Llegendes dels videojocs: 256 pantalles extra al Super Mario Bros.

Avui ressuscito una secció que no he tocat gaires vegades, i és normal, perquè tampoc no dóna per a tant. A més, ho faig amb un tema que es podria dir que ja no és una llegenda, però com que va començar com a tal, i per les característiques que té, espero que me l'accepteu.

Sabeu que el Super Mario Bros. té 8 mons, cadascun dels quals amb 4 pantalles, oi? I segurament us l'heu passat moltes vegades (jo encara no he pogut). Però hi ha maneres d'accedir a mons inèdits, el primer dels quals el -1, que és bastant fàcil de descobrir. Aneu al minut 2, aproximadament, del següent vídeo:

No sembla gaire difícil de fer, només cal aconseguir un salt cap enrere en un punt determinat de la pantalla 1-2, la primera sota terra. Doncs bé, en fer-ho, com veiem al vídeo, anem a parar a una pantalla que, de fet, no estava previst que provéssim, sinó que és un conjunt de dades no utilitzades, un error relativament jugable. I dic "relativament" perquè, com comprovareu si ho voleu repetir a casa, no s'acaba mai.  

Ara bé, la llegenda, que està relacionada amb el que he dit més amunt, és una altra: resulta que aquestes "dades no utilitzades" van molt més enllà d'una pantalla -1, i poden generar fins a 256 resultats diferents, pel que sembla. 30 anys abans del Super Mario Maker de la Wii U, i sense que el jugador en tingués cap control, però és inevitable pensar-hi.

El camí per a arribar-hi no és gens fàcil, i quan es va descobrir hi va haver molt de rebombori, teories i, en definitiva, tot allò que fa que quelcom esdevingui una llegenda. Aquells rumors que s'estenen i que, fora del món dels videojocs i en un àmbit més proper, podríem comparar amb un programa concret de Sorpresa, sorpresa que es va fer molt famós i que tothom coneixia algú que coneixia algú que el tenia gravat en vídeo, però mai ningú no el va arribar a veure.

Aquí està explicat en japonès i subtitulat en anglès. Val la pena veure'l més aviat sencer, perquè tot plegat és força curiós. 

Diverses fonts ho expliquen de maneres lleugerament diferents, però resulta que per tal d'aconseguir-ho s'ha de fer el que diu l'autor del vídeo: posem el Super Mario Bros., hi juguem uns segons, el traiem de la consola en marxa, sense apagar-la introduïm el cartutx del Tennis, premem el botó de reinici, hi juguem una mica, repetim el procés a la inversa i el segon cop que tenim el Super Mario Bros. posat, amb el botó A premut pitgem l'START, i ens donarà un resultat aleatori, que serà una pantalla estranya, amb glitches i més o menys jugable, segons el cas.

El que deia de les diferències en les versions de la llegenda: havia llegit que només es podia fer amb la Famicom, la NES japonesa, perquè carrega els cartutxos per dalt, sense tapa. I que també es podia dur a terme amb el model NES-101, una NES americana totalment diferent de la clàssica. Però en aquest vídeo veiem com l'autor ho fa amb la NES que coneixem a Occident. 

Els nivells que li apareixen a ell no són tan estrambòtics, però ja ho té, el truc aquest: de vegades poden sortir pantalles estranyíssimes, pràcticament impossibles de superar, d'altres ens trobem que ens quedem atrapats en un bucle, i també pot ser que trobem pantalles gairebé idèntiques a les normals. 

Trobo que és una curiositat fascinant, però el que em sembla més curiós de tot és com se li va poder acudir a algú que el procés era exactament aquest. Suposo que va fer moltes proves, i vull pensar que no va haver d'anar posant tot el catàleg de la consola. 

Ara bé, traient força atractiu a la llegenda, com que es tracta de dades existents dins el cartutx, encara que no es van programar per tal d'esdevenir pantalles oficials, s'hi pot accedir de diverses maneres, i si no volem carregar-nos la consola ni els cartutxos, que és el risc més gran del mètode descrit, també tenim l'accessori de què vaig parlar fa 7 anys.

