Nascuts el 1987: Sagues que fan 30 anys

Fa aproximadament un any vaig publicar una entrada en què repassava els inicis de grans sagues que s'havien produït l'any 1986, un any especialment prolífic pel que fa a títols que després esdevindrien llegendes. 

Va ser una entrada pensada com una cosa que no tindria continuïtat, al capdavall no tots els anys han estat igual d'importants al món dels videojocs, però m'adono que 1987 va ser un altre gran any i, per tant, sense tancar la porta a fer una entrada d'aquest tipus cada any, o potser depèn dels videojocs afectats, al final la idea té, almenys, una segona part.

Comencem amb el Final Fantasy, primera entrega de la llegendària i encara viva saga, que va sortir per a la Famicom i no seria fins al 1990 que arribaria la versió per a les NES estatunidenques. A Europa l'hauríem de veure en successius ports per a consoles posteriors.



La saga, caracteritzada per la barreja de ciència-ficció i fantasia, ha tingut múltiples seqüeles, la més recent de les quals el Final Fantasy XV (2016), a més d'spin-offs de tota mena, fins i tot d'altres gèneres que no són de rol ni de bon tros.

Encara que actualment pertanyen a la mateixa companyia, Square Enix, Final Fantasy era d'Square i Dragon Quest, d'Enix, en aquella època. Dic això perquè el creador de FF, en Hironobu Sakaguchi, volia fer un RPG i Square l'hi havia negat, al·legant que no es vendria gaire, però l'èxit del primer Dragon Quest, la competència, el 1986, va fer que Square ho reconsiderés.

Capcom presentava el 1987, per a la Famicom també, el Rockman, que, de la mateixa manera que la saga que generaria, a Occident coneixem com a Mega Man. Un clàssic de la NES que tindria conversions per a Game Boy i fins i tot Mega Drive, i que començava així:



La saga és una de les més populars de la història dels videojocs, però també és coneguda per la seva dificultat, almenys fins que no ens acostumem a les seves físiques, perquè bàsicament el problema que presenten els seus jocs -alguns més que altres- és la precisió requerida per als salts entre plataformes i a l'hora de lluitar contra els enemics, a més de saber gestionar bé els objectes (sobretot armes) especials que anem aconseguint.

Amb una sèrie principal de 10 jocs numerats -l'any que ve arribarà l'11è, que abandona l'aspecte dels 8 bits després que el 9 i el 10, creats en època moderna, el respectessin- i nombroses sagues alternatives o spin-offs, és una saga ben viva que hem pogut tornar a jugar recentment amb els recopilatoris Mega Man Legacy Collection.

Deixem les consoles de Nintendo, però tornem a l'RPG, perquè toca parlar del Phantasy Star, un altre dels considerats pioners del gènere, amb èmfasi en la història, i per primera vegada protagonitzat per una noia. 

La seva ambientació a l'espai i els seus gràfics van fer que triomfés entre la crítica i el públic, i entre 1989 i 1993 en van sortir tres seqüeles, totes per a la Mega Drive. 

Més endavant el joc va rebre remakes, va aparèixer en recopilatoris i va fer el salt al subgènere dels MMORPG, o videojocs de rol en línia multijugadors massius, una marca dels quals és Phantasy Star Online, que en la seva segona entrega numerada tindrà una versió el 2018 per a la Switch, després de passar per ordinadors, PS Vita i PlayStation 4.

1987 també va ser l'any del mític Metal Gear, joc que abans de passar a la Famicom va sortir per a l'MSX2, ja signat pel llegendari Hideo Kojima. 

De ben segur un dels millors jocs del seu catàleg, potser fins i tot el millor, almenys des del punt de vista tècnic i artístic en general, aquest videojoc d'acció i infiltració en què controlàvem el també mític Solid Snake és un dels més desitjats del microordinador, i per tant caríssim si el volem comprar actualment, però si trobem la manera de jugar-hi es tracta, sens dubte, d'un dels preferits de molta gent. 

