Ja sabeu que m'agrada fer arqueologia dels videojocs, i per tant m'encanta descobrir títols que no coneixia ni tan sols pel nom. Quan es tracta d'un joc que no va tenir versions domèstiques ni rellançaments de cap mena, la probabilitat que sigui un potencial descobriment per a mi és més alta, i és el cas que ens trobem avui.
A més, es tracta d'un títol d'una companyia més que coneguda, de manera que partim del prejudici que és, com a mínim, interessant. Perquè de brossa també n'hi ha molta, per descobrir.
Devastators, llançat per a les recreatives japoneses com a Garuka, és un joc de trets en tercera persona desenvolupat per Konami que es va poder jugar per primer cop el 1988, i que ja des del flyer transmet una quantitat de testosterona considerable, tant amb les imatges de músculs i guerra com amb el text.
No us el perdeu: "For the glory, for the money... and to feet the beast inside their body". A sobre, amb rodolí i tot. A la pantalla de títol, a més, trobem els dos guerrers, un dels quals pràcticament calcat a aquell actor. Sí, home, el que feia de Rambo. Sense cap mena de contenció. Tal qual:
L'argument ens diu que el duet protagonista -és un altre joc que és més divertit jugar a dobles, com se sol dir- està format per uns mercenaris que han estat contractats per un país en vies de desenvolupament per defensar-lo de les ambicions d'un dictador de l'Orient Mitjà, que el vol afegir a la col·lecció.
El joc destaca per la vista des de l'esquena dels personatges, com les pantalles "tridimensionals" del Contra, que és la que mostra en tot moment, però l'escenari no avança de manera automàtica, sinó que hi haurem de caminar prement la palanca, o la creueta si ho fem emulant-lo en un sistema modern, cap amunt. A més, trobarem objectes i construccions que ens permetran parapetar-nos per protegir-nos dels atacs enemics.
Devastators, que és el que hauria cridat una Rocío Jurado angloparlant a la mítica topada amb els paparazzi, ens convida a lluitar per deserts, selves, asfalt, dins l'aigua i, finalment, les portes del palau de l'esmentat dictador, pel que sembla. Després de cada pantalla tindrem l'esperat enfrontament amb un enemic final d'aquell sector.
Evidentment, podrem fer ús de diverses armes, però no gaires, i amb munició escassa, i tot plegat és un espectacle visual i bèl·lic que, sense que es perdi la qualitat d'exclusiu de recreativa, no m'estranyaria que acabéssim veient als Arcade Archives, on han sortit moltes coses de Konami, no necessàriament conegudes. El temps ho dirà.
Se m'ha acudit una nova secció, ves per on, i serà la tercera que s'estrena aquest any. Potser no tindrà un nombre d'entrades espaterrant, tot depèn del que vagi trobant, però de moment en tenim una.
I és que no és una cosa que em sorprengui, però no se m'havia acudit fer-ne una secció, el fet que els logos de les nostres estimades i no tan estimades companyies de videojocs canviïn amb el temps.
Nascut com a composició de la primera síl·laba dels cognoms dels seus fundadors, Kagemasa Kōzuki, Yoshinobu Nakama, and Tatsuo Miyasako, aquest nom ens evoca una part importantíssima de la història dels videojocs que va començar el 1969 com l'identificador d'una companyia de lloguer i manteniment de màquines jukebox, però que es va iniciar al món dels videojocs a la temporada 1977-78.
No és aquest el lloc per parlar de la seva història, tampoc crec que ho faci a la secció Companyies, nova d'enguany, que reservo per a les empreses no tan conegudes. Només volia donar una mica de context al seu primer logo oficial i documentat, nascut el 1981 i per a mi emblemàtic perquè era el que em trobava als jocs de l'MSX signats per Konami.
De fet, dins dels videojocs no es va començar a veure fins al 1984, amb títols com el Hyper Sports o el Road Fighter. Abans, a les pantalles de títol sortia el nom de Konami amb una font equivalent a la resta del text informatiu.
