Nascuts el 1987: Sagues que fan 30 anys

Fa aproximadament un any vaig publicar una entrada en què repassava els inicis de grans sagues que s'havien produït l'any 1986, un any especialment prolífic pel que fa a títols que després esdevindrien llegendes. 

Va ser una entrada pensada com una cosa que no tindria continuïtat, al capdavall no tots els anys han estat igual d'importants al món dels videojocs, però m'adono que 1987 va ser un altre gran any i, per tant, sense tancar la porta a fer una entrada d'aquest tipus cada any, o potser depèn dels videojocs afectats, al final la idea té, almenys, una segona part.

Comencem amb el Final Fantasy, primera entrega de la llegendària i encara viva saga, que va sortir per a la Famicom i no seria fins al 1990 que arribaria la versió per a les NES estatunidenques. A Europa l'hauríem de veure en successius ports per a consoles posteriors.



La saga, caracteritzada per la barreja de ciència-ficció i fantasia, ha tingut múltiples seqüeles, la més recent de les quals el Final Fantasy XV (2016), a més d'spin-offs de tota mena, fins i tot d'altres gèneres que no són de rol ni de bon tros.

Encara que actualment pertanyen a la mateixa companyia, Square Enix, Final Fantasy era d'Square i Dragon Quest, d'Enix, en aquella època. Dic això perquè el creador de FF, en Hironobu Sakaguchi, volia fer un RPG i Square l'hi havia negat, al·legant que no es vendria gaire, però l'èxit del primer Dragon Quest, la competència, el 1986, va fer que Square ho reconsiderés.

Capcom presentava el 1987, per a la Famicom també, el Rockman, que, de la mateixa manera que la saga que generaria, a Occident coneixem com a Mega Man. Un clàssic de la NES que tindria conversions per a Game Boy i fins i tot Mega Drive, i que començava així:



La saga és una de les més populars de la història dels videojocs, però també és coneguda per la seva dificultat, almenys fins que no ens acostumem a les seves físiques, perquè bàsicament el problema que presenten els seus jocs -alguns més que altres- és la precisió requerida per als salts entre plataformes i a l'hora de lluitar contra els enemics, a més de saber gestionar bé els objectes (sobretot armes) especials que anem aconseguint.

Amb una sèrie principal de 10 jocs numerats -l'any que ve arribarà l'11è, que abandona l'aspecte dels 8 bits després que el 9 i el 10, creats en època moderna, el respectessin- i nombroses sagues alternatives o spin-offs, és una saga ben viva que hem pogut tornar a jugar recentment amb els recopilatoris Mega Man Legacy Collection.

Deixem les consoles de Nintendo, però tornem a l'RPG, perquè toca parlar del Phantasy Star, un altre dels considerats pioners del gènere, amb èmfasi en la història, i per primera vegada protagonitzat per una noia. 

La seva ambientació a l'espai i els seus gràfics van fer que triomfés entre la crítica i el públic, i entre 1989 i 1993 en van sortir tres seqüeles, totes per a la Mega Drive. 

Més endavant el joc va rebre remakes, va aparèixer en recopilatoris i va fer el salt al subgènere dels MMORPG, o videojocs de rol en línia multijugadors massius, una marca dels quals és Phantasy Star Online, que en la seva segona entrega numerada tindrà una versió el 2018 per a la Switch, després de passar per ordinadors, PS Vita i PlayStation 4.

1987 també va ser l'any del mític Metal Gear, joc que abans de passar a la Famicom va sortir per a l'MSX2, ja signat pel llegendari Hideo Kojima. 

De ben segur un dels millors jocs del seu catàleg, potser fins i tot el millor, almenys des del punt de vista tècnic i artístic en general, aquest videojoc d'acció i infiltració en què controlàvem el també mític Solid Snake és un dels més desitjats del microordinador, i per tant caríssim si el volem comprar actualment, però si trobem la manera de jugar-hi es tracta, sens dubte, d'un dels preferits de molta gent. 

