Què estàs buscant?

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris indies. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris indies. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 d’octubre del 2020

Anàlisi: Owlboy

Com saben els qui em coneixen, i també els fidels seguidors que pugui tenir en aquest blog, gaudeixo amb els videojocs tant d'abans com d'ara, encara que em declari amant d'allò retro. Però és veritat que els gràfics pixelats ressonen d'una manera especial al meu interior, i celebro que tants videojocs actuals, especialment els indies, recorrin a aquest estil per a les seves propostes. 

És el que passa amb el videojoc que porto avui, un títol de la companyia noruega independent D-Pad Studio que es va estar desenvolupant durant gairebé 10 anys, i que després d'estrenar-se als ordinadors el 2016, fa un parell d'anys va arribar a les consoles actuals, una de les quals la Switch, on jo hi he jugat.


Parlo de l'Owlboy, un simpàtic videojoc de plataformes i aventures dirigit i dissenyat per Simon Stafsnes Andersen que té com a protagonista l'Otus, un noi que pertany a una raça de mussols antropomòrfics que viuen en una mena d'illes flotants, després que un cataclisme destrossés els continents de la Terra.

L'Otus és mut, no se'ns explica per què, i a més amb prou feines sap volar -cosa que es fa, per cert, amb unes capes especials i entrenament-. Per acabar-ho d'adobar, té tendència a cometre errors i ha arribat un punt que tothom, i encara més el seu mestre, l'Asio, el menyspreen i es precipiten a atribuir-li tots els mals.


El cas és que un dia, el poble, on conviuen aquests mussols antropomòrfics i humans normals, rep l'atac d'uns pirates de l'aire i decideix emprendre una aventura per enfrontar-s'hi i salvar el poble i el món sencer, amb l'ajuda d'en Geddy, un humà que insisteix en ser amic seu per motius que no coneixem i que, per cert, s'assembla força a en Bernard del Maniac Mansion i el The Day of the Tentacle.

Durant aquesta aventura anirem coneixent més coses sobre la civilització dels mussols, amb l'exploració de temples, la troballa de relíquies i el descobriment de tecnologia avançada originada en el passat, a més que l'Otus farà nous amics i serà testimoni d'esdeveniments tràgics i de la veritat sobre la situació en què es troba el món actualment. 



L'Otus s'enfronta als enemics i als obstacles mitjançant un gir sobre si mateix, però a banda de volar no sap fer gaire cosa més, de manera que recorre a l'acció d'agafar, que a més de permetre-li menjar-se uns fruits que li omplen la barra de vida i obrir uns cofres amb monedes -que pot fer servir per passar per una botiga i millorar objectes-, és important sobretot perquè amb aquesta acció pot portar els seus aliats, que són els que tenen les armes per disparar contra els enemics o els obstacles del mapa.

Aquesta col·laboració necessària en pràcticament tot el joc és d'allò més interessant, perquè és el que enforteix, des del punt de vista argumental, la relació dels Otus i els seus aliats, a més de ser una intel·ligent implementació del clàssic sistema d'armament. 

Aquí, per cert, podem canviar d'aliat -a mesura que els desbloquegem, és clar- amb un simple toc de botó, i per art de màgia es produeix l'intercanvi (o passem de volar sols a portar algú agafat per les espatlles), però aquest salt de fe és el preu que hem de pagar per tenir personatges portant aquestes armes que en un altre tipus de joc simplement canviarien sense que fos tan perceptible visualment. 


Així, per exemple, l'esmentat Geddy té una pistola, poc potent però de cadència constant, mentre que l'expirata Alphonse va amb un trabuc potent, però d'abast reduït i de recàrrega lenta, tot i que aquesta mancança queda en part compensada per la funció d'"encenedor" que permet cremar plantes seques encara que la barra de recàrrega estigui buida.

És en aquest punt que podem trobar la primera crítica al joc: els canvis de personatge de vegades han de ser ràpids i ens podem equivocar fàcilment, i la col·locació del botó per disparar fan que els controls siguin una mica complicats, precisos però incòmodes per a les mans, almenys a la versió de Switch. Tot i així, en els punts més difícils del joc no vaig tenir gaires més problemes que els de la pròpia dificultat de les situacions.  


