Un any més, i que duri, s'ha pogut viure a la capital de Catalunya un dels esdeveniments més importants sobre videojocs en aquesta banda del Danubi, la Barcelona Games World, però aquí el que ens interessa és la part de RetroBarcelona, abans independent però ara integrada a en aquest nom més atractiu per al gran públic.
Es va celebrar
del 29 de novembre al 2 de desembre i, a diferència de l'any passat, que només hi vaig poder anar una tarda, aquest cop he estat amb els companys de
Retroscroll, a l'estand, una tarda i un dia sencer fent-la petar en persona després de mesos i mesos de converses a WhatsApp i jugant a tot el que hem tingut temps de jugar, perquè encara que posem els nostres sistemes a disposició dels visitants, a nosaltres també ens agrada jugar, i tenir tot allò al davant és una temptació massa gran com per no fer-ho quan alguna màquina queda lliure.
Amb el cartell ja queda clar, però enguany la gran homenatjada era la
Mega Drive, llegendària i estimadíssima consola que ha fet els
30 anys i que tenia també una exposició parcialment dedicada, amb objectes com aquests:
La capsa amb la consola, el comandament, els cables i prou, no cal res més, ara, per despertar-nos la nostàlgia...
Però també havíem de veure la consola en si, aquí amb diversos
perifèrics muntats per tal d'ensenyar com en podia arribar a ser, de monstruosa, si hi eren tots alhora, encara que aquesta proposta és més aviat humorística (però en principi funcional).
Hi havia unes quantes mostres, també, dels seus títols més emblemàtics, amb algunes joies que molts de nosaltres no havíem vist en persona o, com a mínim, sabem que mai podrem tenir perquè han assolit preus elevadíssims, com el
Mega Man: The Wily Wars que es veu a la part inferior dreta de la imatge.
No em vull allargar gaire més amb aquesta part de l'exposició, però després de la Mega Drive teníem unes quantes consoles més antigues exposades, curiositats amb més o menys èxit (normalment poc) que venien d'una època molt experimental, i on es podien trobar, entre moltíssimes altres coses, sistemes com la mítica
Intellivision de Mattel (sí, la fabricant dels Masters de l'Univers o la Barbie), de 1979...
...o la consola d'Atari dedicada al
Pong, de 1975, acompanyant consoles de Sega d'abans de la Master System, o de Nintendo d'abans de la Famicom/NES, i algunes altres que jo només coneixia de nom, però que no havia vist mai, o que directament
no coneixia de cap de les maneres. Una delícia, vaja.
El convidat estrella de la fira havia de ser en
Tom Kalinske, que durant els anys 90 va encapçalar la divisió americana de Sega, la va rescatar de la deriva en què es trobava i va ser cabdal perquè la Mega Drive s'enfrontés de tu a tu a la NES i la Super Nintendo (als Estats Units, almenys), i se'l recorda, entre altres coses, per haver influït en la versió definitiva del disseny d'en Sonic com a mascota, que va ser
essencial perquè el nou representant fictici de la companyia triomfés i estirés el carro de Sega.
Malauradament, per problemes familiars, pocs dies abans de RetroBarcelona
va haver de cancel·lar la seva aparició i ens vam quedar sense la seva presència. Una llàstima.
Val a dir que l'assistència del públic va ser molt bona, diumenge era
ple de gom a gom i, a diferència del que va passar a la
4a edició, en què la part retro era una mica apartada i no hi arribava gaire gent, aquest cop s'ha pogut veure que el videojoc clàssic
agrada a tota mena de públic, que sap veure-hi la diversió malgrat que els gràfics, el so i altres aspectes queden tècnicament molt per sota de les meravelles que es fan actualment.
Que a mi i als amants del retro en general no cal que ens convencin, però és agradable veure que no és només una cosa de pares que duen els fills petits i els ensenyen a què jugaven quan eren ells, els petits, sinó que adolescents i gent de vint-i-pocs anys també s'hi acosta, no arrossegada per cap progenitor ni cap nostàlgia que evidentment no sent per aquestes màquines, i
s'ho passa bé.
Ja ho he dit abans: hi anava amb l'estand de
Retroscroll, que com sempre oferia als visitants un munt de consoles de les nostres col·leccions personals per tal que la gent hi jugui.
Per desgràcia jo, que ja de per si portava moltes menys coses que altres companys que duien diverses màquines i monitors, concretament només una Nintendo 64 i una Atari 2600, vaig haver de comprovar amb disgust que aquesta última, que em feia especial il·lusió portar perquè és molt antiga i no l'havíem dut mai,
no funcionava i caldrà intentar reparar-la.
