja ho podeu veure al títol: aquest cop el "petit" clàssic de què parlaré és un títol esportiu ben allunyat dels simuladors, que duu el títol d'NBA Jam i va inaugurar una saga que fa temps que vam oblidar, però que s'ha mantingut més o menys viva.

Hereu espiritual de l'Arch Rivals, també de Midway, és igualment un videojoc de bàsquet 2 contra 2 purament arcade, però va tenir un èxit tan bèstia que va popularitzar aquest subgènere que ja existia des de feia molts anys.

Va assolir aital èxit quan va sortir el 1993 per a recreatives que, de fet, es va convertir en un dels arcades de més profit de la història, com podem veure en aquest enllaç de la Wikipedia.



Com es pot veure a les imatges, malgrat que fèiem servir jugadors d'equips reals de l'NBA, aquest joc estava lluny de ser un simulador, i s'enfocava clarament i sense complexos a l'espectacle i l'acció, fugint de l'obsessió pel realisme i afegint-hi efectes especials i exageracions que ni el més acrobàtic dels jugadors seria capaç d'executar en un partit real.

Curiosament, però, es considera un dels primers videojocs de bàsquet amb jugadors reals, i amb la seva imatge digitalitzada. Però les normes, llevat de la interposició i la possessió de 24 segons, s'eliminaven per tal d'afavorir l'acció, de manera que no hi ha faltes (per tant tampoc tirs lliures). I si encistellem 3 vegades seguides amb el mateix jugador entrem en fase on fire, cos que ens proporciona velocitat i punteria extra fins que l'altre equip puntua o ens n'hem beneficiat 4 vegades com a màxim.



És natural que aquell èxit acabés tenint versions domèstiques, que van arribar el 1994 gràcies a Acclaim, com aquesta de la Super Nintendo, aparentment la que té més bona reputació, seguida de prop per la de la Mega Drive, el Mega-CD (lleugerament millor sobretot gràcies al so, com era habitual), i més enrere la Game Gear i la Game Boy.



Però és clar, amb el temps que havia passat entre l'original de recreativa i les conversions domèstiques les plantilles dels equips van canviar, i la temporada 1992-93 va deixar pas a la 1993-94 pel que fa a l'elecció dels jugadors. D'això se'n va beneficiar especialment les versions per a Mega-CD i Game Boy, que van sortir a finals de 1994.

En canvi les versions de consola van sortir perdent amb el personatge d'en Shaquille O'Neal, present a la recreativa únicament, i també van faltar en Dražen Petrović i en Reggie Lewis, morts abans que l'NBA Jam sortís en consoles, mentre que en Michael Jordan, que posseeix els seus propis drets d'imatge i per tant difícilment el veurem en un videojoc de bàsquet, no va sortir en cap de les versions... llevat d'una d'exclusiva que Midway va desenvolupar per a ell, pel que he llegit. Com a curiositat, cada versió tenia alguns trucs o easter eggs que la feien especial.



El 1994 va arribar a les recreatives la versió actualitzada del joc, amb el nom de NBA Jam Tournament Edition, que permetia fer equips de 3 jugadors (només 2 alhora a la pista, però), actualitzava naturalment les plantilles, i afegia la modalitat Torneig, que encara que ens faci pensar en play-offs el que feia era desactivar certes ajudes durant el joc.

Aquest títol va sortir per a la Super Nintendo, la Mega Drive, la Game Boy, la Game Gear, i per primer cop MS-DOS, la Jaguar, el 32X, la Playstation i, pel que he llegit, la versió més fidel, la de la Saturn. A partir d'aquí la saga es va dividir:



El 1996 arribava a les recreatives l'NBA Jam Extreme, aquest cop signat per Acclaim, que com he dit més amunt havia llançat les versions domèstiques dels títols que en recreativa publicava Midway.

