Anàlisi: Shantae and the Pirate's Curse

Fa més d'un any analitzava la segona part d'una saga que es va iniciar a la Game Boy Color, i de la qual vaig parlar a Retroscroll fa temps. És una sèrie que em va enganxar des del principi, però tot i així no acostumo a encadenar títols d'una mateixa franquícia. Ara bé, quan vaig dir que, després del Risky's Revenge, no trigaria a jugar a la tercera part, crec que vaig ser excessivament optimista.

Tanmateix, ja està, ja ho he fet, m'ha encantat i, com no podia ser d'una altra manera, procedeixo a parlar-ne aquí al blog, tot esperant fer-li la justícia que es mereix i, posats a desitjar, convèncer algun indecís a provar les aventures de la Shantae, ara que estan disponibles a les consoles actuals. 

Jo hi he jugat a la Nintendo 3DS, que és on va sortir en primer lloc l'octubre de 2014, seguida al desembre per la de la Wii U, tot plegat a Europa el 2015, i des de 2016 es pot adquirir en Xbox One i PlayStation 4, amb la versió de Switch llançada el 2018.

Shantae and the Pirate's Curse, altre cop desenvolupat per WayForward, és una millora en tots els sentits del que ja s'havia vist a l'entrega anterior. Pixel art de qualitat que en aquest cas es veu de meravella a la petita pantalla de la portàtil de Nintendo, i amb un efecte 3D que no aporta res jugablement, però que és un filtre estètic i aprofita l'ocasió per ressaltar, si se'm vol entendre, el caràcter fanservice del disseny dels personatges femenins.

Reprèn la trama tal com va quedar a la segona part, Shantae: Risky's Revenge, i això significa que la Shantae ja no té els poders màgics que la caracteritzaven als dos videojocs anteriors, i que permetien que es transformés en diversos animals per tal d'arribar a llocs o fer coses que d'una altra manera haurien quedat fora del seu abast.

Caiguda en desgràcia, però sempre sense abandonar el to humorístic de la saga -per cert, la traducció al castellà és tremendament dolenta, fa pudor d'automàtica i és evident que no ha estat revisada per ningú, amb calcs constants de l'anglès i adjectius masculins per a personatges femenins que la delaten-, rep un encàrrec de la seva gran enemiga, la Risky Boots: els seus esbirros i els objectes han desaparegut, i segurament els té el seu antic capità, el Pirate Master, que els vol fer servir per ressuscitar.

Per tal de recuperar-los, la Shantae ha de recórrer el món amb l'ajuda del vaixell de la Risky, en una aliança impossible de caràcter temporal, i a mesura que els va trobant en pot fer servir els avantatges, que esdevenen els power ups d'aquesta entrega en substitució de les transformacions en animal.

Val a dir que era una aposta arriscada, perquè la principal característica dels videojocs anteriors desapareix, però va ser tot un encert, una idea refrescant que està tan ben implementada que aviat deixem de trobar a faltar aquestes transformacions -no els balls que les provocaven, però-. 

Sóc coses com esprintar, fer dobles salts gràcies a un canó, disparar una pistola, surar a l'aire o atacar cap avall amb la simitarra, i a mesura que anem aconseguint aquestes habilitats tornarem a visitar llocs per tal de poder entrar en racons que abans teníem vistos, però que eren inaccessibles per a nosaltres.

Sí, haurem de fer backtracking, però almenys a mi en aquest cas no se m'ha fet gens feixuc, i el sistema de mapa del món ha millorat d'una manera considerable, perquè a l'hora de sortir de Scuttle Town tenim una visió en primera persona de la Risky i el seu vaixell, i passem d'una illa a una altra -aquest cop el món s'ha representat en illes- amb molta facilitat, abandonant el "mapa circular" de les anteriors entregues i, per tant, també la necessitat de trobar una manera de teletransportar-nos. 

A la versió de la Nintendo 3DS, i suposo que a la de la Wii U es va poder traslladar de la mateixa manera, la pantalla inferior ens permet navegar per l'inventari, on trobem tant els ítems de recuperació de vida com els d'augment temporal de la força, les boles punxegudes que giren al voltant nostre i altres ajudes, a més d'un recordatori de quines millores hem comprat a la botiga de Scuttle Town, un mapa i quants Cacklebats -els Tinklebats de la Risky corromputs per en Pirate Master- i calamars -en aquesta entrega tornen a variar la seva funció i ens permeten augmentar contenidors de cor- hem aconseguit fins ara.

