Pel·lícules de videojocs: Rampage

Malgrat que no tinc un passat de nano que anava a les recreatives, i me n'he lamentat un munt de vegades perquè veig la nostàlgia amb què la gent recorda aquella època ja irrecuperable i em sap greu no haver-m'hi interessat llavors, hi ha molts clàssics dels videojocs de saló que conec de nom, o que ja llavors em sonaven, encara que fos per les seves conversions domèstiques.

Tanmateix, n'hi ha que realment no coneixia fins fa poc, i un d'ells és el Rampage, un títol de Bally Midway de 1986 que presentava l'original premissa de permetre'ns destruir ciutats i, en definitiva, provocar el caos i la destrucció generalitzats, tot controlant uns monstres. Doncs bé, a més de ser un clàssic de les recreatives i tenir conversions domèstiques per a múltiples sistemes, i seqüeles, també va tenir una adaptació cinematogràfica.

Amb el títol de Rampage als Estats Units i Proyecto Rampage a l'estat espanyol (per si la voleu buscar per veure-la), el més sorprenent és que això es dugués a terme l'any 2018. No recordo haver-ne vist publicitat i reconec que pel títol -encara que hagués arribat tal qual- dubto que l'hagués associat a un videojoc, però el cas és que neix d'aquell clàssic.

Dirigida per Brad Peyton i amb un repartiment encapçalat per en Dwayne "The Rock" Johnson, el seu protagonista és un primatòleg que fa equip amb en George, una mena de floquet de neu que s'ha fet gegant per culpa d'un experiment que ha sortit malament, per tal de fer front a dos altres animals gegantins que estan destruint Chicago.

La resposta a per què es va fer tan tard, aquesta pel·lícula, la trobem en què Warner Bros. va comprar Midway Games l'any 2009, i el desenvolupament del film va començar el 2011. Com de costum, mentre l'estudi valorava les propostes de guió i es decidia per una o l'altra i feia tot el casting i es preparava per filmar, van passar els anys i el rodatge va començar el 2017, amb l'equip Brad Peyton-Dwayne Johnson repetint després d'haver fet junts Journey 2 (2012) i San Andreas (2015). 

Amb la idea de ser tant un homenatge al videojoc original com a les pel·lícules de monstres -que al seu torn havien inspirat el videojoc de 1986-, l'acollida que va tenir no va ser, sorprenentment, desastrosa, sinó que hi va haver força divisió. Al capdavall, és una pel·lícula per veure al cinema mentre es mengen crispetes, i no intenta ser res més. 

A més, es van fer tres videojocs per promoure el film: un joc de navegador anomenat Rampage: City Smash, un de realitat virtual conegut com a Project Rampage VR i un beat'em up per a recreativa simplement anomenat Rampage que es va poder provar a la cadena de restaurants Dave & Buster's, que es caracteritzen perquè tenen un racó arcade. 

Tot i que argumentalment la pel·lícula va per una altra banda -i és normal, perquè amb alguna cosa s'havia d'omplir, la base purament arcade del videojoc-, hi ha força referències al material original, començant pels tres monstres que hi apareixen, que són el goril·la George, el llop Ralph -del qual va sorgir el nom del protagonista d'En Ralph el destructor- i la Lizzie, la cocodrila (una mena de llangardaix al videojoc). 

També hi ha diversos "ous de Pasqua" repartits per la pel·lícula, cosa que trobo que és un detall d'amor pel producte que va inspirar aquesta superproducció, un reflex de l'afició que tenien pel Rampage un dels productors, John Rickard, i el mateix protagonista, i que segur que els fans del videojoc sabran apreciar. El cert és que ara, a mi, m'han agafat ganes de provar tant una cosa com l'altra. 

Videojocs animats: Bayonetta

L'any 2009 sortia a la venda un videojoc que potser no va ser revolucionari, però sí que va esdevenir un dels millors de la generació Xbox 360 - PlayStation 3, especialment a la màquina de Microsoft, versió considerada millor sense cap mena de dubte pels seus 60 frames per segon que, en convertir-se a la competència, van esdevenir la meitat. 

En fi, Bayonetta va sacsejar el gènere del hack and slash amb un sistema de joc molt similar al dels Devil May Cry, però amb una ambientació molt particular: a la fictícia ciutat europea de Vigrid es desperta després d'un son de 500 anys la Bayonetta, una bruixa sense records del seu passat i amb un caràcter juganer i seductor que despatxa àngels malvats amb un repertori espectacular de cops i encanteris. 

