Fa temps vaig publicar l'anàlisi d'un joc que en el seu dia va passar força desapercebut, per les circumstàncies del moment, i que era l'iniciador d'una saga que ha anat tenint entregues al llarg dels prop de 20 anys que fa que existeix. Una joia indie de la qual em vaig enamorar, com va quedar reflectit en aquella entrada.
Avui, però, parlo de la seva segona entrega aquí, al meu blog particular, perquè hi vaig jugar fa uns quants mesos, però per l'acumulació d'idees d'entrades, una disponibilitat irregular de temps lliure i l'alternança autoimposada de seccions no ha estat fins ara que m'ha vingut de gust analitzar-la. Però bé, si voleu saber d'on ve tot plegat, podeu llegir l'anàlisi del primer Shantae a Retroscroll.
Shantae: Risky's Revenge és la primera seqüela d'aquella "joia oculta" de la Game Boy Color desenvolupada per WayForward Technologies, i va sortir per a la Nintendo DSi, és a dir via DSiWare, l'any 2010 als Estats Units i el 2011 a Europa. Posteriorment va aparèixer rellançat com a Director's Cut per a PC el 2014, PlayStation 4 el 2015, Wii U el 2016 -versió que tinc i a la qual he jugat- i, ja el 2020, per a Switch i Xbox One.
Doncs bé, aquesta vegada el poble de Scuttle Town torna a ser atacat per la pirata Risky Boots, que com a venjança per la derrota a la primera part altre cop roba un objecte, en aquest cas una llàntia màgica, i la nostra protagonista, la mig geni Shantae, és acomiadada del seu càrrec de protectora del poble per haver estat incapaç d'evitar-ho.
Tot i així, decideix reparar el mal que ha fet la seva presumpta incompetència recuperant la llàntia robada, i per tal de fer-ho haurà de recórrer el món del joc i aplegar uns segells ocults màgics, que són els que activen la màgia de la llàntia, abans que no ho faci la Risky.
El primer que crida l'atenció del joc és el salt gràfic respecte a la primera part, com és natural. Els dibuixos són més bonics, amb més detalls i amb més colors que al primer Shantae, un salt lògic si la primera entrega era per a la Game Boy Color i la segona per a la Nintendo DSi. Però el que ens trobem aquí, a la Director's Cut, és una versió reescalada per a pantalles amb alta definició, amb píxels més que notables, i poca cosa pel que fa a la jugabilitat, sens dubte no com per anomenar aquesta versió "Director's Cut".
Representa que el canvi més destacat respecte a la versió original és un sistema de teletransport ràpid, o un warp system en anglès, millorat, però sense haver provat el joc a la Nintendo DSi, que no tinc -la meva DS és la Lite-, trobo que si bé és útil per no haver de recórrer tot el mapa amunt i avall cada cop que necessitem un objecte que és a l'altra punta, tampoc no ens estalvia tants viatges i, al capdavall, el mapa del joc és una mica confús. Però bé, almenys existeix, no com al primer títol de la saga, on havíem de suposar que era un món circular.
Pel que fa a les coses bones del Shantae: Risky's Revenge en general, es manté una banda sonora molt animada i encomanadissa, obra altre cop de Jake Kaufman (Contra 4, Mighty Switch Force!, Retro City Rampage, Double Dragon Neon o Shovel Knight, poca broma, ja parlarem d'aquest compositor), i els escenaris són, com deia, colorits, i també variats, així com els enemics. En definitiva, és un joc agradable visualment, encara que no sembli que se li hagin polit gaire els píxels i es notin tant, fins i tot si ja ens agrada el pixel art tenint en compte l'època a què vam començar a jugar a videojocs.
L'humor és una característica de la saga, amb uns diàlegs divertits -cosa de la qual, per desgràcia, ens distreu una traducció al castellà dolenta- i també situacions còmiques, a més de trencar de tant en tant la quarta paret. Ara bé, l'element més representatiu d'aquesta sèrie són les habilitats de la protagonista, que lluita fent cops de cua, emprant ítems especials i fent ús de les habilitats que li proporcionen les seves transformacions.
