Repàs videojoquístic de 2024 i reptes per a 2025

Trenco una tradició del blog, que era repassar, a l'última entrada de l'any, com m'havia anat en l'àmbit dels videojocs. Aquest cop me n'he oblidat completament he pensat que per dir més o menys el mateix no calia una nova entrada, i el mateix puc dir de la també tradicional primera de l'any, amb els reptes o propòsits, així que les fusiono i deixo lloc al blog per a entrades només lleugerament més interessants.

Comencem, doncs, amb el repàs, i aquí he de repassar no només l'any en si, sinó també quins dels meus propòsits vaig fer realitat i quins no. I pel que fa al que m'havia proposat per a 2024, puc dir que vaig decidir acabar al 100% el Super Mario Bros. Wonder, i ho vaig fer, però tot i que no em vaig posar amb el Super Mario Bros. 2 occidental, sí que vaig començar l'autèntic, el que aquí es diu The Lost Levels. 

On sí que vaig fracassar va ser en la voluntat de gaudir del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom, perquè no el vaig tocar en tot l'any. Increïble. El motiu és que l'havia deixat de banda per no quedar totalment absorbit i jugar durant un temps a altres coses, i entre l'una i l'altra se'm va acabar l'any. No vaig jugar a cap Sonic, i acabar-me el Streets of Rage 2 jo sol i continuar amb la saga tampoc ho vaig complir, però sí que vaig intentar superar el segon joc en modalitat individual. 

Sí que vaig jugar a un videojoc de la saga Mega Man, encara que no el vaig acabar, que va ser el setè, per a la Super Nintendo, però no el vaig acabar. Tampoc va ser un bon any pel que fa a reparacions de consoles, com vaig dir de 2023, ni vaig aconseguir comprar menys i jugar més, o dit d'una altra manera, concentrar-me en gaudir del que ja tinc.

Ara bé, tot i que el balanç general és una mica negatiu, sí que és cert que m'havia proposat jugar més i sense pressions de llistes obligatòries i puc dir que ho vaig aconseguir. No gaire més que el 2023, i només en vaig acabar 12, però sí que tinc la sensació que vaig jugar més que l'any anterior. Aprofito per llistar els videojocs als que vaig dedicar almenys 2 sessions de joc l'any passat, en negreta els que vaig acabar:

• Mega Man 7
• Super Mario Bros. Wonder
• Kirby's Dream Land 2
• Downtown Nekketsu Kôshinkyoku: soreyuke daiundôkai
• Double Dragon (NES)
• Marvel's Spider-Man Remastered 
• Downtown Special: Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
• Tinhead
• Galaxian
• GG Aleste
• Yie-Ar Kung Fu
• Ninja Jajamaru-kun
• Attack of the Karens
• G-Darius HD
• Mario Kart 7
• Tetris 99
• Ninja Jajamaru's Big Adventure
• Super Smash Bros. Ultimate
• Puzzle Bobble
• Goliath Depot
• Ninja Jajamaru: The Great World Adventure (també en versió DX)
• Pac-Land
• Super Mario Bros.: The Lost Levels
• Ys I
• Valiant Hearts: Coming Home
• Bikkuri Nekketsu shin kiroku! Harukanaru kin medal
• Ufouria: The Saga
• Streets of Rage 2
• Dragon Ball Advanced Adventure
• The Last of Us Part I
• Super Mario RPG
• Galaga (NES)
• Armed Police Batrider
  
• Super Dragon Ball Z
• Nintendo Switch Sports
• Super Spy Raccoon
• Chrono Trigger
• Daze Before Christmas  
  

Mirant enrere, que per a això serveixen aquestes llistes, no em puc queixar en excés de quantitat de jocs als que vaig jugar. A més, no m'havia fet una llista d'imprescindibles com en anys anteriors, i vaig anar jugant al que em venia de gust en cada moment, sense planificar-ho gaire, sense tanta pressió autoimposada, cosa que celebro. Em faltaria no portar tants jocs alhora, però ja hi treballarem.