Després de la seqüela, també per a MSX2, anomenada Metal Gear 2: Solid Snake, la saga va revifar amb l'arribada del Metal Gear Solid de la PlayStation (1998), que al seu torn va tenir seqüeles que duren fins als nostres dies (l'última numerada, Metal Gear Solid V (2016)), a més d'altres propostes i spin-offs que se separen més o menys de la saga principal.

El gènere dels beat'em up va tenir el seu moment de glòria entre finals dels anys 80 i mitjan anys 90, i tot i que venia d'abans, el que el va fer realment popular va ser el Double Dragon, un títol de recreativa creat per Technôs Japan que introduïa un element molt important a partir de llavors:

Si els beat'em up en general es defineixen com videojocs en què un personatge s'ha d'enfrontar a hordes d'enemics en solitari, jugar-hi acompanyat d'una altra persona, estigui asseguda al nostre costat o a casa seva i connectada amb nosaltres gràcies al joc en línia possibilitat per rellançaments més moderns, és una experiència molt més divertida, i el cooperatiu, tan apreciat al gènere, va començar amb el Double Dragon.

Va tenir múltiples conversions a sistemes domèstics de tota mena, no totes igual de bones ni amb el multijugador cooperatiu, i després van arribar seqüeles en recreativa -al seu torn convertides a consoles i ordinadors-, seqüeles exclusives de consola, projectes fora de Technôs i tota mena de títols relacionats amb una saga estimada i que encara cueja, encara que sigui amb fracassos com el Double Dragon IV de 2017.

No marxem gaire lluny del gènere, perquè Capcom el 1987 va llançar el primer Street Fighter, el gran ignorat de la franquícia malgrat que, tot i que l'èxit li va arribar amb la seva continuació, se li acostumen a comptar els anys a partir del primer títol, com és normal. Per això n'ha fet 30 i en parlo en aquesta entrada.

Els 4 anys entre aquest llançament i el de l'Street Fighter II es noten, és un dels exemples més clars de seqüela que millora l'original, contra la dita popular, i és que aquell primer Street Fighter era molt limitat, amb només un jugador controlable, en Ryû -llevat que el segon jugador agafés en Ken-, gràfics més rudimentaris i jugabilitat primitiva.

És clar que no és just comparar-lo amb el II, però la popularitat d'aquest últim ho fa inevitable. Tampoc és just que se l'acostumi a excloure dels recopilatoris, encara que el 2018 arriba a l'Street Fighter 30th Anniversary Collection, on sens dubte serà el més fluix dels jocs recopilats, però almenys se'ns promet que serà la versió de recreativa, millor que les conversions per a microordinadors dels 80 o el Fighting Street amb què es va rebatejar per al CD de PC Engine. 

Acabo amb el Contra, un altre mític, que llavors a Europa es va dir Gryzor, i que arribava també a recreatives amb la seva acció també opcionalment cooperativa, que és evident que va contribuir a la seva popularitat.  

Va arribar l'any següent a plataformes domèstiques, la versió més coneguda de les quals la de la NES, on a diferència del que havia passat amb el Double Dragon sí que va conservar el multijugador cooperatiu. A Europa es va rebatejar com a Probotector, nom pel qual reconec que el coneixia en la seva versió de Game Boy -que resulta que era un títol específic, no pas un port- quan no en coneixia cap més.

La saga va continuar amb una seqüela per a recreativa convertida a la NES, Amiga i MS-DOS, i després ja van passar a aparèixer títols directament per a consoles, amb més o menys fidelitat als primers jocs des del punt de vista gràfic i jugable, però malgrat la importància de la sèrie no se n'ha tornat a fer cap joc des del Hard Corps: Uprising, de 2011, per a Xbox 360 i PlayStation 3.

 

Aquestes són les sagues mítiques que enguany han fet 30 anys, amb sort desigual però encara molt recordades, tant si encara són vives -la majoria- com si estan en estat latent, i com podem veure valia la pena repassar-les perquè molts dels seus jocs han marcat la història dels videojocs.

