Compres: agost de 2017

Després d'uns mesos de juny i juliol fortets, esperava un agost de molta calma, i per fi s'ha fet realitat. El naixement de la meva filla Sara hi ha tingut a veure, però això no significa que sigui un mes buit. 

Per començar, el dia 3 se celebrava el 25è aniversari del llançament a Europa del Kirby's Dream Land, de la Game Boy, un dels jocs de la meva infantesa i que suposava el debut de l'icònic personatge de Nintendo. 

Doncs bé, després d'acabar el Kirby Triple Deluxe de la Nintendo 3DS i parlar-ne al podcast que vaig gravar amb els companys de Retroscroll em vaig interessar per un títol de 2015, el Kirby and the Rainbow Paintbrush, de la Wii U, que en el seu moment vaig deixar passar perquè en vaig llegir alguna crítica dolenta, i posteriorment he vist que pràcticament a tot arreu el deixaven molt bé.

El cas és que ha estat una compra ràpida, a Wallapop, precintat per 18 euros. M'ha quedat una sensació agredolça, però, perquè el venedor en tenia originalment 10 còpies, com admetia sense escrúpols, i investigant -em va pujar la mosca al nas- he descobert que uns quants dies abans de comprar jo aquest joc havia estat liquidant-se als Carrefours per 9 euros.

Però vaja, em queda el consol que en realitat se m'havia escapat l'oportunitat, perquè ja no en quedaven a aquest preu d'absoluta ganga quan jo m'hi vaig interessar, i de tota manera un joc de la mateixa Nintendo precintat al preu que he aconseguit no s'acostuma a veure, ni tan sols quan la consola a què pertany ha estat abandonada.

Una d'inesperada, però perquè l'han posat d'oferta: per 8,28 euros m'he comprat el que es considera el successor espiritual dels Resident Evil clàssics, ja que fa tants anys que la gent no acaba d'aprovar les noves entregues.

Es tracta del The Evil Within, per a la Xbox One, un títol de terror en tercera persona que, a més de tenir un títol que no deixa de ser el mateix que dir "Resident Evil" amb unes altres paraules, està dirigit pel mateix Shinji Mikami, el dels... Resident Evil.

Una compra feta al juliol però que ha arribat a l'agost: l'amiibo de la Bayonetta, versió 2 (amb els cabells llargs, com al primer joc i com m'agrada a mi), que va sortir a la venta al juliol però hi va haver una escandalosa mala gestió del reduïdíssim estoc i, en el meu cas, la vaig haver de demanar al Japó. Tot plegat em va sortir per 13,09 euros, uns cèntims més que el seu preu oficial (12,90).

Per fi, després de moltíssim temps desaparegut, i gràcies al fet que estic subscrit al fil d'un fòrum que parla dels amiibos, he aconseguit el d'en Link del The Legend of Zelda: Ocarina of Time, que durant mesos i mesos només es podia aconseguir pagant-ne autèntiques burrades.

Coses de l'estranya gestió d'estoc de Nintendo que deia més amunt, però han reposat els de la línia del 30è aniversari i s'han pogut comprar al seu preu (12,34 euros en el cas de la Fnac), encara que ja no amb el logo que celebrava l'efemèride, cosa que personalment se me'n refum, perquè llenço les capses.

Finalment, una compra inesperada, perquè tenia previst donar un temps al Sonic Mania per sortir en suport físic -es va anunciar, i així ha sortit, només en digital-, que és el que hom esperaria d'un títol tan desitjat i amb el recolzament logístic de la mateixa Sega, però de moment no sembla que hagi de ser així i, a més, resulta que a l'eShop de Nintendo a Rússia -i com a cosa excepcional, perquè no passa amb cap més joc- valia molt menys que a les altres, així que per 10,25 euros l'he descarregat per a la Switch i el tinc, doncs, des del dia que va sortir.

I això ha estat tot, aquest mes. Al final, molt més tranquil, però espereu-vos, que al setembre torno a perdre el control, i ho sé perquè només amb el que tinc reservat ja ho puc assegurar.

