Reflexions: Quant valen els videojocs?

Aquesta secció sobre els meus pensaments sobre temes que s'han tractat mil vegades en el món dels videojocs no va néixer mai amb la intenció de ser periòdica, i fa poc pensava que ja se m'havien acabat les idees i que potser ja no n'hi hauria més entregues, però el cert és que sí que m'ha vingut al cap un altre tema sobre el que m'agradaria dir la meva.

Es tracta del preu dels videojocs. Sobretot de com el percebem nosaltres, ara, en comparació amb quan érem petits. Perquè és evident que els jocs, quan surten a la venda, normalment valen molts calés, i no és pas poc habitual que ens en queixem i que llegim comentaris de gent, a les xarxes, que diu "com m'ho faré, si tal dia apareixen aquests dos jocs que vull?". Però el cert és que, al cap de molt poc temps, comencen a baixar de preu, de vegades d'una manera molt radical. 

Parlem de moments puntuals de l'any com el famós i escurabutxaques Black Friday, al novembre, però el cert és que hi ha ofertes, rebaixes i campanyes moltes vegades, i almenys a mi la sensació general que em fa és que no hi ha cap necessitat d'encaparrar-se ni córrer quan surt a la venda un joc. 

És cert que amb el temps algunes coses poden costar de trobar, fins i tot quan la generació corresponent encara és viva, però trobo innecessari amoïnar-se perquè surti un joc, o dos, que ens interessa, justament un mes que anem malament de diners. No passa res, espera't unes setmanes i segur que el trobaràs més barat.

No cal que us molesteu a fer la imatge més gran, no hi podreu distingir gaires coses. Havia de redimensionar-la perquè no pesés gaire. Però serveix com a exemple d'una imatge que de petit havia vist en paper moltes vegades, i que ara, quan en miro de similars (digitalitzades), m'estiro els cabells en adonar-me que jocs que ara són introbables -llevat que estiguem disposats a pagar centenars d'euros per tenir-los a la col·lecció- hi va haver un moment que es van liquidar per l'equivalent actual de 18 o 20 euros. 

És clar que en aquell moment no sabíem com anirien les coses, ni quins jocs ens interessarien en el futur, i encara menys que, amb sistemes amb molt millors gràfics i jugabilitat, miraríem enrere i desitjaríem tenir títols dels quals vam passar quan érem massa joves i innocents. En aquell moment aplegàvem els diners que valia el joc que volíem i el compràvem, si no ens volíem conformar només amb els que ens regalaven pares i familiars. I ho fèiem sense queixar-nos del seu preu original, que podia voltar el que ara serien -no hi compto la inflació, però ja m'enteneu i ho exemplificaria encara més- els 50-60 euros. Això volia dir, almenys en el meu cas, que reunint diners d'aniversaris, sants i Festes de Nadal en tenia per a uns 3 o 4 jocs nous cada any. Més o menys com tothom. 

Jo, com a mínim, ho entenia d'aquesta manera, i no se m'hauria acudit mai esperar a veure si el joc de torn un dia em costava 2.990 pessetes en comptes de 8.990. No hi donava més voltes. El volia tenir tan aviat com fos possible.

Ara, però, tenim més calés i ens ho comprem "tot", però això també és gràcies a que tenim més informació i capacitat d'espera, de manera que podem optimitzar els diners perquè ens permetin comprar encara més videojocs. Sabem que els preus baixen relativament de pressa, que existeixen diverses cadenes, que comprar per internet surt més barat i que existeixen campanyes de tota mena per endur-se els nostres diners. 

El que hem de fer és tenir mesura i adaptar-nos al nostre propi poder adquisitiu. I jo i molta més gent anem més enllà de la típica foto compartida a les xarxes amb el joc esperat de torn el dia de sortida i, si no és que tenim molta pressa per posar-nos-hi o trobem alguna oferta ja des d'abans que surti a la venda, que també passa, esperem una ocasió millor. Això també ajuda a pensar-se més les compres, que sempre va bé per combatre les més compulsives, i de tota manera jo tinc la norma de no comprar res per sobre del preu mínim al qual ha estat alguna vegada (que a mi em consti). Si un joc ha valgut 15 euros, per exemple, en algun moment hi tornarà.

El tema del FOMO, que ja vaig tractar en una entrada d'aquesta secció, hi juga un paper fonamental. Recentment m'he trobat que, després d'estalviar diners per comprar-me la PS5 l'any 2022 i que em costés aconseguir-la al seu preu oficial, perquè no n'hi havia estoc i sí un avís que pujaria de preu, va començar a estar disponible a tot arreu i a encadenar diverses campanyes de rebaixes, tant del model original com, ara, de l'slim. Si hagués sabut que tindria tan poc temps per fer-la servir m'hauria esperat, sincerament. 

En tot cas, això ens duu a la pregunta del títol: quant valen els videojocs? Hi ha qui, abans de gastar-s'hi els diners, consulta quina és la durada d'aquests jocs per tal de saber si n'amortitzarà la compra, però també hi ha qui menysprea els jocs indie que surten en digital i a un preu baixíssim perquè, independentment de la seva qualitat, no tenen grans pretensions, de manera que un preu baix, per a molta gent, significa que aquell títol no valdrà la pena. El mateix preu, en canvi, per una rom d'un clàssic rellançat en sistemes moderns, fa que molta gent arrufi el nas perquè li retreu els anys que té i el troba excessiu.

