Videojocs i animació: Droopy

Els dibuixos d'en Tex Avery ens han acompanyat tota la vida, a nosaltres i a diverses generacions, i encara que hagin cedit el protagonisme a productes més moderns i amb un màrqueting més poderós, sempre és agradable deixar-se envair per la nostàlgia i gaudir d'aquell humor senzill que de tant en tant podem caçar a la televisió, sense esperar-nos-ho, en diumenges o festius de llargues sobretaules, tot canviant de canal d'esma.

Una desgana comparable a aquella de la qual fa gala en Droopy, un personatge nascut en un curt de 1943 i que és un gos de galtes i parpelles caigudes, de caminar lent, inexpressiu i una mandra encomanadissa, però que quan cal treu el geni i té una força extraordinària. 

Curiosament, al principi el seu nom oficial era Happy Hound, segurament feliç en el sentit que tot se li'n fot, però no es va esmentar, i el 1949 ja va protagonitzar un curt amb el seu nom definitiu, Señor Droopy. Els personatges secundaris que trobem a la seva sèrie són, per exemple, un llop alt i prim, un buldog Spike (després rebatejat com a Butch) o la Red, la pèl-roja del mític curt en què precisament el llop xiulava i embogia en veure-la.

El 1958 Metro-Goldwyn-Mayer tancava el seu departament de dibuixos animats, de manera que s'acabava la sèrie d'en Droopy, però el 1980 Filmation el recuperava per a nous curts dins el programa d'en Tom i en Jerry, i a aquests personatges ha estat associat des de llavors, i fins i tot apareix en llargmetratges dels cèlebres gat i ratolí. També és el motiu que a l'Spike se'l rebategés com a Butch, perquè a Tom i Jerry ja sortia un gos així i es deia Spike.

Però és clar, això és un blog sobre videojocs, de manera que ja podeu endevinar que si parlo d'aquest personatge és perquè també se l'ha pogut veure en aquest mitjà d'entreteniment. Malauradament, com que tampoc és el personatge més popular o l'èxit més espectacular de la història dels dibuixos animats, no hi ha tingut gaire presència, i concretament només una, que és la que veiem a la imatge.

Es tracta del Droopy's Tennis Open, un joc que va sortir per a la Game Boy Advance el 2002 amb desenvolupament de Bit Managers, la companyia barcelonina que també va ser responsable de diversos videojocs d'en Tintín o els Barrufets. Poca broma.

Evidentment és un joc de tennis, que pel seu origen només va sortir als Estats Units i Europa, on podem controlar-los tant a ell com als personatges que esmentava al principi, clàssics de les seves aventures.

Com que no n'hi ha gaire informació, mirant vídeos he vist que com a mínim surten, a banda d'en Droopy, el llop (ara McWolf), una nova versió de la Red anomenada Bubbles Vavoom i l'Spike/Butch, i també que hi ha diverses modalitats de joc, com l'arcade, el partit ràpid i el torneig. En una descripció he trobat que hi havia 6 personatges en total, però no sé quins són.

No sé si el joc és gaire bo, però a les opcions, que ofereixen diverses possibilitats, es pot triar entre una jugabilitat clàssica i una anomenada cartoon, que aporta objectes de tota mena per tal d'afectar el desenvolupament normal del partit, com ara bombes, raquetes-martell o múltiples pilotes, entre moltes altres coses.

El cert és que sembla força divertit, prou rejugable i té bons gràfics, però no devia tenir una distribució gaire bona i, per tant, tampoc no és gaire conegut. Em té encuriosit.


 

Llegendes dels videojocs: 256 pantalles extra al Super Mario Bros.

Avui ressuscito una secció que no he tocat gaires vegades, i és normal, perquè tampoc no dóna per a tant. A més, ho faig amb un tema que es podria dir que ja no és una llegenda, però com que va començar com a tal, i per les característiques que té, espero que me l'accepteu.

Sabeu que el Super Mario Bros. té 8 mons, cadascun dels quals amb 4 pantalles, oi? I segurament us l'heu passat moltes vegades (jo encara no he pogut). Però hi ha maneres d'accedir a mons inèdits, el primer dels quals el -1, que és bastant fàcil de descobrir. Aneu al minut 2, aproximadament, del següent vídeo:

No sembla gaire difícil de fer, només cal aconseguir un salt cap enrere en un punt determinat de la pantalla 1-2, la primera sota terra. Doncs bé, en fer-ho, com veiem al vídeo, anem a parar a una pantalla que, de fet, no estava previst que provéssim, sinó que és un conjunt de dades no utilitzades, un error relativament jugable. I dic "relativament" perquè, com comprovareu si ho voleu repetir a casa, no s'acaba mai.  