Videojocs animats: Bayonetta

L'any 2009 sortia a la venda un videojoc que potser no va ser revolucionari, però sí que va esdevenir un dels millors de la generació Xbox 360 - PlayStation 3, especialment a la màquina de Microsoft, versió considerada millor sense cap mena de dubte pels seus 60 frames per segon que, en convertir-se a la competència, van esdevenir la meitat. 

En fi, Bayonetta va sacsejar el gènere del hack and slash amb un sistema de joc molt similar al dels Devil May Cry, però amb una ambientació molt particular: a la fictícia ciutat europea de Vigrid es desperta després d'un son de 500 anys la Bayonetta, una bruixa sense records del seu passat i amb un caràcter juganer i seductor que despatxa àngels malvats amb un repertori espectacular de cops i encanteris. 

  

El joc és una autèntica meravella pel que fa al ritme i l'acció, i encantarà als fans de les històries que enfronten el Bé i el Mal, la Llum i la Foscor, i evidentment als seguidors de la saga Devil May Cry. 

El 2014 en va sortir la segona part, aquest cop en exclusiva per a la Wii U (curiosament la Wii no va arribar a tenir el primer Bayonetta), però abans, el 2013, se'n va estrenar una pel·lícula d'animació dirigida per en Fuminori Kizaki.

Aquí tenim el tràiler, on podem veure que la pel·lícula és molt similar al que ens explica el joc, i de fet és això: una adaptació del Bayonetta, amb el títol Bayonetta: Bloody Fate, que presentava lleugers canvis però mostrava molt de respecte pel material original. El film es pot veure sencer a Youtube, però també està disponible en DVD i Blu-ray en castellà.

Com a curiositat, es veu que aquest va ser el primer cop que els personatges de Bayonetta van parlar en japonès, perquè el primer joc, tot i que venia d'aquell país (el seu director era en Hideki Kamiya, responsable del Resident Evil 2, el Devil May Cry -és clar- o l'Ôkami), tenia les veus en anglès a la seva versió original. 

Quan va sortir en format domèstic als Estats Units gairebé tot el repartiment del videojoc va repetir les veus en anglès, i com que la pel·lícula va agradar també al Japó (on va passar pel cinema i tot) les veus japoneses de l'anime van doblar el Bayonetta 2 (ara sí, aquesta segona part estava en japonès) i l'edició especial del Bayonetta que es va fer per a la Wii U aprofitant la sortida de la seqüela.

Per cert, l'estudi encarregat del film, Gonzo, també va fer les seqüències animades de l'Street Fighter IV, a més de molts altres projectes relacionats no només amb els videojocs, sinó també amb l'animació en general.

 

Heroïnes dels videojocs

Avui és el Dia de la Dona (repetiré aquí per si de cas que considero sobrer afegir-hi "treballadora") i per primera vegada (i última, per motius evidents) els faré el meu propi homenatge tot repassant alguns dels personatges femenins més coneguts i/o importants de la història dels videojocs.

I si parlem de dones i videojocs hem de parlar necessàriament de la Lara Croft, una mena d'Indiana Jones femenina que protagonitza la franquícia Tomb Raider, que veurà aparèixer una nova entrega aquest 2012 en forma de rellançament i que, ja en vaig parlar a bastament, per desgràcia s'ha fet famosa per motius que no tenen a veure amb els seus jocs pròpiament dits.

De la Samus Aran en vaig parlar l'estiu passat, quan la saga que protagonitza, Metroid, va fer els 25 anys. Ja vaig dir llavors que és un dels primers personatges femenins de la història dels videojocs, s'entén que amb protagonisme propi i independent del seu sexe, ja que no és cap princeseta que calgui rescatar ni res de tot això.

La Chun-li és sense cap mena de dubte el personatge femení del gènere de la lluita més famós de tots els temps. Amb una primera aparició a l'Street Fighter II, de 1991, ha aparegut en gairebé tots els títols posteriors de la saga. I és un personatge que acostumo a triar quan jugo a qualsevol dels Street Fighter.

