Nascuts el 1992: Sagues que fan 30 anys

Si seguiu el blog des de fa temps, i n'heu tingut l'oportunitat perquè va camí dels 14 anys, potser us heu adonat que de manera anual escric una entrada per celebrar les tres dècades de jocs que van inaugurar sagues d'èxit.

Avui ha arribat el moment de fer el mateix amb les franquícies que van néixer, potser sense saber que ho serien, l'any 1992, i prepareu-vos, perquè ve bona teca.

Comencem amb el plat fort, o almenys per a mi, perquè és el que va iniciar la meva saga de videojocs preferida. 

El Super Mario Kart va donar inici als millors videojocs tipus Mario Kart. Sí, perquè amb aquest spin-off de les aventures d'en Mario ambientat en la velocitat humorística es va crear, podríem dir, un subgènere. 

Des de llavors, múltiples entregues i aparicions en gairebé totes les màquines posteriors de la companyia -exceptuant la Virtual Boy-, i amb una última entrega, el Mario Kart 8 (Deluxe en la seva encarnació per a la Switch), tan polida que Nintendo no ha trobat la necessitat de fer-ne una de nova després de 8 anys de la seva aparició per a la Wii U. I el públic hi respon bé.  

A l'altra banda de l'espectre del públic objectiu tenim el Mortal Kombat, la proposta de Midway per fer la competència a l'Street Fighter II, i tot i que són videojocs molt diferents, podem dir que li va plantar cara amb prou dignitat.

El seu punt fort, més enllà dels gràfics prerenderitzats, va ser la violència extrema que es mostrava als seus combats, sobretot a la finalització opcional dels mateixos, els ja llegendaris i imitats fatalities. En tot cas, amb alts i baixos a la seva trajectòria, la saga gaudeix de bona salut amb l'entrega més recent numerada com a Mortal Kombat 11. 

De moment no abandonem la lluita, perquè 1992 va ser també l'any d'estrena d'una de les moltes sagues de lluita d'SNK, Art of Fighting. 

Situat temporalment abans del Fatal Fury, amb el qual comparteix univers i localització, segueix les aventures dels karateques Ryô Sakazaki i Robert Garcia, i els seus personatges, juntament amb els d'entregues posteriors, que només en van ser dues més, han aparegut també a la saga The King of Fighters, els grans crossovers d'SNK.

Un joc una mica difícil de classificar, però sens dubte molt conegut, és l'Ecco the Dolphin, amb defensors i detractors, que és emblemàtic de la Mega Drive i, com a tal, ha aparegut en diversos recopilatoris dels que homenatgen la grandíssima 16 bits de Sega.

No va donar lloc a una saga gaire llarga, però va tenir més entregues de les que jo tenia presents: a banda de ports per a Master System, Game Gear i Mega-CD dels dos primers jocs, la Mega Drive va tenir un tercer títol, la consola educativa Pico un de propi i l'últim va ser el de la Dreamcast, l'any 2000. Ja veurem si no torna, perquè el seu creador, Ed Annunziata, diu que voldria revifar la sèrie a la Switch.

Reconec que la mítica saga de survival horror començada amb aquest Alone in the Dark d'Infogrames per a PC no l'he tocat mai, més enllà d'haver passat uns minuts en una barraca (?) promocional decorada amb motius del joc on es podia provar la versió per a PlayStation del que dedueixo que era la segona part. 

Tanmateix, el nom té prou força perquè el recordi de veure'l diversos cops durant la meva infantesa i adolescència, i sé que és una saga important. Considerat el primer survival horror en 3D, ha tingut diverses entregues, i tot i que inicialment estava orientada sobretot als ordinadors, més endavant ja es desenvolupava tenint en compte diversos sistemes. L'última entrega, de 2015, era un joc només online i la crítica el va destrossar, però s'espera que torni a consoles (i PC) properament. 

Una altra que s'espera que torni properament és Flashback, que va començar amb el joc del mateix nom, del qual vam parlar en un podcast a Retroscoll, desenvolupat per a Mega Drive però llançat primera per a Amiga.

Aquesta aventura espacial amb regust de joc de PC mostrava un apartat gràfic espectacular per a l'època, i va tenir un remake el 2013, a més d'un rellançament en consoles modernes el 2018. El 1995 va tenir una continuació, Fade to Black, i per a l'any vinent, 2023, s'espera l'arribada de la seqüela numerada, el Flashback 2.

Acabarem amb el meu estimat Kirby's Dream Land, un dels títols de la meva infantesa al qual fa un parell d'anys vaig tornar a jugar i que va encetar una exitosíssima saga per a les consoles de Nintendo. 

