Anàlisi: Super Mario RPG

M'adono que aquest any he jugat sobretot a jocs retro, que no és una cosa dolenta de cap manera, però també m'agrada poder dir que he tocat jocs més actuals. En el cas del títol que analitzo avui després d'haver-me'l acabat, es podria considerar que és una mica de cada.

El joc és un llançament de l'any passat, però és un remake d'un títol de la Super Nintendo al qual tenia ganes de jugar a la meva malauradament molt abandonada Super Nintendo Mini, i per a mi una de les estrelles del seu reduïdíssim catàleg -el de la rèplica en miniatura, no el de la consola original real, és clar-, ja que era la seva estrena en territori PAL, però la seva actualització en Switch em va semblar prou atractiva, me la van portar els Reis i ara, poc abans que tornin a venir Ses Majestats, hi he jugat i us en vull parlar.

Super Mario RPG, que perd el subtítol de la versió original, Legend of the Seven Stars, és el primer joc del gènere protagonitzat per en Mario, que ja havia provat sort en molts videojocs de tota mena, més enllà de les plataformes que el van fer tan popular.

Originalment obra de Square, un soci de luxe per a Nintendo -i viceversa-, el remake de 2023 és obra d'ArtePiazza, que ja havia refet alguns Dragon Quest, i val a dir que, tot i que els gràfics renderitzats de la versió de 1996 van ser lloats en el seu moment, tal com es veuen aquesta mena de dissenys a les pantalles actuals ha estat tot un encert reconstruir aquest clàssic amb el motor Unity. 

No m'entretindré a explicar més diferències entre les dues versions, tampoc és que hagi jugat mai a l'original, com deia al principi, i segur que sabreu trobar informació sobre les altres novetats que aporta el de la Switch, però en destaco les cinemàtiques i el contingut post-joc, que valen la pena.

Però de què va? I com s'hi juga? Doncs el Super Mario RPG ens presenta la premissa que el castell d'en Bowser ha estat ocupat, durant una de les freqüents aventures de rescat de la princesa Peach per part d'en Mario, per un nou malvat, que foragita el tirà i, de pas, trenca el camí estel·lar que permet que els somnis de la gent es facin realitat. 

Per tal de restaurar aquest important camí, en Mario, naturalment, s'embarca en una aventura d'obtenció de les set estrelles màgiques en la qual recorre el món del joc, representat per un bonic mapa -que després veurem menys quan fem servir la funció de viatge ràpid-, tot coneixent personatges, alguns dels quals s'uneixen al seu equip cadascun pels seus propis motius, derrotant dolents i acceptant encàrrecs secundaris dels personatges no jugables, a més de col·leccionar objectes i participar en competicions i minijocs, tasques completament opcionals, però recomanables tant per allargar la vida del joc (i la diversió) com per ajudar els personatges a pujar de nivell.

Perquè això és un videojoc de rol, per molt que sigui senzill i més aviat fàcil, i els seus protagonistes s'enfronten als enemics en combats per torns en què els paràmetres d'atac, defensa, atac màgic i defensa màgica són importants, al costat de les tècniques apreses, les armes de què es disposa i la roba i els accessoris que han equipat.

En aquests combats podem atacar amb els moviments bàsics (que es basen en l'arma que tingui cada personatge), fer servir objectes (de recuperació de vida, d'enfortiment, de defensa, d'altres que provoquen un efecte negatiu en l'enemic, desintoxicants i fins i tot de resurrecció) o dur a terme tècniques especials que consumeixen els anomenats punts de flor, que són l'indicador de màgia d'aquest joc, i que en alguns casos són força efectives i espectaculars.

A la imatge de dalt, a la part inferior esquerra, podem veure un cercle brillant amb un "100%" al mig, i és que també hi ha un mesurador de tècnica triple, que dona pas a una cinemàtica i té un efecte especial que agrairem poder fer servir quan estigui carregat del tot, una càrrega que passa per atacar bé i aturar atacs dels rivals. A més, la tècnica depèn dels membres que estiguin en primera línia en aquell moment, de manera que segons la combinació de personatges que participin activament al combat passarà una cosa o una altra, des d'atacs devastadors fins a recuperacions miraculoses de salut.

Totes aquestes mecàniques són senzilles d'entendre, ens les expliquen bé i donen vida als combats que, com no podia ser d'una altra manera tractant-se del gènere al qual pertany el joc, sovintejaran. Amb l'experiència obtinguda al final de cada combat, de tant en tant els personatges pujaran de nivell i haurem de decidir a quin paràmetre assignem la pujada, tot plegat escenificat d'una manera molt festiva i teatral.

Si morim, que encara que sigui un joc fàcil ens pot passar perquè ens enfrontem a un enemic que encara no és al nostre abast o no hem fet servir l'estratègia adequada, no és cap desgràcia: el joc ens portarà a l'últim punt de control, que sol ser just abans del combat en qüestió, i podrem tornar-ho a intentar o anar a fer una altra cosa.