Ara bé, la llegenda, que està relacionada amb el que he dit més amunt, és una altra: resulta que aquestes "dades no utilitzades" van molt més enllà d'una pantalla -1, i poden generar fins a 256 resultats diferents, pel que sembla. 30 anys abans del Super Mario Maker de la Wii U, i sense que el jugador en tingués cap control, però és inevitable pensar-hi.

El camí per a arribar-hi no és gens fàcil, i quan es va descobrir hi va haver molt de rebombori, teories i, en definitiva, tot allò que fa que quelcom esdevingui una llegenda. Aquells rumors que s'estenen i que, fora del món dels videojocs i en un àmbit més proper, podríem comparar amb un programa concret de Sorpresa, sorpresa que es va fer molt famós i que tothom coneixia algú que coneixia algú que el tenia gravat en vídeo, però mai ningú no el va arribar a veure.

Aquí està explicat en japonès i subtitulat en anglès. Val la pena veure'l més aviat sencer, perquè tot plegat és força curiós. 

Diverses fonts ho expliquen de maneres lleugerament diferents, però resulta que per tal d'aconseguir-ho s'ha de fer el que diu l'autor del vídeo: posem el Super Mario Bros., hi juguem uns segons, el traiem de la consola en marxa, sense apagar-la introduïm el cartutx del Tennis, premem el botó de reinici, hi juguem una mica, repetim el procés a la inversa i el segon cop que tenim el Super Mario Bros. posat, amb el botó A premut pitgem l'START, i ens donarà un resultat aleatori, que serà una pantalla estranya, amb glitches i més o menys jugable, segons el cas.

El que deia de les diferències en les versions de la llegenda: havia llegit que només es podia fer amb la Famicom, la NES japonesa, perquè carrega els cartutxos per dalt, sense tapa. I que també es podia dur a terme amb el model NES-101, una NES americana totalment diferent de la clàssica. Però en aquest vídeo veiem com l'autor ho fa amb la NES que coneixem a Occident. 

Els nivells que li apareixen a ell no són tan estrambòtics, però ja ho té, el truc aquest: de vegades poden sortir pantalles estranyíssimes, pràcticament impossibles de superar, d'altres ens trobem que ens quedem atrapats en un bucle, i també pot ser que trobem pantalles gairebé idèntiques a les normals. 

Trobo que és una curiositat fascinant, però el que em sembla més curiós de tot és com se li va poder acudir a algú que el procés era exactament aquest. Suposo que va fer moltes proves, i vull pensar que no va haver d'anar posant tot el catàleg de la consola. 

Ara bé, traient força atractiu a la llegenda, com que es tracta de dades existents dins el cartutx, encara que no es van programar per tal d'esdevenir pantalles oficials, s'hi pot accedir de diverses maneres, i si no volem carregar-nos la consola ni els cartutxos, que és el risc més gran del mètode descrit, també tenim l'accessori de què vaig parlar fa 7 anys.

El Game Genie permet diversos efectes en els videojocs, mitjançant uns codis i basant-se únicament en les dades que hi ha, sense alterar absolutament res (per això, també, les demandes que se li van posar van ser infructuoses). Doncs bé, un d'ells és la possibilitat d'accedir a qualsevol d'aquests nivells secrets. Com a curiositat ho provaré quan tingui una bona estona.
 

 

El primer videojoc portàtil de la història: Electronic Magic Tennis Game

Ja se sap que no està del tot clar quin va ser el primer videojoc de la història, depèn de què es consideri videojoc i què no, però ja a finals de la dècada de 1940 se'n començava a parlar. També sabem que la primera consola domèstica va ser la Magnavox Odyssey, de 1972, i que aquell mateix any va sortir la recreativa del mític Pong, que va popularitzar aquell "nou" mitjà d'entreteniment.

La Gameboy, per la seva banda, és sens dubte la portàtil més popular de la història, però no la primera, que va aparèixer 10 anys abans, el 1979, amb el nom de Microvision. Però que fos la primera portàtil no significa que el primer videojoc portàtil es dissenyés per a aquesta consola, i de fet va sortir molt abans. 

El que es coneix com a Electronic Magic Tennis Game, de 1965 o 1968 (les fonts no es posen d'acord en aquest sentit o directament proposen els dos anys), va ser fabricat/da per l'empresa Illco i sí que era portàtil, si bé no exactament de butxaca.