Owlboy no és un joc especialment difícil, tret d'algun moment puntual que requereix rapidesa i precisió, com el de l'escena a què pertany aquesta imatge, però sí que és veritat que, en un joc en què s'ha de disparar força, que el botó per fer-ho sigui un dels de dalt, en comptes d'un dels quatre principals, és un problema potencial si tenim gaires manies. 

També sembla que el joc té tendència a patir ralentiments i tancar-se sol, però he de dir que els primers no els he detectat -o no els he donat importància- i, dels segons, només n'he patit un. I, atès que l'adquisició de nous poders amb la coneixença de nous aliats permet que tornem a zones anteriors per superar obstacles abans insalvables, hi ha el que es coneix com a backtracking, però no l'acompanya cap mena de mapa, un inconvenient que sí que m'ha molestat.


Dels gràfics només se'n podria dir una cosa dolenta: els sprites dels personatges són força petits, i en modalitat portàtil a la Switch això s'agreuja. Ara bé, en general l'apartat visual és el punt fort d'aquest videojoc, amb un pixel art espectacular i detallat que no pretén imitar cap consola del passat, sinó que és una obra d'art en si mateix, fet amb la tecnologia disponible de l'actualitat. 

La música, per altra banda, la signa Jonathan Geer i és també bellíssima, però no té res a veure amb el chiptune a què recorren tants altres projectes d'aspecte "retro", sinó que és instrumental. I ajuda a ambientar aquesta història que combina diàlegs de vegades humorístics -sempre en forma de globus de còmic, sense gravació de veu, que no ho he dit- i moments commovedors.

Amb les seves mancances, trobo que l'espectacular presentació i una aventura no imprescindible, però sí prou entretinguda, fan que Owlboy sigui un joc que cal tenir en compte. M'ha agradat.  






dissabte, 25 d’agost del 2018

Els més difícils: Super Meat Boy

Feia ben bé quatre anys que no escrivia en aquesta secció, i de videojocs difícils n'hi ha molts. És evident que cadascú té els seus punts febles i el que és un títol assequible per a la majoria pot ser impossible per a algunes persones, perquè tot depèn de l'habilitat de cadascú.

Per a mi, per exemple, hi ha molts videojocs molt difícils que un altre superarà sense grans problemes. Aquesta secció, però, és per veure alguns dels que es consideren dificilíssims amb consens general. 


Ha estat en aquests anys que he comprat un joc indie del que contínuament sentia a parlar, un d'aquells clàssics moderns que criden l'atenció i que tard o d'hora s'han de provar. 

Es tracta del Super Meat Boy, de 2010, que va debutar a la Xbox 360 (consola on el tinc), va sortir poc després per a PC, el 2015 per a PS4 i PS Vita, el 2016 per a Wii U i aquest 2018 per a Switch.


En aquest tràiler del mateix 2010 podem fer-nos una idea de com és aquest joc que també està farcit de referències a d'altres títols -al principi, per exemple, la famosa escena d'en Max i l'Scott-, també en forma de cameos en pantalles extra, objectes col·leccionables que ens faran repetir les pantalles per intentar passar-nos el joc al 100% i moments de molta diversió.

Doncs bé, és considerat un videojoc molt difícil perquè, malgrat el seu aspecte bufó, el que ens trobarem és que morim constantment i hem de repetir la pantalla, cosa que per sort es pot fer de manera infinita, sense limitacions. 

També és afortunat el fet que cada pantalla superada queda gravada i no s'ha de repetir, però si no anem amb molt de compte, si no dominem el moment i l'alçada exactes en què hem de fer els salts, ens farem un tip de veure com el nostre protagonista, un tros de carn, queda destrossat cada pocs segons pels múltiples paranys que hi ha a les pantalles i pels nostres mals càlculs en el seu camí per trobar-se amb la Bandage Girl. 


En aquest vídeo veiem la repetició, que ens mostra de manera simultània els diversos intents que hem fet de superar la pantalla, i hi podem veure les morts que hem patit, juntament amb la vegada que ens ha sortit bé.

Una característica curiosa i que fa ben palès que el Super Meat Boy espera que morim, i que morim molt. 

