Els pitjors: Especial Capcom i Disney

Capcom és una de les grans third-parties de la història dels videojocs, un dels noms més emblemàtics de la indústria, encara que hagi tingut, com tothom, mals moments i decisions polèmiques. El més important, però, és que moltes de les seves obres han estat grans èxits, i entre les coses que se li han aclamat hi ha diversos videojocs basats en llicències Disney per a consoles de Nintendo que van tenir una gran acollida entre el públic i la crítica.

Però el binomi Capcom-Disney a la casa del lampista italoamericà no sempre va obtenir bons resultats, i aquesta entrada estarà dedicada a veure els productes més fluixos que van sorgir al respecte. No necessàriament són videojocs dolentíssims -que són els que solen nodrir aquesta secció-, sinó que, d'aquella època i amb la gent que hi havia implicada, són els pitjors. 

És a dir, que d'un grup de jocs en què es donava una coincidència entre un desenvolupador i una companyia fabricant de consoles, i que va donar lloc a títols celebrats i estimats, també en trobem que no van arribar al 5 o que el van aconseguir amb penes i treballs.

Seguint un ordre cronològic, el primer fracàs seria el del Mickey Mousecapade, un joc per a la NES de 1987 (1988 als Estats Units, però a Europa ni tan sols va arribar), tot i que tècnicament va ser desenvolupat per Hudson Soft -que no era ni és pas desconeguda- i Capcom es va limitar a publicar-lo.

Es tracta d'un títol de plataformes en què controlem en Mickey Mouse, mentre que la Minnie ens segueix, per un conjunt d'escenaris típics com un oceà, un vaixell pirata, un bosc o un castell, per tal de rescatar una amiga que resulta que és l'Alícia d'Alícia al País de les Meravelles. 

Com a primer joc de Capcom amb llicència Disney, va tenir una acollida no gaire càlida. No és horrible, però sí que va ser un pas en fals en el que després seria un feliç seguit de bons (o excel·lents, en alguns casos) usos de les llicències de la companyia per part de Capcom. 

El problema: principalment la seva extremament curta durada i una dificultat massa baixa, a més de la música massa repetitiva i el desaprofitament de l'ocasió d'incloure-hi una modalitat cooperativa, ja que hi hem de jugar amb la Minnie al darrere tant sí com no, i això de vegades ens dona més d'un problema quan ho hem de fer nosaltres sols.

Saltem al 1990 (als Estats Units, perquè en territori PAL va sortir el 1992) però ens quedem a la NES, i el segon títol oblidat pel temps, ara ja sí desenvolupat per la pròpia Capcom, de Disney per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo és l'Adventures In The Magic Kingdom.

Segons la Wikipedia, en realitat va sortir no tant als Estats Units i la zona PAL (normalment Europa i Austràlia), sinó concretament la Gran Bretanya, Nord-Amèrica, França, Escandinàvia i Australàsia, així que és poc probable que cap de nosaltres hi jugués quan érem petits.

En aquesta ocasió controlem un nen que explora cinc escenaris basats en atraccions de Disneyland (Anaheim, Califòrnia), Magic Kingdom (Bay Lake, Florida) i Tokyo Disneyland (Urayasu, Chiba, Japó).

Un cop haguem posat nom al personatge haurem de superar aquestes pantalles i una de final amb preguntes sobre Disney, amb l'objectiu final de recuperar una clau daurada que en Goofy s'ha deixat dins del castell.

Principalment se li va criticar la irregularitat causada per la barreja de gèneres, que depenien de l'atracció en qüestió, així com una detecció de col·lisions defectuosa i, altre cop, la baixa dificultat. Com a cosa positiva, això, sí, va tenir banda sonora de la llegendària Yôko Shimomura.

Una dècada després, el 2002 -i no és que Capcom deixés de fer jocs de Disney, sinó que els que va fer en el període que ens saltem es van considerar prou bons i no tenen lloc en aquesta entrada-, va sortir, ara ja per a la GameCube, el Disney's Magical Mirror Starring Mickey Mouse. 

Es tractava d'una aventura point-and-click, un canvi radical respecte al que Capcom havia fet fins llavors amb Disney, en què havíem de donar ordres a en Mickey Mouse amb aquest sistema clàssic de les aventures gràfiques, tot i que també hi ha minijocs.

Argumentalment situa la mascota de la companyia en un món de somni a l'altra banda d'un mirall per culpa d'un fantasma trapella, que a més trenca el mirall. Hem de recuperar-ne, doncs, els bocins per tal de tornar a la nostra realitat.

Encara que inclou uns quants curts clàssics del personatge, no va acabar de convèncer la crítica, que en aquest cas estava força dividida i en algun cas li va donar bona nota. Altre cop, les queixes són més aviat sobre la facilitat, la curta durada i una orientació marcadament infantil, tot i que no veig per què hauria de ser un problema que hi hagi videojocs pensats sobretot per a la canalla.

Acabo amb el quart protagonista de l'entrada d'avui, novament a la GameCube, de 2003 al Japó i 2004 a Europa, anomenat Disney's Hide & Sneak, i últim títol de Capcom amb la llicència Disney si no hi comptem que el 2013 va publicar (no desenvolupar) el DuckTales: Remastered. 

En la línia de l'anterior i amb el mateix sistema de joc d'apuntar i clicar, ara podem controlar-hi també la Minnie, encara que a la introducció és segrestada per un bolet de l'espai al qual s'acosta empesa per la curiositat durant un pícnic amb el seu xicot.

Aquesta vegada els personatges es podien controlar fins a cert punt, però les accions es duien a terme sobretot amb el cursor. Va tenir una acollida inferior i de manera generalitzada que no pas el Magic Mirror, per culpa novament del poc interès per als adults per la seva facilitat, però també per uns minijocs llargs i avorrits o un excés de tutorials de text que a sobre és massa petit, i per acabar-ho de rematar no hi havia diferències jugables a l'hora de triar un personatge o l'altre.

Afortunadament Capcom va saber crear jocs molt i molt populars amb les llicències de Disney, i més o menys tots els coneixem. Els que hem vist en aquesta entrada, però, són les ovelles negres de la família, no necessàriament dolents en tots els casos, però sens dubte lluny de l'estàndard marcat per tots els altres.