Noms: Hidehiro Funauchi

Ara feia temps que no publicava una entrada dedicada a un nom propi de la indústria dels videojocs, i el cas d'avui trobo que té sentit perquè no es tracta d'una personalitat de primera ni segona línia. He parlat de persones prou conegudes, sense ser les que ja coneix absolutament tothom, però el protagonista d'avui és una mica més obscur.

I ho és perquè al seu currículum tampoc figuren gaires coses, però les que hi ha -i s'han pogut confirmar, que en segons quines èpoques i segons la informació que circuli per internet, és una altra batalla- són de gran qualitat.

Hidehiro Funauchi va néixer el 1962 al Japó i la seva curta carrera en la composició de videojocs -m'imagino que després va canviar de gènere, però no de professió, o sí- la va dur a terme a Konami, poca broma, on va formar part del seu sound team, l'anomenat Konami Kureiha Club. 

El primer videojoc en què consta que va participar és un títol de 1989 per a la Famicom, on figura amb el pseudònim FK-King en col·laboració amb Sukenomiya (Atsushi Fujio) i Flamingo (Katsuhiko Suzuki):

He de reconèixer que no sabia que hi hagués un Twinbee 2, encara menys un Twinbee 3, que és el videojoc al qual pertany aquesta banda sonora que no he aconseguit desgranar per saber a quin dels tres músics pertanyia cada peça, com sí que he pogut en d'altres ocasions. Aquella seria, per cert, la seva primera i última composició per a la 8 bits de sobretaula de Nintendo.

Potser és que directament tots tres van participar en tots els temes, com sembla que també passa al Castlevania: The Adventure, igualment de 1989 però per a la Game Boy -consola on es va quedar-, en què apareix amb el seu nom real -cosa que fa estrany l'ús de pseudònim el mateix any- acompanyat per Shigeru Fukutake i Norio Hanzawa:

Després tenim que el 1990 va participar en el disseny de so -no pas en la composició- del Quarth en versió Game Boy, la banda sonora del qual va fer l'esmentat Norio Hanzawa, però el tornem a veure composant, tot i que en companyia d'Akiko Itô, en un títol mític:

 

Allò passava el 1991, any en què també va participar, aquest cop en tàndem amb Kazuo Noguchi, a la banda sonora de l'Skate or Die: Bad 'n Rad, i en què el trobem acreditat en solitari a l'Operation C, amb un tema de la primera pantalla que us hauria de sonar:

 

Aquell any va ser especialment prolífic, perquè a banda de tot això també el trobem, altre cop en equip amb Akiko Itô, en una versió portàtil d'un títol emblemàtic com és el Parodius: 

 

I tancarem el 1991 amb una altra composició en solitari que es considera la millor de la seva carrera, i no ens ha d'estranyar, perquè el Castlevania II: Belmont's Revenge és un dels títols més estimats de la Game Boy, i se n'aplaudeix sempre la magnífica banda sonora:

Tampoc vull omplir més de vídeos aquesta entrada, em consta que després la càrrega de les pàgines és difícil i, amb els anys, si eliminen els vídeos de YouTube, queden molt lletges, de manera que només esmentaré que va participar, en col·laboració amb un o una tal M. Shindô, en la banda sonora del Tiny Toon: Babs' Big Break, de 1992, un dels videojocs de la meva infantesa. 

Junts van signar també la música del Zen: Intergalactic Ninja, de 1993, que seria la darrera composició del senyor Funauchi tant per a la Game Boy com de la seva carrera. 

Perquè després d'allò se sap que va fer un gir inesperat i va participar en la creació de vídeos o seqüències animades per al Policenauts i el Gradius Deluxe Pack de la PlayStation el 1996 i el Nagano Winter Olympics'98 per a la mateixa consola el 1997, però llavors va desaparèixer del sector. 

Hidehiro Funauchi va ser un compositor pràcticament d'un sol sistema, la primera portàtil de Nintendo, i un home de Konami. El seu currículum no té gaires entrades, però són obres potents i té un parell de feines llegendàries per les quals valia la pena fer-li aquest petit homenatge.

Fonts: Castlevania Wiki, Video Game Music Preservation Foundation, Moby Games, Time Extension

Noms: Miki Higashino

Tot buscant el nou nom de la història dels videojocs per fer una altra entrada d'aquesta secció he vist diverses persones amb un currículum respectable, però potser no prou atractiu per parlar-ne al blog.