Super Mario RPG és un producte cuidat, amb pobles i escenaris ben dissenyats, de disposició sempre isomètrica, on trobarem personatges inèdits d'espècies ja conegudes, però també de noves, i ens ho passarem bé parlant amb tots ells, assabentant-nos de coses, acceptant missions secundàries, comprant objectes a les botigues i allotjant-nos als hostals on originalment hi havia els únics punts per desar partida, però ara, tot i que es mantenen, es pot fer en qualsevol moment.

A més, com es podria veure després a les sagues d'RPG derivades d'aquesta, per una banda Paper Mario i per l'altra Mario & Luigi, el guió del joc està farcit d'humor i els diàlegs són divertits, com també ho és el fet que en Mario, mut com dicta el tòpic dels protagonistes dels jocs de rol, s'expressi amb mímica.

M'ho he passat molt bé, amb aquest joc, m'han atrapat els seus personatges, les missions, els enemics i els escenaris, a més de la música de la mítica Yôko Shimomura, però m'ha quedat un regust agredolç, igual que em va passar amb el Paper Mario, en haver-me d'acomiadar dels companys temporals d'en Mario en aquesta aventura -parlo dels que no són la Peach ni en Bowser- sabent que no els tornaré a veure, perquè només surten en aquest joc.

Si aquest és l'únic problema que li trobo, podeu pensar, això parla molt bé del Super Mario RPG. Doncs sí, i si hi teniu un mínim interès us recomano que el proveu. Jo em plantejo, fins i tot, jugar algun dia a la versió Super Nintendo, d'aquí a uns anys, quan tingui ganes de tornar a gaudir d'aquesta aventura.

Noms: Yôko Shimomura

Ho explicava fa poc en una altra entrada: la música forma part dels videojocs i la seva història gairebé des del principi, i ha arribat un punt que es fan fins i tot concerts de bandes sonores de videojocs en directe, però tant si som d'anar a aquests esdeveniments com si no, és evident que la música ens acompanya cada cop que ens endinsem en una d'aquestes aventures que tant ens agraden.

Hi ha molts noms responsables de les bandes sonores més emblemàtiques, i aquesta secció és perfectament vàlida per parlar d'alguns d'ells de tant en tant, com començo a fer avui.

Aquesta senyora és la Yôko Shimomura (1967), i com tants altres futurs músics va començar la seva carrera aprenent a tocar el piano quan era molt petita. I el cas és que afirma que s'inventava melodies i, sense voler, acabava composant-ne, cosa que acabaria fent en el futur per guanyar-se la vida.

Després de graduar-se en estudis de piano a la Universitat de Música d'Osaka el 1988, però, i anant contra els desitjos de la seva família es va presentar a una entrevista de feina en una companyia desenvolupadora de videojocs, perquè era un món que sempre li havia agradat i volia crear música per a aquest mitjà d'entreteniment. Aquella companyia es deia Capcom.



Allà va col·laborar o es va responsabilitzar d'un munt de bandes sonores, i si ens hem de refiar de la Wikipedia començava el 1988 amb la del Samurai Sword, un joc per al Famicom Disk System que, pel que podem escoltar al vídeo, el cert és que no és especialment memorable en aquest apartat.



Molt més conegut és el Final Fight (1989), per al qual va composar els temes de les àrees 2 i 3 de la pantalla 5, Bay Area. Però ho va fer en col·laboració amb altres músics i no surt acreditada. Després participaria en la del Codename: Viper (1990), el Gargoyle's Quest (1990) o el Nemo (1990) en versió recreativa, entre altres, no sempre acreditada i, quan ho era, feia servir pseudònims com ara Pii, Shimo-P i altres variants d'aquesta idea.



El 1991 li arribaria el primer gran èxit, segurament el més reconegut de la seva carrera, en encarregar-se gairebé en solitari de tota la banda sonora de l'Street Fighter II: The World Warrior, poca broma.

El mateix any feia el mateix amb el beat'em up The King of Dragons, i un altre títol del gènere, The Punisher (1993) també tenia una banda sonora signada per ella.



Aquell mateix any se n'anava a Square, actualment Square Enix, perquè afirmava que volia fer bandes sonores de videojocs de rol, i a Capcom la tenien fent títols de recreativa. El 1996 presentava la banda sonora del Super Mario RPG: Legend of the Seven Stars, un títol per a la Super Nintendo que curiosament no va desenvolupar la mateixa Nintendo, sinó l'esmentada Square.

Era l'any que també es faria càrrec de la música del Tobal No. 1, de la PlayStation, però formant part d'un equip força gran, cosa que passaria per últim cop en molts anys en què es dedicaria a composar en solitari.