Després de la seqüela, també per a MSX2, anomenada Metal Gear 2: Solid Snake, la saga va revifar amb l'arribada del Metal Gear Solid de la PlayStation (1998), que al seu torn va tenir seqüeles que duren fins als nostres dies (l'última numerada, Metal Gear Solid V (2016)), a més d'altres propostes i spin-offs que se separen més o menys de la saga principal.

El gènere dels beat'em up va tenir el seu moment de glòria entre finals dels anys 80 i mitjan anys 90, i tot i que venia d'abans, el que el va fer realment popular va ser el Double Dragon, un títol de recreativa creat per Technôs Japan que introduïa un element molt important a partir de llavors:

Si els beat'em up en general es defineixen com videojocs en què un personatge s'ha d'enfrontar a hordes d'enemics en solitari, jugar-hi acompanyat d'una altra persona, estigui asseguda al nostre costat o a casa seva i connectada amb nosaltres gràcies al joc en línia possibilitat per rellançaments més moderns, és una experiència molt més divertida, i el cooperatiu, tan apreciat al gènere, va començar amb el Double Dragon.

Va tenir múltiples conversions a sistemes domèstics de tota mena, no totes igual de bones ni amb el multijugador cooperatiu, i després van arribar seqüeles en recreativa -al seu torn convertides a consoles i ordinadors-, seqüeles exclusives de consola, projectes fora de Technôs i tota mena de títols relacionats amb una saga estimada i que encara cueja, encara que sigui amb fracassos com el Double Dragon IV de 2017.

No marxem gaire lluny del gènere, perquè Capcom el 1987 va llançar el primer Street Fighter, el gran ignorat de la franquícia malgrat que, tot i que l'èxit li va arribar amb la seva continuació, se li acostumen a comptar els anys a partir del primer títol, com és normal. Per això n'ha fet 30 i en parlo en aquesta entrada.

Els 4 anys entre aquest llançament i el de l'Street Fighter II es noten, és un dels exemples més clars de seqüela que millora l'original, contra la dita popular, i és que aquell primer Street Fighter era molt limitat, amb només un jugador controlable, en Ryû -llevat que el segon jugador agafés en Ken-, gràfics més rudimentaris i jugabilitat primitiva.

És clar que no és just comparar-lo amb el II, però la popularitat d'aquest últim ho fa inevitable. Tampoc és just que se l'acostumi a excloure dels recopilatoris, encara que el 2018 arriba a l'Street Fighter 30th Anniversary Collection, on sens dubte serà el més fluix dels jocs recopilats, però almenys se'ns promet que serà la versió de recreativa, millor que les conversions per a microordinadors dels 80 o el Fighting Street amb què es va rebatejar per al CD de PC Engine. 

Acabo amb el Contra, un altre mític, que llavors a Europa es va dir Gryzor, i que arribava també a recreatives amb la seva acció també opcionalment cooperativa, que és evident que va contribuir a la seva popularitat.  

Va arribar l'any següent a plataformes domèstiques, la versió més coneguda de les quals la de la NES, on a diferència del que havia passat amb el Double Dragon sí que va conservar el multijugador cooperatiu. A Europa es va rebatejar com a Probotector, nom pel qual reconec que el coneixia en la seva versió de Game Boy -que resulta que era un títol específic, no pas un port- quan no en coneixia cap més.

La saga va continuar amb una seqüela per a recreativa convertida a la NES, Amiga i MS-DOS, i després ja van passar a aparèixer títols directament per a consoles, amb més o menys fidelitat als primers jocs des del punt de vista gràfic i jugable, però malgrat la importància de la sèrie no se n'ha tornat a fer cap joc des del Hard Corps: Uprising, de 2011, per a Xbox 360 i PlayStation 3.

 

Aquestes són les sagues mítiques que enguany han fet 30 anys, amb sort desigual però encara molt recordades, tant si encara són vives -la majoria- com si estan en estat latent, i com podem veure valia la pena repassar-les perquè molts dels seus jocs han marcat la història dels videojocs.

Primeres parts: Street Fighter (1987)

Ja fa uns quants dies que se'm va acudir una nova secció i avui l'inauguro. Diuen que les segones parts no són bones, i tot i que quan es tracta de jocs normalment és tot el contrari, des d'aquesta Primeres Parts vull retre homenatge al joc inicial de sagues importants dins la història dels videojocs.