Era una mena de Pong en petit i en realitat es tracta d'un videojoc de tennis portàtil, o una consola portàtil dedicada només a un títol, com vulgueu, per tant és normal que la Microvision es consideri la primera portàtil de debò. Al cap i a la fi les Game & Watch de Nintendo, que van aparèixer durant els anys 80, no són ben bé consoles i considerem que la primera portàtil de la Gran N és la Gameboy, que sí que tenia un catàleg format per més d'un cartutx.

Veient-lo en acció, més que en el Pong fa pensar en les màquines d'air hockey que es troben en tants locals d'oci i entreteniment, oi? Curiosament, tot i que les videoconsoles portàtils es van concebre per al joc individual, és evident que l'Electronic Magic Tennis Game està pensat per a dos jugadors. 

Aquest sistema o videojoc portàtil va ser pioner en l'aspecte que hem dit, i ho va fer aportant coses com la puntuació automàtica i la interacció real dels jugadors en el que passa a la pantalla, que ara ens sembla imprescindible en un videojoc però que en intents anteriors, com el Cragstan Nautilus Firing Range, de 1951, no era així. En aquell cas, per exemple, vèiem unes imatges i disparàvem però no passava res.

Així doncs, igual que hi ha discussions sobre quin va ser el primer videojoc de la història, també n'hi ha sobre quina va ser la primera portàtil, perquè depèn de si considerem que una portàtil és una consola amb la possibilitat de jugar a diversos jocs o si no cal filar tan prim. I fins i tot així hi pot haver debat si comencem a introduir-hi termes com "videojoc electrònic" o "electromecànic", i què s'hi pot fer i què no.

El cas és que l'Electronic Magic Tennis Game d'Illco es creu que és el primer videojoc portàtil complet, pròpiament dit, de la història. Com a mínim això sí.

Els primers jocs de la NES

Ara que feia temps que no tocava aquesta secció, li dedico una nova entrada aquest cop protagonitzada pels títols que van acompanyar la NES en el seu llançament tant al Japó, on es deia Famicom, com als Estats Units i Europa. Tres mercats on la quantitat dels videojocs i el seu nom van variar d'una manera interessant, com podrem veure.

Començarem pel Japó, que és on va sortir primer la 8 bits de sobretaula de Nintendo, com ja hem dit allà coneguda com a Famicom, que és una contracció de Family Computer. En aquell país veia la llum el 15 de juliol de 1983 i ho feia amb només tres títols, un dels quals aquest Popeye que ja havíem vist en parlar dels videojocs de l'emblemàtic personatge.

Un altre va ser el Donkey Kong, que en realitat i com ja vaig explicar era el joc on havien d'aparèixer els personatges de Popeye, però al final van acabar sent dos videojocs diferents, tot i que de concepte força similar.

I si l'anterior era el primer videojoc on va aparèixer el llegendari Mario, al Donkey Kong Jr. el podem veure, per primera vegada, fent de "dolent". I ara passem als Estats Units, on la consola es va llançar el 18 d'octubre de 1985, amb un catàleg inicial molt més extens, però que no coincidia amb el japonès. Bé, només en un joc, però ni tan sols es pot dir que fos així del tot:

És el Donkey Kong Jr. Math, un títol educatiu que seria un dels 18 videojocs amb què es va acompanyar la sortida nord-americana de la Nintendo Entertainment System, nom amb què també es coneixeria a Europa. 

El Super Mario Bros. no necessita presentació, però el cas és que va ser un dels jocs de llançament en aquell país.



Un altre clàssic que també hauríeu de conèixer, però per si de cas diré que és el Duck Hunt, el cèlebre títol de pistola de la NES.



Del mateix gènere era el Wild Gunman, un altre clàssic, que tindria un company potser no tan conegut, que és el que veurem a continuació:



És el Hogan's Alley, on ens posen en la pell d'un agent de l'FBI que s'entrena com a pistoler en una galeria de tir que va existir fins al final de la Segona Guerra Mundial. Se'n crearia una altra, a l'acadèmia de l'FBI de Quantico (Virginia), als Estats Units, gràcies a la popularitat del joc.



La NES nord-americana també es va llançar amb el Wrecking Crew, el títol on en Mario i en Luigi no són lampistes, sinó fusters, i es dediquen a destruir edificis. 



Al catàleg inicial de la consola més popular del món durant uns quants anys també hi havia lloc per a l'esport, com demostra el Baseball, que s'assembla sospitosament a un títol que durant la meva infantesa em va ensenyar unes quantes coses sobre aquesta disciplina.



El 10-yard fight canviava d'esport, era de futbol americà com es pot apreciar al vídeo, però tenia una estètica molt similar.



