Reflexions: remasters/remakes, sí o no?

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega de les meves converses amb mi mateix "en veu alta" i en públic per posar en ordre les idees. Aquesta vegada he decidit parlar d'un tema tan típic, també, com el dels remakes i remasters. 

Els uns són recreacions de videojocs ja existents aprofitant l'evolució de la tecnologia i la major potència de les màquines actuals i els altres són els rentats de cara, més o menys meritoris, respectant l'apartat gràfic del producte original en comptes de fer-ne una nova versió radicalment diferent. Dit amb les meves paraules, espero no haver-me equivocat en les definicions, però ni soc capaç de posar-me tècnic ni ho pretenc.

El tema està novament d'actualitat pel recent llançament del Metroid Prime Remastered, que després de néixer a la GameCube i reeditar-se en Wii ha fet el salt a la Switch, on brilla per primera vegada en alta definició, però Retro Studios, que és qui se n'ha encarregat, no s'ha limitat a això, sinó que ha millorat els gràfics, les textures, la il·luminació i fins i tot el control. De fet, en casos així hi ha debat sobre si es tracta d'un remaster o un remake.

No és la manera habitual de procedir amb els jocs de Nintendo, que normalment tornen polits i prou, com és el cas, per exemple, del Super Mario 64 al recopilatori Super Mario 3D All-Stars de la Switch.

Que no és, tampoc, una mala cosa. Per exemple, pots voler tornar a jugar a un joc en un sistema modern i veure'l tal com era, o gairebé. Potser t'agradava aquell estil gràfic. Cobrar-ne el preu complet, encara més en casos com els ports de Wii U a Switch, HD a HD, amb petits afegits, ja són figues d'un altre paner.

Després tenim els remakes, que refan des de zero un joc amb un aspecte molt canviat, també en qüestió de càmeres, controls i fins i tot de vegades contingut argumental nou, com per exemple el Final Fantasy VII Remake o el Mafia Definitive Edition. 

Són maneres diferents de reviure videojocs estimats o, de vegades, que van tenir poc abast per les circumstàncies que siguin i que s'ha decidit que han de tenir una nova oportunitat, no pas per altruisme, és clar, sinó per aprofitar l'avinentesa per guanyar-hi diners, que és normal i comprensible. I quan directament no havien arribat a tots els territoris, que aquest cop sí que ho facin, sigui d'una manera o d'una altra, sempre serà una bona notícia, com ha passat amb el  Live A Live. 

Hi ha maneres i maneres de fer-ho, l'esmentada Nintendo és especialista en explotar el seu catàleg històric a cada generació, i aquí és on vull llançar la pregunta: us agraden, els remakes/remasters? En preferiu cap per damunt de l'altre?

Us ho pregunto perquè jo tinc un problema amb aquestes coses. Bé, tinc molts problemes amb moltes coses. Manies. Maneres de pensar que sé que no són les dels meus iguals.

I com a videojugador angoixat per no poder jugar no ja a tot el que hi ha -que tampoc ho voldria-, sinó a tot el que m'interessa, exploro les generacions anteriors i quan, amb paciència i esforç, aconsegueixo videojocs retro a un bon preu, em fot que se n'anunciï el rellançament. És com si, de cop, aquell preu raonable que em vaig enorgullir de pagar fos el més car del món. 

Em passa relativament sovint, i el cas més recent és el del Kirby's Return to Dream Land Deluxe, que és el remaster d'un joc de la Wii que vaig perseguir durant força temps. I aquest és dels que surten a preu de joc nou, que fa encara més ràbia.

Quan dic que aquell bon preu em sembla el més car del món no ho dic perquè pretengués especular amb aquella compra ni vendre el joc més endavant, un cop espremut, al preu que en aquell moment tingués al mercat (que són coses diferents), sinó perquè em trobo que aquell producte ha quedat obsolet i, malgrat la meva natural inclinació per jugar als videojocs a la seva màquina original, la vida m'ha fet veure que aquesta opció, quan n'hi ha d'altres (que no sempre passa), normalment és la menys pràctica.

I sabent-ho he obert la meva ment en els darrers anys i he abraçat noves versions de videojocs que ja tenia si les he pogut aconseguir barates, però en alguns casos dubto, i el temps va en contra meva: és el que passa amb els dos Zelda que Nintendo va portar a la Wii U en alta definició, el Twilight Princess i el Wind Waker: tinc els originals, quan es van anunciar les versions HD feia massa poc que era així i tampoc van baixar pas de preu, les noves. En cap moment. És una característica de la saga. Doncs bé, ara que veig que jugar-hi amb una resolució digna em vindria de gust, estic convençut que si me'ls compro apareixeran també a la Switch, amb alguna coseta extra i el factor portàtil.