Va ser el cas de la música del Parasite Eve (PlayStation, 1998), però també la tenim a la del Legend of Mana (PlayStation, 1999, i sembla ser que la seva preferida) o a la del següent títol, principi d'una saga on la senyora Shimomura es quedaria encarregant-se de la música.



Es tractava del Kingdom Hearts (PlayStation 2, 2002) i la feina que hi va fer va ser prou ben rebuda com perquè se li assignessin les continuacions, sinó perquè actualment sigui una de les sagues per les quals és reconegut el seu nom com a artista.



El destí la tornaria a fer trobar amb la mascota de Nintendo, perquè el 2003, després de deixar Square per ser mare i tornar a la feina com a freelance -cosa que no li va impedir continuar treballant per a Square quan calia-, feia la banda sonora del Mario & Luigi: Superstar Saga (Game Boy Advance), inici d'una altra sèrie però en certa manera hereu del ja esmentat Super Mario RPG, i sí, a partir de llavors també seria la compositora d'aquesta saga, fins als nostres dies, a més de signar coses com la major part de l'apartat musical del Final Fantasy XV (PlayStation 4, Xbox One i PC, 2016).



Aquí la podem veure al setembre de 2016 en un concert amb peces de l'esmentat títol, als Abbey Road Studios de Londres, en què va tocar alguna cançó al piano amb l'acompanyament de l'Orquestra Filharmònica de la capital britànica, que era l'encarregada del concert on ella estava convidada.

No era la primera vegada que la Yôko Shimomura participava en un espectacle d'aquesta mena, fos actuant ella mateixa o simplement sent homenatjada mitjançant les interpretacions d'altres persones. Perquè ens fem una idea de la importància de les seves contribucions al món dels videojocs.

L'any que ve sortirà el Kingdom Hearts III (PlayStation 4 i Xbox One) amb una banda sonora feta per ella, i és que no para. Desenes de videojocs tenen bandes sonores seves, o almenys algun tema compost per la que és considerada la compositora més important de la història dels videojocs, però com acostuma a passar, és una feina més a l'ombra que no pas la dels directors o programadors. I amb aquesta entrada volia contribuir a fer-la una mica més coneguda.

Videojocs animats: Final Fantasy

És pràcticament impossible que algú sàpiga què és un videojoc i no hagi com a mínim sentit el nom de la saga Final Fantasy, sense la qual el gènere dels role playing games o RPG no s'entendria, i que és tan important com Dragon Quest, encara que a Occident aquesta última saga no tingui tanta popularitat com FF.

Naturalment, una franquícia tan popular com aquesta havia de tenir productes més enllà de les fronteres del sector que la va vaure néixer, els videojocs, i com ja us deveu haver imaginat avui veurem els dibuixos animats de Final Fantasy.

Com també passa amb Dragon Quest, cada entrega de Final Fantasy (les numerades, perquè també hi ha spin-offs) té uns protagonistes i uns escenaris diferents, i el primer producte animat que es va fer basant-se en els FF va ser Final Fantasy: Legend of the Crystals, situat al mateix univers que el Final Fantasy V però 200 anys més tard.

En realitat es deia Final Fantasy i prou, i era una OVA (episodis llançats directament en format domèstic) de 4 parts publicada al Japó el 1994, produïda pel famós estudi Madhouse i dirigida pel prestigiós Rintarô. Als Estats Units va arribar el 1997 en versió doblada, i pel que fa a la rebuda que va tenir s'ha de dir que la crítica no es va posar d'acord, si bé en general no va agradar massa.

El 2001 arribava Final Fantasy: Unlimited, una sèrie de 25 episodis amb animació en 2D i 3D que es basava en la franquícia sencera però que n'era, de fet, un spin-off amb personatges originals. En arribar als Estats Units va agradar més que Legend of the Crystals, però resulta que la història quedava inacabada i continuava només al Japó en novel·les, CD Drama, un ràdiodrama i un llibre que contenia un manga.

El 2005 sortia Final Fantasy VII: Advent Children, una pel·lícula d'animació generada per ordinador que va arribar a Europa i que és molt més coneguda i popular, al cap i a la fi se situa dos anys després dels fets del Final Fantasy VII, segurament l'entrega més famosa i estimada de la saga.

Situat cronològicament dos anys abans del joc, però llançat també el 2005, encara que no va arribar a Europa, tenim Last Order: Final Fantasy VII, un episodi llançat directament al mercat domèstic, per tant una OVA. Als Estats Units es va poder veure subtitulat en una edició limitada de la pel·lícula Advent Children, però no s'ha llançat mai en DVD de manera individual.

Per a acabar-ho de complicar, va sortir una sèrie de relats curts anomenats On the way to a smile on s'explicaven històries situades entre el videojoc i Advent Children, però només una es va traduir a l'anglès i va formar part de l'esmentada edició limitada de la pel·lícula. La resta es podia comprar, en japonès, al pack Advent Children Complete el 2009 i també compilades sense haver d'adquirir la nova edició del film, ideal per a qui ja tingués la primera. 

