Què estàs buscant?

diumenge, 16 d’agost de 2020

Anàlisi: Brothers - A Tale of Two Sons

Sovint m'arriben bones opinions de videojocs amb tanta freqüència que passen a formar part de la meva llista de propers títols als que vull jugar, però això no significa que ho faci de seguida. És el cas del videojoc de què parlaré avui, una aventura que em constava que havia tingut molt bona acollida i que contenia una història molt emotiva.

No sé quant fa que me'n vaig comprar la versió per a Xbox One, digital, però ha estat fa poc que hi he jugat, i he de dir que m'ha agradat molt, així que és hora d'analitzar-lo.


Brothers: A Tale of Two Sons va ser desenvolupat per Starbreeze Studios, companyia responsable, entre altres coses, dels jocs d'en Riddick per a la Xbox original, i es va llançar el 2013 per a Xbox 360, PlayStation 3 i Windows.

El 2015 se'n van fer versions per a PlayStation 4 i Xbox One, que com he dit és la que tinc jo, el 2016 va arribar a Android i Windows Phone i el 2019 va aterrar a la Switch. La versió "moderna" del joc conté, com a extres, la banda sonora inclosa al menú (el que antigament hauria estat l'apartat de selecció musical, vaja) i un audiocomentari per si es volen conèixer els detalls del desenvolupament del joc, i el narrador és el seu mateix director, en Josef Fares, un cineasta suec d'origen libanès que és germà de l'actor Fares Fares.


Entrant en matèria, Brothers: A Tale of Two Sons és la història de dos germans, el petit Naiee i el més gran Naia, que van veure morir la mare ofegada al mar i ara pateixen perquè el seu pare s'ha posat malalt i emprenen un viatge per trobar l'única medicina que el pot salvar, l'aigua de l'arbre de la vida.

Ens ho expliquen amb gestos i algunes paraules que no entenem, i que segons el director són d'un idioma inventat, però basat en el seu àrab nadiu, i aviat veiem que la particularitat que té el joc és que controlem tots dos germans alhora, cadascun amb un dels sticks analògics, i amb els gallets destinats a fer que interactuïn amb elements de l'entorn, com ara obrint portes, estirant palanques o passant per entre barrots, entre moltes altres coses.

El germà petit és més àgil i es pot esquitllar en llocs petits, mentre que el gran és el que té més força i pot portar el petit a coll quan toca nedar, ja que ell no pot, per culpa del trauma de veure morir la mare a l'aigua. Es necessiten l'un a l'altre, es complementen, i és per això que la idea del joc està tan ben trobada.


Així anem resolent trencaclosques, sempre amb la col·laboració fraternal que caracteritza la història, i anem veient com el que al principi semblava una missió tranquil·la i bucòlica porta els germans a una aventura amb cada cop més elements fantàstics, amb l'aparició de trols, enemics invisibles, personatges no jugables que no són el que semblen, gegants i altres éssers que, juntament amb els paisatges -tremendament ben il·luminats i bellíssims- i els esdeveniments dels quals serem testimonis, ens faran canviar l'opinió sobre aquesta tranquil·litat que ens oferien els primers compassos de la història.

Els trencaclosques que esmento no són complicats, ni de dur a terme ni de deduir, però en algun punt ens podem encallar una mica. Tot i així, en general és un videojoc més aviat fàcil, i no especialment llarg, així que si el podem aconseguir baratet, millor.


No és en absolut repetitiu, ja que en alguns moments haurem de fer coses que no ens esperàvem, sortir de la zona de confort, però sí que es pot dir que dura poc. La seva rejugabilitat rau en la voluntat de tornar a viure l'emotiva història, perquè la veritat és que arriba a commoure, i també en la possibilitat de jugar-hi amb els audiocomentaris activats, però més enllà d'això, i d'alguns assoliments que se'ns puguin haver escapat, no hi hauria cap al·licient, ja que l'aventura serà la mateixa, sense cap mena de variant argumental ni res que provoqui canvis en el seu desenvolupament.

Mentre dura, però, ens atrapa i ens fa implicar en la travessia d'aquests germans que van ben lluny per no perdre el progenitor que els queda, veurem amb quin resultat, i emociona, tant pels esdeveniments que ens explica i el missatge d'amor entre germans com per la seva posada en escena, amb una banda sonora, de Gustaf Grefberg (col·laborador habitual de Starbreeze Studios), per treure's el barret.


En qualsevol cas val molt la pena, i el sistema de joc, que com deia més amunt ens obliga a controlar tots dos germans alhora (i no, no permet fer-ho amb una altra persona... llevat de la versió de Switch), no és complicat, més enllà d'algun moment en què ens puguem equivocar breument si no tenim cervell de pianista i no podem, com em passa a mi, fer dues coses totalment diferents alhora. Hi insisteixo: no és complicat, en realitat.

Gràficament ja he dit que té uns paisatges bellíssims, i que la il·luminació és excel·lent, però els dissenys dels personatges em recorden una mica els de diversos jocs de Rare, de manera que em transporten a èpoques anteriors, potser a la Xbox original i tot (per tant, dues generacions enrere) i les físiques no estan tan treballades com les que veiem en títols dissenyats expressament per a la generació que, durant uns mesos, encara podem anomenar "actual". Suposo que és normal, ja que el material original és precisament de la generació Xbox 360 - PS3, però un cop superada aquesta petita mancança, la veritat és que és un joc bonic, ben fet i recomanable.


Cap comentari:

Publica un comentari

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...