Una altra de Capcom, la Jill Valentine, present en uns quants Resident Evil i debutant al primer de tots, a més de ser un dels personatges lluitadors dels dos últims Marvel vs. Capcom.

També tenim la Bayonetta, la dona més recentment creada del repàs d'avui, protagonista del joc que duu el seu nom i que és una meravella de la que parlaré d'aquí a no gaire temps. És una bruixa amb una gran capacitat per a la lluita i una actitud altiva però que en el fons pot mostrar emocions humanes.

La senyora Pac-man (que també es podria haver anomenat Pacwoman) no és una dona, però sí un personatge femení, i és aquí perquè Ms. Pac-man era una seqüela no autoritzada del Pac-man original que va crear Midway i que després va adoptar Namco en veure l'enorme èxit sense precedents que havia tingut. I ara sí, passem a les "princesetes":

Aquesta és la Princesa Peach, la de l'Univers Mario, que es guanya un lloc en aquesta entrada per la seva popularitat però també per aquest joc, el Super Princess Peach de la Nintendo DS, en què la protagonista és ella i només ella, que ha de rescatar en Mario per una vegada. També la vam veure saltant al Super Mario Bros. 2 occidental. 

Acabem amb la Princesa Zelda, que dóna nom a la llegendària saga de RPG de Nintendo The Legend of Zelda, on ha tingut diverses encarnacions segons la línia temporal de cada entrega i que no és pas la protagonista (aquest seria en Link), però en canvi la podem controlar als jocs de lluita Super Smash Bros. Melee i Super Smash Bros. Brawl. 

Naturalment aquestes són les més destacades, però hi ha altres grans personatges femenins a la història dels videojocs, tant protagonistes com secundaris, i en gèneres que van des de les plataformes fins als RPG o l'acció, passant per la lluita, on en trobem més exemples. I si voleu veure com he tractat el dia d'avui a Cementiri de Pneumàtics esteu convidades i convidats a llegir-ho.

Videojocs que m'han regalat pel sant

Ahir va ser el meu sant, i com és habitual em van regalar còmics i videojocs. De fet, me'ls demano jo d'Anglaterra per tal que surtin més barats. Per l'aniversari, avui fa 3 mesos, no em vaig demanar cap videojoc (per Nadal i Reis sí), però aquest cop sí. I potser us preguntareu "a mi què m'importa els jocs que et compris o et regalin?". Potser teniu raó, però estic tancat a casa estudiant i tot i que fa dos dies que els tinc serà avui que els podré provar per primer cop, perquè he complert els objectius del dia. Són els següents:

El Red Dead Redemption, un dels jocs de 2010, que és un joc literalment de l'estil GTA (al cap i a la fi també és de Rockstar) però ambientat a l'Oest americà de principis del segle XX. No sóc pas cap gran aficionat als westerns (només als més moderns, anomenats també "crepusculars", que és precisament on correspondria aquest joc), però no vol dir que no m'interessin, i si hi sumem el fet de poder-hi participar activament en un joc tan ben rebut i amb la garantia de Rockstar... només era qüestió de temps que me'l comprés. 

L'altre és aquest Bayonetta, de Sega, un altre dels jocs que van impressionar el sector, en aquest cas aparegut el gener de 2010 (octubre de 2009 al Japó). No és un títol que doni llibertat gairebé absoluta com l'altre, però a canvi ofereix acció sense descans i hordes d'enemics que t'ataquen sense parar. Mola. Vaja, com a mínim és espectacular. Aquest l'havia provat en baixar-me la demo i ja em va convèncer, i també va ser molt ben rebut (més el de la Xbox 360 que el de la Playstation 3, cosa poc freqüent).

Tots dos són, evidentment, per a la Xbox 360 i fan que continuï com la segona consola per a la qual tinc més jocs (ara 40), però només a un d'empatar amb la Mega Drive. No compro per comprar, però al ritme que vaig, encara que sigui de 5-6 jocs a l'any, és evident que la superarà. I ara vaig plegant, que si no no em quedarà temps per jugar-hi!