Repàs videojoquístic de 2024 i reptes per a 2025

Trenco una tradició del blog, que era repassar, a l'última entrada de l'any, com m'havia anat en l'àmbit dels videojocs. Aquest cop me n'he oblidat completament he pensat que per dir més o menys el mateix no calia una nova entrada, i el mateix puc dir de la també tradicional primera de l'any, amb els reptes o propòsits, així que les fusiono i deixo lloc al blog per a entrades només lleugerament més interessants.

Comencem, doncs, amb el repàs, i aquí he de repassar no només l'any en si, sinó també quins dels meus propòsits vaig fer realitat i quins no. I pel que fa al que m'havia proposat per a 2024, puc dir que vaig decidir acabar al 100% el Super Mario Bros. Wonder, i ho vaig fer, però tot i que no em vaig posar amb el Super Mario Bros. 2 occidental, sí que vaig començar l'autèntic, el que aquí es diu The Lost Levels. 

On sí que vaig fracassar va ser en la voluntat de gaudir del The Legend of Zelda: Tears of the Kingdom, perquè no el vaig tocar en tot l'any. Increïble. El motiu és que l'havia deixat de banda per no quedar totalment absorbit i jugar durant un temps a altres coses, i entre l'una i l'altra se'm va acabar l'any. No vaig jugar a cap Sonic, i acabar-me el Streets of Rage 2 jo sol i continuar amb la saga tampoc ho vaig complir, però sí que vaig intentar superar el segon joc en modalitat individual. 

Sí que vaig jugar a un videojoc de la saga Mega Man, encara que no el vaig acabar, que va ser el setè, per a la Super Nintendo, però no el vaig acabar. Tampoc va ser un bon any pel que fa a reparacions de consoles, com vaig dir de 2023, ni vaig aconseguir comprar menys i jugar més, o dit d'una altra manera, concentrar-me en gaudir del que ja tinc.

Ara bé, tot i que el balanç general és una mica negatiu, sí que és cert que m'havia proposat jugar més i sense pressions de llistes obligatòries i puc dir que ho vaig aconseguir. No gaire més que el 2023, i només en vaig acabar 12, però sí que tinc la sensació que vaig jugar més que l'any anterior. Aprofito per llistar els videojocs als que vaig dedicar almenys 2 sessions de joc l'any passat, en negreta els que vaig acabar:

• Mega Man 7
• Super Mario Bros. Wonder
• Kirby's Dream Land 2
• Downtown Nekketsu Kôshinkyoku: soreyuke daiundôkai
• Double Dragon (NES)
• Marvel's Spider-Man Remastered 
• Downtown Special: Kunio-kun no jidaigeki da yo zen'in shûgô!
• Tinhead
• Galaxian
• GG Aleste
• Yie-Ar Kung Fu
• Ninja Jajamaru-kun
• Attack of the Karens
• G-Darius HD
• Mario Kart 7
• Tetris 99
• Ninja Jajamaru's Big Adventure
• Super Smash Bros. Ultimate
• Puzzle Bobble
• Goliath Depot
• Ninja Jajamaru: The Great World Adventure (també en versió DX)
• Pac-Land
• Super Mario Bros.: The Lost Levels
• Ys I
• Valiant Hearts: Coming Home
• Bikkuri Nekketsu shin kiroku! Harukanaru kin medal
• Ufouria: The Saga
• Streets of Rage 2
• Dragon Ball Advanced Adventure
• The Last of Us Part I
• Super Mario RPG
• Galaga (NES)
• Armed Police Batrider
  
• Super Dragon Ball Z
• Nintendo Switch Sports
• Super Spy Raccoon
• Chrono Trigger
• Daze Before Christmas  
  

Mirant enrere, que per a això serveixen aquestes llistes, no em puc queixar en excés de quantitat de jocs als que vaig jugar. A més, no m'havia fet una llista d'imprescindibles com en anys anteriors, i vaig anar jugant al que em venia de gust en cada moment, sense planificar-ho gaire, sense tanta pressió autoimposada, cosa que celebro. Em faltaria no portar tants jocs alhora, però ja hi treballarem.