Aquí tornen l'elefant i el mico de la primera part, cauen altres formes i n'apareix una de nova, la de la sirena, que ens permet desplaçar-nos sota l'aigua. Són transformacions bufones, útils i que ens permetran, una o altra, superar obstacles que altrament ens farien encallar. Ara bé, primer les hem d'aconseguir tot complint unes condicions.
Explorar els escenaris a la recerca de personatges amb qui parlar, tasques per dur a terme i objectes que necessitem, a més d'aconseguir diners per comprar ítems (pocions de recuperació de vida i de màgia, productes per als cabells perquè facin més mal als enemics...) i armes (boles de punxes, boles de foc, núvols de llamps...) és un plaer audiovisual, però hi ha enemics molt torracollons que lamentarem haver de trobar cada cop que passem per aquella zona tot fent el backtracking necessari per avançar en l'aventura, una cosa que ens alleujarà només parcialment el sistema warp de què parlava abans.
Es mereixen una menció especial les coves, laberíntiques i punyeteres moltes vegades, però sempre amb alguna recompensa molt interessant i necessària, com ara dues de les tres transformacions. Hi ha, també, uns recipients màgics que s'han d'entregar a les botigues com a complement dels diners per adquirir determinats articles especials, i això és opcional, però les transformacions sí que les necessitarem sí o sí.
Ajudar l'Squid Baron, que al principi és un dels enemics del joc, a trobar els seus fillets, dona també una important recompensa en el que és una reformulació de la funció que tenien unes bestioles similars al primer títol de la saga.
Les transformacions i les armes màgiques seran necessàries en molts moments del joc, però si no podem maximitzar les segones, tampoc no passa res. En aquest sentit és un títol que dona una certa llibertat.
També ofereix rejugabilitat i reptes per a diversos nivells del jugador: després dels crèdits veurem una il·lustració o una altra segons el temps que hàgim trigat a acabar-nos el joc i la quantitat d'ítems que hàgim aconseguit -ja he dit que alguns eren opcionals-, però si volem veure totes les imatges per curiositat podem provar de jugar al joc quatre vegades complint les diferents condicions. Acabem com acabem, però, se'ns desbloqueja una modalitat màgica, amb vestit diferent per a la Shantae, que permet consumir menys màgia quan fem ús de les armes, a canvi de gastar més vida quan ens fan mal.
Shantae: Risky's Revenge Director's Cut és un videojoc divertit, la primera seqüela d'un gran de la Game Boy Color, que avança en alguns aspectes, com el gràfic, però retrocedeix en d'altres: no entenc, per exemple, per què es van eliminar els minijocs que hi havia al primer, que permetien guanyar diners i alhora descansar una mica de l'exploració del món.
Tampoc que s'hagi tingut tan poca cura amb algun detall que revela que originalment el joc era per a un sistema diferent. Concretament, un espai anomenat import room en què es podien obtenir diners, només començar el joc, si a la DSi de l'usuari hi havia dades d'haver aconseguit certes coses als jocs Mighty Flip Champs! i Mighty Milky Way, també de WayForward. Doncs bé, aquesta habitació encara hi és, a la Director's Cut, però no serveix de res.
La simplificació de la qüestió dels balls, aquest detall de deixadesa i -això ja no és culpa del joc- l'absència de l'efecte sorpresa en conèixer la primera part, respecte a la qual aquesta és força continuista, fan que en general m'hagi agradat, sí, però no tant com el Shantae. Tanmateix, la tercera part, que argumentalment també és continuació directa d'aquesta, i que s'anomena Shantae and the Pirate's Curse, està considerada la millor de la saga, i hi jugaré properament a la Nintendo 3DS. Ja en parlaré quan l'hagi acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada