Exclusius de recreativa: Top Skater

Tot i que el monopatí de carrer (com en diu la Viquipèdia en català) no és un esport que m'hagi despertat mai gaire interès, ni hi entenc, ni he jugat seriosament a cap videojoc que s'hi basi, em sorprèn que el joc de què us parlaré avui tot just el descobrís fa uns dies, mentre repassava una mica la història de les plaques de recreativa de Sega.

És a dir, que no hi hagi jugat és normal, que no l'hagi vist mai també, però que no l'hagués sentit esmentar fins fa pocs dies quan escric aquestes línies, la veritat és que em costa més de creure. Però és així, i en bona part és, precisament, perquè no va sortir en cap consola domèstica, raó per la qual arriba a aquesta secció.

Top Skater és el nom d'aquest arcade de Sega, desenvolupat per l'estudi intern AM3 (Sega Rally, Virtua Tennis, Crazy Taxi... poca broma) i llançat per a recreatives el 1997, concretament per a la placa Model 2 de la companyia, que a més dels esmentats títols havia acollit altres clàssics com Virtua Cop, Daytona USA o, de fora de Sega, Dead or Alive.

La gràcia de la història és que el moble del joc és especial perquè per jugar-hi ens hem de posar al damunt d'un monopatí, ajudats per unes barres laterals per si no tenim la destresa real requerida per practicar aquest esport, i que els personatges que surten en pantalla facin el que esperem. 

Considerat el pare espiritual de la saga Tony Hawk, ja de consola, el joc ens convida a fer els típics trucs dels patinadors per rampes, baranes i els llocs habituals en què es demostra la destresa d'aquests cracs, i l'objectiu és aconseguir el màxim de punts dins del temps que se'ns dona. 

Com ens explica en Marcade, el protagonista del vídeo i gran fan de la màquina -he de dir que vaig trobar-ne primer una foto i ja em va semblar que podia ser ell, i resulta que ho era!-, com més arrisquem i aguantem a la taula abans de saltar, més punts aconseguim.

És possible que el disseny del joc i dels personatges, l'estètica en general, a més de la banda sonora -en aquest cas, totalment feta de cançons de la banda de punk rock Pennywise- us recordi el Crazy Taxi, ja esmentat, i si és així és normal, perquè el director del Top Skater és en Kenji Kanno, que va dirigir després el joc de l'esbojarrat transport privat. 

El llegat del Top Skater és enorme: va inspirar, com dèiem, els Tony Hawk de PlayStation, ja que els seus creadors hi estaven enganxats, i un altre títol d'skateaboarding, l'Ollie King, que va sortir el 2004 i havien signat els responsables del Jet Set Radio, mític joc de la Dreamcast que en aquell cas ens posava als peus dos patins en línia, tenia una jugabilitat i un moble arcade molt similars. 

L'any 2001 havia sortit una seqüela pròpiament dita del joc protagonista d'avui, anomenada Air Trix, per a la placa Hikaru de Sega, que tampoc va tenir versió domèstica. I és una llàstima que tant l'un com l'altre es quedessin als salons recreatius, perquè encara que bona part de la gràcia, el control en forma de monopatí, no es pogués traslladar fidelment a un comandament tradicional, el gran èxit que havia tingut aquell títol arcade potser s'hauria reflectit, encara que fos en menor mesura, en una Dreamcast, tal com va passar amb altres arcades de Sega de finals dels 90 i principis dels 2000. Mai ho sabrem.

  

 

Jocs que no van veure la llum: Skate or Die (reboot)

L'altre dia parlava del petit clàssic -i en el submon dels videojocs de monopatí podríem dir que un clàssic sense el "petit" davant- que és l'Skate or Die!, amb dues seqüeles força diferents. 

També deia que hi havia un projecte relacionat amb ell que no havia vist la llum, i que en parlaria a la secció adequada. Doncs bé, ha arribat el moment.

Resulta que després de 1990-1991 no hem tornat a saber res de la saga Skate or Die!, però no perquè no hi hagi hagut, en tots aquests anys, cap intent de ressuscitar la sèrie. Sí que n'hi va haver un, però va ser cancel·lat per motius molt poc habituals en aquest sector de l'entreteniment.

Ens expliquen a Unseen64 que l'any 2002 Electronic Arts va encarregar a Criterion Games, companyia coneguda per la saga Burnout, un reboot o rellançament de l'Skate or Die!, però és clar, aquesta vegada en 3D, és a dir amb dissenys poligonals.

Segons com també es considerava una seqüela, però no ens enganyem: era refer el món del joc original amb unes eines molt més modernes i adaptant-ne la jugabilitat i la narrativa als temps actuals.