De tots aquests títols destaco el meravellós Super Mario Bros. Wonder i el seu duríssim 100%, el magnífic Marvel's Spider-Man, el primer joc de Playstation 5 llarg que m'he passat (començat el 2023, això sí), el GG Aleste sense continuacions, primer shmup del que puc dir això, les hores que vaig dedicar al meu estimat Ninja Jajamaru-kun (i les que li vaig dedicar al Ninja Jajamaru's Big Adventure, en aquest cas sense aconseguir acabar-lo (encara), les partides al Super Smash Bros. Ultimate i el Nintendo Switch Sports amb la meva filla, l'inici de l'espectacular The Last of Us Part I, la preparació del pòdcast de Bola de Drac amb els companys de Retroscroll, tot i que no va ser l'únic, perquè per exemple també destaca el que vam gravar en directe des de la RetroBarcelona 2024, on ens vam retrobar després d'un any, o el fet que em van donar, un any més, l'oportunitat de provar jocs indies de naturalesa arcade per analitzar-los abans del seu llançament, tot un honor.

2024 també va ser l'any de la compra d'una nova recreativa mini, l'Astro City Mini V de Sega, amb jocs en format vertical, sobretot de naus, gràcies a una boníssima i inesperada oferta (i aquí teniu el meu vídeo d'unboxing i prova a TikTok), i em temo que els trastos i els videojocs continuaran arribant, perquè no paren de llançar màquines i títols que em criden molt l'atenció.

No goso proposar-me comprar menys i gaudir més el 2025, perquè tinc coses pendents de comprar de 2024 i en venen algunes de molt interessants, però estaria bé poder-ho fer, perquè encara que sigui per espai seria d'allò més recomanable.

A banda d'això, en l'àmbit del consum en si, vull continuar jugant al que em vingui de gust a cada moment, sense obligar-me a res, però sense prohibir-me, tampoc, tenir una idea aproximada de videojocs que m'agradaria tocar en el futur immediat. 

Però, per parlar més concretament d'algun joc o alguna saga, m'agradaria iniciar Final Fantasy -si, per fi, trobo un bon preu del recopilatori Pixel Remaster- i un deute pendent amb mi mateix de fa molts anys, Shenmue, així com recuperar la saga Dragon Quest, posar-me amb el Yakuza 0 i jugar, almenys, al GTA III, i si pot ser començar el Vice City. En termes de màquines, donar una mica més d'amor a les meves Evercade -i comprar-me l'Alpha, la versió recreativa bartop-, cosa que ja vaig començar a fer tímidament el 2024, però encara les tinc molt desaprofitades.

Ja ho veurem, són coses que ara em passen pel cap i que potser després no em venen de gust, però pensar-hi em motiva a fer-ho realitat, i per això també l'existència d'aquesta mena d'entrades anuals, a més que l'any que ve podrem veure si vaig ser ferm.

Que tingueu totes i tots molt bon any i que jugueu moltíssim i, sobretot, que us agradi allò a què jugueu!

11è aniversari de 3 Botons i START

Ja em va passar l'última vegada, i aquest cop he hagut de deixar altre cop el blog sense actualitzar més enllà dels 6 o 7 dies habituals perquè aquesta entrada es publiqués el 15 de febrer, que és l'aniversari del blog.

Enguany 3 Botons i START celebra els 11 anys d'existència, amb 1.245 entrades publicades comptant aquesta, i novament veig que continuo amb energia, ganes i disponibilitat per publicar entrades amb la freqüència de sempre, cosa que per a mi ja és motiu de celebració, i suposo que també per als 10 o 12 lectors que entrin aquí habitualment i que surten de descartar, a ull, les visites que són de bots.

11 anys es diuen aviat, però són una pila d'anys, i estic content que el blog continuï ben viu. Però quan faig les entrades de celebració sempre faig alguna cosa diferent, com ara llistes de jocs que m'enduria a una illa deserta, les portades que més m'agraden, anècdotes-confessions personals o fins i tot vaig intentar fer una sessió maratoniana. Aquest cop he pensat fer una llista, aviso que no ordenada, d'11 personatges que m'agraden del món dels videojocs.

