Com saben els qui em coneixen, i també els fidels seguidors que pugui tenir en aquest blog, gaudeixo amb els videojocs tant d'abans com d'ara, encara que em declari amant d'allò retro. Però és veritat que els gràfics pixelats ressonen d'una manera especial al meu interior, i celebro que tants videojocs actuals, especialment els indies, recorrin a aquest estil per a les seves propostes.
És el que passa amb el videojoc que porto avui, un títol de la companyia noruega independent D-Pad Studio que es va estar desenvolupant durant gairebé 10 anys, i que després d'estrenar-se als ordinadors el 2016, fa un parell d'anys va arribar a les consoles actuals, una de les quals la Switch, on jo hi he jugat.
Parlo de l'Owlboy, un simpàtic videojoc de plataformes i aventures dirigit i dissenyat per Simon Stafsnes Andersen que té com a protagonista l'Otus, un noi que pertany a una raça de mussols antropomòrfics que viuen en una mena d'illes flotants, després que un cataclisme destrossés els continents de la Terra.
L'Otus és mut, no se'ns explica per què, i a més amb prou feines sap volar -cosa que es fa, per cert, amb unes capes especials i entrenament-. Per acabar-ho d'adobar, té tendència a cometre errors i ha arribat un punt que tothom, i encara més el seu mestre, l'Asio, el menyspreen i es precipiten a atribuir-li tots els mals.
El cas és que un dia, el poble, on conviuen aquests mussols antropomòrfics i humans normals, rep l'atac d'uns pirates de l'aire i decideix emprendre una aventura per enfrontar-s'hi i salvar el poble i el món sencer, amb l'ajuda d'en Geddy, un humà que insisteix en ser amic seu per motius que no coneixem i que, per cert, s'assembla força a en Bernard del Maniac Mansion i el The Day of the Tentacle.
Durant aquesta aventura anirem coneixent més coses sobre la civilització dels mussols, amb l'exploració de temples, la troballa de relíquies i el descobriment de tecnologia avançada originada en el passat, a més que l'Otus farà nous amics i serà testimoni d'esdeveniments tràgics i de la veritat sobre la situació en què es troba el món actualment.
L'Otus s'enfronta als enemics i als obstacles mitjançant un gir sobre si mateix, però a banda de volar no sap fer gaire cosa més, de manera que recorre a l'acció d'agafar, que a més de permetre-li menjar-se uns fruits que li omplen la barra de vida i obrir uns cofres amb monedes -que pot fer servir per passar per una botiga i millorar objectes-, és important sobretot perquè amb aquesta acció pot portar els seus aliats, que són els que tenen les armes per disparar contra els enemics o els obstacles del mapa.
Aquesta col·laboració necessària en pràcticament tot el joc és d'allò més interessant, perquè és el que enforteix, des del punt de vista argumental, la relació dels Otus i els seus aliats, a més de ser una intel·ligent implementació del clàssic sistema d'armament.
Aquí, per cert, podem canviar d'aliat -a mesura que els desbloquegem, és clar- amb un simple toc de botó, i per art de màgia es produeix l'intercanvi (o passem de volar sols a portar algú agafat per les espatlles), però aquest salt de fe és el preu que hem de pagar per tenir personatges portant aquestes armes que en un altre tipus de joc simplement canviarien sense que fos tan perceptible visualment.
Així, per exemple, l'esmentat Geddy té una pistola, poc potent però de cadència constant, mentre que l'expirata Alphonse va amb un trabuc potent, però d'abast reduït i de recàrrega lenta, tot i que aquesta mancança queda en part compensada per la funció d'"encenedor" que permet cremar plantes seques encara que la barra de recàrrega estigui buida.
És en aquest punt que podem trobar la primera crítica al joc: els canvis de personatge de vegades han de ser ràpids i ens podem equivocar fàcilment, i la col·locació del botó per disparar fan que els controls siguin una mica complicats, precisos però incòmodes per a les mans, almenys a la versió de Switch. Tot i així, en els punts més difícils del joc no vaig tenir gaires més problemes que els de la pròpia dificultat de les situacions.
Owlboy no és un joc especialment difícil, tret d'algun moment puntual que requereix rapidesa i precisió, com el de l'escena a què pertany aquesta imatge, però sí que és veritat que, en un joc en què s'ha de disparar força, que el botó per fer-ho sigui un dels de dalt, en comptes d'un dels quatre principals, és un problema potencial si tenim gaires manies.
També sembla que el joc té tendència a patir ralentiments i tancar-se sol, però he de dir que els primers no els he detectat -o no els he donat importància- i, dels segons, només n'he patit un. I, atès que l'adquisició de nous poders amb la coneixença de nous aliats permet que tornem a zones anteriors per superar obstacles abans insalvables, hi ha el que es coneix com a backtracking, però no l'acompanya cap mena de mapa, un inconvenient que sí que m'ha molestat.
Dels gràfics només se'n podria dir una cosa dolenta: els sprites dels personatges són força petits, i en modalitat portàtil a la Switch això s'agreuja. Ara bé, en general l'apartat visual és el punt fort d'aquest videojoc, amb un pixel art espectacular i detallat que no pretén imitar cap consola del passat, sinó que és una obra d'art en si mateix, fet amb la tecnologia disponible de l'actualitat.
La música, per altra banda, la signa Jonathan Geer i és també bellíssima, però no té res a veure amb el chiptune a què recorren tants altres projectes d'aspecte "retro", sinó que és instrumental. I ajuda a ambientar aquesta història que combina diàlegs de vegades humorístics -sempre en forma de globus de còmic, sense gravació de veu, que no ho he dit- i moments commovedors.
Amb les seves mancances, trobo que l'espectacular presentació i una aventura no imprescindible, però sí prou entretinguda, fan que Owlboy sigui un joc que cal tenir en compte. M'ha agradat.