El cas és que havia de sortir per a PlayStation 2 i Xbox, i se n'encarregava un equip que havia estat responsable dels jocs TrickStyle (Dreamcast, 1999, i més endavant PC) i AirBlade (PlayStation 2, 2001), que eren com els mítics Tony Hawk de skateboarding però amb monopatíns voladors (hoverboards). Per tant, sabien el que es feien.

La proposta de Criterion era fer un joc de monopatí amb llibertat de moviments, en què el jugador pogués començar a fer els trucs allà on volgués, comprar objectes a les botigues i interactuar amb la gent, anant més enllà del que oferien els estancats Tony Hawk.

El problema -i aquí està la gràcia de la història, perquè les cancel·lacions de videojocs acostumen a ser perquè l'empresa productora en retira el suport o fa fallida- va ser que Electronic Arts es va emocionar en excés, i va pràcticament exigir que el nou Skate or Die! fos un títol de món obert, més un Grand Theft Auto III que no pas un Tony Hawk, i l'equip de Criterion es va veure desbordat per aquesta petició, de manera que va decidir abandonar el projecte atès que se'ls havia escapat de les mans i que duia un any en marxa.

EA no hi va reaccionar gens bé i va amenaçar amb demandar-los, a més que Criterion va ser marginada i li van cancel·lar altres projectes, però al final l'únic que va passar va ser que el joc no va veure mai la llum, i poc després se signava un acord per al desenvolupament del Burnout 3: Takedown, que va sortir el 2004 per a PS2 i Xbox. Poc abans, EA havia adquirit Criterion, que passava a ser un estudi intern del gegant de la producció de videojocs.

Petits clàssics: Skate or Die!

A la darrera edició d'Explora Commodore l'organització, en bona part formada per Game Museum, proposava un petit torneig del qual no vaig fer esment, ja em perdonareu, i més quan en recordar-lo he pensat fer aquesta entrada dedicada al petit clàssic que el va protagonitzar.

Parlo de l'Skate or Die!, un títol de skateboarding o monopatinatge que va desenvolupar Electronic Arts per a diversos microordinadors i va llançar el 1988. Posteriorment, Konami en va desenvolupar un port per a la NES, però jo fins a la fira dels Commodore només el coneixia de nom -i com a informació que devia tenir al cervell però que no m'havia tornat mai a primera línia-, i allà el vaig poder veure i tastar en un Commodore 64, com és natural. Feia així:



Al vídeo podem veure com el joc està format per diverses disciplines, algunes de les quals tenen lloc a la half-pipe que vèiem a la imatge, i d'altres en circuits en descens i amb canvi de perspectiva en què la velocitat adquireix importància, atès que són curses.

El joc permet la participació de diversos jugadors alhora, però amb condicions: les disciplines que tenen lloc a la half-pipe, com que cada jugador hi participa en el seu torn, en el fons són individuals però de manera consecutiva, i en aquest cas hi poden participar fins a 8 persones. En canvi, a les curses els enfrontaments, si es produeixen, són d'un contra un, i llavors sí, alhora. El mateix passa amb la prova de la justa de la piscina que es veu al principi del vídeo.



L'Skate or Die! el vaig provar, com deia, en un Commodore 64, i amb poca traça, tot s'ha de dir: suposo que és qüestió d'agafar el truc als controls, però em sortien moviments puntuables un cop de cada diversos intents. Tenia una sensació similar a la de quan intentava jugar a moltes conversions d'Spectrum del meu MSX, en què la pobresa gràfica no em suposava un problema, però sí la desorientació amb els controls.

Doncs bé, aquest videojoc també estava disponible per al ZX Spectrum, que és la versió d'aquest segon vídeo, com suposo que ningú dubtarà. Però va sortir per a més sistemes:



Per exemple l'Amstrad CPC, inconfusible amb els gràfics menys definits, sí, però també més acolorits.

N'existien versions també per a Atari ST, MS-DOS i Apple IIGs, i la que esmentava al principi, la de la NES, seria l'única per a videoconsola.



En aquest cas, també ho deia, el desenvolupava Konami, una companyia no precisament poc coneguda, i gosaria dir que va fer una bona feina, perquè al marge dels gràfics i sobretot la música, que eren característics de la Nintendo, sembla el mateix joc, gairebé clavat, que el de microordinadors.



L'any 1990 arribava, també d'Electronic Arts -i a la NES Konami-, l'Ski or Die, que al vídeo veiem en versió PC i que canviava l'escenari urbà skater per una muntanya nevada, però conservant el format multidisciplinari, aquest cop amb snowboarding a la half-pipe, curses de dònuts inflables, acroesquí o esquí acrobàtic, esquí de descens i guerra de boles de neu. Va sortir també per a Commodore 64 i Amiga.