Aquests dos últims elements ens porten també a assolir el 100% del joc, i com és habitual a la franquícia hi ha diversos finals segons si hem arribat o no a aquesta fita i com de ràpid hem acabat el joc. Personalment, busco el 100%, però no tinc intenció de fer un speedrun per veure els altres finals, que al capdavall són imatges per a una galeria, mentre que la història sempre acaba de la mateixa manera.

Una entrega divertidíssima, amb un pixel art preciós, una banda sonora excel·lent signada de nou per en Jake Kaufman, dificultat adequada i mecàniques ben treballades fan que no m'estranyi que se la consideri la millor entrega d'una saga que ja compta amb 5 títols. La recomano sense cap mena de dubte i tinc ganes de jugar a la seva continuació, ja en Switch i amb un estil gràfic que abandona els píxels i que ja veurem si m'agrada o no.

De debò: si us agraden els jocs de plataformes i l'exploració, us recomano la saga Shantae, i encara que no és imprescindible haver jugar als jocs anteriors per gaudir d'aquest, sempre va bé començar l'aventura coneixent els personatges i les seves circumstàncies per una qüestió d'implicació.

Anàlisi: Shantae - Risky's Revenge (Director's Cut)

Fa temps vaig publicar l'anàlisi d'un joc que en el seu dia va passar força desapercebut, per les circumstàncies del moment, i que era l'iniciador d'una saga que ha anat tenint entregues al llarg dels prop de 20 anys que fa que existeix. Una joia indie de la qual em vaig enamorar, com va quedar reflectit en aquella entrada.

Avui, però, parlo de la seva segona entrega aquí, al meu blog particular, perquè hi vaig jugar fa uns quants mesos, però per l'acumulació d'idees d'entrades, una disponibilitat irregular de temps lliure i l'alternança autoimposada de seccions no ha estat fins ara que m'ha vingut de gust analitzar-la. Però bé, si voleu saber d'on ve tot plegat, podeu llegir l'anàlisi del primer Shantae a Retroscroll. 

Shantae: Risky's Revenge és la primera seqüela d'aquella "joia oculta" de la Game Boy Color desenvolupada per WayForward Technologies, i va sortir per a la Nintendo DSi, és a dir via DSiWare, l'any 2010 als Estats Units i el 2011 a Europa. Posteriorment va aparèixer rellançat com a Director's Cut per a PC el 2014, PlayStation 4 el 2015, Wii U el 2016 -versió que tinc i a la qual he jugat- i, ja el 2020, per a Switch i Xbox One.

Doncs bé, aquesta vegada el poble de Scuttle Town torna a ser atacat per la pirata Risky Boots, que com a venjança per la derrota a la primera part altre cop roba un objecte, en aquest cas una llàntia màgica, i la nostra protagonista, la mig geni Shantae, és acomiadada del seu càrrec de protectora del poble per haver estat incapaç d'evitar-ho.

Tot i així, decideix reparar el mal que ha fet la seva presumpta incompetència recuperant la llàntia robada, i per tal de fer-ho haurà de recórrer el món del joc i aplegar uns segells ocults màgics, que són els que activen la màgia de la llàntia, abans que no ho faci la Risky.

El primer que crida l'atenció del joc és el salt gràfic respecte a la primera part, com és natural. Els dibuixos són més bonics, amb més detalls i amb més colors que al primer Shantae, un salt lògic si la primera entrega era per a la Game Boy Color i la segona per a la Nintendo DSi. Però el que ens trobem aquí, a la Director's Cut, és una versió reescalada per a pantalles amb alta definició, amb píxels més que notables, i poca cosa pel que fa a la jugabilitat, sens dubte no com per anomenar aquesta versió "Director's Cut".

Representa que el canvi més destacat respecte a la versió original és un sistema de teletransport ràpid, o un warp system en anglès, millorat, però sense haver provat el joc a la Nintendo DSi, que no tinc -la meva DS és la Lite-, trobo que si bé és útil per no haver de recórrer tot el mapa amunt i avall cada cop que necessitem un objecte que és a l'altra punta, tampoc no ens estalvia tants viatges i, al capdavall, el mapa del joc és una mica confús. Però bé, almenys existeix, no com al primer títol de la saga, on havíem de suposar que era un món circular. 

Pel que fa a les coses bones del Shantae: Risky's Revenge en general, es manté una banda sonora molt animada i encomanadissa, obra altre cop de Jake Kaufman (Contra 4, Mighty Switch Force!, Retro City Rampage, Double Dragon Neon o Shovel Knight, poca broma, ja parlarem d'aquest compositor), i els escenaris són, com deia, colorits, i també variats, així com els enemics. En definitiva, és un joc agradable visualment, encara que no sembli que se li hagin polit gaire els píxels i es notin tant, fins i tot si ja ens agrada el pixel art tenint en compte l'època a què vam començar a jugar a videojocs.