Això s'ha acabat quan m'he topat amb aquest nom, que segurament els més entesos coneixen de sobres, però que a mi, a diferència d'altres persones de les quals he parlat fins ara, ni tan sols em sonava, i la seva trajectòria és prou important, i amb obres que conec i m'han fet gaudir.

Es tracta de la Miki Higashino, compositora de música de videojocs que va ser una peça important dins de Konami, en haver creat mítiques bandes sonores de jocs igualment mítics.

Nascuda el primer dia de 1968 a la prefectura a Takarazuka (la ciutat on hi ha el Museu Osamu Tezuka), a l'edat de cinc anys va començar a estudiar piano i solfeig, i el seu pare, amant de la música clàssica, en posava cada dissabte al matí, a casa. Des de ben petita composava i cantava cançons, i després va voler estudiar seriosament música, però sembla que no era prou bona com a pianista i es va especialitzar en la composició a la Universitat Musical d'Osaka. I llavors, el 1984, va veure que Konami buscava compositors.



La primera tasca que se li va encarregar, tot i que al principi era treballadora de la companyia a temps parcial i era acreditada com a Miki-chan o Miki-chang, va ser la banda sonora del Gradius (1985), poca broma, i ella se'n va encarregar malgrat que no tenia experiència com a videojugadora. Ho va fer en col·laboració amb l'equip intern Konami Kureiha Club, però sembla que va tenir força llibertat.

Aquell joc va tenir un èxit espectacular, i per tant la seva música també es va fer immensament popular, fins al punt que es diu que compositors com el llegendari Yûzô Koshiro van triar aquesta feina després de conèixer la banda sonora del Gradius.



El mateix any la teníem composant la banda sonora del Yie-Ar Kung Fu, també per a recreatives, el 1986 participaria a la del Salamander tot i que amb menys poder de decisió, segons que explica, i aquell mateix any s'encarregaria de la música d'un dels videojocs més mítics de Konami per a l'MSX:



La inoblidable música del Knightmare la signa la senyora Higashino, i a la mateixa màquina adaptaria la banda sonora de la versió domèstica del Salamander el 1987. El 1989 participaria, amb tres pistes, a la música del Gradius III, i també es va encarregar, malgrat que no en solitari, de la banda sonora del Teenage Mutant Ninja Turtles de recreativa, aquest cop ja com a treballadora a temps complet de Konami.



Arribem a l'any 1992, en què va cocrear la música del Contra III: The Alien Wars per a la Super Nintendo. El 1993 es va encarregar de la banda sonora del Teenage Mutant Ninja Turtles: Tournament Fighters en versió Mega Drive, i el 1994, altre cop en companyia d'altres persones, va crear la música del Tokimeki Memorial, mític joc de la PC Engine CD.



Passem a l'any 1995, en què va participar -bé, hi va tenir un paper principal- en la creació de la banda sonora del Suikoden, RPG per a la PlayStation, un projecte en què va poder fer un salt qualitatiu, tant per experiència com per motius tecnològics, pel que fa a les seves creacions musicals. La seva seqüela, Suikoden II, de 1998 i per al mateix sistema, també duu el seu nom a l'apartat musical.



Sense deixar la saga que consta com una de les seves creacions més conegudes i populars, la teníem fent, respectivament el 2000 i el 2001, els dos primers volums dels spin-offs de Suikoden anomenats Gensô Suikoden, també per a la PlayStation.

Allò representaria el final de la seva etapa a Konami, perquè el 2001 se'n va anar per centrar-se en la seva vida personal, que afirmava que no havia cuidat gaire, i va decidir ser mare. Tot i que va intentar continuar treballant en el sector, no ho podia compaginar com li hauria agradat amb la seva vida familiar, i després d'una col·laboració amb en Yasunori Mitsuda al 10,000 Bullets, de PlayStation 2, que va sortir el 2005, sí que va deixar la feina.

Després d'allò ha fet alguna feina puntal, com ara al Pop'n Music: Adventure, de 2007, perquè el cuquet de composar i escriure lletres no li ha marxat, però es pot dir que, bàsicament, està retirada. Tot i així, ha deixat un llegat espectacular, i per això li havia de dedicar una entrada amb un repàs a algunes de les obres més representatives que ha signat.