El seu segon logo suposa un canvi radical d'estil: es manté el nom, que passa a tenir lletra de pal, en cursiva i de color gris, i afegeix aquestes faixes ondulades, molt emblemàtiques també, de color taronja i vermell respectivament.
Podríem dir sense por d'equivocar-nos que és el logo més recordat pels que vam créixer als 80 i 90, atès que el vam poder veure a l'època indiscutiblement de més esplendor de la companyia, de 1986 a 1998. Al primer any, naturalment de transició, trobem jocs que portaven l'antic (Double Dribble) i d'altres que ja mostraven el nou (Mr. Goemon, Salamander...).
A partir de 1998 i només durant cinc anys, fins al 2003, tenim un redisseny més discret: es mantenen les tires de colors, però el nom de la companyia deixa el gris i la cursiva pel negre i la rodona en negreta.
El podem veure per últim cop en jocs de PlayStation 2 com el Contra: Shattered Soldier, de 2002, mentre que al Castlevania: Lamment of Innocence ja veiem el següent, el que es va estrenar el 2003.
Un altre canvi radical, desapareixen les mítiques franges taronja i vermella en un gir minimalista dels que d'uns anys ençà impregnen el món del disseny.
Va durar deu anyets, i encara es veuria en títols com el Silent Hill HD Collection, de 2012. Però com ja podeu deduir de les meves paraules, hi hauria almenys un canvi més.
Encara més minimalista és el logo que identifica la companyia des de 2013 i que, per tant, a la publicació d'aquesta entrada ja té també deu anys.
Ara els colors s'han invertit i la bandera sobre la que hi havia el nom ja no hi és, o és blanca i només ens ho sembla. Des de principis d'any ja es va poder veure al Dance Dance Revolution 2013 de recreativa, i en consola al Pro Evolution Soccer 2014, per exemple.
Suposo que aquests logos que hem vist ens desperten més o menys nostàlgia segons l'època en què vam enganxar més jocs de Konami, personalment els que més m'agraden són els dos primers, però és evident que ara la companyia fa menys videojocs que en dècades anteriors i que en general, com a desenvolupadora, està molt lluny del que havia estat, també als ulls del públic. Però sempre ens quedarà la seva època daurada, i els logos que llavors lluïa.
Ara feia temps que no publicava una entrada dedicada a un nom propi de la indústria dels videojocs, i el cas d'avui trobo que té sentit perquè no es tracta d'una personalitat de primera ni segona línia. He parlat de persones prou conegudes, sense ser les que ja coneix absolutament tothom, però el protagonista d'avui és una mica més obscur.
I ho és perquè al seu currículum tampoc figuren gaires coses, però les que hi ha -i s'han pogut confirmar, que en segons quines èpoques i segons la informació que circuli per internet, és una altra batalla- són de gran qualitat.
Hidehiro Funauchi va néixer el 1962 al Japó i la seva curta carrera en la composició de videojocs -m'imagino que després va canviar de gènere, però no de professió, o sí- la va dur a terme a Konami, poca broma, on va formar part del seu sound team, l'anomenat Konami Kureiha Club.
El primer videojoc en què consta que va participar és un títol de 1989 per a la Famicom, on figura amb el pseudònim FK-King en col·laboració amb Sukenomiya (Atsushi Fujio) i Flamingo (Katsuhiko Suzuki):
He de reconèixer que no sabia que hi hagués un Twinbee 2, encara menys un Twinbee 3, que és el videojoc al qual pertany aquesta banda sonora que no he aconseguit desgranar per saber a quin dels tres músics pertanyia cada peça, com sí que he pogut en d'altres ocasions. Aquella seria, per cert, la seva primera i última composició per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.