Pel seu disseny, pel que representen, pels jocs on surten, perquè em resulten entranyables, perquè els tenia vistos a les revistes de petit i he jugat als seus jocs després... pel que sigui. Cada cas és diferent, però hi pot haver motius molt diversos. El que veureu, però, és que el retro és el que em dona més vida en això dels videojocs. Dit això, comencem:

Què dir d'en Koopa Troopa que no s'hagi dit, o que jo mateix no hagi dit, ja? Aquest enemic clàssic d'en Mario, nascut al Super Mario Bros. el 1985 amb uns clars antecedents a la tortuga Shellcreeper del Mario Bros. (1983), molt bufó i especialment recurrent a les aventures del lampista italoamericà, tant les principals com els spin-offs, també ha estat personatge controlable en títols més esportius o la saga Mario Kart, la meva preferida del món dels videojocs, on l'agafo sempre que està disponible, perquè no sempre hi és.

Em sap greu no haver-ne trobat cap imatge més gran -tampoc volia posar la portada del joc-, però aquí tenim el protagonista d'un joc de la Master System pel qual sento un afecte especial, el Psycho Fox. Encara que la gràcia d'aquest títol és que el personatge, una guineu antropomòrfica, es pugui -i s'hagi de- transformar en altres animals, a mi la que més m'agrada és la seva forma original, que em recorda la guineu que en Goku va conèixer a la sèrie animada de Bola de Drac -no pas al còmic-, que es deia Konkichi i el va conèixer just abans que comencés el 22è Gran Torneig de les Arts Marcials. 

I si en Psycho Fox -suposant que es digui així, és clar- em recorda un personatge molt petit de Bola de Drac, en PC-Genjin o Bonk me'n recorda un altre, que m'estalviaré esmentar perquè estic segur que ja sabreu qui és.

El protagonista de la saga PC-Genjin associada principalment a la Turbografx o PC Engine em sembla d'allò més entranyable i tinc ganes de posar-me amb la saga algun dia. Sempre m'havia fascinat quan en veia fotos a les revistes de videojocs dels anys 90 i a l'última RetroBarcelona vaig tenir l'ocasió de jugar al seu primer títol, Bonk's Adventure en versió occidental. A més, la imminent PC Engine Mini durà les dues primeres entregues de les seves aventures.

A continuació tenim un personatge sense nom, i he investigat si hi era: parlem del típic atleta de Konami, l'home del bigoti -segurament pel mateix motiu que el té en Mario, per definir millor la seva cara originalment, quan el pixel art estava més limitat- que, amb diversitat de colors tant d'indumentària com de cabells i pell, podem veure en títols com el Track & Field o el Konami's Soccer, ambdós mítics de la meva infantesa amb l'MSX.

No hi podia faltar en Ken, el personatge que acostumo a portar als Street Fighter, tot i que m'agrada tocar-los tots. I encara que m'agrada en totes les seves versions al llarg de la mítica saga, la imatge que em va marcar, com ja he explicat moltes vegades, va ser la que vaig veure a la pantalla de la recreativa d'un bar on es veia una mena de Goku amb els cabells diferents llançant el que clarament és un Kame Hame Ha.

La Shantae és un personatge que vaig descobrir fa temps perquè vaig tenir l'oportunitat de comprar a preu ridícul un bundle digital per a la Nintendo 3DS on s'incloïa la tercera entrega de les seves aventures. Ara ja les tinc totes, i fa un any i escaig vaig jugar a la primera, de la Game Boy Color, una meravella de la qual vaig parlar a Retroscroll, i que va fer que m'enamorés del personatge, tremendament simpàtic.

Al Bubble Bobble no hi he jugat tant, tot i que m'agrada i en tinc l'oportunitat, però a la saga Puzzle Bobble l'he tocat força més, i allà hi apareixen també aquests germans, en Bub (el de color verd, que duem si juguem en solitari) i en Bob (el de color blau, el del segon jugador), els dragonets bufons tan coneguts i que em permetreu que situï aquí ocupant només un lloc a la llista, tot i ser dos.

En Kunio, de la saga o més aviat franquícia popularment coneguda com a Kunio-kun, té un disseny molt recognoscible que sempre m'ha despertat afecte, des que jugava al Nintendo World Cup sense saber que era una localització d'una saga fins ara, que m'estic endinsant en el particular univers d'aquest brètol d'institut i els seus amics i enemics, amb títols com el mític Downtown Nekketsu Monogatari / River City Ransom.

Killer Instinct segur que no és la saga de lluita més popular de la història, i tampoc la trobarem al Top 5, però quan el 1995 en va sortir una adaptació per a Game Boy trobo que prou entretinguda i me la vaig comprar, em vaig enamorar d'aquest esquelet furiós, l'Spinal, potser perquè la imatge d'esquelets guerrers la tenia gravada a la ment d'haver-ne vist a la sèrie animada Les aventures de Fly, com ja deveu saber originalment Dragon Quest: Dai no daibôken, una història totalment original però on sortien monstres que podem trobar al llarg de la saga, un dels quals un esquelet armat amb una espasa.

