Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història dels videojocs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris història dels videojocs. Mostrar tots els missatges

diumenge, 6 de setembre del 2026

Curiositats de la història dels videojocs: El primer "perfect"

Estareu d'acord amb mi que és d'allò més satisfactori quan, amb una sola passada del paper de vàter... [Es mira els apunts] Vull dir, sabeu que quan en un videojoc de lluita guanyem un round sense rebre cap cop -o en cas de protegir-nos bé, sense que un possible cop ens robi ni una mica de la barra d'energia- la fita es coneix com a "perfect", i fins i tot tenim una veu sintetitzada associada a aquesta situació.

Però he volgut investigar una mica sobre l'origen del concepte i he trobat que era interessant recuperar aquesta cada cop més esporàdica secció del blog per compartir les troballes amb vosaltres. 

Aquest clip de so del final del combat és l'icònic "you win! perfect!" que associem, tant jugadors com no tan jugadors, al revolucionari Street Fighter II, de 1991. Un videojoc de lluita llegendari i cabdal a la història d'aquest mitjà d'entreteniment que, entre moltes altres coses, tenia veus sintetitzades, una d'elles aquesta, que correspon a un tal Eric Suzuki, de sobrenom Gol-san, veu també d'altres frases com "round one... fight!", també icònica. 

Altres veus del joc les va haver de gravar una altra persona de la plantilla de Capcom dels Estats Units, acreditada com a "Scott", perquè el senyor Suzuki se'n va haver de tornar al Japó abans d'acabar la gravació. 

Després veuríem i sentiríem el "perfect" en molts altres videojocs de lluita, tant de la saga Street Fighter com en d'altres, incloent-hi les de la competència directa de The King of Fighters, però també trobem variants com la proposada per un altre competidor molt carismàtic, Mortal Kombat, que va apostar per "flawless victory". En qualsevol cas, el joc de Capcom va ser pioner en això de tenir un "narrador" a l'inici i el final d'un combat. 

No obstant això, per molt icònic i influent que fos, en realitat l'origen d'això del "perfect" ve de més enrere. El primer joc del lluita que el va tenir va ser precisament el que es considera la llavor del que després seria Street Fighter, que no és altre que el Yie Ar Kung-Fu de Konami, de 1985, que en versió recreativa també tenia, en cas de guanyar sense rebre ni un cop, una veu sintetitzada que deia "perfect", amb menys entusiasme, això sí, mentre el protagonista, l'Oolong, donava les gràcies en xinès amb un "xie xie". 

Això seria l'origen dins dels jocs de lluita, però el concepte de pantalla o partida perfecta el trobem encara més enrere, fins i tot en màquines de pinball i videojocs arcade més primigenis: 

El Galaga (Namco, 1981) és, probablement, el primer videojoc que mostra la paraula, en aquest cas si superem les pantalles de bonificació derrotant totes les naus que se'ns acosten. La companyia tornaria a fer servir aquest premi per a les pantalles de bonus o per aconseguir algun secret d'una pantalla en jocs posteriors com el Mappy (1983), amb les paraules "perfect game".

Evidentment, molts videojocs permeten fer una partida o una pantalla perfecta, però no tants ens ho reconeixen de manera explícita (el primer Street Fighter, per exemple, no ho fa), i és agradable quan ho fan. No tant quan, en un joc de lluita, ens derroten sense que puguem tocar el rival, que també sentirem la paraula tot i que per a humiliació nostra. Però està bé saber d'on ve tot plegat, oi?

En coneixeu altres exemples? Algun d'anterior al Galaga? Feu-m'ho saber! 

 

 


dissabte, 2 de setembre del 2023

Logos: Konami

Se m'ha acudit una nova secció, ves per on, i serà la tercera que s'estrena aquest any. Potser no tindrà un nombre d'entrades espaterrant, tot depèn del que vagi trobant, però de moment en tenim una.

I és que no és una cosa que em sorprengui, però no se m'havia acudit fer-ne una secció, el fet que els logos de les nostres estimades i no tan estimades companyies de videojocs canviïn amb el temps.

Nascut com a composició de la primera síl·laba dels cognoms dels seus fundadors, Kagemasa Kōzuki, Yoshinobu Nakama, and Tatsuo Miyasako, aquest nom ens evoca una part importantíssima de la història dels videojocs que va començar el 1969 com l'identificador d'una companyia de lloguer i manteniment de màquines jukebox, però que es va iniciar al món dels videojocs a la temporada 1977-78.