Amb plantilles basades en la temporada 1996-97 i gràfics tridimensionals, no va acabar d'agradar, sobretot en les versions per a Saturn, Playstation (en principi la del vídeo) i PC. El consideraven lent, els llargs temps de càrrega no van agradar i, pel que fa als gràfics, hi va haver divisió d'opinions.



Aquell mateix any l'equip de Midway que hi havia al darrere dels NBA Jam originals va llançar l'NBA Hangtime per a recreatives, ja sense el cognom Jam, perquè se l'havia quedat Acclaim, però va ser considerat -tot i que no va tenir l'èxit dels dos primers- l'autèntica tercera part de la saga.

Amb la plantilla de 1995-96 (1996-97 en consoles), afegia nous moviments i, sobretot, un creador de jugadors que va ser el seu punt més fort. Es pot jugar en Super Nintendo, Mega Drive, PC, Playstation i per primer cop Nintendo 64. Després les recreatives van rebre una actualització de plantilles amb el nom d'NBA Maximum Hangtime.



El mateix 1996 Acclaim, que com deia es va quedar la franquícia NBA Jam, va publicar el College Slam, que volia recuperar l'estil dels clàssics però ara amb llicències del bàsquet universitari. No va tenir gaire èxit, i en els anys posteriors va continuar estirant el xiclet de la saga del bàsquet professional amb els NBA Jam 99, 2000, 2001 i 2002, i fins i tot el 2003 va fer allò que agrada tant últimament: un reboot amb el senzill nom d'NBA Jam. Tots aquests jocs van tenir diverses acollides, i van passar per velles i noves consoles, però ja feia temps que la popularitat dels originals s'havia apagat força.



Per la seva banda, Midway va continuar apostant per la fórmula de l'espectacularitat arcade en videojocs d'altres esports, com el beisbol, l'hoquei sobre gel o fins i tot el wrestling, però no va abandonar el bàsquet, i a banda de títols similars als originals també va inaugurar una nova saga, NBA Ballers, que duia el bàsquet al carrer.

Tots aquests experiments, lleialtats a banda, van tenir diversos resultats tant per a Acclaim com per a Midway, però és evident que el gènere va continuar endavant. Ara bé, la marca NBA Jam s'havia tocat el 2003 i des de llavors no es va tornar a fer... fins el 2010:



Aquesta vegada amb el segell d'Electronic Arts, la Wii, la Xbox 360 i la Playstation 3 van rebre el nou NBA Jam, amb plantilles naturalment actualitzades (al vídeo podem veure, per exemple, en Pau Gasol), gràfics adaptats a l'època i la jugabilitat de sempre. Reconec que si hagués vist aquest joc en alguna botiga -tampoc no m'hi havia fixat- hauria pensat "uf, el típic remake lamentable", però es veu que no, i va agradar força.

El 2011 la Playstation 3 i la Xbox 360 van tenir una versió millorada, NBA Jam: One Fire Edition, en format exclusivament digital.

Potser arribeu aquí pensant "però aquest paio... com pot ser que no parli dels personatges secrets de l'NBA Jam?", i tindríeu raó, però és que ho he deixat expressament per al final: efectivament els videojocs de la saga tenen personatges secrets, que s'activen amb trucs, i que no sempre coincideixen en totes les versions.

Un dels més destacats va ser el del llavors President Bill Clinton, i la seva dona, la Hillary, que probablement es presentarà a les eleccions a la presidència dels Estats Units aquest 2016 després d'haver estat Secretària d'Estat de l'encara president Barack Obama entre 2009 i 2013. Però n'hi ha molts més, i en aquest enllaç se'n parla.

Espero haver fet un homenatge mínimament digne a aquest petit clàssic que, com em passa sovint, potser hauria d'haver anomenat "clàssic de mida mitjana". Sens dubte té un lloc als nostres cors, tot i que confesso que ni en tinc cap ni hi he jugat mai. Hi haurem de posar remei.