Desenvolupat per la second-party HAL Laboratory, presentava una boleta rosa capaç de xuclar (i escopir) qualsevol cosa en un món molt bufó i una aventura de dificultat baixa per a tots els públics. Entregues posteriors van anar polint el concepte, sobretot amb la revolucionària capacitat de copiar poders dels enemics que es va introduir a l'entrega de la NES, i tot i que al llarg de la seva extensa i prolífica història hi ha hagut de tot, inclosos spin-offs i algunes propostes que no van acabar de ser memorables del tot, recentment ha tingut una aplaudidíssima aventura tridimensional a la Switch. 

Aquest ha estat el repàs de les sagues que han fet 30 anys, amb jocs que si vam jugar quan eren més o menys nous significa que també tenim una edat. Només us ho volia recordar.

Nascuts el 1990: Sagues que fan 30 anys

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega d'aquesta secció de caràcter anual, que segons el que em trobi, i com ja ha passat, hi ha anys que no surt. Però aquest 2020 té lloc el 30è aniversari d'algunes sagues i, encara que serà una llista curta, val la pena fer-ne esment per fer-los un petit homenatge.

Començarem amb Monkey Island, un dels grans referents de les aventures gràfiques, i que vaig homenatjar fa ben poc amb un especial sobre tatuatges. Les aventures de l'aspirant a pirata Guybrush Threepwood han tingut cinc entregues, que són The Secret of Monkey Island (1990), Monkey Island 2: LeChuck's Revenge (1991), The Curse of Monkey Island (1997), Escape from Monkey Island (2000) i Tales of Monkey Island (2009), a més d'edicions especials de les dues primeres entregues en temps més moderns i en format digital, i rellançaments en CD-ROM i versions per a sistemes més enllà del PC.

La primera entrega, però, és la que més gent estima i recorda, i confesso que és l'única a la que he jugat jo. I és normal, perquè no és d'aquelles sagues que comencen fluixes i després milloren, sinó que el primer títol ja era excel·lent.  

Passem a Dr. Mario, un títol que es va llançar per a la Famicom en primer lloc i que també va triomfar a Occident, amb versions per a NES i Game Boy. 

L'spin-off d'en Mario -i el cert és que n'ha tingut moltíssims, i de molt d'èxit- s'endinsava en el gènere dels puzzles, amb una proposta diferent de la del llegendari Tetris, que va tenir prou bona acollida com perquè en sortissin múltiples noves entregues per a sistemes posteriors: Tetris & Dr. Mario (1994), Dr. Mario 64 (2001), Dr. Mario Online Rx (2008), Dr. Mario Express (2009), Dr. Luigi (2013), Dr. Mario: Miracle Cure (2015) i Dr. Mario World (2019). Com podem veure, hi ha una clara resurrecció de la saga des de la dècada dels 2000, mentre que als 90 només hi va haver dues entregues.

Nintendo no ha cuidat tant F-Zero, saga començada amb el mític títol de curses de cotxes voladors del mateix nom per a la Super Nintendo, memorable en diversos sentits, entre els quals la banda sonora, i que ha estat homenatjat a l'última entrega numerada d'una "rival" dins la mateixa companyia, Mario Kart.

Després, entre el 1996 i el 1997 al Japó es rebrien, per al Satellaview, les entregues BS F-Zero Grand Prix i BS F-Zero Grand Prix 2, el 1998 apareixia per a la Nintendo 64 l'espectacular F-Zero X, amb una expansió per al 64DD que tenia editor de circuits però que es va quedar al Japó, el 2001 arribaria a la Game Boy Advance l'F-Zero Maximum Velocity, la GameCube tindria el 2003 l'F-Zero GX, amb versió arcade com a F-Zero AX el mateix any, un 2003 en què també tindríem l'F-Zero GP Legend per a la Game Boy Advance, i el 2004 sortia, per a la mateixa consola però només al Japó, l'F-Zero Climax. No està malament, el problema és que des de llavors Nintendo ha tingut la saga oblidada, en el sentit que no n'ha desenvolupat cap més entrega.

No ens movem de Nintendo, perquè també va ser l'any 1990 quan va néixer la seva emblemàtica saga d'RPG Fire Emblem, amb aquest primer títol que tot just, quan escric això, s'ha rellançat en format digital a la Switch i per primer cop traduït a l'anglès, cosa que a més de suposar el seu debut a Occident després de 30 anys, també ens dona el seu nom oficial, Fire Emblem: Shadow Dragon and the Blade of Light.