De tots aquests títols destaco el meravellós Super Mario Bros. Wonder i el seu duríssim 100%, el magnífic Marvel's Spider-Man, el primer joc de Playstation 5 llarg que m'he passat (començat el 2023, això sí), el GG Aleste sense continuacions, primer shmup del que puc dir això, les hores que vaig dedicar al meu estimat Ninja Jajamaru-kun (i les que li vaig dedicar al Ninja Jajamaru's Big Adventure, en aquest cas sense aconseguir acabar-lo (encara), les partides al Super Smash Bros. Ultimate i el Nintendo Switch Sports amb la meva filla, l'inici de l'espectacular The Last of Us Part I, la preparació del pòdcast de Bola de Drac amb els companys de Retroscroll, tot i que no va ser l'únic, perquè per exemple també destaca el que vam gravar en directe des de la RetroBarcelona 2024, on ens vam retrobar després d'un any, o el fet que em van donar, un any més, l'oportunitat de provar jocs indies de naturalesa arcade per analitzar-los abans del seu llançament, tot un honor.

2024 també va ser l'any de la compra d'una nova recreativa mini, l'Astro City Mini V de Sega, amb jocs en format vertical, sobretot de naus, gràcies a una boníssima i inesperada oferta (i aquí teniu el meu vídeo d'unboxing i prova a TikTok), i em temo que els trastos i els videojocs continuaran arribant, perquè no paren de llançar màquines i títols que em criden molt l'atenció.

No goso proposar-me comprar menys i gaudir més el 2025, perquè tinc coses pendents de comprar de 2024 i en venen algunes de molt interessants, però estaria bé poder-ho fer, perquè encara que sigui per espai seria d'allò més recomanable.

A banda d'això, en l'àmbit del consum en si, vull continuar jugant al que em vingui de gust a cada moment, sense obligar-me a res, però sense prohibir-me, tampoc, tenir una idea aproximada de videojocs que m'agradaria tocar en el futur immediat. 

Però, per parlar més concretament d'algun joc o alguna saga, m'agradaria iniciar Final Fantasy -si, per fi, trobo un bon preu del recopilatori Pixel Remaster- i un deute pendent amb mi mateix de fa molts anys, Shenmue, així com recuperar la saga Dragon Quest, posar-me amb el Yakuza 0 i jugar, almenys, al GTA III, i si pot ser començar el Vice City. En termes de màquines, donar una mica més d'amor a les meves Evercade -i comprar-me l'Alpha, la versió recreativa bartop-, cosa que ja vaig començar a fer tímidament el 2024, però encara les tinc molt desaprofitades.

Ja ho veurem, són coses que ara em passen pel cap i que potser després no em venen de gust, però pensar-hi em motiva a fer-ho realitat, i per això també l'existència d'aquesta mena d'entrades anuals, a més que l'any que ve podrem veure si vaig ser ferm.

Que tingueu totes i tots molt bon any i que jugueu moltíssim i, sobretot, que us agradi allò a què jugueu!

Repàs videojoquístic de 2021

L'última entrada de l'any estarà dedicada al repàs de com m'ha anat, en matèria de videojocs, el 2021. Faré un repàs dels esdeveniments més destacats, les petites fites personals que he assolit, i finalment hi posaré, com ja és tradició, un llistat dels videojocs que m'he acabat i també un muntatge de vídeo amb els títols als que he jugat almenys un parell de vegades. 

Per exemple, puc dir que ha estat un any en què m'he posat seriosament a repassar la història dels beat'em ups, un gènere que cada cop m'apassiona més, i el primer títol que em vaig passar va ser el Nekketsu Kôha Kunio-kun o Renegade.

En vaig parlar a Retroscroll, és un dels primers videojocs del gènere, va definir moltes coses i també va iniciar la saga Kunio-kun, que m'agrada molt i de la qual he jugat a dos títols més durant el 2021.

D'aquí vaig anar a parar al seu "cosí" Double Dragon, una llegenda de les recreatives que també va aportar coses molt importants al gènere i que després em va dur a la seva seqüela, el Double Dragon II: The Revenge. 