Potser és que directament tots tres van participar en tots els temes, com sembla que també passa al Castlevania: The Adventure, igualment de 1989 però per a la Game Boy -consola on es va quedar-, en què apareix amb el seu nom real -cosa que fa estrany l'ús de pseudònim el mateix any- acompanyat per Shigeru Fukutake i Norio Hanzawa:
Després tenim que el 1990 va participar en el disseny de so -no pas en la composició- del Quarth en versió Game Boy, la banda sonora del qual va fer l'esmentat Norio Hanzawa, però el tornem a veure composant, tot i que en companyia d'Akiko Itô, en un títol mític:
Allò passava el 1991, any en què també va participar, aquest cop en tàndem amb Kazuo Noguchi, a la banda sonora de l'Skate or Die: Bad 'n Rad, i en què el trobem acreditat en solitari a l'Operation C, amb un tema de la primera pantalla que us hauria de sonar:
Aquell any va ser especialment prolífic, perquè a banda de tot això també el trobem, altre cop en equip amb Akiko Itô, en una versió portàtil d'un títol emblemàtic com és el Parodius:
I tancarem el 1991 amb una altra composició en solitari que es considera la millor de la seva carrera, i no ens ha d'estranyar, perquè el Castlevania II: Belmont's Revenge és un dels títols més estimats de la Game Boy, i se n'aplaudeix sempre la magnífica banda sonora:
Tampoc vull omplir més de vídeos aquesta entrada, em consta que després la càrrega de les pàgines és difícil i, amb els anys, si eliminen els vídeos de YouTube, queden molt lletges, de manera que només esmentaré que va participar, en col·laboració amb un o una tal M. Shindô, en la banda sonora del Tiny Toon: Babs' Big Break, de 1992, un dels videojocs de la meva infantesa.
Junts van signar també la música del Zen: Intergalactic Ninja, de 1993, que seria la darrera composició del senyor Funauchi tant per a la Game Boy com de la seva carrera.
Perquè després d'allò se sap que va fer un gir inesperat i va participar en la creació de vídeos o seqüències animades per al Policenauts i el Gradius Deluxe Pack de la PlayStation el 1996 i el Nagano Winter Olympics'98 per a la mateixa consola el 1997, però llavors va desaparèixer del sector.
Hidehiro Funauchi va ser un compositor pràcticament d'un sol sistema, la primera portàtil de Nintendo, i un home de Konami. El seu currículum no té gaires entrades, però són obres potents i té un parell de feines llegendàries per les quals valia la pena fer-li aquest petit homenatge.
Fa aproximadament un any vaig publicar una entrada en què repassava els inicis de grans sagues que s'havien produït l'any 1986, un any especialment prolífic pel que fa a títols que després esdevindrien llegendes.
Va ser una entrada pensada com una cosa que no tindria continuïtat, al capdavall no tots els anys han estat igual d'importants al món dels videojocs, però m'adono que 1987 va ser un altre gran any i, per tant, sense tancar la porta a fer una entrada d'aquest tipus cada any, o potser depèn dels videojocs afectats, al final la idea té, almenys, una segona part.
Comencem amb el Final Fantasy, primera entrega de la llegendària i encara viva saga, que va sortir per a la Famicom i no seria fins al 1990 que arribaria la versió per a les NES estatunidenques. A Europa l'hauríem de veure en successius ports per a consoles posteriors.
La saga, caracteritzada per la barreja de ciència-ficció i fantasia, ha tingut múltiples seqüeles, la més recent de les quals el Final Fantasy XV (2016), a més d'spin-offs de tota mena, fins i tot d'altres gèneres que no són de rol ni de bon tros.
Encara que actualment pertanyen a la mateixa companyia, Square Enix, Final Fantasy era d'Square i Dragon Quest, d'Enix, en aquella època. Dic això perquè el creador de FF, en Hironobu Sakaguchi, volia fer un RPG i Square l'hi havia negat, al·legant que no es vendria gaire, però l'èxit del primer Dragon Quest, la competència, el 1986, va fer que Square ho reconsiderés.
Capcom presentava el 1987, per a la Famicom també, el Rockman, que, de la mateixa manera que la saga que generaria, a Occident coneixem com a Mega Man. Un clàssic de la NES que tindria conversions per a Game Boy i fins i tot Mega Drive, i que començava així:
La saga és una de les més populars de la història dels videojocs, però també és coneguda per la seva dificultat, almenys fins que no ens acostumem a les seves físiques, perquè bàsicament el problema que presenten els seus jocs -alguns més que altres- és la precisió requerida per als salts entre plataformes i a l'hora de lluitar contra els enemics, a més de saber gestionar bé els objectes (sobretot armes) especials que anem aconseguint.