Després d'aquell primer joc la saga continuaria amb Fire Emblem Gaiden (1992), Fire Emblem: Mystery of the Emblem (1994), Fire Emblem: Genealogy of the Holy War (1996), Fire Emblem: Thracia 776 (1999), Fire Emblem: The Binding Blade (2002), Fire Emblem: The Blazing Blade (2003), Fire Emblem: The Sacred Stones (2004), Fire Emblem: Path of Radiance (2005), Fire Emblem: Radiant Dawn (2007), Fire Emblem: Shadow Dragon (2008), que és un remake del primer, Fire Emblem: New Mystery of the Emblem (2010), que ho és del tercer, Fire Emblem: Awakening (2012), Fire Emblem: Fates (2015), Fire Emblem Echoes: Shadows of Valentia (2017), remake del segon títol, i Fire Emblem: Three houses (2019).

I fins aquí el repàs d'aquest any. Naturalment, també van sortir altres grans jocs, i algun sistema nou, com una tal Super Famicom, però en aquesta secció parlo del naixement de sagues mítiques, així que ho deixo aquí i hi tornem l'any que ve, que segur que 1991 va ser un bon any pel que fa a sagues, començant per la d'un eriçó blau molt ràpid.

 

Nascuts el 1987: Sagues que fan 30 anys

Fa aproximadament un any vaig publicar una entrada en què repassava els inicis de grans sagues que s'havien produït l'any 1986, un any especialment prolífic pel que fa a títols que després esdevindrien llegendes. 

Va ser una entrada pensada com una cosa que no tindria continuïtat, al capdavall no tots els anys han estat igual d'importants al món dels videojocs, però m'adono que 1987 va ser un altre gran any i, per tant, sense tancar la porta a fer una entrada d'aquest tipus cada any, o potser depèn dels videojocs afectats, al final la idea té, almenys, una segona part.

Comencem amb el Final Fantasy, primera entrega de la llegendària i encara viva saga, que va sortir per a la Famicom i no seria fins al 1990 que arribaria la versió per a les NES estatunidenques. A Europa l'hauríem de veure en successius ports per a consoles posteriors.



La saga, caracteritzada per la barreja de ciència-ficció i fantasia, ha tingut múltiples seqüeles, la més recent de les quals el Final Fantasy XV (2016), a més d'spin-offs de tota mena, fins i tot d'altres gèneres que no són de rol ni de bon tros.

Encara que actualment pertanyen a la mateixa companyia, Square Enix, Final Fantasy era d'Square i Dragon Quest, d'Enix, en aquella època. Dic això perquè el creador de FF, en Hironobu Sakaguchi, volia fer un RPG i Square l'hi havia negat, al·legant que no es vendria gaire, però l'èxit del primer Dragon Quest, la competència, el 1986, va fer que Square ho reconsiderés.

Capcom presentava el 1987, per a la Famicom també, el Rockman, que, de la mateixa manera que la saga que generaria, a Occident coneixem com a Mega Man. Un clàssic de la NES que tindria conversions per a Game Boy i fins i tot Mega Drive, i que començava així:



La saga és una de les més populars de la història dels videojocs, però també és coneguda per la seva dificultat, almenys fins que no ens acostumem a les seves físiques, perquè bàsicament el problema que presenten els seus jocs -alguns més que altres- és la precisió requerida per als salts entre plataformes i a l'hora de lluitar contra els enemics, a més de saber gestionar bé els objectes (sobretot armes) especials que anem aconseguint.

Amb una sèrie principal de 10 jocs numerats -l'any que ve arribarà l'11è, que abandona l'aspecte dels 8 bits després que el 9 i el 10, creats en època moderna, el respectessin- i nombroses sagues alternatives o spin-offs, és una saga ben viva que hem pogut tornar a jugar recentment amb els recopilatoris Mega Man Legacy Collection.

Deixem les consoles de Nintendo, però tornem a l'RPG, perquè toca parlar del Phantasy Star, un altre dels considerats pioners del gènere, amb èmfasi en la història, i per primera vegada protagonitzat per una noia. 

La seva ambientació a l'espai i els seus gràfics van fer que triomfés entre la crítica i el públic, i entre 1989 i 1993 en van sortir tres seqüeles, totes per a la Mega Drive. 

Més endavant el joc va rebre remakes, va aparèixer en recopilatoris i va fer el salt al subgènere dels MMORPG, o videojocs de rol en línia multijugadors massius, una marca dels quals és Phantasy Star Online, que en la seva segona entrega numerada tindrà una versió el 2018 per a la Switch, després de passar per ordinadors, PS Vita i PlayStation 4.