També de lluita al carrer he dedicat més o menys temps a jocs com el Bad Dudes vs Dragon Ninja (també en vaig parlar a Retroscroll), el Rival Turf!, l'Iron Commando i el Night Slashers.

No marxem encara dels mastegots, perquè pel que fa a la lluita 1 contra 1 ha estat un any en què he enfonsat els dits dels peus a la saga The King of Fighters, gràcies a les versions digitals que he anat comprant d'unes quantes de les seves entregues per a la Switch o la Xbox One. Espero continuar-la explorant.

Ha estat un any en què he jugat a menys jocs, però amb més dedicació, i he fet descobriments interessants, autèntiques sorpreses, com la bogeria esportiva del Paddle Mania, o el joc que m'ha captivat més, el Yakuza Kiwami, que ha fet que automàticament m'enamorés d'una saga de la qual no he tocat res més, però que tinc la certesa que m'encantarà quan m'hi posi.

Repassant el llistat de jocs als que he jugat, i que veurem al vídeo més avall, m'adono que possiblement he jugat a més videojocs retro que mai, i bona part de la culpa la tenen els meus estimats recopilatoris de clàssics -i els clàssics comprats digitalment de manera individual-, entre els quals es podrien comptar, segons com, les consoles mini, i enguany per l'aniversari em van regalar l'Astro City Mini, rèplica d'un model de moble de recreativa amb 37 clàssics de Sega que penso esprémer l'any 2022 com no ho he fet, entre una cosa i l'altra, el 2021.

I una altra cosa que, coneixent-me, estava clar que m'acabaria cridant l'atenció és l'Evercade, una consola portàtil de Blaze Entertainment que va sortir el 2020 i que destaca perquè funciona amb cartutxos que recopilen precisament clàssics, amb llicència oficial. Ha estat una font de descobriments, perquè no acostumen a ser "primeres espases", sinó coses més de segona, tercera o quarta categoria, i a mi m'encanta nedar a les profunditats dels catàlegs, atès que normalment els títols imprescindibles ja els tenim en una o altra banda.

Com que les estones per jugar les tinc sobretot al transport públic, que enguany he fet servir força poc per les causes que tothom coneix, i les meves estones amb els videojocs acostumen a ser igualment esgarrapades quan soc a casa, les consoles portàtils em van molt bé, i una vella idea s'ha materialitzat aquest any en produir-se, per fi, la compra d'una PSP de segona mà però recomanada per un amic que en va comprovar l'estat, i aquest desembre ha entrat a la meva col·lecció juntament amb els primers videojocs del meu llistat d'objectius. En aquest sentit també m'he posat a augmentar la meva col·lecció de jocs de Game Gear. 

Abans de procedir al llistat de títols acabats i al vídeo de resum, deixeu-me recordar (o anunciar, si no ho sabíeu) que aquest any he estrenat presència a les xarxes dedicada al blog, concretament un compte d'Instagram i un altre de Twitter, per si els voleu fer una ullada. Els he obert pensant, per una banda, en emprar-los com una eina per compartir coses més breus que una entrada, fer bullir l'olla, i per l'altra diferenciar-les dels meus comptes personals. Hi tinc molt pocs seguidors, però crec que la idea ha sortit bé, perquè la gent amb qui comparteixo interessos videojoquístics m'hi ha començat a seguir, així que ja no cal que doni la tabarra als que em coneixen però no són amants dels videojocs. 

En fi, allò que és promès, sigui atès. Aquesta és la llista de videojocs que m'he acabat el 2021. Hi ha hagut una baixada important, de 26 l'any passat a 17 aquest, però què hi farem...