Aquest ja és molt més típic, però des de ben petit en Mega Man m'ha semblat fascinant. Llavors el veia a les revistes de videojocs, però des de fa un temps en puc gaudir, en versions digitals per a consoles modernes, això sí.

He acabat només 3 jocs de la franquícia, espero poder dir aviat que ja tinc el quart al sarró, però m'agrada molt i el personatge sempre em desperta calidesa.

Acabo amb un altre de l'època de l'MSX, al capdavall és quan vaig començar a jugar a videojocs i d'on ve bona part dels meus records més entranyables. I un dels títols que vaig descobrir de manera més tardana, que em va arribar en una tongada posterior en un disquet dels que em duia el meu pare, era el Ninja Jajamaru-kun, amb un protagonista, en Jajamaru, que era el germà petit del personatge principal del Ninja-Kid i el Ninja-Kid II i que va tenir una rica saga pròpia.

En deixo fora, inicialment no sabia si en trobaria 11 i al final n'he hagut de descartar alguns que vull esmentar de manera especial també com el nen indi del Magical Tree, en Tako de la saga Parodius o el bufó Kirby. Potser si em coneixeu els gustos us ha estranyat no veure-hi personatges de Dragon Quest, la meva saga d'RPG preferida, però és que me n'agraden tants, de personatges d'aquesta franquícia, i també entre els secundaris, que no sabria triar-ne només un.

Tampoc he esmentat en Mario ni en Sonic, ni en Luigi, ni en Tails, però és evident que m'agraden. El que volia era destacar personatges no pas desconeguts, però sí que m'evoquessin més records i sentiments agradables.

Quins són els vostres personatges preferits dels videojocs, per la raó que sigui?

Els meus videojocs preferits: MSX

He parlat diverses vegades de l'MSX, sobretot a la secció Jocs de la meva infantesa, perquè la meva història com a videojugador va començar precisament amb el model SVI-738 d'aquest estàndard de la microinformàtica dels 80. 

També n'he parlat a les cròniques de les diverses edicions de la Reunió d'Usuaris de l'MSX a què he assistit. El que no havia fet era un Top 5 dels meus videojocs preferits d'aquell sistema, i ja és hora que ho solucioni. Així doncs, endavant amb els 5 que he triat -amb molt d'esforç, perquè repassant la llista n'hi ha molts que m'agraden molt. No tenen cap ordre, és tal com em venen.

Comencem amb el Galaga, el clàssic de Namco que amb el segell de Namcot sortia versionat a l'MSX el 1984, i que és l'únic joc al qual vaig veure el meu pare jugar. Tant de l'MSX com de qualsevol sistema. 

Poca cosa puc dir que no se sàpiga ja d'aquest clàssic dels shoot'em up verticals, però com a experiència personal recordo que vaig al·lucinar quan vaig descobrir que es podia rescatar la nau capturada i que a partir del llavors combatés al nostre costat, i també recordo haver arribat força lluny -no recordo fins a on, però potser a la pantalla 40, i això per a un nen estava molt bé, trobo-, però que quan hi jugo ara no hi arribo ni de bon tros.

El Magical Tree, un dels mítics jocs que Konami va fer per a l'MSX, va sortir també el 1984 i es tracta d'un plataformes vertical en què controlem un petit indi que em recordava l'Upa de Bola de Drac i que pujava i pujava sense parar per diverses pantalles.

M'agradaven molt les pantalles de nit, representaven un gran canvi respecte les altres, perquè no ens enganyem: una mica repetitiu sí que és, el joc. Val a dir que, si no vaig errat, va ser el primer videojoc que em vaig passar. 

El Circus Charlie (1984) ens proposa controlar un petit pallasso que es mou per escenaris inspirats en diversos números de circ, de manera que la jugabilitat canvia cada vegada, i cal ser molt precís amb els salts -no fa cap més acció- perquè és molt fàcil morir-hi si es fa un pas en fals.

També va rebre una entrada en el seu moment, al capdavall és un dels jocs de la meva vida. Allà vaig explicar com em costava passar-me la primera pantalla i va ser la meva germana, un any -gairebé dos- més petita que ho va aconseguir per primer cop.