No és aquest el lloc per parlar de la seva història, tampoc crec que ho faci a la secció Companyies, nova d'enguany, que reservo per a les empreses no tan conegudes. Només volia donar una mica de context al seu primer logo oficial i documentat, nascut el 1981 i per a mi emblemàtic perquè era el que em trobava als jocs de l'MSX signats per Konami. 

De fet, dins dels videojocs no es va començar a veure fins al 1984, amb títols com el Hyper Sports o el Road Fighter. Abans, a les pantalles de títol sortia el nom de Konami amb una font equivalent a la resta del text informatiu.

El seu segon logo suposa un canvi radical d'estil: es manté el nom, que passa a tenir lletra de pal, en cursiva i de color gris, i afegeix aquestes faixes ondulades, molt emblemàtiques també, de color taronja i vermell respectivament.

Podríem dir sense por d'equivocar-nos que és el logo més recordat pels que vam créixer als 80 i 90, atès que el vam poder veure a l'època indiscutiblement de més esplendor de la companyia, de 1986 a 1998. Al primer any, naturalment de transició, trobem jocs que portaven l'antic (Double Dribble) i d'altres que ja mostraven el nou (Mr. Goemon, Salamander...).

A partir de 1998 i només durant cinc anys, fins al 2003, tenim un redisseny més discret: es mantenen les tires de colors, però el nom de la companyia deixa el gris i la cursiva pel negre i la rodona en negreta.

El podem veure per últim cop en jocs de PlayStation 2 com el Contra: Shattered Soldier, de 2002, mentre que al Castlevania: Lamment of Innocence ja veiem el següent, el que es va estrenar el 2003. 

Un altre canvi radical, desapareixen les mítiques franges taronja i vermella en un gir minimalista dels que d'uns anys ençà impregnen el món del disseny. 

Va durar deu anyets, i encara es veuria en títols com el Silent Hill HD Collection, de 2012. Però com ja podeu deduir de les meves paraules, hi hauria almenys un canvi més.

Encara més minimalista és el logo que identifica la companyia des de 2013 i que, per tant, a la publicació d'aquesta entrada ja té també deu anys.

Ara els colors s'han invertit i la bandera sobre la que hi havia el nom ja no hi és, o és blanca i només ens ho sembla. Des de principis d'any ja es va poder veure al Dance Dance Revolution 2013 de recreativa, i en consola al Pro Evolution Soccer 2014, per exemple. 

Suposo que aquests logos que hem vist ens desperten més o menys nostàlgia segons l'època en què vam enganxar més jocs de Konami, personalment els que més m'agraden són els dos primers, però és evident que ara la companyia fa menys videojocs que en dècades anteriors i que en general, com a desenvolupadora, està molt lluny del que havia estat, també als ulls del públic. Però sempre ens quedarà la seva època daurada, i els logos que llavors lluïa.







dilluns, 6 d’agost del 2018

Les primeres protagonistes femenines de la història dels videojocs

Els personatges femenins, tant als videojocs com en qualsevol altre mitjà d'entreteniment, encara han de fer un camí més llarg cap a la igualtat de gènere que no pas les dones del món real, que ja és dir.

Tradicionalment han estat personatges estereotípics: princeses en perill, lluitadores amb menys roba que els seus rivals masculins o, en el millor dels casos, secundàries amb funcions de recolzament.



S'ha avançat força, és veritat, i actualment tenim força exemples de protagonistes femenines tant sexualitzades com no, o d'altres com la Lara Croft, que abans ho estaven i ara estan dissenyades d'una manera més adequada. 

Feta aquesta introducció, el que em proposava era saber quina havia estat la primera protagonista de la història dels videojocs.


I va ser la Lady Bug, del joc del mateix nom, que va arribar a les recreatives l'octubre de 1981 inspirant-se força en el Pac-man.

Curiosament, la primera que va gaudir de popularitat va ser la Ms. Pac-man, de desembre de 1981, que en el fons era la feminització d'en Pac-man, el mític personatge nascut l'any anterior.


Que el seu nom fos una referència impossible d'ignorar al que podríem deduir que era el seu marit no ofereix precisament la imatge de personatge femení independent i tot plegat, però. La il·lustració de la recreativa original, tampoc.