1. Renegade / Nekketsu Kōha Kunio-kun (arcade) - via Switch
2. Mega Man 5 (NES) - via Xbox One
3. Double Dragon (arcade) - via Switch
4. Donut County (Xbox One)
5. Stranger Things 3: The Game (Xbox One)
6. The Way Remastered (Switch)
7. Flashback 25th Anniversary (Switch)
8. Boogerman: A Pick and Flick Adventure (SNES) - via Evercade
9. River City Ransom (NES) - via Switch      
10. Sonic the Hedgehog (Mega Drive) - via Switch (Sega Ages)
11. Kirby's Adventure (NES) - via NES Mini
12. Do-re-mi Fantasy: Milon no dokidoki daibōken (Super Famicom) - via SNES Mini "ampliada"
13. Yakuza Kiwami (Xbox One)
14. Ike Ike! Nekketsu Hockey Bu: Subette Koronde Dairantō (Famicom) - via Switch
15. Castlevania II: Simon's Quest (NES) - via Switch
16. Phantasy Star (Master System) - via Switch (Sega Ages)
17. Touhou Luna Nights (Xbox One)

Val a dir que el Yakuza Kiwami m'ha ocupat més d'una setantena d'hores, i això per la meva disponibilitat es converteix en mesos de dedicació, però vaig començar l'any amb la intenció de superar-me i ha passat tot el contrari. Ara, però -i això és matèria de la propera entrada, la primera de 2022-, m'he de replantejar coses com ara aquesta: que no he de buscar la quantitat, sinó la qualitat, és a dir passar-m'ho bé. 

 

I ara sí, el vídeo de resum dels meus videojocs de 2021, aquesta vegada més curtet i digerible, de 7 minuts i escaig. No se'ls mira ni Déu, però potser amb aquesta durada tinc més sort.

 

Us desitjo un gran 2022! Us continuaré donant la tabarra durant tant de temps com en tingui ganes, i em sembla que me'n queden moltes...

M'he acabat el Yakuza Kiwami!

Si seguiu 3 Botons i START des de fa temps i sou observadors i observadores deveu haver vist que alterno entrades de les múltiples seccions del blog de manera que no es repeteixin gaire seguides, però des que vaig començar a fer anàlisis, i malgrat que malauradament no puc jugar tan sovint com voldria, de vegades se m'acumula aquesta mena d'entrada. 

És per això que distingeixo entre les simples anàlisis i les d'aquells videojocs que m'ha costat més acabar-me, i a aquest apartat, en realitat més veterà, pertany l'entrada d'avui, que fa referència a un títol que ja fa unes setmanes que vaig acabar, però que confesso que havia oblidat que en volia parlar. 

Abans de continuar, la meva relació personal amb Yakuza és la compra de segona mà, més o menys l'any 2006, de la primera entrega de 2005 per a la PlayStation 2, que és l'entrada estàndard a la saga i segurament la més habitual, però aquella consola la vaig fer servir sobretot per jugar al Pro Evolution Soccer 5 i al Grand Theft Auto San Andreas, i del primer joc del que podem considerar la franquícia més potent de la Sega posterior a la fabricació de consoles només vaig fer una prova de funcionament (al capdavall, parlem d'un DVD de segona mà) i vaig arribar a considerar la compra del Yakuza 2 quan el van rebaixar, però allò no es va arribar a materialitzar.

Doncs bé, molts anys després va sortir Yakuza Kiwami, un remake -perquè això no són gràfics polits, sinó una reconstrucció amb molts afegits, un sistema de combat nou (en realitat provinent del Yakuza 0, la preqüela que en va sortir posteriorment) i naturalment gràfics de la generació següent. Passa que va sortir per a la PlayStation 3, i jo després de la PS2 no he comprat cap més consola de Sony, així que m'he hagut d'esperar fins que el 2020 va arribar, per fi, a la Xbox One -malauradament només digital- i al servei Game Pass per gaudir-ne. 

I què és, el Yakuza? Doncs amb la meva primera impressió de fa 15 anys hauria dit que un beat'em up tridimensional amb escenes cinemàtiques que narren una història. I és això, sí, però també molt més. 