Opera Soft presentava el 1986 el Cosa Nostra, un joc d'acció ambientat a l'època dels gàngsters dels anys 30 que permet moure's per escenaris de força colors i amb enemics molt diversos. Trobo que és molt bon joc, sincerament.

Però quan jo hi vaig començar a jugar -recordo que em semblava un dels més destacats exceptuant els dels dos disquets inicials que teníem, que tant al principi com quan en teníem molts més continuaven sent els protagonistes gràcies als jocs de Konami- em feia molta gràcia el nom, que pensava que estava en català. Amb els anys sabria, quan em vaig interessar profundament pel món del crim organitzat, que no era el cas.

El Ninja Jajamaru-kun (1986) pertanyia a un disquet que jo coneixia com a "Ninja", perquè contenia videojocs de ninges, però amb els anys vaig saber que es deia així. 

També era dels títols que vaig tenir més endavant, però em va captivar per la seva addictiva i trepidant jugabilitat, i uns gràfics que em van meravellar i que trobo que són millors que els de la versió de la NES (Famicom en realitat).

I fins aquí el repàs dels meus 5 videojocs preferits de l'MSX, segurament el Top 5 que m'ha costat més de fer perquè deixo fora moltíssims títols que hi podrien haver entrat perfectament, però vull pensar que almenys no tots els que he posat són els típics.

Jocs de la meva infantesa: Especial Ninges (MSX)

Us he parlat algunes vegades dels meus disquets plens de jocs de l'MSX. Quan era petit era així com me'ls passaven, tots en disquets, i per tant pirates. Però no tenia cap altra manera d'aconseguir-los, i de fet actualment comprar-ne d'originals tampoc no és a l'abast de qualsevol butxaca. Doncs bé, cada cop que el meu pare venia a casa amb un nou disquet, que era un esdeveniment de periodicitat irregular, em feia una il·lusió tremenda. Un dels disquets venia ple de jocs de ninges, i avui el que faré serà comentar els que més m'agradaven. Comencem:

Aquest, el vídel qual he pujat jo de l'emulador perquè no hi era, és el Ninja Kage (Hudson Soft, 1984), que era divertit però tenia la limitació del tipus de moviment, sempre igual: portem el ninja en pantalles de moviment horitzontal, algunes fins i tot estàtiques, i anem disparant als enemics que apareixen per dalt. Això sí, les pantalles com a mínim són variades. Ara veurem el Ninja-kun: Majô no Bôken (Jaleco, 1984):

Aquest també l'he pujat jo. Existeix una versió per a la NES, tècnicament per sobre.

I el 1994 va sortir com a Super Ninja-kun a la Super Nintendo!

També té versió per a Nintendo el que veurem a continuació, que és el meu preferit, el Ninja Jajamaru-kun (Jaleco, 1986). Només de veure'n el vídeo em vénen unes ganes enormes de jugar-hi.

En aquest cas m'ha quedat amb el so molt baix, us en demano disculpes. I ara la versió de la Nintendo, novament superior però tampoc no tant, en aquest cas. 

Per acabar, el Ninja Princess (Sega, 1986), que tampoc no estava malament i que tenia el prestigi de ser un producte de Sega (i de fet fora del Japó es coneixia com a Sega Princess):

Aquest, però, té una història una mica més extensa: va aparèixer a les recreatives el 1985, i l'any següent, a banda del port de l'MSX, també va aparèixer a les consoles SG-1000 i Master System, totes dues de Sega, i en el cas de la Master amb el nom de The Ninja i canviant la protagonista per un home, així com un redisseny dels escenaris.

La versió de les recreatives...

La de la SG-1000, que és clavada, però clavada, a la versió de l'MSX, i de fet només podem saber que no és la mateixa perquè el logo de Sega del principi és diferent...

 

...I la de la Master System, que jo personalment trobo inferior. Doncs bé, aquí s'acaba el meu repàs dels jocs de ninges de la meva infantesa (alguns tenen preqüeles i seqüeles, però jo parlo dels que conec, i he posat el de la Super Nintendo només com a curiositat), amb un format que fins ara no havia fet servir en aquesta secció, però és que ha estat començar a buscar informació d'un d'ells i adonar-me que podia parlar perfectament de tots.