Jocs estranys: Another Mind

Avui us porto un altre videojoc estrany que alhora és un dels que no van sortir del Japó, precisament perquè és estrany en el sentit japonès de la paraula i es basa molt en el text, motiu que per si sol ens ha deixat sense desenes i desenes de jocs al llarg de la història. 

El protagonista d'avui és l'Another Mind, un títol de 1998 per a la Playstation que va desenvolupar Square (sí, la d'Square Enix) i que és conegut per la seva foscor, la seva banda sonora a càrrec de Jun'ya Nakano (col·laborador habitual d'Square Enix) i un argument, com dèiem abans, típicament japonès.

Per començar és un joc amb actors reals, però encara que el vídeo que hem vist ho contradigui, sembla que té més aviat poques escenes filmades i en realitat basa la seva interfície en textos i les fotografies d'aquests actors, que sí que posen veu a les frases que hi llegirem si sabem japonès.

El vídeo és de mala qualitat i les veus que sentim són les de l'autora del mateix, però malauradament l'alternativa a això és una cosa semblant amb uns paios nord-americans que hi juguen en emulador, de manera que ens hi conformarem per tal de fer-nos una idea de la mena de joc que és.

Pel que podem veure és com la típica aventura de text on ens fem un fart de llegir i triar entre les diverses opcions de resposta que ens ofereixen, tot i que aquest últim punt està molt més desenvolupat que en els videojocs dels anys 80 i principis dels 90 que van fer famós (i quasi exclusivament japonès) el gènere.

Amb una música de fons (background music o BGM) de sintetitzador de les que m'agraden a mi i que no sé com anomenar per tal de trobar-ne més mostres (ja he provat "japanese synthpop" i coses semblants), posem un altre vídeo introductori o promocional de l'Another Mind i comentem breument el seu argument: la Hitomi Hayama, una noia involucrada en un accident de trànsit, es desperta en un hospital amb la ment d'una altra persona sumada a la seva, i nosaltres som aquesta ment i hem de convèncer la noia, mitjançant les converses, per tal que faci el que li diem.

Junts haurem de resoldre un misteri a l'hospital en un videojoc estructurat en episodis que a més té diferents finals que depenen de les nostres accions o que fins i tot s'activen si hi juguem per segona vegada. Malauradament es diu que li resten punts una història interessant però difícil de seguir, un sentit de l'humor fallit i en general un caràcter estrany que és el que fa que en parlem avui aquí.

Jocs que no van sortir del Japó: Tobal 2

Els més veterans potser recordeu, dels temps de la primera Playstation, un videojoc de lluita que tenia dissenys de personatges del mestre Akira Toriyama. Es deia Tobal No. 1 i va sortir el 1996 al Japó i el 1997 als EUA i Europa, va ser aclamat per la diversitat dels estils de lluita que hi apareixien i per la llibertat de moviments que proporcionava, i va tenir una seqüela, el 1997, que es va quedar al Japó.

El Tobal 2, ja sense "No.", va sortir només per a la Playstation, altra vegada gràcies a Square (la meitat del que avui és Square Enix, i curiosament Enix és on van néixer els Dragon Quest, que com ja sabeu tenen una important implicació del mestre Toriyama), i va superar el seu predecessor.

Aquesta segona part va rebre unes crítiques encara millors, i a més va coincidir amb el llançament del comandament analògic de la primera consola de Sony i és el primer que en va fer ús. Mantenia el que havia agradat tant de la primera part i oferia gràfics amb més resolució (els seus creadors es van decantar per reduir els detalls per tal de fer el joc menys poligonal, amb menys textures, i això va agradar), una modalitat Aventura més gran i lliure i dos personatges nous.

Però com deia abans no va sortir del Japó, encara que l'explicació oficial ha patit variacions amb el temps. Al principi Square, que tenia pensat llançar-lo almenys als Estats Units, va dir que el primer títol no s'havia venut gaire a Occident i que sospitava que les poques persones que l'havien comprat ho havien fet perquè incloïa una demo jugable del després llegendari Final Fantasy VII, però el 2006 va declarar que era per la dificultat d'afegir text en anglès a la modalitat Aventura tenint en compte la limitada memòria de la consola. Una traducció a la llengua de Shakespeare feta per fans uns anys abans feia absurda aquesta explicació. 

No en podia fer un especial d'Anuncis, però sí que valia la pena posar aquest, encara que la qualitat d'imatge no sigui gaire bona. En fi, un videojoc que per desgràcia no va arribar aquí i que la importació va fer més accessible, però és clar, cal saber japonès si volem gaudir-ne més enllà de la modalitat de lluita principal.