Història de les videoconsoles: MSX

No és ben bé una consola, però tampoc no és un ordinador normal i corrent, ja que la seva existència estava orientada principalment als videojocs. Avui que ha fet 30 anys (es va anunciar oficialment el 27 de juny de 1983) és hora que dediqui al meu primer sistema de videojocs l'entrada que es mereix, una idea que tenia al cap des de feia molt de temps.

L'MSX, de fet, era un estàndard pensat per als ordinadors de videojocs de 8 bits que es va inventar el senyor Kazuhiko Nishi i que pretenia —i ho va aconseguir— seguir els passos del que s'havia fet amb el VHS, estàndard que va triomfar al món del vídeo domèstic.

La idea era que els fabricants de diverses companyies es comprometessin a fabricar els MSX seguint unes premisses que permetrien que tant els programes com els accessoris es poguessin emprar en qualsevol dels aparells presentats per les altres empreses, i amb aquesta estratègia es volien menjar el món dels videojocs de 8 bits.



Amb anuncis com aquest es feia la publicitat de l'MSX al Japó, on malgrat que no es va aconseguir superar la popularitat de les consoles de 8 bits sí que es van vendre uns quants milions d'MSX de les diverses marques, però curiosament on va ser realment popular va ser a Europa (concretament a l'estat espanyol i Holanda), la Unió Soviètica, el Pròxim Orient i el Brasil. Que no triomfés als Estats Units va ser clau per al fracàs de l'objectiu d'esdevenir un estàndard mundial, cosa que no va impedir que fos i encara sigui un dels microordinadors més estimats.

Les companyies que es van sumar al projecte van ser desenes, entre les quals moltes de gran renom com ara Sony, Sanyo, Mitsubishi, Toshiba, Hitachi, Philips, Panasonic, Casio, Yamaha o Daewoo. La llista completa de models compatibles amb l'estàndard la podeu trobar aquí.

Cadascun dels moltíssims models que existien i que es van anar llançant al llarg dels anys tenia unes característiques pròpies pel que fa a les especificitats tècniques, però en general es mantenia la regla d'or, que era la de la compatibilitat.

Tot i així, l'evolució del model era inevitable i van aparèixer l'MSX2 el 1986 i les revisions exclusivament japoneses MSX2+ (1988) i MSX Turbo R (1990), tots ells incompatibles amb l'anterior MSX, de manera que els jocs dissenyats per a MSX2 i revisions no funcionaven en cap MSX.

La imatge que hem vist una mica més amunt es mereix una menció especial, i és que es tracta de l'SVI-738 X'Press de Spectravideo, que era un MSX1 de 1985 amb força característiques del que després seria l'MSX2 (per exemple la unitat de disquet incorporada, que em va permetre gaudir de desenes de videojocs sense haver de recórrer al sempre incòmode lector de cintes de casset que era l'habitual juntament amb els cartutxos), però sense ser compatible amb els videojocs dissenyats especialment per a MSX2.

Popularment se'l coneix com l'MSX 1.5 i és el que jo tinc des que el meu pare el va comprar, quan jo era molt petit, esdevenint d'aquesta manera el meu primer sistema de videojocs. En aquella època, però, no donava importància al fet que tots els meus jocs eren còpies il·legals embotides en disquets que li anaven passant al meu pare, quelcom molt còmode però, per desgràcia, sense valor col·leccionista.



Això que acabem de veure, i si no heu mirat el vídeo us convido a rectificar la vostra decisió, és un recull dels que l'autor del muntatge considera els millors títols que la prestigiosa Konami va treure per a l'MSX. N'hi ha alguns dels quals ja havia parlat en diverses entrades, com el Road Fighter, el Knightmare o el Yie Ar Kung-fu, però d'altres corresponen a l'MSX2, com ara el Vampire Killer (segon títol de la saga Castlevania, més que res perquè va sortir un mes més tard que el de la NES, anomenat Castlevania, però eren pràcticament el mateix joc), el Metal Gear o el Metal Gear 2: Solid Snake, corresponents a la franquícia per la qual actualment és més coneguda la companyia i que per desgràcia no vaig poder tenir perquè, com ja he dit, el meu MSX és "1.5", no 2. 