És un videojoc d'aventura amb elements de beat'em up, acció en tercera persona, RPG -li faltaria el component estadístic, però sí que hi ha missions interconnectades, experiència que millora el personatge i li desbloqueja habilitats...-, i fins i tot sandbox, sí, perquè tot i l'escenari força reduït en què té lloc la trama, el protagonista té molta llibertat de moviments i pot entrar en diversos establiments, a més de dedicar-se a un munt d'activitats d'oci, de vegades obligades per la història (o les missions secundàries), però en molts casos també per pur interès del jugador. 

Pel que fa a la història, el punt més fort d'aquest videojoc i dedueixo -i espero- que de la saga, és un relat d'intrigues del crim organitzat japonès que, tot i la seva complexitat nascuda també de la complexitat del funcionament de la mateixa yakuza, s'acaba seguint força bé, atrapa i no sap gens greu quan, a través d'escenes cinemàtiques, "interromp" l'acció. A més, en aquesta nova versió sí que ens ha arribat amb l'àudio japonès, i és una meravella, mentre que a l'original, a Occident, teníem les veus en anglès. 

Yakuza Kiwami (bé, Yakuza) és la història d'en Kazuma Kiryû, un yakuza ben plantat, una llegenda coneguda com "el drac de Dôjima", que s'ha passat una dècada a la garjola per un crim que no va cometre, però pel qual va decidir acceptar la culpa per protegir el seu millor amic. 

En sortir, per continuar protegint-lo tot i que la seva relació ja no és, per dir-ho finament, la que era, ell continua callant, però s'embranca en una aventura per trobar una amiga de la infantesa, que ha desaparegut, esdeveniment relacionat amb la també desaparició de 10.000 milions de iens que totes les famílies que pertanyen al clan Tôjô busquen en una guerra que agafa en Kiryû al mig de tot plegat. 

Per tal d'avançar a la història, el protagonista ha de parlar amb altres personatges, dur a terme missions i, sobretot, lluitar amb esbirros (i també durs bosses) moltíssimes vegades, tot fent servir els recursos que té per al combat, que giren al voltant d'un sistema basat en quatre estils (brawler, beast, rush i dragon) i prou complex perquè els jugadors més hàbils en treguin el màxim profit i els més patates, com jo, hagin de fer ús dels múltiples ítems de recuperació d'energia que existeixen al joc, sobretot menjar i ampolles d'una mena de complements vitamínics. 

Tot i així, he gaudit molt de les múltiples opcions que ofereixen els combats, amb la possibilitat d'emprar objectes (caixes, bicicletes, cons de trànsit, armes...) i moviments finals especials que depenen d'una barra de calor (heat). 

 

Tot i que els combats, i la seva freqüència, es fan força repetitius, i més encara els que tenen a veure amb un entranyablement pesat secundari anomenat Majima, el joc afortunadament inclou missions secundàries -les que he volgut completar a banda de la història principal, i encara he quedat lluny del 100% donada la riquesa del títol- que no són necessàriament de lluita i que, quan ho són, almenys tenen un rerefons interessant que no infueix (o no gaire) en la trama principal, però que va bé per desengreixar. 

 

En aquest sentit tenim, per exemple, l'assistència a hostess clubs, on conversem amb una hostess amb qui fem amistat ràpidament i que, un cop assolit el màxim progrés, ens té reservat un "premi". De fet, hi ha dos clubs amb sengles hostesses on podem fer això. 

També podem participar en competicions de curses de cotxes en miniatura de tracció elèctrica (per no dir "Scalextric"), una mena d'arcade de lluita amb cartes de dones (poc) vestides d'insectes que lluiten -la "bizarrada" més gran del Yakuza, ja us ho dic- o ficar-nos en una gimcana per aconseguir uns rars bitllets de 2.000 iens, entre altres coses. 

També n'hi ha de molt rellevants, com seguir un entrenament d'arts marcials per potenciar l'estil del drac, que a mesura que el joc avança esdevé el més potent a l'hora de combatre, ben lluny del que semblava el principi.