Seré sincer: penso això i ho aplico segons el cas i com m'afecta. Per exemple, voldré el Metroid Prime Remastered, perquè tot i que em resta motius per jugar a la GameCube (i això és una cosa que em sol molestar dels remasters), reconec que el salt a HD és determinant i en Switch podré jugar-hi més, i parteix d'un preu excepcionalment raonable venint de qui ve. 

També em va molt bé quan es tracta de videojocs que encara no tenia, com el recopilatori Klonoa Phantasy Reverie Series. Posats a triar versió, sobretot quan l'original estigui massa disparada de preu, em compraré la moderna. Millor definició, sistemes de desat més generosos, possiblement assoliments o trofeus... I els remakes, en allunyar-se més dels originals, també em cauen més simpàtics.

En canvi, ja he dit que m'empipen els ports mandrosos de Wii U a Switch a 60 euros, tot i entendre que Nintendo els necessita per rendibilitzar títols que ja eren meravellosos, però que pertanyien a una consola que va fracassar comercialment. I en part és per això que deia de restar motius per emprar una màquina: m'agrada que les consoles tinguin jocs pels quals val la pena engegar-les. Si arriben a consoles posteriors, de la mateixa companyia o no, les converteixen a poc a poc en objectes que fan nosa. 

Però sobretot és perquè hi ha un argument per part dels que se'ls compren que no puc compartir, i sé que és un problema meu: "reviure experiències". Com que no jugo als jocs per l'ordre que entren a casa, quan s'anuncia un rellançament així... jo encara no he tocat l'original que em vaig comprar tot content!

En fi, vosaltres què en penseu?

M'he acabat el Yakuza Kiwami!

Si seguiu 3 Botons i START des de fa temps i sou observadors i observadores deveu haver vist que alterno entrades de les múltiples seccions del blog de manera que no es repeteixin gaire seguides, però des que vaig començar a fer anàlisis, i malgrat que malauradament no puc jugar tan sovint com voldria, de vegades se m'acumula aquesta mena d'entrada. 

És per això que distingeixo entre les simples anàlisis i les d'aquells videojocs que m'ha costat més acabar-me, i a aquest apartat, en realitat més veterà, pertany l'entrada d'avui, que fa referència a un títol que ja fa unes setmanes que vaig acabar, però que confesso que havia oblidat que en volia parlar. 

Abans de continuar, la meva relació personal amb Yakuza és la compra de segona mà, més o menys l'any 2006, de la primera entrega de 2005 per a la PlayStation 2, que és l'entrada estàndard a la saga i segurament la més habitual, però aquella consola la vaig fer servir sobretot per jugar al Pro Evolution Soccer 5 i al Grand Theft Auto San Andreas, i del primer joc del que podem considerar la franquícia més potent de la Sega posterior a la fabricació de consoles només vaig fer una prova de funcionament (al capdavall, parlem d'un DVD de segona mà) i vaig arribar a considerar la compra del Yakuza 2 quan el van rebaixar, però allò no es va arribar a materialitzar.

Doncs bé, molts anys després va sortir Yakuza Kiwami, un remake -perquè això no són gràfics polits, sinó una reconstrucció amb molts afegits, un sistema de combat nou (en realitat provinent del Yakuza 0, la preqüela que en va sortir posteriorment) i naturalment gràfics de la generació següent. Passa que va sortir per a la PlayStation 3, i jo després de la PS2 no he comprat cap més consola de Sony, així que m'he hagut d'esperar fins que el 2020 va arribar, per fi, a la Xbox One -malauradament només digital- i al servei Game Pass per gaudir-ne. 

I què és, el Yakuza? Doncs amb la meva primera impressió de fa 15 anys hauria dit que un beat'em up tridimensional amb escenes cinemàtiques que narren una història. I és això, sí, però també molt més. 

És un videojoc d'aventura amb elements de beat'em up, acció en tercera persona, RPG -li faltaria el component estadístic, però sí que hi ha missions interconnectades, experiència que millora el personatge i li desbloqueja habilitats...-, i fins i tot sandbox, sí, perquè tot i l'escenari força reduït en què té lloc la trama, el protagonista té molta llibertat de moviments i pot entrar en diversos establiments, a més de dedicar-se a un munt d'activitats d'oci, de vegades obligades per la història (o les missions secundàries), però en molts casos també per pur interès del jugador. 

Pel que fa a la història, el punt més fort d'aquest videojoc i dedueixo -i espero- que de la saga, és un relat d'intrigues del crim organitzat japonès que, tot i la seva complexitat nascuda també de la complexitat del funcionament de la mateixa yakuza, s'acaba seguint força bé, atrapa i no sap gens greu quan, a través d'escenes cinemàtiques, "interromp" l'acció. A més, en aquesta nova versió sí que ens ha arribat amb l'àudio japonès, i és una meravella, mentre que a l'original, a Occident, teníem les veus en anglès. 

