Menú

Què estàs buscant?

diumenge, 6 de gener de 2019

Repàs videojoquístic de 2018

Bon any a tothom! Ho vaig dir l'any passat i de moment ho compleixo: volia crear la tradició de fer, per a la primera entrada de l'any, un repàs de l'anterior des del punt de vista dels videojocs i jo, i aquest és el segon cop que ho faig.

Amb l'article en què repassava 2017 com a model començo, doncs, esmentant aquells títols que vaig acabar l'any passat, encara que, com de costum, això d'"acabar" és relatiu, perquè molts videojocs tenen coses extra per fer abans o després del final de la història.


El primer joc que em vaig acabar el 2018, i en aquest cas sí que va ser acabar del tot, va ser el Ninja Spirit, o Saigo no nindô, de la Turbografx o PC Engine, que diversos membres de Retroscroll vam jugar per tal de dedicar-li un podcast.

Un títol d'acció que em va agradar molt i un clàssic d'aquesta consola que m'agradaria tenir, perquè va ser eclipsada per la competència, però era (i és) molt interessant.


Els jocs moderns és més difícil acabar-se'ls del tot, sempre hi ha coses per fer, i és el cas del Super Mario Odyssey, de la Switch, del qual sí, em vaig passar la història, però em queden les llunes opcionals per poder dir que me l'he acabat al 100%.

No dic res nou ni desconegut si afirmo que és una meravella de joc, tant per les mecàniques en si com pel fet de mantenir el llistó alt amb la mascota de Nintendo i fer-se un munt d'autohomenatges que són una delícia per als fans.


I ara un indie, aquest Unravel que vaig descobrir per casualitat i que em va agradar moltíssim. Una petita obra mestra amb una banda sonora preciosa, com la història del ninotet de llana que va col·leccionant records d'una família, i un apartat visual senzill però fotorrealista.

De fet, em va agradar tant que li vaig dedicar una entrada sencera a la secció de Recomanacions, i que podeu llegir aquí.


I ara tres de cop, que no em vaig acabar seguits, però gairebé. Els tres primers títols de la meva saga d'RPG preferida, Dragon Quest, no van arribar mai a Europa... fins que ho van fer per a mòbils, cosa que vaig descobrir molt tard, però que m'ha permès veure com van ser els inicis d'aquesta popularíssima saga.

Ja vaig parlar del Dragon Quest i el Dragon Quest II, però del Dragon Quest III encara no ho he fet perquè encara no he acabat el post-joc, element habitual a la saga que ja va començar en aquella època i que allarga la vida dels títols unes quantes hores.


També vaig dedicar una entrada al Life is Strange, en aquest cas per a la Xbox One, i va ser un dels meus videojocs preferits de l'any, com vaig explicar al podcast dels Retroscroll Awards 2018.

Sincerament, no esperava que m'agradaria tant, aquesta aventura gràfica moderna que permet retrocedir en el temps per esmenar errors, i que a més té una història tan interessant i ben interpretada.


Un altre que em va encantar -sembla que tots els que m'acabo m'agraden molt, però mira, ja va bé- va ser el Shantae, de la Game Boy Color, al qual vaig jugar a la Consola Virtual de la Nintendo 3DS, principalment perquè l'original val centenars d'euros en haver tingut una tirada molt limitada.

Sobre aquest joc de plataformes i acció d'estil metroidvania també en vaig parlar, però en una entrada del blog de Retroscroll que podeu llegir aquí.


Un clàssic com l'Out Run aquí, a la llista dels acabats de l'any, em fa una il·lusió especial, i aquest també està relacionat amb Retroscroll, perquè hi vam jugar per dedicar-li un altre podcast.

Jo em vaig passar la versió de la Mega Drive, en el sentit que vaig arribar als cinc finals, però també hi vaig jugar, sense el mateix èxit, ni de bon tros, al de Nintendo 3DS, el de PC Engine, el de Master System o el de recreativa al MAME.


Sempre m'havia cridat l'atenció d'una manera morbosa l'Street Fighter, el primer de tots, el de 1987, sovint oblidat o ignorat, i el recopilatori Street Fighter 30th Anniversary Collection m'ha permès jugar-hi, per fi, a la Switch.

Tal com vaig explicar a (sí) Retroscroll, és un títol molt primitiu o molt inferior a la seva hiperpopular seqüela, però té coses bones i m'agrada. Me'l vaig passar perquè només s'hi pot controlar un personatge, en Ryu, i vaig derrotar en Sagat, l'enemic final.


A continuació, al mateix recopilatori, li va tocar a la versió recreativa de l'Street Fighter II: The World Warrior, la primera versió de l'Street Fighter II, i en aquest cas passar-me'l significa que me'l vaig acabar amb els vuit personatges seleccionables.


I tornem a un joc al qual vaig jugar motivat per la preparació d'un podcast, el Mega Man X, de la Super Nintendo, que en el meu cas vaig jugar a la SNES Mini.

Un clàssic al qual no m'havia acostat perquè preferia concentrar-me primer en la saga clàssica, però me'n penedeixo, perquè em va encantar, té coses molt bones i, de fet, també va ser un dels meus preferits de l'any.

Aquests són els jocs que em vaig passar el 2018, però no són els únics als que vaig jugar, ni de bon tros. Com l'any passat, he fet un muntatge de vídeo on els repasso tots:



En van ser molts, alguns es repetien respecte l'any anterior, però el cas és que em fa la sensació que vaig jugar força a videojocs, sacrificant altres aficions, tot s'ha de dir.

No parlaré aquí de propòsits concrets, per a això faré una altra entrada, però en general aquest 2019 em proposo comprar molt menys i dedicar temps a les coses que ja tinc. I al gener de 2020 veurem quines han estat les escollides.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...