Amb una sèrie principal de 10 jocs numerats -l'any que ve arribarà l'11è, que abandona l'aspecte dels 8 bits després que el 9 i el 10, creats en època moderna, el respectessin- i nombroses sagues alternatives o spin-offs, és una saga ben viva que hem pogut tornar a jugar recentment amb els recopilatoris Mega Man Legacy Collection.
Deixem les consoles de Nintendo, però tornem a l'RPG, perquè toca parlar del Phantasy Star, un altre dels considerats pioners del gènere, amb èmfasi en la història, i per primera vegada protagonitzat per una noia.
La seva ambientació a l'espai i els seus gràfics van fer que triomfés entre la crítica i el públic, i entre 1989 i 1993 en van sortir tres seqüeles, totes per a la Mega Drive.
Més endavant el joc va rebre remakes, va aparèixer en recopilatoris i va fer el salt al subgènere dels MMORPG, o videojocs de rol en línia multijugadors massius, una marca dels quals és Phantasy Star Online, que en la seva segona entrega numerada tindrà una versió el 2018 per a la Switch, després de passar per ordinadors, PS Vita i PlayStation 4.
1987 també va ser l'any del mític Metal Gear, joc que abans de passar a la Famicom va sortir per a l'MSX2, ja signat pel llegendari Hideo Kojima.
De ben segur un dels millors jocs del seu catàleg, potser fins i tot el millor, almenys des del punt de vista tècnic i artístic en general, aquest videojoc d'acció i infiltració en què controlàvem el també mític Solid Snake és un dels més desitjats del microordinador, i per tant caríssim si el volem comprar actualment, però si trobem la manera de jugar-hi es tracta, sens dubte, d'un dels preferits de molta gent.
Després de la seqüela, també per a MSX2, anomenada Metal Gear 2: Solid Snake, la saga va revifar amb l'arribada del Metal Gear Solidde la PlayStation (1998), que al seu torn va tenir seqüeles que duren fins als nostres dies (l'última numerada, Metal Gear Solid V (2016)), a més d'altres propostes i spin-offs que se separen més o menys de la saga principal.
El gènere dels beat'em up va tenir el seu moment de glòria entre finals dels anys 80 i mitjan anys 90, i tot i que venia d'abans, el que el va fer realment popular va ser el Double Dragon, un títol de recreativa creat per Technôs Japan que introduïa un element molt important a partir de llavors:
Si els beat'em up en general es defineixen com videojocs en què un personatge s'ha d'enfrontar a hordes d'enemics en solitari, jugar-hi acompanyat d'una altra persona, estigui asseguda al nostre costat o a casa seva i connectada amb nosaltres gràcies al joc en línia possibilitat per rellançaments més moderns, és una experiència molt més divertida, i el cooperatiu, tan apreciat al gènere, va començar amb el Double Dragon.
Va tenir múltiples conversions a sistemes domèstics de tota mena, no totes igual de bones ni amb el multijugador cooperatiu, i després van arribar seqüeles en recreativa -al seu torn convertides a consoles i ordinadors-, seqüeles exclusives de consola, projectes fora de Technôs i tota mena de títols relacionats amb una saga estimada i que encara cueja, encara que sigui amb fracassos com el Double Dragon IV de 2017.
No marxem gaire lluny del gènere, perquè Capcom el 1987 va llançar el primer Street Fighter, el gran ignorat de la franquícia malgrat que, tot i que l'èxit li va arribar amb la seva continuació, se li acostumen a comptar els anys a partir del primer títol, com és normal. Per això n'ha fet 30 i en parlo en aquesta entrada.
Els 4 anys entre aquest llançament i el de l'Street Fighter II es noten, és un dels exemples més clars de seqüela que millora l'original, contra la dita popular, i és que aquell primer Street Fighter era molt limitat, amb només un jugador controlable, en Ryû -llevat que el segon jugador agafés en Ken-, gràfics més rudimentaris i jugabilitat primitiva.