Però per a sistemes antics ja hi havia, per exemple, la preciosa
Vectrex o la vella
Soundic, que malgrat la seva senzillesa gràfica gairebé sempre tenien gent enganxada als seus jocs provinents d'una època més simple.
Això sense desmerèixer altres consoles, des de la Turbografx fins a la primera Xbox, passant per la NES, la Super Nintendo, la Mega Drive, la PlayStation, la PlayStation 2 o la Master System.
Per al públic potser nosaltres no érem d'interès, però entre nosaltres sí que teníem moltes ganes de tornar-nos a veure, i jo, particularment, vaig gaudir de l'estona i les converses amb en
Molsupo, en
Dani, en
Roger, la
Vicky i més breument l'
Ayate, i de fora de Retroscroll vaig poder parlar una mica amb l'
Ivan de
Tentáculo Púrpura i en
Sikus i en
Renner de
Game Museum, tot i que amb en
Murshus no vam arribar a coincidir.
Una salutació des d'aquí també a l'organització de RetroBarcelona, en particular en
Carles, que ens va obsequiar amb menjar sa com aquest.
Amb alguns membres de Retroscroll o bé en solitari, segons el cas, vaig poder jugar una mica, tant en consoles com recreatives d'altres grups -i això sempre em ve de gust, perquè no els vaig fer cas a la seva època per un cúmul de circumstàncies i sempre ho trobaré a faltar-, a jocs com
Golden Axe,
Streets of Rage 2,
Contra: Hard Corps,
Out Run 2 (Xbox i recreativa),
Street Fighter II i
Street Fighter II Turbo o
Windjammers. No gaire, però. Massa gent, hi havia, i ja va bé que sigui així.
També vaig fer un tomb ràpid per la part més moderna, la
Barcelona Games World en si mateixa, el reclam per a la majoria del públic i el que fa que l'entrada sigui una mica elevada, i vaig poder veure llargues cues per provar títols de la PlayStation 4, de realitat virtual especialment...
...O aquesta escenificació d'una escena del tràiler de
En Ralph destrueix internet, que s'estrena ara als cinemes com a seqüela de
En Ralph el destructor (2013), actuació promocional que al capdavall té cabuda en un esdeveniment d'aquest tema i aquestes dimensions.
Coses ja llançades però recents, com el
Marvel's Spider-man, exclusiu de la PlayStation 4, també tenien força protagonisme en l'enorme espai de la Fira Gran Via, on s'ha celebrat la BGW aquesta vegada, i en aquesta part hi havien muntat estand també múltiples botigues de marxandatge que podem trobar igualment al Saló del Manga. Hi ha certs interessos que se solapen entre el públic d'un esdeveniment i l'altre, certament.
Tornant a RetroBarcelona, però sense canviar de tema, la meva única compra -perquè a la part retro també hi ha botigues, per desgràcia a preus d'eBay llevat d'excepcions- va ser una d'inesperada, i ho era perquè havent preguntat preus altres anys ja no esperava trobar una
Game Gear amb els condensadors canviats i, per tant, perfectament funcional, a un preu que em convencés.
Aquest cop la vaig trobar i
no m'ho vaig pensar gaire, i és que fa anys me'n vaig comprar una de segona mà, però no li vaig canviar bé els condensadors que cal canviar-li per veure-la i sobretot sentir-la bé a l'actualitat -els passa a totes per culpa de la mala qualitat dels components originals-, i me la vaig tornar a vendre, derrotat.
Els anys van anar passant, si se'n veia alguna de reparada era massa cara i, mentrestant, els jocs que m'havia comprat continuaven, orfes, a la meva prestatgeria. El cas és que per fi m'he tret aquesta espina.
Me'n vaig anar a casa també amb l'
Stranglehold, un videojoc de la Xbox 360 que no coneixia, però que l'esmentat
Dani em va regalar, generós com sempre. Tot un detall.
Aquesta sisena edició de RetroBarcelona l'he pogut gaudir més que la de
l'any passat, en què vaig tenir només unes 5 horetes que, a sobre, van estar en part dedicades a la "caça" de convidats, concretament el creador d'en Pac-man, el mestre
Iwatani, i la veu d'en Mario, en
Charles Martinet.
Tot i així, i encara per circumstàncies de la paternitat, no hi vaig estar tant com els altres membres del grup (que, a més, van muntar i desmuntar) ni com m'hauria agradat a mi -i tot i així estic agraït per haver-hi pogut anar un dia i mig-, però segurament 4 dies sencers
també m'haurien semblat pocs, en aquesta gran festa dels videojocs. Passen volant, de debò, entre ser allà a l'estand a disposició de la gent, xerrar sobre allò que més ens agrada (i per part meva també aprendre dels experts en cada conversa) i jugar quan, de tant en tant, es pot. Ja tinc ganes que sigui la propera edició.