El Game Genie permet diversos efectes en els videojocs, mitjançant uns codis i basant-se únicament en les dades que hi ha, sense alterar absolutament res (per això, també, les demandes que se li van posar van ser infructuoses). Doncs bé, un d'ells és la possibilitat d'accedir a qualsevol d'aquests nivells secrets. Com a curiositat ho provaré quan tingui una bona estona.
 

 

Publicitat gràfica retro dels videojocs

Hem vist al llarg dels 3 anys d'aquest bloc diverses entrades sobre publicitat relacionada amb els videojocs, des de vídeos fins a pàgines extretes de revistes d'ahir i avui, passant per anuncis polèmics i fins i tot la publicitat dins dels videojocs. Avui el que farem serà un cop d'ull a la publicitat en paper de jocs de fa molts anys. 

Aquí tenim un anunci, per exemple, de la setantera Magnavox Odyssey², de 1978 i successora de la que es considera la primera videoconsola de la història.

Una altra dels anys setanta és l'Atari 2600, una de les consoles més importants de la història, ridícula ara però revolucionària llavors. Precisament per a aquest sistema va sortir el considerat com el pitjor videojoc de tots, el llegendari E.T.:

Jo crec que no hi ha dubte que aquest anunci no era el del llançament del joc, sinó que va sortir després, quan es van adonar que s'haurien de menjar milions de cartutxos que no es vendrien.

Aquest del Frogger és força simpàtic, i de pas trenca amb la imatge que els videojocs són per a nens, paradoxalment en una època en què aquest sentiment estava molt més arrelat que no pas ara. Fem un salt al futur:

El típic anunci de la Hobby Consolas, en un moment que efectivament si no tenies la Super Nintendo no podies jugar, almenys a casa, al desitjat Street Fighter II.

Com volent dir que a la Mega Drive no podia ser, tot i que uns mesos després va aparèixer millorat per a la 16 bits de Sega, però bé, aquest no és el tema d'avui. I s'ha de dir que en això de la publicitat agressiva que atacava el rival Sega era l'especialista. Res a veure amb un anunci més antic que fa tot el contrari:

El Popeye es podia jugar en diversos sistemes, i la publicitat incidia en aquest aspecte, en el multiplataformisme, un aspecte que la publicitat actual dels videojocs només reflecteix de rebot i amb lletres molt petitones.

Aquests videojocs no eren pas multiplataforma, en absolut, tot el contrari, però Konami ho enfocava així: quatre jocs de les Tortugues Ninja per a quatre consoles diferents. Si els vols tenir tots, però, hauràs de comprar-te les quatre consoles. 

Parlant de multiplataformisme, que estrany que es faria avui que un joc de Nintendo sortís en una companyia rival, oi? Però a l'època del Mario Bros. (1983, que no Super Mario Bros. de 1985), títol original de les recreatives, era normal veure'n en sistemes com els d'Atari i en moltes altres màquines.

Com que Sega ja fa uns quants anys que no fabrica consoles és normal veure en Sonic en plataformes de Nintendo, Microsoft i Sony, però quan va sortir el primer de tots, el mític Sonic the Hedgehog, que era el naixement de la mascota de Sega, no era així. 

Tornem a anar una mica enrere per tal de veure (i riure una mica de) aquest anunci tan poc realista: als anys 80 del segle XX les famílies veien amb bons ulls que els seus fills juguessin a videojocs o bé els compraven les consoles a contracor? Hi jugaven tots junts? Les nenes no jugaven? El Super Mario Bros. té modalitat cooperativa de dos jugadors? Reflexionem-hi.

Anirem acabant amb l'anunci d'un accessori que és el gran defensor dels trucs, de les trampes als videojocs. Tu poses les normes, diu, i això és el que fa el Game Genie. I ara sí, acabarem amb un de Sega, que és una mostra de les seves campanyes agressives, en aquest cas però sense atacar el rival:

Molt bo, sí senyor. Ja vaig parlar una mica de l'estil Sega, i us convido a llegir-ne les entrades, quan vaig repassar el Canal Pirata Sega i dels anuncis que buscaven exageradament l'equívoc sexual. Si us ha agradat aquesta entrada us agradarà també saber que en preparo una altra sobre publicitat gràfica, però enfocada d'una altra manera. Ja la veureu.

