Exclusius de recreativa: Blade Master

Quan em començo a interessar per una companyia desenvolupadora de videojocs acostumo a investigar quins títols ha signat, si estan disponibles o no, com són... i, hi jugui o no, hi ha força títols que em sonen de cerques com aquesta.

Em sorprèn, doncs, adonar-me que havia passat totalment per alt un joc d'una companyia molt important als anys 80 i 90, potser pel seu nom més aviat genèric o perquè competia, dins de casa seva, amb videojocs molt coneguts i reverenciats que li fan ombra, però tampoc hi ajuda el fet que no va sortir dels salons arcade. 

Encara que el flyer sigui japonès es pot veure clarament que parlo del Blade Master, i també que la companyia que el va fer va ser Irem Corporation, responsable de llegendes com R-Type, Hammerin' Harry, Undercover Cops, In the Hunt, Kung-fu Master, Ninja Spirit o Vigilante, entre molts altres. 

En aquest cas, com ja ens promet el pòster, ens trobem un món d'espasa i bruixeria d'ambientació medieval fantàstica que agafa la forma de beat'em up o hack and slash, segons com vulguem classificar un joc d'estil Golden Axe, i que Irem va portar a les recreatives el 1991. 

 

 

Ens posa a la pell de l'espadatxí Roy o el llancer Arnold i hem de rescatar la germana del segon, l'única que coneix l'encanteri per derrotar l'exèrcit fantasmagòric del Rei de la Foscor, que causa estralls en aquest món fictici. 

Ho farem a través de 7 pantalles en què podem jugar sols o acompanyats, i amb els tòpics del gènere que podem esperar, tant en el sentit temàtic com en el de la jugabilitat, que no és una cosa dolenta. 

Veient els seus detallats gràfics, senyal identitari d'Irem, tant en els personatges de grossos sprites com en els escenaris i els fons, admeto que em venen moltes ganes de provar-lo, però no només no es va portar a cap sistema domèstic, sinó que tampoc s'ha emulat oficialment, fins ara, aquesta versió original. 

Em queda l'esperança que el rescatin en un hipotètic segon cartutx arcade de l'Evercade dedicat a Irem, que surti en algun dels volums de l'allargassada Irem Collection per a consoles modernes o que s'afegeixi a la immensa llista dels Arcade Archives en solitari. Té molt bona pinta.

Cinema i videojocs: The Evil Dead

Avui, a la secció de videojocs basats en pel·lícules, que feia molt de temps que no tocava, veurem les adaptacions no d'un film, sinó d'una saga de llargmetratges de terror que va tenir, al seu torn, una saga de jocs que l'adaptaven.

Una saga que va començar amb una pel·lícula de culte de 1981 anomenada Possessió infernal en la seva versió catalana, però que en anglès es va conèixer com a The Evil Dead, i que va ser adaptada als videojocs en dues etapes diferenciades.

Dirigida per Sam Raimi, el responsable molts anys després de la primera trilogia cinematogràfica de l'Spider-man i recentment de Doctor Strange in the Multiverse of Madness, és una pel·lícula de terror sobrenatural en què una colla d'universitaris inicien unes vacances en una cabana rústica, però després d'escoltar una misteriosa cinta de casset comencen a patir possessions infernals.

Producte dels tòpics del cinema de terror de l'època, va ser un èxit comercial, i com no podia ser d'una altra manera -o sí, però aquesta frase sempre queda bé- va tenir una adaptació en forma de videojoc per als sistemes més populars de l'època, tot i que va trigar uns anys i va ser llançat el 1984.

Amb el mateix nom que la pel·lícula (en anglès) va sortir per a Commodore 64 (versió del vídeo), BBC Micro i, per al ZX Spectrum, només a la cara B del Cauldron, segons la Wikipedia.

Com podem veure, és un títol de perspectiva zenital en què controlem un personatge que ha d'anar tancant finestres de la cabana perquè no hi entrin monstres, i matar els que ja hi són amb els objectes que pugui fer servir com a armes, concretament destrals, escopetes i, si cal, pales. Curiosament, hem d'anar aplegant armes, perquè el seu ús també disminuirà la nostre energia i trobar-ne de noves ens l'emplenarà. En acabar amb tots els monstres, a més, hem de destruir el Llibre dels Morts perquè no n'arribin més.   

16 anys més tard, el 2000, arribava l'Evil Dead: Hail to the King, un joc per a PlayStation, Dreamcast i Windows que es basava en la pel·lícula Army of Darkness, la tercera de la saga cinematogràfica, estrenada als cinemes el 1992. 