Però vaja, a banda de les missions principals i secundàries, una altra cosa que dona varietat a aquest videojoc i ens permet descansar de tasques més "profundes" són els minijocs i les activitats totalment opcionals, com ara jugar a bitlles, fer apostes clandestines de jocs tradicionals japonesos o dels més coneguts casinos, tastar tots els plats i totes les begudes dels locals de Kamuro-chô (la versió Yakuza de la zona toquiota de Kabuki-chô) o jugar a les màquines d'atrapar peluixos als diversos locals Club Sega (de les poques coses, juntament amb els magatzems Don Quijote, que apareixen amb el seu nom real), entre moltes altres possibilitats. 

Yakuza Kiwami és un videojoc molt complet, prou llarg si s'aprofiten (i, de manera més amena, si s'alternen) les seves tasques obligatòries i les opcionals, i té una història d'allò més ben escrita, que atrapa i fa venir ganes de saber com continua, i que té moments més dramàtics i solemnes i també d'humorístics i absurds, a més d'un protagonista ben construït que, malgrat la seva temible força -que va recuperant després d'haver-se "rovellat" a la presó-, té un cor amable i un codi d'honor que fan que, tot i el que podríem pensar pel títol i l'ambientació del joc, no estiguem controlant un malparit amb un excés de poder.

Amb la primera entrega n'he tingut prou per adonar-me que la saga sencera m'agradarà sense cap mena de dubte. I tinc molta feina per endavant -i continua-, però com que aquest títol m'ha xuclat una seixantena d'hores -i si volgués podria allargar-ho encara més per buscar el 100%- i això, amb la meva disponibilitat horària i les condicions en què jugo, es tradueix en mesos de dedicació, de moment la deixaré aparcada. Si mentre espero tenir més temps i una nova subscripció promocional al Game Pass s'anuncien edicions fisiques dels primers sis jocs (i la preqüela) per a Xbox, me les compraré. El Yakuza Kiwami té molts números d'acabar sent el meu videojoc de l'any. 

 

Pel·lícules de videojocs: Yakuza

Si us agraden els videojocs del gènere beat'em up i també l'evolució que han experimentat en les darreres dècades, i a més teniu les consoles de Sony, segurament ja heu pogut gaudir d'una de les franquícies més populars de Sega, Yakuza. 

Amb alguns elements que recorden la mítica saga Shenmue per a Dreamcast i Xbox, cadascuna de les entregues que ha rebut al Japó ha despertat tant d'interès a Occident que al final se n'han acabat fent, la majoria de vegades, edicions per als mercats nord-americà i europeu, encara que després el públic no ha reaccionat com s'esperava i les vendes no han estat espectaculars. En tot cas és un producte popular i és interessant saber que se n'han fet pel·lícules. 

Aquesta, en realitat un migmetratge de 43 minuts, és Ryû ga gotoku - Joshô (el Yakuza en realitat es diu Ryû ga gotoku, que significa "Com un drac", encara que la paraula "Yakuza" té molta més tirada fora del Japó que no pas "Com un drac"), que internacionalment es coneix com a Ryû ga gotoku: Prologue. 

Representa que els fets que es narren en aquesta pel·lícula de 2006 són esdeveniments que tenen lloc abans del primer videojoc, que va sortir el 2005 per a la Playstation 2, i se'n van encarregar Takeshi Miyasaka i el prestigiós Takashi Miike. Al Japó va sortir en DVD directament i després Sega Europa en va distribuir, a través de la seva pàgina web, la versió online subtitulada en anglès. 

El 2007, només un any després, el mateix Takashi Miike dirigia l'adaptació, ara sí en forma de llargmetratge, del videojoc que va donar inici a la saga que actualment continua a la Playstation 3, amb alguns spin-off per a PSP. 

En aquest cas la pel·lícula, que no ha arribat a Europa de cap manera, va ser ben rebuda, però sense exagerar. La mitjana de les notes que se li assignen dóna com a resultat un 6,5 sobre 10, probablement perquè del director, que ha fet grans pel·lícules, se n'esperava més, però és el que passa quan adaptes un videojoc: t'has de cenyir a la història i no fer grans canvis.