1987 també va ser l'any del mític Metal Gear, joc que abans de passar a la Famicom va sortir per a l'MSX2, ja signat pel llegendari Hideo Kojima. 

De ben segur un dels millors jocs del seu catàleg, potser fins i tot el millor, almenys des del punt de vista tècnic i artístic en general, aquest videojoc d'acció i infiltració en què controlàvem el també mític Solid Snake és un dels més desitjats del microordinador, i per tant caríssim si el volem comprar actualment, però si trobem la manera de jugar-hi es tracta, sens dubte, d'un dels preferits de molta gent. 

Després de la seqüela, també per a MSX2, anomenada Metal Gear 2: Solid Snake, la saga va revifar amb l'arribada del Metal Gear Solid de la PlayStation (1998), que al seu torn va tenir seqüeles que duren fins als nostres dies (l'última numerada, Metal Gear Solid V (2016)), a més d'altres propostes i spin-offs que se separen més o menys de la saga principal.

El gènere dels beat'em up va tenir el seu moment de glòria entre finals dels anys 80 i mitjan anys 90, i tot i que venia d'abans, el que el va fer realment popular va ser el Double Dragon, un títol de recreativa creat per Technôs Japan que introduïa un element molt important a partir de llavors:

Si els beat'em up en general es defineixen com videojocs en què un personatge s'ha d'enfrontar a hordes d'enemics en solitari, jugar-hi acompanyat d'una altra persona, estigui asseguda al nostre costat o a casa seva i connectada amb nosaltres gràcies al joc en línia possibilitat per rellançaments més moderns, és una experiència molt més divertida, i el cooperatiu, tan apreciat al gènere, va començar amb el Double Dragon.

Va tenir múltiples conversions a sistemes domèstics de tota mena, no totes igual de bones ni amb el multijugador cooperatiu, i després van arribar seqüeles en recreativa -al seu torn convertides a consoles i ordinadors-, seqüeles exclusives de consola, projectes fora de Technôs i tota mena de títols relacionats amb una saga estimada i que encara cueja, encara que sigui amb fracassos com el Double Dragon IV de 2017.

No marxem gaire lluny del gènere, perquè Capcom el 1987 va llançar el primer Street Fighter, el gran ignorat de la franquícia malgrat que, tot i que l'èxit li va arribar amb la seva continuació, se li acostumen a comptar els anys a partir del primer títol, com és normal. Per això n'ha fet 30 i en parlo en aquesta entrada.

Els 4 anys entre aquest llançament i el de l'Street Fighter II es noten, és un dels exemples més clars de seqüela que millora l'original, contra la dita popular, i és que aquell primer Street Fighter era molt limitat, amb només un jugador controlable, en Ryû -llevat que el segon jugador agafés en Ken-, gràfics més rudimentaris i jugabilitat primitiva.

És clar que no és just comparar-lo amb el II, però la popularitat d'aquest últim ho fa inevitable. Tampoc és just que se l'acostumi a excloure dels recopilatoris, encara que el 2018 arriba a l'Street Fighter 30th Anniversary Collection, on sens dubte serà el més fluix dels jocs recopilats, però almenys se'ns promet que serà la versió de recreativa, millor que les conversions per a microordinadors dels 80 o el Fighting Street amb què es va rebatejar per al CD de PC Engine. 

Acabo amb el Contra, un altre mític, que llavors a Europa es va dir Gryzor, i que arribava també a recreatives amb la seva acció també opcionalment cooperativa, que és evident que va contribuir a la seva popularitat.  

Va arribar l'any següent a plataformes domèstiques, la versió més coneguda de les quals la de la NES, on a diferència del que havia passat amb el Double Dragon sí que va conservar el multijugador cooperatiu. A Europa es va rebatejar com a Probotector, nom pel qual reconec que el coneixia en la seva versió de Game Boy -que resulta que era un títol específic, no pas un port- quan no en coneixia cap més.

La saga va continuar amb una seqüela per a recreativa convertida a la NES, Amiga i MS-DOS, i després ja van passar a aparèixer títols directament per a consoles, amb més o menys fidelitat als primers jocs des del punt de vista gràfic i jugable, però malgrat la importància de la sèrie no se n'ha tornat a fer cap joc des del Hard Corps: Uprising, de 2011, per a Xbox 360 i PlayStation 3.

 

Aquestes són les sagues mítiques que enguany han fet 30 anys, amb sort desigual però encara molt recordades, tant si encara són vives -la majoria- com si estan en estat latent, i com podem veure valia la pena repassar-les perquè molts dels seus jocs han marcat la història dels videojocs.