Per a mi, la resposta, per a videojocs de tota mena, durada i pressupost, és que els videojocs valen el que cadascú de nosaltres se senti còmode pagant per ells, segons la pressa, la disponibilitat de jugar-hi, el poder adquisitiu i qualsevol factor personal que hi influeixi. Així de senzill.

Reflexions: ens hem estovat

Benvingudes i benvinguts a una nova entrega d'una secció en què reflexiono sobre qüestions que la comunitat ha debatut tantes vegades que no val la pena ni comptar-les, però que em ve de gust tocar a mi també, des del meu punt de vista.

Avui tinc ganes de parlar d'una cosa que encaixa en aquesta descripció, i havia pensat en posar un interrogant al títol, però em temo que l'he de deixar amb forma d'afirmació categòrica. Ens hem agilip... Vull dir estovat.

Un comentari habitual en parlar de videojocs amb gent de certa edat és que els títols actuals, llevat d'algunes excepcions com la famosa saga Souls, són força fàcils comparats amb els d'abans. De vegades pel que demanen que fem, però sovint també per les facilitats que ens donen a l'hora de desar partida, tant en freqüència com en l'agilitat amb què es desenvolupa el procés. Cal esmentar, també, i relacionat amb això, que no ens exigeixen que ens els acabem d'una tirada, també perquè ara molts estan pensats per explicar-nos una història, i aquesta acostuma a ser més llarga del que una sessió de joc normal ens duraria.

Fins i tot els clàssics rellançats en sistemes moderns ens proporcionen opcions que en anglès es coneixen com de quality of life, que inclouen la possibilitat de desar la partida quan vulguem, fora dels punts establerts, i també en títols que originalment no ho permetien -l'exemple més notable, els jocs arcade-, afegir crèdits amb un botó, sense haver de pagar amb monedes reals, per poder continuar jugant a un títol que de petits ens mostrava només el que la nostra habilitat ens permetia veure amb el pressupost que teníem, en alguns casos rebobinar per repetir trams en què ens encallem, o modificar-ne la dificultat. I, és clar, tant els vells mitjançant les esmentades millores com els de nova creació permeten tenir, o tenen de sèrie, vides infinites, perquè al capdavall els jocs actuals no fan servir vides, sinó un progrés.

És veritat que antigament els videojocs de les recreatives eren molt difícils perquè ens hi gastéssim les setmanades, i aquesta filosofia es va traslladar a les primeres generacions de consoles domèstiques, i sovint era una dificultat tramposa, injusta, de manera que la desaparició d'aquella tendència és quelcom que podríem celebrar, encara que admetem que les hores que havíem de dedicar als jocs per avançar-hi i acabar-nos-els ens feien menys feixuga l'espera entre regal i regal, perquè llavors no teníem el poder adquisitiu que tenim ara i cada any teníem potser 4 o 5 videojocs nous, anant bé.

Tanmateix, ens hi hem malacostumat. No és només que el jovent d'ara jugui a jocs més fàcils que els d'abans, que en la seva formació com a videojugadores i videojugadors faltin experiències duríssimes dominant títols cabrons (cosa que era i és lloable d'aconseguir), sinó que també nosaltres, els que ho havíem fet a la infantesa i l'adolescència i que, en haver continuat en aquest món, hem tastat jocs de tota mena i totes les tendències, ens hem acostumat a aquestes crosses, i és habitual comentar coses com "quan era petit/a m'havia passat aquest joc, però ara no hi ha manera".

Perquè la comoditat ens han fet menys pacients, i ens emprenyem quan les coses no ens surten, i això ens afecta també quan ens retrobem amb un joc del nostre passat i la "memòria muscular" s'ha perdut, i per als més grans la manca de temps lliure, o de prou temps lliure seguit, sense interrupcions, encara ho fa pitjor. Si, a sobre de tot això, com em passa a mi, ens obsessionem amb "posar-nos al dia" i jugar a jocs que considerem que ja hauríem d'haver tocat, seguint una mena de llista d'imprescinsibles, la paciència pràcticament és inexistent.

Parlo, és clar, de la paciència a l'hora de fallar i tornar-ho a intentar, i en el cas de molts clàssics memoritzar el que hem de fer perquè tot surti bé. També de la que cal per esprémer alguns jocs al 100%, amb tots els col·leccionables, tots els finals alternatius, etc. En els de lluita, per exemple, dominar de debò un personatge, i les mecàniques cada cop més complicades del gènere, en comptes de provar-los tots i saber fer només els atacs bàsics, com faig jo.

Quan m'enfronto a un títol de recreativa, com que a la seva època no hi anava, noto que he d'aprendre de zero aquesta paciència de l'assaig i error, però amb un temps lliure escàs, dispers i d'arribada sovint imprevisible, costa. Hi ha esperança, però: quan trobo un joc que m'atrapa em ve de gust repetir i repetir i observo cert progrés.

Tot això, igual que la manera amb què els amants del format físic justifiquem de vegades l'acceptació del joc digital amb allò de "és còmode, així no m'he d'aixecar del sofà per canviar de joc", és natural, som humans i ens acostumem a les coses pràctiques, i posar-nos les coses expressament difícils a nosaltres mateixos, en general a la vida, és meritori, però artificial.

Potser, doncs, ens hem de perdonar aquest estovament, tot i que es pot entrenar i hi ha molta gent que s'esforça i domina de manera admirable jocs difícils encara ara, i dedicar-nos al que, en el fons, és més important: que cadascú gaudeixi dels videojocs com vulgui i pugui.