Avui s'acaba el mes de juny de 2012, un mes en què se celebren els 40 anys d'un dels primers videojocs de la història, un que pràcticament tothom coneix i que forma part de l'imaginari col·lectiu dels jugadors, com a mínim dels més veterans. Parlem del llegendari Pong, el títol amb què, de fet, s'inaugurava una també llegendària companyia, Atari.
Un joc de tennis que, sense deixar de ser llegendari, mític, revolucionari i tot el que vulgueu, no va ser pas el primer videojoc de la història. Hi ha debat sobre aquesta qüestió, perquè per exemple, i sense canviar d'"esport", també tenim el Tennis for Two, de 1958:
Tampoc no és el primer videojoc per a recreativa, és a dir que funcionava amb monedes, ja que l'honor correspon al Galaxy Game de 1971, del qual només es va produir una unitat, i el mateix any però més tard arribava el Computer Space, la primera recreativa que es va distribuir àmpliament.
Però el Pong sí que va ser la primera recreativa popular, i tot i que la va dissenyar el senyor Allan Alcorn va ser un encàrrec del productor Nolan Bushnell, que ja havia produït el Computer Space. Ell i en Ted Dabney, creadors de l'esmentat joc, volien fer més videojocs i van fundar una companyia, sota la qual es faria el Pong, el juny de 1972. La van anomenar Atari.
Per tant, el Pong és el primer videojoc d'Atari, empresa que ja fa molts anys que va deixar de fer videojocs i que ara només en distribueix. Un any màgic, aquell 1972, perquè també va ser el de l'aparició de la primera videoconsola domèstica, la Magnavox Odyssey.
El 1975 i després de moltes dificultats (en aquella època les botigues no estaven tan obertes com ara a oferir videojocs o sistemes de videojocs) va veure la llum el que es coneix com a Home Pong, la versió domèstica d'aquell mític joc, que era de fet una consola dedicada, és a dir que venia amb el joc dins i no se n'hi podien introduir més. Ho feia sota la marca Tele-Games, dels grans magatzems Sears, que ho van posar com a condició.
Tot i així, el 1976 Atari ja el va poder distribuir amb el seu propi nom, i és el model que podem veure damunt d'aquestes línies. L'èxit del Pong va ser tran gran que no van trigar gaire a sortir clons, i tampoc no va trigar gaire a arribar la demanda de Magnavox.
Aquest vídeo de 1969 ens mostra en Ralph Baer, el que després crearia la Magnavox Odyssey, jugant a un joc molt semblant inventat per ell. Resulta que es va poder documentar que en Nolan Bushnell havia jugat a aquell joc anomenat Ping-pong i es va denunciar plagi.
Bushnell va admetre haver-hi jugat, però també va afirmar que l'havia considerat "no gaire intel·ligent". Al final i per tal d'evitar un costós procés judicial Magnavox i Atari van arribar a un acord: cap més companyia podria fer clons del Pong (i certament van ser perseguides) i Magnavox es quedaria amb els drets dels videojocs d'Atari durant l'any següent, 1977, com a compensació. La solució d'Atari va ser posposar el llançament dels seus títols previstos per al 1977 fins el 1978. Problema resolt.
Tornant al tema de l'èxit del Pong, com a recreativa es diu que guanyava 4 cops més diners que cap altra, que no s'havia vist mai res de semblant, i com a consola domèstica va esdevenir el producte més venut de Sears. Això és el que va originar els clons, com el de Coleco, companyia que va entrar al món de la producció de sistemes domèstics amb la Telstar, que oferia variants del Pong.
Aquest anunci correspon a un altre dels sistemes dedicats que clonaven el Pong, de fet amb dos models, que eren el Color TV Game 6 i el Color TV Game 15. Si no reconeixeu els kanjis que apareixen al final del vídeo, a la part inferior de la pantalla, ja us dic jo que són els que corresponen a Nintendo, companyia que entrava als videojocs domèstics també a partir del Pong.
Són només dos exemples de companyies que a partir del revolucionari títol van construir la seva carrera al món dels videojocs, en el cas de Nintendo d'una manera molt més espectacular perquè, de fet, és l'única companyia que encara fabrica consoles de totes les que hem esmentat i de totes les que en aquella època van voler treure profit del rudimentari joc de tennis que havia creat Atari.
Atari no es va quedar de braços plegats davant els clons del seu producte de més èxit, i en va fer noves versions com el Quadrapong, el Super Pong i el Pong Doubles (que permetia el joc de 4 jugadors alhora), però també variants que evolucionarien pel seu compte:
El Breakout, de 1976, també és una proposta que hem vist molts cops i que clonarien títols com l'Alleyway o l'Arkanoid, que van obtenir més fama que no pas l'original, especialment el segon que he esmentat.
Tornant al Pong, naturalment apareixeria en molts recopilatoris de clàssics d'Atari per a consoles de generacions molt posteriors, com ara la Mega Drive, la Playstation o la Nintendo DS, i també hi va haver versions nascudes directament per a sistemes domèstics dels anys 80. No podia faltar, però, un remake:
El 1999 sortia el Pong per a Playstation, que als Estats Units es va anomenar Pong: The Next Level, una proposta que combinava el concepte clàssic amb gràfics moderns, escenaris interactius i sistemes de joc variants que milloraven l'experiència. Com sempre, però, el regust de l'original és quelcom que no es pot reproduir si s'apliquen tants canvis, encara que el resultat final sigui divertit.
El Pong és, doncs, un dels jocs més revolucionaris de la història, per la cadena d'esdeveniments que va provocar i perquè va fer canviar la manera de mirar els videojocs (gràcies a ell van començar a generar beneficis de debò). Només cal que ens fixem en el seu impacte, del qual ja hem parlat i que també s'ha pogut veure en nombroses referències culturals i paròdies en tota mena de mitjans.