Accessoris: el Game Genie

És molt probable que els lectors més veterans sàpiguen de què estic parlant quan dic que l'accessori protagonista d'avui és el Game Genie, l'autoanomenat "potenciador de videojocs" per a la NES, la Gameboy, la Super Nintendo, la Megadrive i la Game Gear que va començar a arribar a casa nostra el 1992.

Aquest era el logo del simpàtic accessori que permetia aplicar trucs a molts cartutxos gràcies a uns codis que venien en un llibret que acompanyava el Game Genie. Dit així pot semblar, i de fet ho és, una manera mesquina de gaudir dels videojocs, però quan ja estàs desesperat per passar-te un joc i t'hi has esforçat prou et mereixes saber com és la pantalla següent d'aquella que no et passes mai, i amb el Game Genie això es pot fer.

Fabricat per Codemasters, companyia coneguda per ser al darrera de sagues de jocs de cotxes com els Colin McRae i els TOCA Touring Car, a banda dels trucs —vides infinites, invencibilitat, armes infinites, triar pantalla...— permetia veure contingut ocult i provocava efectes curiosos en els cartutxos. Tot això s'aconseguia mitjançant la modificació del codi binari dels jocs, una modificació que no va ser gens ben rebuda per les companyies de hardware, especialment Nintendo, que va prendre mesures legals contra l'aparell. Per cert, els jutges no van donar la raó a La Gran N, perquè els fabricants del Game Genie deien la veritat: sempre es jugava amb dades que hi havia dins els jocs, no s'afegia res de nou.


Aquest és el de la NES, que com a problemes coneguts tenia la dificultat de col·locar-lo dins la consola, que per sí mateixa ja té un sistema d'inserció dels jocs una mica complicat i a la llarga feble. El Game Genie accelerava la decadència de les connexions de la màquina i era freqüent haver de fer servir l'accessori fins i tot per aconseguir que la consola llegís els cartutxos.



Un anunci americà de l'aparell. És tan noranter...

El de la Gameboy, que és el primer que vaig tenir (també tinc el de NES, però me'l van donar fa poc amb la consola), em va ajudar moltíssim en el seu moment, i és molt còmode de fer servir. Es col·loca al forat de cartutxos de la consola i la fa molt més alta, certament, però té un minillibre que pots anar consultant de tant en tant sense haver-te d'aixecar d'allà on siguis.


El llibret va col·locat a la trampeta que es veu a la part de darrera de l'accessori.

El Game Genie de la Megadrive tenia una particularitat pròpia: a banda dels trucs feia d'adaptador per a jocs americans i japonesos, especialment amb aquests últims, que tenen una forma diferent.


Vegem un dels efectes del Game Genie al Sonic 2, que consisteix concretament en fer que els anells comptin de 8 en 8.



Però la cosa no acaba aquí. També existia la versió de la Game Gear d'aquest llegendari aparell, molt semblant al de la Gameboy.


Finalment només queda per il·lustrar la versió de la Super Nintendo, de manera que, si ens hi fixem, el Game Genie va ser present en les consoles de 8 a 16 bits de les dues grans companyies, Sega i Nintendo, amb l'excepció de la Master System.


El de la 16 bits de Nintendo tenia un problema d'incompatibilitat amb els títols que duien el famós xip FX i el menys conegut S-DD1, com ara l'Star Fox, el Super Mario World 2: Yoshi's Island o l'Street Fighter Alpha 2.

En fi, una curiositat de la història dels videojocs que pot agradar més o menys, però que de ben segur proporciona estones de diversió, fins i tot amb els problemes esmentats i d'altres com la dificultat de trobar codis que no vinguessin proporcionats al llibret. Sí, en sortien de nous i a les revistes se'n feia ressò, i també es podien provar aleatòriament per veure si sonava la flauta, però generalment provocava un mal funcionament dels jocs, si és que tenia cap efecte.

Després de les 16 bits no hi va haver cap versió per a noves consoles, però sí que hi ha hagut aparells semblants que serveixen tant per a aplicar trucs com per evitar la protecció de regió, com ara els famosos Action Replay.



Un divertit efecte al Super Mario Bros. Per cert, aquest vídeo està extret d'un emulador, i és que fins i tot els emuladors tenen la possibilitat d'aplicar codis del Game Genie, senyal de la seva gran popularitat.