És clar que no és just comparar-lo amb el II, però la popularitat d'aquest últim ho fa inevitable. Tampoc és just que se l'acostumi a excloure dels recopilatoris, encara que el 2018 arriba a l'Street Fighter 30th Anniversary Collection, on sens dubte serà el més fluix dels jocs recopilats, però almenys se'ns promet que serà la versió de recreativa, millor que les conversions per a microordinadors dels 80 o el Fighting Street amb què es va rebatejar per al CD de PC Engine.
Acabo amb el Contra, un altre mític, que llavors a Europa es va dir Gryzor, i que arribava també a recreatives amb la seva acció també opcionalment cooperativa, que és evident que va contribuir a la seva popularitat.
Va arribar l'any següent a plataformes domèstiques, la versió més coneguda de les quals la de la NES, on a diferència del que havia passat amb el Double Dragon sí que va conservar el multijugador cooperatiu. A Europa es va rebatejar com a Probotector, nom pel qual reconec que el coneixia en la seva versió de Game Boy -que resulta que era un títol específic, no pas un port- quan no en coneixia cap més.
La saga va continuar amb una seqüela per a recreativa convertida a la NES, Amiga i MS-DOS, i després ja van passar a aparèixer títols directament per a consoles, amb més o menys fidelitat als primers jocs des del punt de vista gràfic i jugable, però malgrat la importància de la sèrie no se n'ha tornat a fer cap joc des del Hard Corps: Uprising, de 2011, per a Xbox 360 i PlayStation 3.
Aquestes són les sagues mítiques que enguany han fet 30 anys, amb sort desigual però encara molt recordades, tant si encara són vives -la majoria- com si estan en estat latent, i com podem veure valia la pena repassar-les perquè molts dels seus jocs han marcat la història dels videojocs.
L'any 1987 va arribar a les recreatives un videojoc del subgènere run and gun dins el gènere dels shoot'em up, és a dir un títol de "córrer i disparar", que presentava Konami amb el nom de Contra. Tot un clàssic, però quan va arribar als territoris PAL es va rebatejar com a Gryzor i així es va conèixer també en versions domèstiques com les de l'Amstrad CPC, el Commodore 64, el ZX Spectrum o el PC. L'excepció, la versió de la NES, coneguda com a Probotector, que aquí va arribar el 1990.
El Contra, es digués com es digués, va ser molt popular tant en recreatives com a les cases dels videojugadors, sobretot en la versió de la 8 bits de sobretaula de Nintendo, i va donar lloc a un reguitzell de seqüeles i rellançaments de gran èxit, però avui en parlem perquè també és conegut com un dels videojocs més difícils.
Acabem de veure'n la versió de recreativa, encara que als comentaris dels vídeos de Youtube queda clar que l'opinió generalitzada afavoreix la versió de la Nintendo. Sigui com sigui, dèiem, es tracta d'un dels videojocs més difícils de superar de la història, o això és el que diuen, i les seves seqüeles el segueixen de prop.
Moltes llistes dels videojocs més difícils l'esmenten, i sovint el posen en el primer lloc, però tothom es posa d'acord en què el principal problema és que, a diferència del que passa en molts altres videojocs, els nostres personatges pateixen la mort instantània en rebre un sol tret o cop. Només un. I pot venir de qualsevol dels múltiples enemics que ens ataquen alhora, tant si els percebem com si no. Vegem la versió de la NES:
És veritat que anem equipats amb munició infinita i podem col·laborar amb un company —que per cert podia ser controlat per un amic que jugués amb nosaltres, característica poc habitual a l'època—, però en un joc d'aquesta mena és criminal que els nostres personatges morin tan fàcilment, i a sobre només tenim 3 vides i pocs continues.
Val a dir, però, que aquest sistema és el que trobem als shoot'em up de naus, els "matamarcians", si bé és cert que en aquests jocs acostumem a tenir més vides. Tot i així diuen que l'única manera d'acabar-se el Contra és fent ús del Codi Konami, que com ja vaig explicar els nord-americans es pensen que va néixer precisament en aquest joc (en realitat va ser al Gradius) i que proporciona, en aquest cas, 30 vides.
.jpeg)