Tot i així, malgrat diversos moments de frustració i de paraulotes per no haver aconseguit l'objectiu per un pèl, és un títol divertidíssim, addictiu, i per això té la bona fama que té i un lloc d'honor entre els clàssics indie moderns.


dimarts, 12 de juny del 2018

Especial: Convidats als videojocs indie

D'un temps ençà, i cada cop amb més força, els videojocs indie, independents, de baix pressupost -o si més no amb un pressupost molt inferior al de les grans produccions- i sense la intervenció de grans companyies, s'han anat guanyant el cor dels videojugadors amb propostes més que meritòries. 

Fins i tot s'han produït grans èxits que han acabat veient la publicació d'edicions físiques de títols que inicialment només es distribuïen en format digital per tal de reduir costos -perquè, encara que algunes companyies tinguin la barra que tenen, no costa el mateix distribuir digitalment un videojoc que fabricar-ne i distribuir-ne còpies físiques-. El cas és que els seus personatges han passat a formar part de la història dels videojocs, cosa que es demostra, per exemple, amb els tatuatges que vaig mostrar fa un temps.

I la seva popularitat es demostra també, i alhora augmenta precisament per això, quan surten com a convidats en d'altres videojocs, paraula que he triat després de pensar-hi força per no haver de decidir entre cameo i crossover, ja que la importància del seu pas per altres títols és diferent en cada cas.


Per exemple, al Blaster Master Zero (Nintendo 3DS i Switch, 2017), remake del clàssic de la NES, s'hi van poder descarregar gratuïtament durant un temps, i pagant després, els personatges Gunvolt d'Azure Striker Gunvolt, Ekoro de Gal*Gun, Shovel Knight del joc del mateix nom i Shantae, de la saga que també té es diu com el personatge.


Precisament al Mighty Gunvolt, de 2014, per a la Nintendo 3DS i posteriorment PS4, PS Vita i PC, hi surten com a convidats en Beck del fallit Mighty No. 9 i l'esmentada Ekoro d'aquest Gal*Gun que és dels rars exclusius japonesos de la Xbox 360.

A la seqüela, de 2017, l'Ekoro torna a estar disponible, però com a contingut descarregable inicialment gratuït i després de pagament.


Un clàssic indie de 2010, Super Meat Boy, reuneix un munt de personatges convidats que apareixen en pantalles concretes o que es poden fer servir a l'aventura principal a partir d'un moment determinat.

Entre ells, i segons la plataforma, hi ha en Commander Video de la saga BIT.Trip, en Tim de Braid, l'Spelunky del joc del mateix nom o el Captain Viridian del VVVVV.


El 2017 sortia en exclusiva per a la Switch el joc de lluita Brawlout, d'estil similar al dels Smash Bros., però que faig aparèixer aquí perquè dos dels seus personatges són convidats d'altres títols indie.

Concretament es tracta d'en Juan de Guacamelee i en The Drifter de Hyper Light Drifter. Com que el joc només té 8 lluitadors, en realitat els convidats són el 25% de la plantilla.


Al Runbow, aparegut originalment el 2015 per a la Wii U, i llançat posteriorment en Nintendo 3DS, PC, Xbox One i aviat en PlayStation 4 i Switch, el que tenim en realitat sí que és un crossover, perquè hi apareixen moltíssims personatges d'altres videojocs.

Hi ha, per exemple, l'omnipresent Shovel Knight, els esmentats Juan Aguacate, Commander Video, The Drifter i Gunvolt, i hi podem sumar en Max de Mutant Mudds, en Teslamancer de Teslagrad, o en Rusty de SteamWorld Dig, entre altres.


També és un crossover el Blade Strangers, un videojoc de lluita que sortirà aquest any per a Switch, Xbox One, PS4 i PC. 

En aquest cas no és que hi hagi molts convidats especials, sinó que la seva plantilla està formada principalment per personatges d'altres videojocs i sagues. Hi tenim en... sí, Shovel Knight -que algun dia potser rebrà una entrada pròpia, perquè el conviden a tot arreu-, l'Isaac d'The Binding of Isaac, la Solange de Code of Princess o la Curly i en Quote de Cave Story, per exemple.

Són només algunes mostres de les moltes trobades que es produeixen entre personatges de videojocs fets per estudis independents, de vegades perquè són del mateix estudi però la majoria no, i és que sembla que hi ha un sentiment de germanor entre aquestes empreses que fan meravelles amb pressupostos baixos en el món dels videojocs.








Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...