Però la seqüela oficial seria aquest Skate or Die 2: The Search for Double Trouble, que va sortir també el 1990, però només per a la NES i als Estats Units i prou.

Conegut per ser un dels pocs títols de la 8 bits de sobretaula de Nintendo amb veus digitalitzades i guitarra elèctrica a la música introductòria -com en tota la saga, per cert, d'en Rob Hubbard-, canviava totalment de registre i era un videojoc d'acció i aventures, però de temàtica skater.

Aquesta vegada es tracta d'aconseguir diners per a construir una half-pipe nova, perquè per culpa de l'atropellament del caniche de la dona de l'alcalde per part del protagonista es prohibeix el monopatí i s'enderroca l'original. Haurem de recórrer diverses parts en una epopeia per recuperar el nostre estil de vida enfrontant-nos a altres skaters i diversos obstacles amb l'ajuda d'armes com la pistola de paintball, petards i ous, i els trucs que ens ensenyen en Rodney i en Lester, pare i fill que ja sortien al primer Skate or Die!.



De l'Skate or Die 2 se'n va encarregar directament Electronic Arts, en comptes de Konami, que era qui havia fet les conversions dels altres dos jocs per a la NES, però almenys la companyia japonesa va poder dur a terme el desenvolupament d'aquest Skate or Die: Bad 'N Rad també de 1990 per a la Game Boy (1991 a Europa), aquest cop un títol de plataformes també etiquetat com a jump and run que es reparteix en 7 pantalles, al seu torn dividides en un segment lateral i un altre de vertical.

I aquesta és la història del petit clàssic que en el fons vaig descobrir fa poc, però hi va haver un projecte relacionat amb ell que no va veure la llum, i que em reservo per a una nova entrada de la secció corresponent.

Accessoris: el monopatí d'en Tony Hawk

En Tony Hawk, a més de ser un reconegut professional de l'skateboarding o del patinatge en monopatí, és conegut per haver cedit el seu nom, evidentment amb finalitats comercials que el beneficien, a una ja llarga saga de videojocs del gènere a què es dedica.

Amb 15 jocs comptant la sèrie principal —que va començar el 1999 dient-se Tony Hawk Pro Skater— i diversos spin-offs, i presència en un fotimer de consoles, val a dir que la franquícia ha tingut molt d'èxit per part de la crítica i el públic, tot i que en els darrers anys la cosa ha començat a afluixar. El que destaca més des d'un punt de vista negatiu, però, és el Tony Hawk: Ride. 

Va sortir el 2009 per a la Playstation 3, la Xbox 360 i la Wii, versió a la qual pertany el tràiler que hem vist, i si en parlo en aquesta secció i no a la dels Pitjors és perquè el que crida més l'atenció d'aquesta entrega és el perifèric que l'acompanya.

És un monopatí, efectivament, tot i que sense rodes, perquè al cap i a la fi es tracta de fer-lo anar a casa, davant d'on tinguem el televisor amb la consola endollada, i amb ell i gràcies als sensors d'infraroigs es reproduïen a la pantalla els moviments que executàvem a la realitat. 

La idea era original, però el resultat va ser decebedor i així ho va considerar la crítica (i també el públic), que de manera unànime li va donar, segons la versió, una nota mitjana que anava des del suspès pels pèls fins a l'aprovat pelat, però no més.

Per molt guai que ens el volguessin vendre, i deixant de banda aquesta irreal situació que els models representen (a més, on és la consola a la foto?), el Tony Hawk: Ride va ser un fracàs entre altres coses per la seva curtíssima durada, les seves avorrides modalitats de joc i els seus greus problemes de càmeres i resposta, aquest últim un apartat on hauria d'haver excel·lit tenint en compte que s'ho jugava tot al revolucionari accessori, però que va fer que el perifèric, el gran protagonista, es convertís en la font de la frustració dels jugadors.

No contents amb això l'any següent, el 2010, Robomodo i Activision es tornaven a aliar i llançaven el Tony Hawk: Shred, que seguia la mateixa premissa i ens donava l'opció de reaprofitar l'accessori (altrament no el podríem fer servir en cap altre joc, a banda del Tony Hawk Ride) o bé adquirir el nou videojoc amb un redisseny del monopatí.

Amb versions per a les mateixes 3 consoles, la crítica va ser un xic més benèvola amb aquest títol, però el mal ja estava fet: amb el Ride la saga havia perdut el públic i el Shred es va estavellar comercialment, fins al punt que la franquícia Tony Hawk va entrar en pausa i des de llavors només hi hagut un joc, el 2012, que a més era un remake en alta definició del títol inaugural, amb el nom de Tony Hawk's Pro Skater HD i per a Xbox Live Arcade, Playstation Network i Steam, evidentment amb control tradicional de comandament.