Però el que hem vist fins ara no eren personatges humans. El primer exemple que n'he trobat, tot i que a les descripcions sempre diu que és "un dels primers" pertanyents a la nostra espècie, va ser aquest altre:


Girl's Garden com a mínim va ser un dels pioners en aquest sentit, a més del primer joc d'en Yûji Naka, el pare den Sonic.

La protagonista d'aquest joc de 1984 per a la SG-1000 es deia Papri i havia d'evitar que el seu xicot se n'anés amb una altra noia tot recollint les flors d'un jardí. En fi.


Al Ninja Princess, un altre de Sega, de 1985 i per a recreatives, teníem una hàbil kunoichi com a protagonista. 

Això ja és més el que buscàvem, i segurament hi té alguna cosa que el joc fos dissenyat per la senyora Rieko Kodama (Phantasy Star). Per desgràcia, és més coneguda la versió per a Master System, anomenada The Ninja i amb un paio com a protagonista.


Podem esmentar exemples posteriors de protagonistes femenines allò que en diuen "empoderades" -cosa que odio perquè és un calc de l'anglès-, com la Toby "Kissy" Masuyo del Baraduke o la Samus Aran de Metroid, però més o menys ja hem vist diverses pioneres i les seves característiques.

Com deia al principi, queda molta feina per fer i encara hi ha molts personatges femenins poderosos i independents, però alhora estereotipats. Vull pensar que ara que la igualtat de gènere és un tema molt més important i debatut els videojocs també acceleraran en aquest sentit.


dilluns, 12 de maig del 2014

El primer videojoc portàtil de la història: Electronic Magic Tennis Game

Ja se sap que no està del tot clar quin va ser el primer videojoc de la història, depèn de què es consideri videojoc i què no, però ja a finals de la dècada de 1940 se'n començava a parlar. També sabem que la primera consola domèstica va ser la Magnavox Odyssey, de 1972, i que aquell mateix any va sortir la recreativa del mític Pong, que va popularitzar aquell "nou" mitjà d'entreteniment.

La Gameboy, per la seva banda, és sens dubte la portàtil més popular de la història, però no la primera, que va aparèixer 10 anys abans, el 1979, amb el nom de Microvision. Però que fos la primera portàtil no significa que el primer videojoc portàtil es dissenyés per a aquesta consola, i de fet va sortir molt abans. 


El que es coneix com a Electronic Magic Tennis Game, de 1965 o 1968 (les fonts no es posen d'acord en aquest sentit o directament proposen els dos anys), va ser fabricat/da per l'empresa Illco i sí que era portàtil, si bé no exactament de butxaca.

Era una mena de Pong en petit i en realitat es tracta d'un videojoc de tennis portàtil, o una consola portàtil dedicada només a un títol, com vulgueu, per tant és normal que la Microvision es consideri la primera portàtil de debò. Al cap i a la fi les Game & Watch de Nintendo, que van aparèixer durant els anys 80, no són ben bé consoles i considerem que la primera portàtil de la Gran N és la Gameboy, que sí que tenia un catàleg format per més d'un cartutx.



Veient-lo en acció, més que en el Pong fa pensar en les màquines d'air hockey que es troben en tants locals d'oci i entreteniment, oi? Curiosament, tot i que les videoconsoles portàtils es van concebre per al joc individual, és evident que l'Electronic Magic Tennis Game està pensat per a dos jugadors. 

Aquest sistema o videojoc portàtil va ser pioner en l'aspecte que hem dit, i ho va fer aportant coses com la puntuació automàtica i la interacció real dels jugadors en el que passa a la pantalla, que ara ens sembla imprescindible en un videojoc però que en intents anteriors, com el Cragstan Nautilus Firing Range, de 1951, no era així. En aquell cas, per exemple, vèiem unes imatges i disparàvem però no passava res.


Així doncs, igual que hi ha discussions sobre quin va ser el primer videojoc de la història, també n'hi ha sobre quina va ser la primera portàtil, perquè depèn de si considerem que una portàtil és una consola amb la possibilitat de jugar a diversos jocs o si no cal filar tan prim. I fins i tot així hi pot haver debat si comencem a introduir-hi termes com "videojoc electrònic" o "electromecànic", i què s'hi pot fer i què no.

El cas és que l'Electronic Magic Tennis Game d'Illco es creu que és el primer videojoc portàtil complet, pròpiament dit, de la història. Com a mínim això sí.



Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...