Yakuza Kiwami (bé, Yakuza) és la història d'en Kazuma Kiryû, un yakuza ben plantat, una llegenda coneguda com "el drac de Dôjima", que s'ha passat una dècada a la garjola per un crim que no va cometre, però pel qual va decidir acceptar la culpa per protegir el seu millor amic. 

En sortir, per continuar protegint-lo tot i que la seva relació ja no és, per dir-ho finament, la que era, ell continua callant, però s'embranca en una aventura per trobar una amiga de la infantesa, que ha desaparegut, esdeveniment relacionat amb la també desaparició de 10.000 milions de iens que totes les famílies que pertanyen al clan Tôjô busquen en una guerra que agafa en Kiryû al mig de tot plegat. 

Per tal d'avançar a la història, el protagonista ha de parlar amb altres personatges, dur a terme missions i, sobretot, lluitar amb esbirros (i també durs bosses) moltíssimes vegades, tot fent servir els recursos que té per al combat, que giren al voltant d'un sistema basat en quatre estils (brawler, beast, rush i dragon) i prou complex perquè els jugadors més hàbils en treguin el màxim profit i els més patates, com jo, hagin de fer ús dels múltiples ítems de recuperació d'energia que existeixen al joc, sobretot menjar i ampolles d'una mena de complements vitamínics. 

Tot i així, he gaudit molt de les múltiples opcions que ofereixen els combats, amb la possibilitat d'emprar objectes (caixes, bicicletes, cons de trànsit, armes...) i moviments finals especials que depenen d'una barra de calor (heat). 

 

Tot i que els combats, i la seva freqüència, es fan força repetitius, i més encara els que tenen a veure amb un entranyablement pesat secundari anomenat Majima, el joc afortunadament inclou missions secundàries -les que he volgut completar a banda de la història principal, i encara he quedat lluny del 100% donada la riquesa del títol- que no són necessàriament de lluita i que, quan ho són, almenys tenen un rerefons interessant que no infueix (o no gaire) en la trama principal, però que va bé per desengreixar. 

 

En aquest sentit tenim, per exemple, l'assistència a hostess clubs, on conversem amb una hostess amb qui fem amistat ràpidament i que, un cop assolit el màxim progrés, ens té reservat un "premi". De fet, hi ha dos clubs amb sengles hostesses on podem fer això. 

També podem participar en competicions de curses de cotxes en miniatura de tracció elèctrica (per no dir "Scalextric"), una mena d'arcade de lluita amb cartes de dones (poc) vestides d'insectes que lluiten -la "bizarrada" més gran del Yakuza, ja us ho dic- o ficar-nos en una gimcana per aconseguir uns rars bitllets de 2.000 iens, entre altres coses. 

També n'hi ha de molt rellevants, com seguir un entrenament d'arts marcials per potenciar l'estil del drac, que a mesura que el joc avança esdevé el més potent a l'hora de combatre, ben lluny del que semblava el principi.

Però vaja, a banda de les missions principals i secundàries, una altra cosa que dona varietat a aquest videojoc i ens permet descansar de tasques més "profundes" són els minijocs i les activitats totalment opcionals, com ara jugar a bitlles, fer apostes clandestines de jocs tradicionals japonesos o dels més coneguts casinos, tastar tots els plats i totes les begudes dels locals de Kamuro-chô (la versió Yakuza de la zona toquiota de Kabuki-chô) o jugar a les màquines d'atrapar peluixos als diversos locals Club Sega (de les poques coses, juntament amb els magatzems Don Quijote, que apareixen amb el seu nom real), entre moltes altres possibilitats. 

Yakuza Kiwami és un videojoc molt complet, prou llarg si s'aprofiten (i, de manera més amena, si s'alternen) les seves tasques obligatòries i les opcionals, i té una història d'allò més ben escrita, que atrapa i fa venir ganes de saber com continua, i que té moments més dramàtics i solemnes i també d'humorístics i absurds, a més d'un protagonista ben construït que, malgrat la seva temible força -que va recuperant després d'haver-se "rovellat" a la presó-, té un cor amable i un codi d'honor que fan que, tot i el que podríem pensar pel títol i l'ambientació del joc, no estiguem controlant un malparit amb un excés de poder.

Amb la primera entrega n'he tingut prou per adonar-me que la saga sencera m'agradarà sense cap mena de dubte. I tinc molta feina per endavant -i continua-, però com que aquest títol m'ha xuclat una seixantena d'hores -i si volgués podria allargar-ho encara més per buscar el 100%- i això, amb la meva disponibilitat horària i les condicions en què jugo, es tradueix en mesos de dedicació, de moment la deixaré aparcada. Si mentre espero tenir més temps i una nova subscripció promocional al Game Pass s'anuncien edicions fisiques dels primers sis jocs (i la preqüela) per a Xbox, me les compraré. El Yakuza Kiwami té molts números d'acabar sent el meu videojoc de l'any.