Situat 8 anys després dels fets del film, és un joc que recorda inevitablement el Resident Evil pel que fa a perspectiva, moviment "de tanc" del protagonista i càmeres fixes en un entorn tridimensional, i naturalment el gènere de terror. La seva acollida, però, va ser molt pitjor que la de la saga de Capcom, amb notes mitjanes de 5 pelat en els millors dels casos.

Una mica millor, però no gaire, li va anar a l'Evil Dead: A Fistful of Boomstick, per a PlayStation 2 i Xbox, que se situava 3 anys després dels fets del segon joc i passava al gènere del hack and slash.

Al mateix gènere pertanyia el quart videojoc de la saga, l'Evil Dead: Regeneration, de 2005 i per als mateixos sistemes a més de Windows, que aquest cop no pretenia ser una continuació del joc anterior tot i la coincidència de gènere, sinó que va per lliure i se situa en una línia temporal alternativa en què els fets del film Army of Darkness no han succeït.

Aquest ja va agradar una mica més, amb notes dins del rang de la seixantena sobre cent punts, però malgrat això va trigar 17 anys en tornar a tenir un videojoc.

 

Ha estat ara, el 2022, que ha aparegut l'Evil Dead: The Game, per a Xbox One i Series, PlayStation 4 i 5 i PC -amb la versió de Switch encara sense data-, basant-se en la saga en general i amb una proposta multijugador asimètrica -és a dir, que ens dona una funció diferent de la dels companys- que permet la col·laboració però també jugar contra un altre jugador, amb diversos personatges, armes, un sistema de nivells i d'arbres d'habilitats. 

És curiós que una saga amb aquestes característiques, podem dir que de nínxol, hagi tingut tants videojocs, encara més que un hagi sortit ara, independentment del fet que cap de tots aquests títols sembla que sigui especialment bo, però potser és el mateix que li passa a la saga de pel·lícules en si. Són, doncs, bones adaptacions del material original precisament per això? Deixo la pregunta a l'aire.

Videojocs animats: Bayonetta

L'any 2009 sortia a la venda un videojoc que potser no va ser revolucionari, però sí que va esdevenir un dels millors de la generació Xbox 360 - PlayStation 3, especialment a la màquina de Microsoft, versió considerada millor sense cap mena de dubte pels seus 60 frames per segon que, en convertir-se a la competència, van esdevenir la meitat. 

En fi, Bayonetta va sacsejar el gènere del hack and slash amb un sistema de joc molt similar al dels Devil May Cry, però amb una ambientació molt particular: a la fictícia ciutat europea de Vigrid es desperta després d'un son de 500 anys la Bayonetta, una bruixa sense records del seu passat i amb un caràcter juganer i seductor que despatxa àngels malvats amb un repertori espectacular de cops i encanteris. 

  

El joc és una autèntica meravella pel que fa al ritme i l'acció, i encantarà als fans de les històries que enfronten el Bé i el Mal, la Llum i la Foscor, i evidentment als seguidors de la saga Devil May Cry. 

El 2014 en va sortir la segona part, aquest cop en exclusiva per a la Wii U (curiosament la Wii no va arribar a tenir el primer Bayonetta), però abans, el 2013, se'n va estrenar una pel·lícula d'animació dirigida per en Fuminori Kizaki.

Aquí tenim el tràiler, on podem veure que la pel·lícula és molt similar al que ens explica el joc, i de fet és això: una adaptació del Bayonetta, amb el títol Bayonetta: Bloody Fate, que presentava lleugers canvis però mostrava molt de respecte pel material original. El film es pot veure sencer a Youtube, però també està disponible en DVD i Blu-ray en castellà.

Com a curiositat, es veu que aquest va ser el primer cop que els personatges de Bayonetta van parlar en japonès, perquè el primer joc, tot i que venia d'aquell país (el seu director era en Hideki Kamiya, responsable del Resident Evil 2, el Devil May Cry -és clar- o l'Ôkami), tenia les veus en anglès a la seva versió original. 

Quan va sortir en format domèstic als Estats Units gairebé tot el repartiment del videojoc va repetir les veus en anglès, i com que la pel·lícula va agradar també al Japó (on va passar pel cinema i tot) les veus japoneses de l'anime van doblar el Bayonetta 2 (ara sí, aquesta segona part estava en japonès) i l'edició especial del Bayonetta que es va fer per a la Wii U aprofitant la sortida de la seqüela.

Per cert, l'estudi encarregat del film, Gonzo, també va fer les seqüències animades de l'Street Fighter IV, a més de molts altres projectes relacionats no només amb els videojocs, sinó també amb l'animació en general.