O tots els títols d'esports eren iguals o aquest Golf s'assembla, també sospitosament, al que tenia jo a l'MSX i que havia desenvolupat, com el Baseball, la prestigiosa Konami.



El mateix es pot dir del Tennis, que sembla que canviï els sprites del que Konami va dissenyar per al ja esmentat MSX i que servidor té entre els seus títols, malauradament, pirates.



Acabem el gènere esportiu amb l'Excitebike, un clàssic del motocross de la NES i de Nintendo en general, perquè esdevindria una saga amb remakes i seqüeles.

Abans he esmentat la pistola de la NES, que va tenir una entrada fa molt temps a la secció d'Accessoris d'aquest bloc. Allà també n'hi va haver una sobre un altre perifèric, el robot R.O.B., del qual havia de parlar necessàriament perquè els dos títols que vénen ara requerien el seu ús:



Un és el Gyromite, que manté a la pantalla de títol el nom japonès de Robot Gyro, i que ens fa emprar el robot per tal d'ajudar el protagonista del joc a avançar en les pantalles amb l'acció d'apujar o abaixar portes.



L'altre és l'Stack Up, de fet l'altre títol de la NES que feia ús del R.O.B. (sí, només en van ser 2), i es repetia la presència del professor Hector, el protagonista del Gyromite.



Tornem als controls tradicionals amb el Clu Clu Land, un títol on controlem un peix que ha d'anar movent unes barres daurades i evitar que l'atrapin o caure en forats.



Aquest sí que és un clàssic recordat i estimat, i referenciat en jocs com la saga Smash Bros. Es tracta de l'Ice Climber, un addictiu joc de plataformes per a tots els públics.



Aquí en tenim un de lluita. És el Kung-Fu, que és com es deia la versió de la NES d'un títol de les recreatives anomenat Kung-Fu Master i protagonitzat pel cèlebre Jackie Chan, que de fet es basava en la seva pel·lícula Els supercamorristes.



El Mach Rider el podria haver posat a la part dels videojocs esportius, però que jo sàpiga no existeix cap disciplina on les motos disparin, de manera que ja està bé aquí.



Acabarem amb els jocs de llançament de la NES nord-americana amb el Pinball, un altre que s'assembla molt a la versió de l'MSX que tinc, i ens quedarà veure què va passar a Europa quan la consola hi va aparèixer l'1 de setembre de 1986:



És el Mario Bros. (sense Super), el segon joc on va aparèixer el lampista italoamericà i el primer on va sortir el seu germà Luigi, un videojoc altament competitiu que abans de triomfar a la consola i com a extra en futurs títols de la franquícia va passar per les recreatives.

I ja no posaré cap més vídeo, perquè a banda d'aquest joc al Vell Continent la NES va néixer amb els ja esmentats i vistos Excitebike, Pinball, Popeye, Tennis i Ice Climber.

Jocs de la meva infantesa: Konami's Tennis (MSX)

Si a l'última entrega de Jocs de la meva infantesa vaig parlar del Konami's Ping Pong, avui en toca un de molt semblant i que m'agradava molt. Canviem el tennis de taula pel de debò i tenim el mític Konami's Tennis, de 1984. 

És un joc que em tenia molt enganxat i que encara ara em vindria de gust recuperar, perquè per molts avenços tecnològics que hi hagi, sobretot al món dels videojocs, els de tennis consisteixen en guanyar el rival amb astúcia, enviant-li la pilota allà on no pot arribar, i això es veu tant als Virtua Tennis com en aquest títol tan antic. 

Aquí no hi ha trucs, ni maneres de llançar que fan inevitable el punt, ni intel·ligències artificials tramposament desequilibrades, coses força habituals fins i tot als considerats com a millors videojocs de futbol. El Konami's Tennis és senzill, però addictiu, i ofereix una experiència jugable prou satisfactòria. És un dels meus preferits de l'MSX, vaja. 

Però també va sortir per al ZX Spectrum, amb una versió més empobrida que de costum. Absolutament lamentable. Podeu posar el vídeo sense so, que hi ha un tio que parla. 

Pel que es veu i se sent de boca del tio, no sembla que el Konami's Tennis sigui un dels millors catàlegs d'aquell limitadíssim microordinador. Se'l podrien haver estalviat, però suposo que van voler provar-ho, perquè era i és un gran joc en la seva versió original. 

I bé, jo diria que ja he repassat tots els jocs de Konami que tinc de l'MSX, o pràcticament tots. Almenys són els de la meva infantesa. Si en tinc cap altre i no n'he parlat encara és perquè no hi devia jugar gaire, i si algun dia ho faig ja entrarà a la categoria de recomanacions personals, més que a aquesta secció.