Reflexions: ens hem estovat

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega d'una secció en què reflexiono sobre qüestions que la comunitat ha debatut tantes vegades que no val la pena ni comptar-les, però que em ve de gust tocar a mi també, des del meu punt de vista.

Avui tinc ganes de parlar d'una cosa que encaixa en aquesta descripció, i havia pensat en posar un interrogant al títol, però em temo que l'he de deixar amb forma d'afirmació categòrica. Ens hem agilip... Vull dir estovat.

Un comentari habitual en parlar de videojocs amb gent de certa edat és que els títols actuals, llevat d'algunes excepcions com la famosa saga Souls, són força fàcils comparats amb els d'abans. De vegades pel que demanen que fem, però sovint també per les facilitats que ens donen a l'hora de desar partida, tant en freqüència com en l'agilitat amb què es desenvolupa el procés. Cal esmentar, també, i relacionat amb això, que no ens exigeixen que ens els acabem d'una tirada, també perquè ara molts estan pensats per explicar-nos una història, i aquesta acostuma a ser més llarga del que una sessió de joc normal ens duraria.

Fins i tot els clàssics rellançats en sistemes moderns ens proporcionen opcions que en anglès es coneixen com de quality of life, que inclouen la possibilitat de desar la partida quan vulguem, fora dels punts establerts, i també en títols que originalment no ho permetien -l'exemple més notable, els jocs arcade-, afegir crèdits amb un botó, sense haver de pagar amb monedes reals, per poder continuar jugant a un títol que de petits ens mostrava només el que la nostra habilitat ens permetia veure amb el pressupost que teníem, en alguns casos rebobinar per repetir trams en què ens encallem, o modificar-ne la dificultat. I, és clar, tant els vells mitjançant les esmentades millores com els de nova creació permeten tenir, o tenen de sèrie, vides infinites, perquè al capdavall els jocs actuals no fan servir vides, sinó un progrés.

És veritat que antigament els videojocs de les recreatives eren molt difícils perquè ens hi gastéssim les setmanades, i aquesta filosofia es va traslladar a les primeres generacions de consoles domèstiques, i sovint era una dificultat tramposa, injusta, de manera que la desaparició d'aquella tendència és quelcom que podríem celebrar, encara que admetem que les hores que havíem de dedicar als jocs per avançar-hi i acabar-nos-els ens feien menys feixuga l'espera entre regal i regal, perquè llavors no teníem el poder adquisitiu que tenim ara i cada any teníem potser 4 o 5 videojocs nous, anant bé.

Tanmateix, ens hi hem malacostumat. No és només que el jovent d'ara jugui a jocs més fàcils que els d'abans, que en la seva formació com a videojugadores i videojugadors faltin experiències duríssimes dominant títols cabrons (cosa que era i és lloable d'aconseguir), sinó que també nosaltres, els que ho havíem fet a la infantesa i l'adolescència i que, en haver continuat en aquest món, hem tastat jocs de tota mena i totes les tendències, ens hem acostumat a aquestes crosses, i és habitual comentar coses com "quan era petit/a m'havia passat aquest joc, però ara no hi ha manera".

Perquè la comoditat ens han fet menys pacients, i ens emprenyem quan les coses no ens surten, i això ens afecta també quan ens retrobem amb un joc del nostre passat i la "memòria muscular" s'ha perdut, i per als més grans la manca de temps lliure, o de prou temps lliure seguit, sense interrupcions, encara ho fa pitjor. Si, a sobre de tot això, com em passa a mi, ens obsessionem amb "posar-nos al dia" i jugar a jocs que considerem que ja hauríem d'haver tocat, seguint una mena de llista d'imprescinsibles, la paciència pràcticament és inexistent.

Parlo, és clar, de la paciència a l'hora de fallar i tornar-ho a intentar, i en el cas de molts clàssics memoritzar el que hem de fer perquè tot surti bé. També de la que cal per esprémer alguns jocs al 100%, amb tots els col·leccionables, tots els finals alternatius, etc. En els de lluita, per exemple, dominar de debò un personatge, i les mecàniques cada cop més complicades del gènere, en comptes de provar-los tots i saber fer només els atacs bàsics, com faig jo.

Quan m'enfronto a un títol de recreativa, com que a la seva època no hi anava, noto que he d'aprendre de zero aquesta paciència de l'assaig i error, però amb un temps lliure escàs, dispers i d'arribada sovint imprevisible, costa. Hi ha esperança, però: quan trobo un joc que m'atrapa em ve de gust repetir i repetir i observo cert progrés.

Tot això, igual que la manera amb què els amants del format físic justifiquem de vegades l'acceptació del joc digital amb allò de "és còmode, així no m'he d'aixecar del sofà per canviar de joc", és natural, som humans i ens acostumem a les coses pràctiques, i posar-nos les coses expressament difícils a nosaltres mateixos, en general a la vida, és meritori, però artificial.

Potser, doncs, ens hem de perdonar aquest estovament, tot i que es pot entrenar i hi ha molta gent que s'esforça i domina de manera admirable jocs difícils encara ara, i dedicar-nos al que, en el fons, és més important: que cadascú gaudeixi dels videojocs com vulgui i pugui.