L'humor és una característica de la saga, amb uns diàlegs divertits -cosa de la qual, per desgràcia, ens distreu una traducció al castellà dolenta- i també situacions còmiques, a més de trencar de tant en tant la quarta paret. Ara bé, l'element més representatiu d'aquesta sèrie són les habilitats de la protagonista, que lluita fent cops de cua, emprant ítems especials i fent ús de les habilitats que li proporcionen les seves transformacions. 

Aquí tornen l'elefant i el mico de la primera part, cauen altres formes i n'apareix una de nova, la de la sirena, que ens permet desplaçar-nos sota l'aigua. Són transformacions bufones, útils i que ens permetran, una o altra, superar obstacles que altrament ens farien encallar. Ara bé, primer les hem d'aconseguir tot complint unes condicions. 

Malauradament, al contrari que al primer Shantae, aquí no hem d'introduir uns inputs per fer que la Shantae es transformi, sinó que amb un botó n'hi haurà prou perquè executi el ball corresponent a cada forma. Suposo que els responsables del joc volien simplificar el procés, però no eren combinacions complicades, i també ens donaven l'oportunitat de "perdre el temps" mirant com la noia feia la dansa del ventre, si no premíem el botó adequat al moment correcte. Ara ja no es pot fer pas, això.  

Explorar els escenaris a la recerca de personatges amb qui parlar, tasques per dur a terme i objectes que necessitem, a més d'aconseguir diners per comprar ítems (pocions de recuperació de vida i de màgia, productes per als cabells perquè facin més mal als enemics...) i armes (boles de punxes, boles de foc, núvols de llamps...) és un plaer audiovisual, però hi ha enemics molt torracollons que lamentarem haver de trobar cada cop que passem per aquella zona tot fent el backtracking necessari per avançar en l'aventura, una cosa que ens alleujarà només parcialment el sistema warp de què parlava abans.

Es mereixen una menció especial les coves, laberíntiques i punyeteres moltes vegades, però sempre amb alguna recompensa molt interessant i necessària, com ara dues de les tres transformacions. Hi ha, també, uns recipients màgics que s'han d'entregar a les botigues com a complement dels diners per adquirir determinats articles especials, i això és opcional, però les transformacions sí que les necessitarem sí o sí.

Ajudar l'Squid Baron, que al principi és un dels enemics del joc, a trobar els seus fillets, dona també una important recompensa en el que és una reformulació de la funció que tenien unes bestioles similars al primer títol de la saga. 

Les transformacions i les armes màgiques seran necessàries en molts moments del joc, però si no podem maximitzar les segones, tampoc no passa res. En aquest sentit és un títol que dona una certa llibertat. 

També ofereix rejugabilitat i reptes per a diversos nivells del jugador: després dels crèdits veurem una il·lustració o una altra segons el temps que hàgim trigat a acabar-nos el joc i la quantitat d'ítems que hàgim aconseguit -ja he dit que alguns eren opcionals-, però si volem veure totes les imatges per curiositat podem provar de jugar al joc quatre vegades complint les diferents condicions. Acabem com acabem, però, se'ns desbloqueja una modalitat màgica, amb vestit diferent per a la Shantae, que permet consumir menys màgia quan fem ús de les armes, a canvi de gastar més vida quan ens fan mal.

Shantae: Risky's Revenge Director's Cut és un videojoc divertit, la primera seqüela d'un gran de la Game Boy Color, que avança en alguns aspectes, com el gràfic, però retrocedeix en d'altres: no entenc, per exemple, per què es van eliminar els minijocs que hi havia al primer, que permetien guanyar diners i alhora descansar una mica de l'exploració del món. 

Tampoc que s'hagi tingut tan poca cura amb algun detall que revela que originalment el joc era per a un sistema diferent. Concretament, un espai anomenat import room en què es podien obtenir diners, només començar el joc, si a la DSi de l'usuari hi havia dades d'haver aconseguit certes coses als jocs Mighty Flip Champs! i Mighty Milky Way, també de WayForward. Doncs bé, aquesta habitació encara hi és, a la Director's Cut, però no serveix de res. 

La simplificació de la qüestió dels balls, aquest detall de deixadesa i -això ja no és culpa del joc- l'absència de l'efecte sorpresa en conèixer la primera part, respecte a la qual aquesta és força continuista, fan que en general m'hagi agradat, sí, però no tant com el Shantae. Tanmateix, la tercera part, que argumentalment també és continuació directa d'aquesta, i que s'anomena Shantae and the Pirate's Curse, està considerada la millor de la saga, i hi jugaré properament a la Nintendo 3DS. Ja en parlaré quan l'hagi acabat.