Sens dubte la companyia japonesa va llançar bona part dels millors videojocs de l'MSX, i el resum mostrat a dalt deixa fora títols molt mítics de la meva infantesa, com el Magical Tree, l'Athletic Land, el primer King's Valley o el Circus Charlie. Tot i així n'hi va haver moltes altres que van crear grans videojocs, o versions MSX de videojocs nascuts en altres sistemes, com el Galaga, i també hi va haver sagues molt importants que van néixer en un MSX o un MSX2, com l'esmentada Metal Gear, Parodius, Bomberman o Puyo Puyo. D'altres, com Dragon Quest, Final Fantasy, Gradius/Nemesis o R-Type, "només" hi van passar amb una o dues entregues.



Aquest recull, molt més llarg, repassa un centenar de títols de l'MSX que no eren necessàriament de Konami (però també hi surten), i que m'ha fet recuperar vells i estimats records, així com també veure imatges de videojocs dels quals ni tan sols havia sentit a parlar.

Després de 30 anys, la gent que encara juga amb l'MSX i fa coses al seu voltant, el que es coneix com la scene, no és precisament poca, i a més molts videojocs de nova creació, sempre seguint l'estàndard, surten sense parar gràcies a programadors no professionals. I no només això, sinó que des dels canals oficials s'han llançat kits de desenvolupament per tal que aquells que en saben prou muntin el seu propi MSX2. En altres paraules, tot i que l'MSX és retro i no va ser el més popular de la seva època, encara belluga.

Jocs que no van sortir del Japó: DreamMix TV World Fighters

Sabeu aquells jocs tan xul·los on podem controlar personatges de diverses franquícies i fer que lluitin entre ells? Els que acostumen a dur la paraula (o contracció) "versus" al títol? Són bastant divertits, però com s'ha demostrat diverses vegades, entre les quals amb el Tatsunoko vs Capcom de la Wii —que va arribar de miracle i amb modificacions—, segons quins són els universos representats és impossible que aquests videojocs surtin del Japó, per problemes amb les llicències.

És el que va passar, segurament, amb el DreamMix TV World Fighters, un joc molt de l'estil de la saga Super Smash Bros., amb què per cert Nintendo no ha tingut cap problema enlloc del món, ja que es tracta de personatges que posseeix la mateixa companyia. 

Fins a 4 jugadors poden controlar personatges de videojocs de Konami i Hudson Soft, però també de les joguines de Takara. Parlem concretament de les franquícies i els videojocs Castlevania, Metal Gear (el protagonista de la qual, en Solid Snake, apareix també al Super Smash Bros. Brawl de la Wii), Gradius, Bomberman, Adventure Island, Bloody Roar, Transformers, Beyblade, Micronauts, Licca-chan, Cool Girl, Tengai Makyô, Jikkyô Powerful Pro'94 i Momotarô Densetsu, aquest basat al seu torn en una de les llegendes més populars del folklore japonès.

No sé quines van ser les llicències que en van impedir l'exportació, potser només en va ser una, n'hi hauria hagut prou, però el cas és que el DreamMix TV World Fighters va sortir el 2003 només per a les Gamecube i Playstation 2 japoneses.

Es tracta d'estomacar els rivals, agafar objectes i impedir que els vençuts tornin a la vida (però sí que poden continuar per l'escenari tocant el que no sona), de manera que quedi només un supervivent, que serà el guanyador de l'esbojarrada batalla. 

L'excusa argumental, una competició de lluita entre personatges de diferents universos amb l'objectiu d'augmentar l'audiència d'un programa de televisió la cancel·lació del qual ha estat anunciada per la cadena. Però en realitat no necessitem arguments per a videojocs així, sinó que es facin i arribin a Occident.