I l'obriré amb el que és probablement el joc inaugural que més eclipsat ha estat per les seves seqüeles, especialment la segona part. És l'Street Fighter, a seques, o "Street Fighter I" com se'l coneix de vegades popularment, que va sortir el 1987.

Només cal veure una estona del vídeo per adonar-se que és natural que hagi passat una mica sense pena ni glòria, especialment per a les generacions que vam créixer amb l'Street Fighter II. S'hi veuen les bases del que meravellaria el món a partir de 1991, fins i tot el mapa amb els avionets que és més que res un detall simpàtic que van fer bé de conservar, però és un joc lent (tot i que honestament s'ha de dir que l'Street Fighter II també ho és, sobretot i estem acostumats a les versions posteriors), els controls deixen bastant a desitjar i tot plegat el fa una mica desesperant. A més, només es pot controlar en Ryû, o en Ken si després d'un combat de dos jugadors el segon guanya, que llavors passa a lluitar contra la màquina amb el rival i amic del protagonista.

Però la idea és retre-li homenatge, no criticar-lo, i passem a les coses bones: l'Street Fighter no només era la llavor del que vindria després, sinó que també va introduir elements que van passar a ser estàndards dins el gènere de la lluita 1 contra 1, com els controls en 6 botons o les tècniques especials que requereixen una combinació de moviments de la palanca i els botons. 

Aquí podem veure la versió domèstica per a la Turbografx-CD (o PC Engine CD), de 1988, que es deia Fighting Street. Gràficament és igual, el so està força millor i va una mica més fina, pel que sembla, però continua provocant una barreja de tendresa i rebuig per la seva clara inferioritat respecte a la gran seqüela que tots coneixem. Aquesta mateixa versió és la que hi ha disponible a la Consola Virtual de la Wii des de 2009.

El mateix 1988 i amb el més fidel títol de Street Fighter van sortir altres versions domèstiques, tècnicament menys aconseguides, per a Commodore 64 (al vídeo), Spectrum, Amstrad CPC, Amiga, Atari ST i MS-DOS. No les veurem totes, però sí la de l'Amstrad, per tal de poder donar-ne un altre exemple:

L'original també va sortir per a sistemes més moderns, en recopilacions de clàssics de Capcom, concretament el Capcom Classics Collection vol. 2 per a Xbox i Playstation 2 i el Capcom Classics Collection Remixed per a la PSP, tots dos de 2006.

En aquell primer Street Fighter, a banda d'en Ryû i en Ken, hi havia deu rivals a batre: en Retsu, en Geki, en Joe, en Mike (el que després seria en Balrog, originalment anomenat M. Bison i que, per la clara referència del nom al boxador real Mike Tyson, reforçada pel seu nom al primer joc, va fer que els noms de tres dels quatre enemics finals de l'Street Fighter II es canviessin), en Lee (oncle d'en Yun i en Yang de l'Street Fighter III), en Gen (present també a l'Street Fighter Alpha 2, l'Street Fighter Alpha 3 i l'Street Fighter IV), en Birdie (present als tres Alpha), l'Eagle (que tornaria al Capcom vs. SNK 2 i a les versions portàtils de l'Street Fighter Alpha 3), l'Adon (que tornaria als tres Alpha i a l'SF IV) i en Sagat, enemic final del primer joc i penúltim de l'Street Fighter II, a més de personatge present en tots els jocs de la franquícia llevat de l'Street Fighter III, que és el que té la plantilla de personatges més trencadora. 

Acabarem amb una curiositat que ens brinda la Wikipedia: aquell primer joc el devem a en Takashi Nishiyama i en Hiroshi Matsumoto, que van deixar Capcom després de l'Street Fighter i van ser contractats per a la rival SNK, per a la qual es van encarregar de fer molts dels Art of Fighting i Fatal Fury, però anys després van participar en l'Street Fighter IV. Pel que fa al dissenyador de personatges d'aquell primer joc, en Keiji Inafune, és conegut especialment per haver co-creat en Megaman i haver dissenyat els primers títols de la seva franquícia i participat d'una manera o d'una altra en els posteriors.