  

El joc és una autèntica meravella pel que fa al ritme i l'acció, i encantarà als fans de les històries que enfronten el Bé i el Mal, la Llum i la Foscor, i evidentment als seguidors de la saga Devil May Cry. 

El 2014 en va sortir la segona part, aquest cop en exclusiva per a la Wii U (curiosament la Wii no va arribar a tenir el primer Bayonetta), però abans, el 2013, se'n va estrenar una pel·lícula d'animació dirigida per en Fuminori Kizaki.

Aquí tenim el tràiler, on podem veure que la pel·lícula és molt similar al que ens explica el joc, i de fet és això: una adaptació del Bayonetta, amb el títol Bayonetta: Bloody Fate, que presentava lleugers canvis però mostrava molt de respecte pel material original. El film es pot veure sencer a Youtube, però també està disponible en DVD i Blu-ray en castellà.

Com a curiositat, es veu que aquest va ser el primer cop que els personatges de Bayonetta van parlar en japonès, perquè el primer joc, tot i que venia d'aquell país (el seu director era en Hideki Kamiya, responsable del Resident Evil 2, el Devil May Cry -és clar- o l'Ôkami), tenia les veus en anglès a la seva versió original. 

Quan va sortir en format domèstic als Estats Units gairebé tot el repartiment del videojoc va repetir les veus en anglès, i com que la pel·lícula va agradar també al Japó (on va passar pel cinema i tot) les veus japoneses de l'anime van doblar el Bayonetta 2 (ara sí, aquesta segona part estava en japonès) i l'edició especial del Bayonetta que es va fer per a la Wii U aprofitant la sortida de la seqüela.

Per cert, l'estudi encarregat del film, Gonzo, també va fer les seqüències animades de l'Street Fighter IV, a més de molts altres projectes relacionats no només amb els videojocs, sinó també amb l'animació en general.

 

Pel·lícules de videojocs: Need for Speed

L'any passat, o segurament l'altre, perquè la pel·lícula es va estrenar als cinemes a l'abril, em va cridar l'atenció veure el principi d'un tràiler on apareixia el famós i meritòriament premiat Aaron Paul, un dels dos protagonistes (o el secundari que frega la categoria de protagonista) de Breaking Bad. Que, per cert, en aquella obra mestra de sèrie havia sortit més d'un cop jugant a videojocs.

Em va sorprendre, també —tot i que només des del punt de vista artístic, no pas econòmic—, que ja consolidat en l'èxit del seu paper televisiu acceptés protagonitzar un film clarament comercial i orientat a l'espectacularitat i aparentment en la línia de la saga The Fast and the Furious, que personalment no m'interessa. I en acabar vaig veure el títol del film.

Need for Speed és el nom de la franquícia de videojocs de cotxes més rendible de la història, i una de les que més beneficis han produït del sector dels videojocs en general. 

Iniciada el 1994 amb el The Need for Speed per a la 3DO de Panasonic i portat després a PC, Playstation i Saturn (la versió amb més bona acollida), la saga al principi pertanyia al gènere de les curses en circuits, però després, a partir del Need for Speed: Underground (2003), que va ser la setena entrega de la sèrie, es va especialitzar en entorns urbans i el món de la personalització dels vehicles o tuning. Amb el títol que sortirà aquest 2015 la franquícia comptarà amb 21 títols que han passat per tota mena de consoles, tant de sobretaula com portàtils, i ordinadors. 

Encara que hagués estat fan de la saga abans de veure el tràiler és normal que m'agafés per sorpresa el seu títol, perquè la pel·lícula, on també té un paper l'ara tornat a posar de moda Michael Keaton, perquè argumentalment es basa d'una manera força indirecta en la franquícia.

Hi ha cotxes, velocitat extrema, persecucions, maniobres perilloses, explosions i violència a volant, i la trama es basa en la venjança que el protagonista decideix executar després de la mort del seu millor amic en una cursa per culpa del seu rival. 

Tot i que la pel·lícula de Need for Speed va ser un èxit de taquilla en recaptar més del triple del que havia costat fer-la, les crítiques no la van tractar gaire bé. Que era espectacular no ho negaven, però van considerar el guió ridícul i no van gaudir amb les escenes fora dels cotxes.