Fonts: Wikipedia, VGM Online (article i entrevista)

Noms: Michiru Yamane

Diu la llegenda que l'any 1963 va néixer a la prefectura japonesa de Kagawa una nena que, quan tenia quatre anys, va començar a aprendre a tocar l'orgue electrònic, on amb el temps va aprendre a versionar cançons populars de rock.

Però també li va anar interessant la música clàssica, i als vuit anys sembla que ja feia composicions. Va estudiar en un institut especialitzat en música i a la universitat va aprendre a composar per a orquestra. 

Es deia, i encara es diu, Michiru Yamane, i després de tots aquests estudis i de trobar feina ensenyant, es va adonar que no li acabava d'agradar aquella feina, i va trobar una oferta de Konami i s'hi va presentar. 

Mai no s'havia plantejat ser compositora de música de videojocs, però els videojocs en si li agradaven, de fet eren un dels seus entreteniments principals en el seu temps lliure, i devia pensar "què coi...". 

Així va entrar a formar part, el 1988, del Konami Kureiha Club, l'equip de so de la casa, i tot i que al principi no les tenia totes perquè es pensava que no se'n sortiria programant-la, al principi només composava i tampoc va ser un problema.

D'acord amb la Wikipedia, la seva primera col·laboració va ser a la banda sonora del King's Valley II, de l'MSX i l'MSX2, a més del Risa no yôsei densetsu, per al Famicom Disk System, en tots dos casos del mateix 1988. 

Va treballar en diversos títols per a Game Boy, Famicom, MSX i recreatives, incloent-hi la saga Nemesis i el Detana!! Twinbee, però el 1989 va fer per primer cop la tasca de compositora principal:

Va ser el Ganbare Goemon 2, per a la Famicom, i després va col·laborar a la banda sonora del Rocket Knight Adventures (Mega Drive, 1993) i les dues versions de l'Sparkster, per a Super Nintendo i Mega Drive, el 1994. 

Aquell mateix any li va arribar un nou encàrrec en solitari, que la va introduir a la saga per la qual és més coneguda des del punt de vista musical:

Es tracta del Castlevania: Bloodlines, de la Mega Drive, amb una espectacular banda sonora que encaixa perfectament amb la seva formació clàssica i l'orgue electrònic, però que també respecta la música rockera de la saga fins llavors. Per cert, en aquest cas li va tocar programar la música, i no només composar-la.

Tres anys després, el 1997, sortia per a la PlayStation un altre joc de la saga, molt recordat i estimat encara ara, i en bona part per la banda sonora:

És el Castlevania: Symphony of the Night, i allà va poder treballar amb més llibertat i qualitat musical gràcies al suport CD. Com a curiositat, també va haver de fer efectes sonors, perquè l'equip anava curt de personal.

Però va continuar lligada a la saga, i va haver de tornar a treballar amb limitacions en composar música per a entregues de Game Boy Advance i Nintendo DS (concretament Aria of Sorrow (GBA, 2003), Portrait of Ruin (Nintendo DS, 2006, en col·laboració amb el mític Yûzô Koshiro) i Order of Ecclesia (Nintendo DS, 2008). Abans d'això, va treballar també a les entregues Lament of Innocence (PlayStation 2, 2003) i Curse of Darkness (PlayStation 2 i Xbox, 2005). 

Durant aquest temps també destaquen composicions per al Suikoden III (2002) i el Suikoden IV (2004), tots dos per a PS2, però després, el 2008, va deixar Konami i es va convertir en autònoma, situació en la qual va escriure música també per a televisió, cinema i animació, però no va deixar els videojocs com Otomedius Excellent (Xbox 360, 2011) o Skullgirls (multiplataforma, 2012).

Tampoc no és que trenqués relacions amb Konami, amb qui ha anat fent coses relacionades amb Castlevania, ni amb en Kôji Igarashi, creador de la saga, i ha aportat la música dels hereus espirituals de Castlevania anomenats Bloodstained: Curse of the Moon (2018) i Bloodstained: Ritual of the Night (2019). 

Aquí la tenim tocant en directe, perquè també ha participat en alguns concerts en viu, tot i que no gaires. 

Com veiem, és una de les grans compositores de música per a videojocs, tot unint les seves dues grans passions des que era petita. Un exemple de vida laboral basada en la vocació.